Feb 052019
 

Hi ha un vell acudit que explica que un home va a la consulta del metge i li relata tots els seus mals. En acabar, el metge se’l mira fixament, amb aquell posat seriós dels metges, i amb to convincent li diu: “jo de vostè, això, m’ho faria mirar”.

No sé per què m’ha vingut al cap aquest acudit tan intranscendent i tan antic. Bé, de fet, ha estat arran de veure com molts dels nostres responsables polítics (alts càrrecs inclosos) semblen instal·lats en l’exercici de fer un diagnòstic més o menys afinat i encertat de la realitat del país, àrea per àrea, però amb una manca preocupant de capacitat de resolució, que els fa acabar dient, amb la fina retòrica de política, “això ens ho hem de fer mirar”.

Si la feina del metge és retornar l’estat de salut a aquell que l’ha perdut, el del polític hauria de ser gestionar la realitat i adaptar-la tant com calgui per aconseguir una societat cada dia més digna i més sana. Ara mateix, però, em sembla que no acabem de sortir -i faig un exercici d’optimisme- de la fase de diagnòstic, si no és que encara ens trobem, en molts casos, en la simple descripció dels símptomes.

Algú va dir no fa gaire que ens havien destrossat el sistema sanitari. Si tornem a l’acudit del principi, potser el que ens han destrossat és la capacitat de saber sanar-nos, com a país i com a societat, mentre ens seguim mirant i ens dolem dels nostres mals, tornant un i mil cops al mateix metge.

Feb 042019
 

El curt febrer, si comença ventós, acaba pitjor, diu la dita (o alguna cosa semblant). En qualsevol cas, malament rai, perquè aquest curt febrer ha començat ventós, fred, nevat i fent parar boja la Candelera, que no ha sabut ben bé si riure, plorar, o girar-se d’esquenes, i que cadascú digui la seva.

Aquest febrer també ha començat amb unes declaracions de Gabriel Rufián, amb les quals ens adverteix contra l’enorme i mai vist desplegament mediàtic que es prepara, i que porta molt mesos prenent revolada, per portar la sentència dels presos polítics al seu costat. Agafem-nos bé, o posem-nos pedres a les butxaques, que la ventada serà terrible.

Però malgrat tot, aquí estem, encarant la segona setmana de febrer, desitjant que aquest sol que a poc a poc es va fent present, s’acabi imposant, de manera definitiva. Un altre febrer per recórrer. Potser a l’esprint, de tan curt com és, o potser a un ritme més parsimoniós, perquè després vindrà el març, l’abril… i el triomf definitiu de la primavera, de la vida, i ens han de trobar amb forces i ganes d’avançar.

Doncs això, abric cordat fins al coll, mans a les butxaques i endavant, que no hi ha ventada que ens pugui aturar, si conservem intactes la il·lusió i l’esperança en el futur.

Feb 032019
 

No deixa de ser curiós que sent com som, tothom diferent de tothom, amb un ADN diferent i amb una composició genètica i biomètrica diferent, la societat acabi imposant unes pautes de comportament que tendeixen a uniformitzar aquesta absoluta diversitat.

Tots som únics i irrepetibles, amb les nostres capacitats i amb les nostres possibilitats de desenvolupar-les. Però algú, potser algú que no sabem, ni imaginem, o un petit nucli de caps pensats, a cada moment, va decidint com hem d’actuar, què podem i què no podem fer, com ens hem de moure i per on, què hem de menjar i quan, com hem de vestir i, sobretot, com hem de pensar. D’aquesta manera es va dibuixant un seguit de pautes socials, privilegis i limitacions de tota mena, que acabem acceptant com a veritat absoluta i com a norma inqüestionable.

I aquí és on comencen els problemes. Pretendre que la capacitat de pensar i d’imaginar es pot encotillar en uns determinats paràmetres, és ambicionar massa. Pretendre que el potencial de cada persona quedi limitat a allò que s’admet com a correcte i adequat, és voler deixar de banda massa capacitats. I així anem. I així passa el que passa, que tota dissidència, que tot allò que s’aparta de les línies invisibles però cruels de la normalitat, s’ha de corregir, s’ha de reeducar o s’ha d’eliminar.

Qui decideix què és normal i què no? Qui dicta els límits del pensament i de la capacitat d’actuar? Qui és, al capdavall, el responsable que, de vegades, la millor sortida, potser fins i tot l’única sortida, sigui marxar, decidits, segurs, convençuts, sense mirar enrere, per no acabar convertits en estàtues de sal, mentre tot s’ensorra, o segueix com si tal cosa, darrere nostre?

Feb 022019
 

Tot arriba. Ahir, finalment, trasllat dels presos cap al judici que sembla que començarà aviat. Aquest trasllat, entre molts altres petits i grans detalls, ens deixa el descobriment de com són els autobusos que es fan servir per a aquests menesters i, oh!, sorpresa, hem sabut que consten de minúsculs compartiments on els presos passen hores de viatge en condicions més pròpies del transport de bestiar que no pas del de persones.

Ara descobrim com és el transport de presoners i com funcionen els seus protocols d’actuació. Al llarg d’aquests mesos hem sabut què passa quan ingresses a presó i com s’hi actua, o com és el règim de visites i permisos, i no ens hem estat de posar-nos les mans al cap sempre que ha calgut. El problema, però, és que aquests són els protocols que marca la norma i que se segueixen amb tothom. Però com sempre passa, si no ens toca de prop, res no existeix.

I una altra d’ahir, fora de tot protocol (i de tota decència). Pablo Casado, aspirant definitiu a cabdill feixista, vantant-se del fet que els presos polítics ja siguin fora de Catalunya, amb el desig i l’esperança que no hi tornin, per obra i gràcia dels jutges. Posats a fer, potser el millor i més àgil fora reinstaurar la pena de mort. Segur que trobaria bons i lleials aliats, igual com els ha trobat fins ara sempre que li han calgut. Mort el gos, morta la ràbia, oi? Per què perdre el temps amb judicis, trasllats, reclusions i tot plegat si la història ja ens diu com s’ha d’actuar davant de presidents, o de qui sigui, que faci nosa? Al capdavall, ja ho va apuntar en el seu moment. Només seria qüestió d’aplicar un nou protocol: el d’execució. Això sí, sempre en el marc de la llei i amb les degudes garanties. Però sense observadors forasters, per si de cas. Ja ho passarien per la tele, si de cas.

Feb 012019
 

Fa quatre dies, com aquell que diu, que es van lliurar els Premis Gaudí, de cinema, i per unes hores vam tornar a posar en primer pla aquest meravellós món de fantasia, d’imaginació i de ficció, sobretot de ficció, que és el cinema, en què els herois són capaços de qualsevol gesta, els amants són insaciables, els dolents sempre perden, i els somnis es fan realitat. I com que les fronteres de les pantalles cada cop són més difuses, el mateix es pot dir de la televisió, ja posats.

Tothom que ha fet algun cop una fotografia o ha enregistrat un vídeo, per més simple que sigui, sabrà que la imatge mai no pot abastar, ni de bon tros, tot el que el nostre ull veu. Així doncs, no ens queda altra que conformar-nos i construir una realitat en miniatura, escapçada, basada en una realitat molt més gran, una mica al nostre gust i a la mesura justa de la nostra voluntat i de les nostres possibilitats. Aquest és el nou món que, potser massa sovint i tot, vivim a través d’aquesta ficció constant que ens entestem a capturar.

Arriba el judici al Suprem i la fiscal general de l’Estat diu que no calen observadors internacionals perquè les sessions s’emetran per televisió. Doncs no, senyora fiscal general, no n’hi ha prou. Qualsevol realitzador li dirà que el que es veurà per pantalla només serà una mínima part del que passarà a la sala. Només una ficció limitada, basada en una realitat molt més àmplia, però escapçada, a criteri de qui serveixi les imatges, com sempre passa en qualsevol creació cinematogràfica. En aquest cas, però, no podem, ni volem, resignar-nos a la ficció. Volem que uns ulls crítics puguin veure tota la realitat en directe i dir la seva, després. El que no sigui això, una nova mentida amable o malintencionada (qui ho pot saber?), vestida de document audiovisual amb ínfules de valor jurídic, científic o històric, fins i tot.

Gen 312019
 

Temps era temps… Bé, no tant, de fet, tot just un any i una mica més, que es va produir un d’aquells moments que només alguns països i només algunes persones tenen la sort de viure, en què un objectiu clar i ben definit aconsegueix aglutinar forces polítiques, gent de tota mena i condició, i fins i tot la policia, i que acaba aconseguint que, per uns instants, ens mirem al mirall com a societat i ens agradem. Però ja se sap que dura poc l’alegria a cal pobre.

Avui, encara no un any i mig després, tot torna a ser una mica com sempre. Els partits que ahir s’abraçaven, avui es distancien, els líders ofereixen de nou el sempre lamentable espectacle de les desavinences personals, la policia torna a pegar, i la gent del carrer torna a fer el que bonament pot, sense gaire criteri, potser, però carregada de bones intencions.

Ja hi tornem a ser. Si tu presentes la Crida, jo et faig una conferència política amb holograma i tot. Si tu has marxat, jo sóc més valent i m’he quedat. Tu ves dient, que ja veuràs el dia que jo parli… I de fons, les veus més o mens afinades d’una multitud que no pot més que fer volar globus, cantar cançons i cridar i cridar, perquè per més que es digui, no té el poder, sempre en mans d’aquells que un cop i un altre acaben convertint les raons de país (no goso dir “d’estat”) en una qüestió personal, particular, gairebé en una exhibició de testosterona política. I així ens va.

Ara començarà un judici injust contra gent innocent. Bon moment, si més no per mirar de no tornar mai més a aquest punt, i de pensar, amb tota la fredor del món, si no s’haurien pogut fer algunes coses de manera diferent, i de ben segur molt més efectives, vist el resultat, només que les autèntiques disputes de barra que vam viure algunes hores, o alguns dies, haguessin donat una mica d’espai a la intel·ligència que ens va fer arribar fins allí. Avui, però, la distància entre el que vol i demana la gent anònima i el que vol i ambiciona la classe política es va fent més i més gran, i això mai no augura res de bo. Temps al temps, que la voladura controlada de tot plegat avança implacable.

Gen 302019
 

Vuitanta per cent. Aquesta xifra és una de les que més es van repetir ahir en els resums informatius de la conferència política d’Oriol Junqueras. Una xifra extraordinàriament ambigua, que es mou entre el percentatge que més o menys tothom accepta com la població que voldria un referèndum d’independència acordat, i la que representaria una majoria clara i indiscutible d’independentistes, als ulls del món.

Ja fa dies, potser massa i tot, que es parla d’eixamplar la base de l’independentisme, fins i tot escoltant alguns cants de sirena de molt incert destí. Sigui com sigui, aquesta constatació implícita, o explícita en alguns casos, que no som la majoria que sovint se’ns ha volgut vendre va ganyant terreny en el discurs polític.

Algun dia, la història, amb la seva perspectiva, jutjarà aquests darrers anys i estic força convençut que, passats pel garbell de les xifres, acabarà dient que les dues darreres eleccions van donar una majoria parlamentària que en cap cas no suposava la mateixa majoria social -especialment en el cas d’unes eleccions que es van anunciar com a plebiscitàries- i que ja fa temps que hauria calgut la reflexió que ara mateix sembla que s’estigui fent, i no aquella mena de joc dels disbarats per veure qui la fa més grossa i qui es rendeix l’últim. Potser aleshores entendrem que som els que som, i ni un més, i no en som prou; una evidència que pocs han anat dient i que s’ha anat silenciant, amb lectures dels resultats molt partidistes i poc reals.

Algun dia, la història passarà factura i cobrarà a cadascú allò que li pertoca. Si no fos pel drama dels presos i dels exiliats, potser el preu de jugar amb les il·lusions i esperances de tanta gent encara seria més alt. En qualsevol cas, quan aquest moment arribi, no sé jo si en sortirem gaire ben parats.

Gen 292019
 

De debò que encara hi ha algú a qui li pugui sorprendre la pujada o el retorn de l’extrema dreta i del feixisme arreu del món? Potser, com acostuma a passar, el millor és mirar ben a prop per entendre què passa a altres llocs. Per una vegada, Espanya pot ser aquella mena de microcosmos que reprodueix la immensitat de l’univers.

Ahir mateix, Afonso Guerra, vaca sagrada del socialisme espanyol i persona que, per edat, ha viscut moltes coses, com per saber què diu i per què, ho deixava ben clar: hi ha dictadures útils, si més no en el terreny econòmic, cosa que es veu que serveix per passar per alt la repressió i els assassinats. De fet, aquesta és la mateixa idea que els franquistes, amb Vox, PP i Ciutadans al capdavant, afirmen de la dictadura espanyola. Els diners tot ho blanquegen. Encara que no tinc gaire clar que molt xilens n’estiguin gaire d’acord.

Ens hem acostumat a la banalització de les paraules. Fem servir “nazi”, “colpisme” i “càncer” amb una frivolitat que hauria d’esgarrifar qualsevol persona que hagi patit o pateixi qualsevol de les tres. Però no, tot s’hi val. Ara li toca el torn a “dictadura”, però no a la del proletariat, com es podria pensar de qui durant dècades ha enarborat la bandera de l’esquerra i del socialisme, sinó la militar xilena, la del capitalisme ianqui, aquella contra la qual cantaven Víctor Jara, Violeta Parra o Quilapayún, a qui segur que coneix bé Guerra, si encara té memòria (o una mica de decència).

A poc a poc, la suposada alternativa al feixisme va justificant els crims i va deixant de ser alternativa. Així, aquí i arreu, el retorn de la bèstia a la primera línia de la política (les bambolines mai no les han abandonat) és inevitable. Quanta raó tenen aquells que diuen que la reconquesta espanyola comença per Andalusia. Per cert, encara espero el posicionament oficial del PSOE. I ja sabem que qui calla, atorga.

Gen 282019
 

No hi ha com crear un nom genèric per a alguna cosa, i si pot ser inventat, encara millor, per esvair la realitat rere una paraula o unes sigles. D’alguna manera, és com si posar nom, etiquetar, ja normalitzés les coses, ja ens permetés tenir un calaix on endreçar-les i, d’aquesta manera, calméssim el neguit que sempre genera qualsevol novetat.

Justament això és el que passa amb un substantiu que darrerament està adquirint un gran protagonisme. Em refereixo a “mena” o, sobretot, “menes”, en plural. Per si algú encara nou ho sap, aquests mots designen els “menors no acompanyats” que arriben al nostre país i que fan de mal acomodar en les nostres estructures socials.

Ara resulta que aquests menors sols són menes. Un substantiu, per cert, que a mi em sona a tribu urbana, o a banda juvenil, amb la qual cosa, encara tenim més ben definit i categoritzat el fenomen, per allò de les analogies inconscients. Bonica manera de definir i de deshumanitzar una realitat de joves sense futur que ens hauria de per pujar els colors, com a societat civilitzada que diem que som, però que ens relaxa força des del mateix moment que li podem posar nom.

Per cert, ahir llegia que en tres anys ha passat per quatre mans (titulars, si voleu) diferents això de la protecció dels menors. Per poc que conegueu l’administració, i si no ja us ajudo jo, sabreu que tants canvis en la direcció política (i el meu dubte retòric, perquè tinc molt clara la resposta, és si cal una direcció política a certs nivells, o si una direcció tècnica no seria molt més eficaç) alenteixen o, fins i tot paralitzen, l’activitat i molt més encara si del que es tracta és de donar resposta a realitats noves que exigeixen actuacions i dinàmiques noves.

Per cert, ja que hi som, com en podríem dir, d’aquests polítics que van saltant de càrrec en càrrec, amb relativa o descarada facilitat? Potser “paocs” (polítics acostumats a ocupar càrrecs)? No sona tan bonic com “menes”, però també ens serviria, si més no, per designar una realitat, també amagada, també molesta, però també ben real.

Gen 272019
 

Qui no ha sentit mai el plaer immens de rebre la gratitud o el reconeixement d’algú per alguna cosa? A qui no li agrada saber que el que ha fet està bé, o que ha estat realment útil o beneficiós? Gratitud i reconeixement, dos sentiments positius fonamentals, valuosíssims, i de vegades massa cars de veure.

Vivim temps en què tot sovint tenim la temptació de pensar que mereixem tot el que tenim, i molt més encara, i que, per aquest motiu, tot i tothom ha d’estar al nostre servei, sempre que ens cal o ens ve de gust. Vivim temps d’egoisme i de poca generositat. Potser és que ens hem acostumat a posar-li un preu a tot i, entre que tot costa (i ens costa) i que tot ens ha de ser donat de franc, perquè ens pertoca, no deixem espai a la generositat i a la gratitud.

Avui és diumenge, dia de festa per a molta gent, dia de rutines alterades i, per tant, un bon moment per dedicar una estona, per mínima que sigui, a pensar què ens cal agrair i què o a qui li hem de reconèixer alguna cosa, algun favor, el que sigui. Un cop ho sapiguem, i n’estic segur que la llista pot ser llarga, tocaria actuar en conseqüència.

Quin valor més gran té aquella paraula, aquell detall, aquell gest, aquella simple mirada, fins i tot, de respecte, d’agraïment, que massa sovint se’ns queda a mig sortir, o se’ns perd entre els viaranys sempre complicats i tortuosos dels pensaments i dels bons desigs extraviats.

css.php