No sé si us sona una expressió que venia a ser alguna cosa així com «funcionar a mitja fase» i que volia representar la idea de fer les coses amb poc ànim. A mi, personalment, sempre m’havia fet molta gràcia l’expressió, perquè em rememorava uns temps en què el subministrament elèctric a les cases no era tan estable com calia. I millor no cridar al mal temps…
Doncs bé, amb afany de recuperador de maneres de dir, crec que és lícit afirmar que se’ns estan quedant els preparatius de Nadal a mitja fase. Vull dir, que no llueixen tant com altres anys. Proveu, a tall d’experiment, de fer l’exercici de mirar façanes amunt i veureu que no hi ha, ni de bon tros, els llums d’altres ocasions a finestres i balcons.
Cert que, en alguns casos, gairebé s’agraeix, però també cert que aquesta absència dibuixa un escenari de tristor gens recomanable. I és que la crisi apreta, els sous no arriben, les pagues extra comencen a ser històries que recorden els vells, els impostos collen fins al límit i, el més greu, no s’hi veu sortida. Davant d’aquest panorama, qui pot aportar una mica d’il.lusió a aquestes dates, tradicionalment consumistes -potser massa i tot- i ara mateix a mitja fase, o menys?
Fem Nadal, que ja és a tocar. Amb més, amb menys, o amb res. Però no permetem que la tristor i el desànim ens envaeixin, perquè encara ens tenim a nosaltres i als nostres, i perquè l’únic que no ens podem permetre el luxe de perdre és la il.lusió, l’esperança que les coses milloraran i que, potser per casualitat, d’alguna manera o altra, contra tot i contra qui calgui, ens en sortirem. I potser aquest serà l’autèntic petit miracle d’aquest Nadal de baixa intensitat.
