febr. 122017
 

Crec en molt poques coses.  Cada dia em costa més creure en idees, principis fonamentals, veritats absolutes i certeses que sempre s’acaben demostrant falses.  Crec en molt poc, però encara crec en les persones;  en algunes persones, en la bona gent, en la gent bona.

Crec en la bondat, sovint massa amagada rere el mal més impúdic.  Crec en el poder de la voluntat, en les ganes d’avançar cap a un món millor i una societat més justa.  Crec, al capdavall, que sempre hi ha millores a assolir, i gent que hi té ganes d’arribar-hi.  Crec que sempre hi ha un destí on adreçar-s’hi.

Crec en tu.  Crec en la teva complicitat, en les teves paraules i en els teus silencis.  Crec en els teus ulls, en la teva mirada clara i en el vel transparent que hi deixa la pena, quan arriba.  Crec en els teus gestos, de vegades gairebé invisibles, però sempre sincers.  Crec en les teves mans entre les meves.  Crec en la teva pau.  Crec en els somnis i les fantasies que compartim o que, fins i tot, només arribem a imaginar.  Crec, per damunt de tot, en el fil invisible que ens manté units.

I crec en mi.  Crec en la meva capacitat i en les meves limitacions, en el poc que sé i en el molt que voldria aprendre.  Crec en la meva mirada que encara busca un horitzó blavíssim per descobrir.  Crec en la meva curiositat, en la meva impaciència i en la meva prudència.  Crec en la por, en la nostàlgia i en la calma.  Crec en la meva alegria i en la meva pena, en tot el que dic i el que callo.  Crec, al capdavall, que un segon abans que tanqui els ulls, encara sabré dibuixar un somriure, potser imperceptible, d’orgull, de satisfacció i d’esperança.

Crec molt poc.  O potser crec massa.



febr. 112017
 

“Ara és demà”, va dir el poeta, ja fa quaranta anys, i ens va encantar la idea.  I Martí i Pol va reblar el clau afirmant “no escalfa el foc d’ahir, ni el foc d’avui, i haurem de fer foc nou”.  I també ens van encantar les paraules, però no les vam saber entendre.  Ni aquestes, ni tantes altres.

Avui és avui, i amb prou feines.  Ahir és el passat però hem oblidat que és lliçó i memòria, i ensopeguem un i mil cops amb la mateixa pedra, com si realment li haguéssim agafat afecte.  El demà no escalfa, ni l’avui tampoc, perquè viure a salt de mata no és viure, ni aprendre, ni tenir cap projecte.  Viure a salt de mata, sense futur clar, ni un horitzó imaginat amb solidesa, només és sobreviure, improvisar sense apilar la llenya que cal per fer cap foc nou.  I així no hi ha esclaf.

Un cop més ens perd la simplicitat, l’estètica fins i tot.  Ja no sabem llegir els poetes i ens conformem amb la mediocritat d’aquells que se’ns planten al davant sense cap vergonya ni res que ens pugui fer gaudir del plaer de la paraula, o de la vida.

Avui, evidentment, no parlo només de poesia.  Cal aprendre a fer foc nou, perquè ni ahir ni avui ja no ens serveixen.  L’un ja no hi és i l’altre se’ns en va mentre ens el mirem.  Enmig de tanta immediatesa, res de sòlid, tot sovint.  Cap projecte, cap futur, per més fulls de ruta -maleït concepte, perquè encara no en conec cap que hagi servit mai de res- que diguem que tenim.

Mirem de recuperar la saviesa d’aquells que van deixar-la escrita, amb discreció, sense llums de neó ni grans titulars, i potser aleshores començarem a descobrir on som i, amb sort, on volem arribar.  I començarem a viure, sense estridències i amb dignitat.



febr. 102017
 

Dies complicats per al PP, aquests últims.  D’una banda, una bona colla d’empresaris valencians estan declarant obertament com finançaven el partit en aquella comunitat, de manera totalment il·legal.  Res  que no havíem imaginat, de fet, però cada cop més ratificat pels propis implicats.  Què podíem esperar d’uns governs on personatges com Rita Barberá o Francisco Camps han estat amos i senyors fins fa quatre dies?  Doncs això, i molt més que potser no arribarà a sortir mai del tot a la llum.  Un primer pas, de moment.

D’altra banda, aquell gran ex-vicepresident del Govern amb Aznar, Rodrigo Rato, es veu que sí que en sabia d’evadir diners, i en un volum i amb unes implicacions que deixen altres companys d’aventures del Nord-Est peninsular com els alumnes de la darrera fila de la classe, encara que acaparin totes les portades.  Finalment, aquella mena d’amenaça profètica de David Fernàndez, la seva sandàlia i el seu contundent “gàngster” tenien sentit.  I de quina manera.

I seguiran més i més casos, perquè el PP té tants fronts oberts que la corrupció n’ha de ser una sagnia constant els propers anys.  La pregunta és a partir de quin volum de sentències podem començar a considerar que existeix una autèntica trama organitzada per delinquir a costa dels diners públics?  Seria molt il·lustratiu que algú pogués respondre aquesta pregunta, perquè acabaria de deixar ben clar amb qui ens estem jugant els quartos.  Literalment.



febr. 092017
 

Spain is different.  Com oblidar aquest eslògan turístic de les darreries del franquisme.  De fet, potser no el podem oblidar perquè segueix ben vigent, i no només en referència al turisme.  Potser tan vigent com aquell franquisme agònic que es resistia a morir i que de vegades penso que no ho va acabar de fer mai, ans al contrari.

Aquest eslògan m’ha vingut al cap després de saber de què se suposa que van parlar Rajoy i Trump.  I dic “se suposa”, perquè per més traductors que hi posin entre tots dos, costa molt d’imaginar una conversa mínimament coherent.  De fet, pel que diuen les cròniques, Rajoy, amb la chuleria castissa que el caracteritza, s’hauria ofert de mediador entre els Estats Units d’Amèrica i (apuntem) Amèrica Llatina -què en faria aquella pobra gent sense la mare pàtria-, Nord d’Àfrica -segur que Trump pateix per la seguretat a l’Estret-, la Unió Europea -sense cap mena de dubtes, el polític amb més nivell del grup- i l’Orient Mijtà -suposant que els seus contactes a terres llunyanes vagin més enllà dels acords sempre difuminats entre els reis d’Espanya i els seus homòlegs d’allà.

Què voleu que us digui, però llegint això no em puc treure del cap la imatge d’un José Luís López Vázquez, ben vestit i encorbatat empaitant sueques en biquini a qualsevol platja.  Ni al millor guionista de finals dels setanta se li hagués acudit un escenari com el que ens va presentar ahir Rajoy.

Però com que les coses no sempre són el que semblen, amb lletra petita hem pogut llegir que Trump va demanar a Rajoy molta més inversió militar i en armament.  I ara sí que tot lliga una mica més.  Interessos militar dels EUA i cortina de fum d’un suposat mediador que dirigeix un govern al qual no li recordo cap, ni un sol, conflicte de cap mena resolt a través del diàleg i de la negociació.  D’on no n’hi ha, no en raja.

febr. 082017
 

La paciència és aquell estat mental que ens permet controlar determinats impulsos i mantenir una determinada conducta malgrat totes les dificultats.  En aquest encara confús segle XXI, la paciència pot semblar una virtut que cotitza a la baixa davant de la pressa i dels canvis constants.  De tota manera, ni que només sigui de tant en tant, està bé reivindicar-la i recordar que la paciència té molt a veure amb la temperança, una de les virtuts cardinals i, per tant, s’oposa no tant a la immediatesa com a la ira, que acostuma a ser companya de viatge de la impaciència.

Ben mirat, ens passem la vida esperant.  I tota espera requereix paciència.  Esperem una resposta, una oportunitat, un canvi, un resultat, un cop de sort, algú especial…  En el fons, sempre esperem, però no sempre som prou conscients que l’espera és enemiga de l’ànsia, i així ens va.

Ara que vivim temps de canvis, o que els mitjans així ens ho anuncien amb les seves trompetes triomfals o apocalíptiques, segons qui les faci sonar, la paciència hauria de tornar a ser moneda d’ús corrent, i segurament tot seria més fàcil o, si més no, més portador.  La pena és que n’estem perdent el costum, de ser pacients, en aquests temps de solitud i d’individualisme.  Avui em ve de gust retrobar la paciència, i retrobar el plaer de no esperar sol, perquè l’afecte i la gratitud també són valors que caldria no arraconar.

 

febr. 072017
 

És tot un clàssic aquella allò que les coses gairebé no són si no es podem contar als altres.  Tradicionalment, suposo que era una demostració de poder, de capacitat o del que fos, però no tenies cotxe nou si no el podies lluir davant d’amics i coneguts, unes vacances no eren vacances si no podies presumir d’aquell restaurant on es menja de glòria o, fins i tot, una conquesta no era una conquesta si no la podies explicar.

Les xarxes socials han amplificat aquest costum fins a límits inimaginables.  Fins al punt, de fet, que sembla més important penjar la foto d’un plat, que menjar-lo.  Però les coses són així, i la necessitat de fer-nos visibles, en determinades circumstàncies, sembla el gran valor a preservar.  Que es noti que hi som i que tothom sàpiga què fem.

Ahir, a primera hora del matí, vaig poder ensopegar per les xarxes amb una colla de personatges d’aquells que apareixen de manera intermitent al llarg del temps.  Bé, de fet, apareixen quan hi ha alguna campanya electoral en marxa i desapareixen l’endemà de les votacions.  Ahir hi van ser tots, puntuals, a primera hora, explicant als quatre vents que hi eren, o hi anaven, cap al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.  No fos cas que algú tingués dubtes del seu sòlid compromís amb la causa (ells sabran quina).  El més trist del cas  és que tota aquesta colla són càrrecs intermedis de les diferents administracions, panxes agraïdes i culs llogats que han de respondre davant de qui els va col·locar allà on son.

Les administracions públiques no són estructures d’estat, són l’estructura de l’estat.  Crec que els responsables polítics farien molt bé, quan considerin que ha arribat l’hora (per a mi, fa molt temps que ha sonat el despertador), de revisar en profunditat moltes deficiències estructurals del nostre aparell administratiu.  I ja de passada, començar a moure mediocres que fan més nosa que servei, per més que s’apuntin a totes les fotos.  El meu dubte, però, és qui posarà el cascavell al gat o, el que és el mateix, qui no té favors que pagar, ni deutes pendents.  Mentrestant, seguirem deixant que ens expliquin històries com a única demostració de talent.

febr. 062017
 

Avui s’asseuran a la banqueta dels acusats un ex-president, una ex-vicepresidenta i una ex-consellera del Govern de la Generalitat.  Seran els primers, però darrere seu vindran més i més alts càrrec que han tingut la gosadia de creure en el diàleg i en la sobirania de la voluntat del poble.  Desplegament mediàtic inèdit, tant d’aquí, com d’allà, com de fora, que demostra la transcendència històrica dels fets que avui es viuran.  Excessiu tot plegat?  Segur que sí, però potser tan excessiu com adequat perquè, no ens enganyem, avui, més que un judici, el que hi haurà és un funeral solemne de la Constitució Espanyola de 1979 i del somni de molta gent de bastir una democràcia a Espanya.

Avui val la pena recordar aquell “apoyaré” de Zapatero, la recollida de signatures del PP contra l’Estatut, el ribot d’Alfonso Guerra, les amenaces i llistes de bons i dolents publicades per la premsa del règim, els insults i la banalització de l’horror nazi per condemnar l’independentisme, la desqualificació de les consultes i dels referèndums com a expressió democràtica de la voluntat d’una societat, i tantes i tantes aberracions a la política i a la justícia que han fet que, justament, la segona hagi acabant usurpant l’espai natural de la primera i que el codi penal hagi pres el lloc de la Constitució, avui ja definitivament morta i enterrada.

Avui acaba el somni de molts espanyols de bona fe, i encara ni se n’han adonat.  Però avui comença, si així ho volem, un nou temps per a Catalunya.  Un judici contra aquells que van donar forma a l’anhel majoritari de la societat i el van identificar amb una urna és el pas definitiu cap a un no retorn anunciat fa temps, però avui ja definitivament real.

Avui, 6 de febrer, s’esborra del mapa un altre 6, en aquest cas de desembre, en què un referèndum va dir sí a una voluntat de canvi en una Espanya franquista.  Un canvi, però, que ha volgut ensorrar un altre somni que es va viure un 9 de novembre, i que ens ha acabat asseient a tots els que hi vam creure al banc dels acusats per inhabilitar-nos, a tots i a cadascun de nosaltres, políticament.  No ens enganyem.

febr. 052017
 

Avui, diumenge.  Un diumenge propi de febrer, mig plujós, mig gris, mig trist, però diumenge, al capdavall.  Potser aquest gairebé monocolor del gris convida a recuperar textos, a saltar temps i temps enllà i retrobar ensenyaments savis de gent culta.

Avui em sembla un dia magnífic per rellegir, per enèsim cop, un conegut poema de William Ernest Henley, escrit el 1875 i, segons diuen, tota una demostració de força i determinació, a través de la literatura, després que al seu autor  li fos amputada una cama.  Aquest mateix poema el va tenir ben present Nelson Mandela durant els seus anys de presó.  El poema és “Invictus”, i en aquest enllaç es pot gaudir de la seva versió original anglesa i d’una traducció al català.

Deixem-nos dur per la poesia i tornem a descobrir que les paraules són molt més que les paraules i que la voluntat és molt més que un concepte filosòfic, o que una capacitat humana.  Avui no sé trobar millor manera d’omplir un diumenge i de prendre revolada per tirar endavant una nova setmana.

febr. 042017
 

Sempre he pensat que la independència ben entesa comença per un mateix.  Vivim en societat, ens relacionem amb altres persones, tenim una família… però al final de tot, hi som nosaltres.  I com que al capdavall sempre ensopeguem amb la nostra pròpia ombra, val la pena mirar de ser capaços de ser, com a subjectes individuals, amos i senyors de la nostra vida i, des d’aquesta singularitat, decidir amb qui, com, quan i de quina manera ens volem relacionar i compartir aquesta singularitat, aquesta intimitat, fins i tot.

Tenim el dret a decidir, com a persones, sobre nosaltres mateixos.  Però decidir és triar, i triar sempre és trair, com va dir el crític d’art Joan Merli, en el seu moment.  És trair, o no, de fet.  Triar és descartar.  Triar és apostar per alguna cosa per davant d’altres que poden ser igualment útils i profitoses, però que, per la raó que sigui, decidim deixar de banda.  I aquesta és la grandesa de tot plegat: tenir la possibilitat de descartar.  Perquè només quan escollim, quan prenem una opció i oblidem la resta, som realment lliures, i la llibertat és un dret -gairebé una obligació, diria jo- individual que ens permet acostar-nos als altres.

Corren temps en què es parla molt d’independència, de dret a decidir i de llibertat com a país.  Perfecte.  Però, si us plau, no oblidem que un país, una societat és, entre moltes altres coses, un conjunt d’individus, i que mai no serà lliure si no ho saben ser, abans, les persones que en formen part.

Avui és dissabte, un bon dia, com qualsevol altre, per decidir.  I que cadascú esculli sobre què.

 

 

febr. 032017
 

Sempre m’ha fet gràcia aquella possible resposta a preguntes tipus test en què, després de diverses possibilitats, la darrera sentenciava “totes són correctes”.  Sí que és cert que davant d’un test de debò aquesta resposta fa ràbia, però mirada en perspectiva esdevé un bonica metàfora de moltes de les coses que passen al nostre voltant i que tot sovint no són, ni de bon tros, excloents.

Per exemple.  Ahir, nova onada d’escorcolls i detencions relacionades amb els casos oberts pel suposat finançament il·legal de l’antiga Convergència.  Un nou pas endavant en una investigació complexa i llarga però que fa pinta de tenir una base prou sòlida.  Ja veurem què es pot arribar a provar i què queda en simples suposicions o en el record de rumors i llegendes urbanes que van córrer durant els anys gloriosos de la formació.  Per tant, donem per bona la nova fase d’investigació, presumpció d’innocència inclosa.

Dit això, no és sospitós que aquesta gran acció, amb tot el seu impacte mediàtic es desplegui quatre dies abans que comenci el judici contra un ex-president i dues ex-conselleres?  Doncs sí, sospitós sí que resulta.  Sembla, de fet, un nou intent de desacreditar personalitats de la vida política catalana en un moment delicat.  Tampoc no és nova la situació,  ja que actuacions similars s’han fet coincidir amb convocatòries electorals o dates especialment significatives.  Per tant, admetem que casualitat, ben bé, no és.

En resum:  indicis de mal finançament a Convergència?  Difícils d’ignorar.  Intencionalitat en la data dels nous escorcolls i detencions?  Evident i indubtable.  Un cop més, totes dues són correctes i cap de les dues no exclou l’altra.  Siguem-ne conscients.

css.php