Com acostuma a passar, la realitat acaba desmuntant falses idees i alguna que altra veritat absoluta, que resulta que no ho era tant. El fet que el Rei d’Espanya no pugui lliurar els Premis Princesa de Girona a Girona, que ho hagi de fer a Barcelona i que, de propina, hi hagi d’arribar d’amagat i amb un blindatge policial que res té a veure amb aquella proximitat del monarca a la gent que tant es vol vendre, ja ho diu tot de la consideració que bona part de la població catalana li professa.
Una de les coses que se’ls retreu tot sovint als presidents catalans independentistes és que no governen per a tots els catalans. Què n’hauríem de dir, aleshores, d’un monarca clarament rebutjat per una bona part dels catalans? Potser que és el rei de tots els catalans? De tots els espanyols, fins i tot, seguint el seu discurs? Però, és clar, el cap de l’estat és constitucionalment intocable i inqüestionable i, per tant, tot és magnífic i perfecte en el seu regne, ni que sigui per obra i gràcia de les seves forces de seguretat.
Un rei passejant-se pels seus dominis d’amagat i tremendament escortat, enmig d’una més que evident oposició popular em recorda a aquell personatge del conte que anava despullat i ningú gosava dir-li. Potser, perquè ho entengui, caldria que una part de la seva particular cort, la dels representants polítics catalans, aquest cop i sempre més, es posés del costat de la gent que no vol el monarca de l'»a por ellos» i li fes veure que està molt sol en aquest país. La manera? no assistint a cap dels actes que ell presideix. No crec que hi hagi compromís protocol·lari ni institucional que pugui passar per sobre de la dignitat del país. Seria una bona forma de dir-li que aquí tenim memòria i que, per això, no tenim rei. Ni princesa.
