jul. 092018
 

Qualsevol manual de resolució de conflictes (o en el seu defecte, el sentit comú més elemental) ens dirà que l’única manera de trobar una sortida a un situació conflictiva és, abans que cap altra cosa, crear un escenari de diàleg entre les parts.  Només a partir del diàleg, amb temps (és absurd posar terminis curts a grans discrepàncies), amb paciència i amb constància ens en podrem sortir.

La política, de fet, la política de debò, no aquesta maquinària de col·locació de personal amb sous públics que sovint tendim a acceptar com a tal, és diàleg, diàleg permanent, diàleg des de la diferència més absoluta, però diàleg al cap i a la fi.  On no hi ha diàleg, només hi ha espai per a l’enfrontament i, sense diàleg, l’única via és la violència, sovint entre forces més o menys equilibrades, o de vegades amb un dels bàndols que ostenta el monopoli de la força bruta i un altre que ressisteix com pot una agressió i una altra, amb l’esperança que tant dolor acabi sent, en realitat, un exercici de resiliència que dugui a alguna sortida, o a la victòria final.

Ara sembla que toca diàleg entre els presidents català i espanyol.  Tota una novetat.  Però no esperem miracles ni solucions màgiques.  Francament, penso que només podem esperar, si més no del que n’acabarà transcendint, que es comenci a construir una via de diàleg permanent en el temps.  Si això passa, podrem començar a parlar de negociació i d’una sortida satisfactòria, en un moment o altre.  Els terminis i les condicions ja dependran de la capacitat política i de l’habilitat d’uns i altres.  De tota manera, d’optimisme, el just, ara mateix.  Potser ens sorprendran, però.

 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

css.php