Mai 142019
 

En quin moment les novetats deixen de ser-ho? On és la finíssima línia que separa allò que és nou d’allò que forma part de la nostra vida, de la nostra rutina, fins i tot; d’allò que ja ens és habitual i d’ús corrent? De vegades tinc la sensació que ens agrada viure entre fòssils, pensant que encara són éssers vius. Potser és mandra, potser ignorància. No ho sé.

Em sembla que va ser la setmana passada -de fet, el temps corre massa i de tant en tant se m’escapa- que vaig sentir per la ràdio, o que vaig llegir en algun lloc, no ho tinc clar, algú que es demanava si ara que a Silicon Valley estan arribant les jubilacions per edat dels grans cervells que han fet avançar la informàtica i l’electrònica de les darreres dècades, podíem ja, definitivament, deixar de parlar de “noves tecnologies” per referir-nos a tot això que ja no és nou i que forma part de la nostra realitat més habitual.

Amb la mà al cor, algú encara pensa que un ordinador és una novetat tecnològica? O una connexió a Internet? I un telèfon mòbil? Doncs, de tot plegat i molt més, encara hi ha qui en diu “noves tecnologies”. De fet, les campanyes electorals són terreny adobat perquè individus que viuen al Segle XIX es vulguin fer els moderns, fent servir aquest concepte. Parem l’orella una mica i ens esgarrifarem.

Que no ens enganyin, les novetats duren poc. I aquesta és la gràcia: que una cosa nova, més d’hora que tard, cedeixi el lloc a una de més innovadora. Només així evoluciona la societat i evolucionem nosaltres, amb una suma constant de descobertes i coneixements. Fossilitzar-nos mentalment en idees i en conceptes d’altres temps mai no ens aportarà res de nou. Avui, les úniques noves tecnologies són les que encara només viuen al cap d’algun savi, a mig camí entre la ciència-ficció i una realitat tangible, que les condemnarà a fer-se velles gairebé de manera immediata. Ja ho va deixar dit, fa prop de set segles, el valencià Pere March: “al punt que hom naix, comença de morir”. Siguem-ne conscients i vivim i fascinem-nos amb tot el que ens envolta, amb els ulls ben oberts, perquè res no se’ns escapi.

Mai 132019
 

O molt m’equivoco, o entre tantes eleccions com estem vivint, i les que tothom augura per a abans no acabi l’any, ja ens podem anar preparant per a una onada de pactes que han de capgirar completament el panorama polític dels darrers anys, per bé o per mal, segons cada cas, com sempre passa.

De moment, la situació a Madrid apunta cap a molts moviments a l’ombra, sempre els més perillosos, més que cap a grans acords de legislatura o governs de coalició. La cultura madrilenya no en sap gaire, d’això de governar en coalició i, com acostuma a passar allà on hi ha poder de debò, més s’estimen teixir acords entre bambolines.

Pel que fa als ajuntaments, cada cas és un món, però tot fa preveure una nova majoria que vingui a substituir l’hegemonia convergent d’antany, amb un nou centre d’ERC. Aquí, la peça grossa són les diputacions, no ens enganyem, que és allà on hi ha els diners i la influència, i vés a saber quins acords caldran per guanyar-les. Quant a les eleccions europees, res d’interessant, més enllà de saber si Puigdemont en sortirà elegit o no, perquè això condicionarà, i molt, el discurs posterior, especialment el de tots aquells que el volen políticament mort.

Però el més interessant, com sempre passa, està per venir. Tots els auguris apunten a unes eleccions al Parlament aquest mateix any, que posin fi a la provisionalitat paralitzadora actual i que, a remolc de la sentència d’aquest judici ignominiós que hem de patir, capgiri la realitat política a casa nostra. Més i més pactes a la vista, que apunten cap a una recuperació del protagonisme de l’eix dreta-esquerra, com a referència política, en detriment de l’eix nacional (republicà, en diuen ara), que molt em temo que acabarà reeditant acords de no del tot grata memòria.

Sigui com sigui, aquest any sembla que ho acabarà capgirant tot, o gairebé, i que dibuixarà un futur de promeses i de nous horitzons, però també de renúncies dures i importants, no ens enganyem. És el que té la política, que sovint només arriba fins als confins de la realitat, fent alguns passos endavant, i també uns altres enrere. D’això en diran consens i capacitat de pacte. Tot per guanyar, o per no perdre, espais de poder.

Mai 122019
 

Aniria sent hora de reivindicar la bondat com a valor suprem, com a norma, com a tendència a l’alça i com a argument de vida, fins i tot, davant de la competitivitat i la rivalitat que tot ho justifiquen.

Aniria sent hora de retrobar la bondat que se’ns va quedant pel camí, així que anem sumant anys; la bondat innocent, infantil, de quan els ulls amb prou feines miren sense saber gaire ni què, ni per què, i tot es resumeix en un esguard de dolçor infinita i d’indefensió absoluta, que només sap transmetre tendresa.

Aniria sent hora, ja posats, d’entendre que tot ho podem fer per res, sense demanar res, sense esperar res, només pel pur plaer de fer, de donar, d’escampar felicitat per allà on passem; que podem fer sense pensar, sense perdre el temps a valorar si cal o no cal cada gest, només fent per fer, sense malícia, sense dobles intencions, sense interessos a cobrar.

Aniria sent hora d’oblidar qui som i en quin món vivim, i anar als darrers racons de la memòria oblidada, a trobar la innocència de quan res no depenia de nosaltres, de quan tot era senzill, de quan realment transmetíem la càndida bondat de la innocència més absoluta.

Mai 112019
 

Aquest cap de setmana és festa major a la meva ciutat i potser perquè seran uns dies en què la gent abandonarà el confort de casa, de manera multitudinària i sincronitzada, m’ha vingut al cap la vella polèmica aquella de la neutralitat o no dels espais públics o, si voleu, allò encara més vell de la institucionalització dels espais públics.

M’explico. L’Ajuntament ha programat un seguit d’actes i activitats seguint un guió clàssic que intenta satisfer les necessitats i gustos de tothom. Potser per mandra, potser per perfecció, el guió sempre ve a ser el mateix, sense gaire espai als canvis ni a la revisió tranquil·la. Així, es van eternitzant comportaments i actituds que potser caldria anar posant al dia. Per exemple: Què fan les pubilles? Quin sentit té, aquesta figura, en els temps que corren, en què cal aconseguir que les dones tinguin el protagonisme que els correspon, molt més enllà del merament decoratiu? Segueixo: cal que la corporació municipal participi dels actes religiosos? Cal seguir mantenint la connivència entre el poder polític i l’església en un estat suposadament aconfessional? No estic en contra de la participació en misses i ofrenes, però sí quan es fan a escala institucional. Més encara: cal seguir amb la comèdia aquesta de les cases regionals i tot plegat? L’experiència demostra que sota aquesta aparença de respecte, tot sovint només s’amaga un bescanvi de subvencions per vots, no ens enganyem.

No seguiré perquè no m’acabeu titllant d’aixafaguitarres, però insisteixo: no caldria una revisió de les rutines de les festes majors i una posada al dia, d’acord amb els vents que bufen a la nostra societat? No caldria fugir de la imposició institucional i obrir els carrers, la festa, els espais i els continguts a la ciutadania? No caldria començar a pensar que la gent ha de ser protagonista i no només consumidora passiva, també dels programes de festa? Ventilar una mica l’olor de ranci de determinats usos i costums, penso jo, no faria cap mal i aportaria frescor als espais de convivència. A tots.

Dit això, bona festa major, i que cadascú gaudeixi com li plagui d’allò que li vingui de gust, en llibertat i pel simple plaer de gaudir de la festa. Amb permís i sense la nosa dels candidats, si pot ser.

Mai 102019
 

Si mirem el diccionari, “cortesia” ens remet a “cortès”, i “cortès” a la idea d'”urbanitat”: “Qualitat de la persona que posseeix bones maneres, que conviu en grup respectant la personalitat d’altri i que observa les normes de convivència i de tracte social”.

Crec que val la pena fixar el concepte, ara que Miquel Iceta (potser aviat caldrà escriure Míquel, amb un gros accent sobre la “i”, a l’estil de la pronunciació castellana més habitual) apel·la a la cortesia parlamentària per tal que els grups de l’oposició ajudin al seu nomenament com a senador en representació del Parlament, cosa que li permetria accedir a la presidència de la cambra baixa.

Demanar cortesia, urbanitat, o respecte a la personalitat d’altri, en l’observança de les normes de convivència i de tracte social, quan s’ha menystingut el Parlament donant suport a la seva dissolució, aplaudint un 155 que va suposar el derrocament de tot un govern i una involució política sense precedents en suposada democràcia, quan no ha estat cap problema alinear-se i retratar-se amb l’extrema dreta, quan s’ha fet burla de companys de cambra empresonats injustament, o quan s’ha ignorat, fins i tot públicament i en seu parlamentària, sense cap mena de pudor el patiment dels seus familiars, sense anar més lluny, com a mínim, és cinisme. I més quan encara ressonen aquelles seves declaracions afirmant que el seu objectiu polític era la presidència de la Generalitat, i no cap ministeri. Cert que Generalitat rima amb Senat, però, no són ben bé el mateix, encara que sempre hi ha qui no té cap mirament a l’hora de creuar la línia.

No tinc ni idea de què faran els grups parlamentaris, arribat el moment, perquè ja sabem que els camins de la política són insondables i els seus nivells de fariseisme infinits, ni si Iceta presidirà o no el Senat, per a major glòria de la sempre recomanable i instrumental minoria catalana a les institucions de l’estat. Tant em fa, de fet. Ja fa temps que determinats polítics i determinades pràctiques em repugnen tant que més m’estimo ignorar-les. Ara bé, un exercici de supèrbia i de cretinisme com el que viurem les setmanes vinents, bé mereix quatre ratlles, a la manera de menyspreu escrit, si més no. Cortesia de la casa.

Mai 092019
 

Plató tenia raó. Allò de la caverna i les ombres i tot plegat és una veritat com un temple, i més ara que la tecnologia es va fent ama i senyora de la nostra existència. Només existeix allò que es fa visible a través dels mitjans de comunicació, ja siguin els tradicionals, ja siguin les xarxes socials. Tota la resta, senzillament, no és.

Només des d’aquesta perspectiva podem entendre les mans i mànigues per silenciar segons quines coses i per posar en primeríssima plana, algunes altres. Ahir, sense anar més lluny, la realitat gairebé exclusiva, a casa nostra, va ser que un equip de futbol va perdre un partit i va quedar apartat d’una competició continental. Això i, de passada, sense gaire èmfasi encara, tot i que la cosa promet, la notícia que Miquel Iceta serà el pròxim president del Senat, per obra i gràcia de la voluntat del govern de Madrid d’aparentar el que no és davant de Catalunya, i d’un escó que alliberarà el que va ser president de la Generalitat, José Montilla que, dit sigui de passada, així ens estalvia la vergonya i la humiliació d’haver de veure un president del nostre país escalfant butaca al gran cementiri d’elefants espanyol. Ah!, i l’estirabot del president Torra a Inés Arrimadas per acomiadar-se’n, ara que marxa del Parlament.

Sigui com sigui, res no és si no se’n parla, si no corre per les xarxes, si els mitjans de comunicació no li dediquen un temps. Potser per això, sempre hi ha qui s’obstina molt més a fer-se visible que a fer (convindria tenir-ho present, ara que hi haurà eleccions municipals).

Davant de l’evidència, reivindico el dret a la intimitat, a la realitat particular i privada, a la que ens fa ser com realment som, no només com ens projectem, o com permetem que se’ns vegi. Reclamo el dret a ser, si cal invisible, per tal de poder ser, en tots els àmbits de la nostra existència. I de passada, també demano girar una mica els ulls, a banda i banda, i veure més enllà de la realitat oficial, sovint falsa, i sempre limitada.

Mai 082019
 

Primer de tot, cal dir que no sóc cap expert en art, ni molt menys en el món de la pintura. No sé gran cosa, per no dir res, de les tècniques ni dels recursos que els artistes fan servir per emocionar-nos a través d’una mica de pintura sobre un llenç. Dit això, no em sé estar de comentar la impressió que m’ha causat el retrat de Felip VI que ahir es va presentar en societat, i pel qual hem pagat, ni més ni menys, que 88.000 €, que es diu aviat.

Si algú pensa en aquelles pintures de monarques de qualsevol país que s’exhibeixen a qualsevol museu del món, que se’n vagi oblidant, perquè la imatge reial que passarà a la posteritat, si hem de fer cas a aquesta obra, és la d’un home assegut en una cadira de braços, mig repenjat, amb les cames clarament obertes, com les de tants i tants homes al metro, posem per cas, les mans a les cuixes, la dreta més propera al tronc que l’esquerra, i tot plegat sobre un fons absolutament neutre, per no dir indiferent, tant a la figura com a la mirada de l’espectador que no hi trobarà altra cosa que buidor. El conjunt, en una composició que amaga els peus reials, segurament junts i potser una mica girats de costat, per la posició de les cames, transmet calma, tranquil·litat, distensió, relaxament, fins i tot. Res a veure amb les imatges a cavall o amb posat autoritari de tants i tants altres retrats monàrquics de tots els temps.

Doncs ja ho sabem. Aquesta és la imatge que el Rei Felip VI ha volgut llegar a la posteritat en un moment de maduresa del seu regnat. Molt adequada, penso jo, al seu tarannà i al seu llegat a la història. Potser sí que Hernán Cortés, l’autor de l’obra, ha sabut captar l’essència de la monarquia espanyola del Segle XXI.

Mai 072019
 

Ahir, per una d’aquelles casualitats que passen de tant en tant, tot i que les evito tant com puc, em vaig trobar assistint a un acte en què es presentaven un seguit de propostes per a una zona concreta de la ciutat, al qual havien estat convidats -qui ho havia d’imaginar?- alguns dels líders polítics que aspiren a entrar, o a continuar, a l’Ajuntament.

Si la política, així en general, ja fa anys que pateix d’una manca d’idees i de nivell més que preocupant, en el cas dels municipis, la cosa s’agreuja encara més. Admeto que, en això de la governança municipal, ja no espero res de ningú; i l’acte i les intervencions que vaig escoltar -vaig marxar abans d’hora, no ho negaré- no van decebre les meves expectatives. Les intervencions d’ahir van ser una desfilada de “sí a tot”, sense gaire coneixement, i molt em temo que ni interès, per la matèria en qüestió. Condescendència, falsa empatia i para de comptar. I amb això, amb aquest sí a tot tan poc creïble com absurd, se suposa que els hem de votar.

El més greu de tot plegat, més enllà d’aquesta falsedat més que evident, és el desconeixement absolut, fins i tot, del funcionament de les administracions públiques i, per exemple, del seu sistema de contractació de serveis. Amb un mínim de coneixement sobre la qüestió, algunes de les propostes a les que els líders se sumaven de manera entusiasta, haurien caigut per impossibles. Però, és clar, portar la contrària i dir que no és lleig, sobretot en període electoral. Per tant, millor mentir a consciència, o assentir des de la ignorància. Tot s’hi val, per un grapat de vots.

Mai 062019
 

Ara que sembla que és el gran personatge de la política catalana del Segle XX, tant que ha merescut donar nom, si sí o si sí, sense espai per al diàleg i generant un rebuig generalitzat, convindria recordar aquella frase atribuïda al president Tarradellas, que venia dir que en política es pot fer de tot, menys el ridícul. Vista la realitat, potser caldria modificar-la lleugerament per afirmar que es veu que en t política no es pot fer de tot, però sí el ridícul.

Si sembla greu, això del ridícul en la política, què no semblarà el ridícul en la justícia? Doncs en aquest punt ens trobem, amb una estructura judicial que fa aigües per totes bandes, amb instruccions que comporten privació de llibertat mesos i mesos i que finalment no van enlloc (Rosell), presó que es demostra injusta, tot i que amb la sentència de reclusió executada fins a l’últim dia (Otegui), judicis que no s’aguanten per enlloc contra polítics empresonats per cap fet demostrable i, darrerament, l’escàndol de les llistes electorals i les prohibicions, i revocacions posteriors, per mirar d’evitar que els nostres exiliats hi formin part. Realment, un espectacle, com a mínim, i sense entrar en consideracions judicials, ridícul.

Aquesta és la justícia de l’Espanya del Segle XXI, la mateixa que es permet tenir una ministra de Justícia que no se sap estar d’abandonar un acte de reconeixement institucional als morts a Mauthausen, perquè es pronuncia el concepte de pres polític, referit al conseller Romeva, tot recordant que va ser ell qui va col·locar la placa commemorativa, davant de la qual se celebrava l’acte. Per cert, un acte al qual es veu que ni hi havia de ser, l’alta representant del govern espanyol. I per a súmmum de ridícul, les explicacions posteriors de la tal ministra, intentant anar de demòcrata, justa i tot plegat. Justícia i política en un ridícul conjunt. Què més es pot demanar? Quin tip.

Mai 052019
 

Ja som al maig, des de fa uns dies. A poc a poc va quedant lluny el fred, va començat un pausat compte enrere cap a l’estiu i, de manera més o menys conscient, anem fent plans a mig termini, si fa no fa, amb la vista posada al setembre, quan tot sembla que recomenci, un any més.

el fred, va començat un pausat conte enrere cap a l’estiu i, de manera més o menys conscient, anem fent plans a mig termini, si fa no fa, amb la vista posada al setembre, quan tot sembla que recomenci, un any més.

Maig és un mes de plenitut, en què la natura es manifesta en tota la seva esplendor, com una mena d’invitació a sortir, a abandonar la letàrgia hivernal i a gaudir de dies més llargs i d’un temps més bondadós, sempre que el famós raig diari no vulgui acaparar tot el protagonisme i aigualir-nos la festa.

Amb aquest panorama al davant, doncs, fem plans, imaginem futurs immediats i possibles, i bandegem la nostàlgia i l’excés de fantasia. Miren on podem arribar, aquests mesos que tenim a tocar, i provem de fer de cada dia una festa per guardar, i de cada descoberta una imatge digna de ser preservada a la memòria.

Al juny tot s’acaba i s’obre el parèntesi estiuenc. Ara és el moment de planificar, de decidir, d’imaginar tot e! que podem arribar a fer, si realment volem. Ben mirat, el futur també pot ser el fruit que avui tot just s’insinua.

css.php