jul. 172017
 

De vegades resulta necessari, i satisfactori, fer un petit viatge a través de la memòria, dels records, per retrobar la serenor i la calma que la voràgine de l’existència acostumen a imprimir al nostre dia a dia.  Canviar d’escenari, de ritme vital i retrobar-nos amb allò que som i que en fa ser com som pot ser complicat, perquè potser mai no acabem de veure ni el moment ni la manera, però sempre és molt positiu.

Deixar-nos endur per les sensacions i pels moments que hem viscut en el passat, recuperar les paraules i els gestos d’aquells que no hi són i compartir-los amb un somriure als llavis és tota una lliçó d’il·lusió i de vida que val la pena regalar-se sempre que sigui possible, perquè d’alguna manera implica espantar fantasmes, pors i dolors que, si bé hi són i hi seran sempre, cada cop van quedant més en un segon terme, deixant lloc a la memòria amable dels millors moments.

És bo guardar record de tot el que hem viscut, però també ho és saber-li trobar el lloc que li pertoca, per tal que ajudi a construir el futur, sense ancorar-nos al passat.  En el fons, com gairebé tot, és qüestió de ganes, d’ànim i de voluntat de compartir bons moments amb aquells que estimem.  Si això hi és, la resta sempre ve sola, al seu ritme, lent o vertiginós, però sempre ve i ens il·lumina de nou el rostre i la mirada, quan encarem els ulls, amb més dolçor que recança, a aquest riu, tan ple de vida, que mai no s’atura.

 



jul. 142017
 

Fas un acte polític, posem per cas al Teatre Nacional de Catalunya, i la Guàrdia Civil l’escorcolla en busca de qui sap què, mentre aquells que ordenen l’actuació s’omplen la boca parlant de llibertat d’expressió, per exemple.  Això és el que tenim, i això és tot el que podem esperar.  Res més.

Quan qualsevol acte, qualsevol opinió, sistemàticament obtenen per resposta o bé una negativa, o bé, directament, una investigació fora de lloc, aspirar a la convivència és ben bé somiar truites.  Altra cosa, però, és saber si estem (estan) disposats a pagar el preu de marxar realment, o si l’actitud seguirà sent la d’aquells coloms que plogui o nevi, es mantenen immòbil al fil de la llum que permet que la casa funcioni, perquè és l’espai que coneixen.

Vivim temps de molts dubtes.  Els més optimistes parlen de territoris desconeguts i de futurs sense precedents.  Potser tenen raó.  I tant de bo que així sigui.  De moment, tota la seguretat que tenim és la dels fets que podem avaluar, i els fets són el que són: un assetjament constant, una amenaça constant i una intromissió en el més profund de la nostra intimitat col·lectiva constant.  Amb aquests elements mirarem de passar un estiu que no serà com qualsevol altre i amb aquestes peces (amb aquestes incerteses, fins i tot) haurem de construir el demà.  O l’ahir, qui ho sap.



jul. 132017
 

La llei 11/2017, del 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, és tota una lliçó de justícia i de democràcia sobre una etapa històrica, la dictadura, que encara ara, més de quaranta anys després de mort Franco, ni s’ha tancat, ni cap govern espanyol ha demostrat realment cap interès a tancar, ni a fer justícia sobre milers i milers de crims que segueixen totalment impunes, en un fet inadmissible per a qualsevol autèntica democràcia.

Que una llarguíssima llista de 66.590 persones físiques i 15 jurídiques doni fe de consells de guerra injustos i de sentències encara més injustes és el testimoni més eloqüent de com van ser aquells anys a Catalunya.  Anul·lar tots aquests simulacres de judici era un deure cap a les víctimes, i cap a les seves famílies, que calia resoldre, i que prou ha trigat.  Però també en aquest cas, tot arriba.

No cal, però a tall d’exemple exposaré el cas de cinc membres de la família de la meva dona.  Cinc consells de guerra;  un d’ells, judici sumaríssim que va acabar en sobreseïment (podem imaginar la consistència i gravetat dels fets a jutjar) i, els altres quatre, causes ordinàries que van acabar en condemnes de sis anys i un dia de presó, que es van complir.  Els motius? En un cas, militar a ERC, simplement.  En els altres tres, ser parents del militant.  I punt.

Defensar aquest sistema judicial -per dir-ne d’alguna manera- i negar-se a revisar les seves actuacions per allò de no remenar la història és una indecència que han mantingut fins ara governs suposadament democràtics de tot color.  Fa uns dies, però, el Parlament va fer llum sobre tanta foscor.  Falta veure que no es consideri que fer justícia també és inconstitucional.  Al temps.



jul. 122017
 

Ens agradi o no, tots tenim uns referents més o menys visibles o més o menys amagats que fan que siguem una mica com som i que pensem una mica de la manera com pensem.  Aquests referents acostumen a venir de la nostra etapa de joventut, en què anem fixant principis, valors i conviccions, fins i tot.  Al llarg dels anys anem evolucionant -o no- i aquests referents es van adaptant a les noves realitats, en el millor dels casos, o ens deixen lluny d’elles, si no sabem estar prou al cas dels canvis que es van produint al nostre voltant.

I aquesta densa reflexió ve al cas d’allò que han dit Echenique i altres companys seus de formació, d’allà i d’aquí, a propòsit de les urnes, tot parlant de “capsetes”.  Francament, per a un suposat intel·lectual d’esquerres, dir-ne capsetes de les urnes em sembla, com a mínim, inadequat.  Però la paraula en qüestió m’ha fet aforar un d’aquests referents antics que tenia mig desat a les golfes més fosques de la memòria i m’ha fet una mica de llum en la qüestió.  En concret m’he recordat d’una cançó de l’any 1962 (gran any, dit sigui de passada) de Malvina Reynolds, que justament parla de capsetes, en una excel·lent metàfora de la societat burgesa i benestant d’aquells convulsos anys seixanta.

Potser al senyor Echenique i altres com ell, que de ben segur també coneixen la cançó, pel seu passat progre i revolucionari, els ha traït el subconscient a força d’associar burgesia amb dret a decidir i han tirat d’un mot, capsetes, que segur que no acostumen a fer servir mai.  Potser, també, és que cada dia se senten més identificats amb les capsetes que cantava Malvina Rynolds i ja no se’n surten de l’embolic mental que han teixit al llarg dels anys.  En qualsevol cas, us deixo la cançó, tot un autèntic retrat de la progressia d’esquerres actual, amb la lletra i la seva traducció a l’espanyol (em consta una versió en català però no l’he pogut trobar), per no perdre’n detall.

YouTube Preview Image

jul. 112017
 

No és cap novetat, però les notícies de gent trobada  morta a casa seva al cap de molt de temps sense que ningú les trobés a faltar sempre sorprenen i sempre ens interroguen sobre quina mena de societat hem fet entre tots.  Fa uns dies llegíem una d’aquestes notícies, que parla d’una dona trobada morta al cap de set anys.

La notícia té uns quants elements que ens haurien de fer reflexionar.  El primer, l’automatisme dels bancs i de les immobiliàries, que mentre puguin cobrar rebuts ja van fent.  Quan es van acabar els diners del compte corrent van començar a saltar alarmes, no abans.  D’altra banda, un cotxe abandonar durant set anys en un pàrquing es veu que tampoc no  suposa cap anomalia, imagino que més enllà de comentaris entre els veïns sobre l’estat del vehicle, en el millor dels casos.  Tampoc no devia suposar res d’estrany una bústia a petar de cartes que ningú no recollia.

És molt trist, però vivim en un món en què pots morir i pot ser que ningú no et trobi a faltar.  Potser aniria sent hora de repensar una mica les nostres formes de relació social, tant si som veïns, com amics, coneguts, o el que sigui, perquè casos com el de Maria del Rosario són un interrogant massa gros com per obviar-lo sense més.  Provem a imaginar que aquesta dona era algú que nosaltres coneixíem?

jul. 102017
 

L’estiu sempre ens porta notícies més o menys curioses, atípiques i molt sovint prou sorprenents.  Aquesta setmana passada hem sabut que un usuari de twitter britànic va descobrir els uniformes de la legió espanyola i, des de la distància mental que sovint atorga la distància física i cultural, els va qualificar d’autèntica icona gay.  L’enrenou va ser immediat.

Si mirem des d’aquí, i més si tenim una certa edat, sabrem que la legió sempre ha volgut representar la virilitat hispana en grau superlatiu, i tots els atributs i suposats valors que se li associen.  Durant anys, o dècades, una determinada estètica prou que va funcionar per identificar uns homes durs, fets a tota mena de patiments en pro de la pàtria.  Però res no és etern, ni tan sols l’estètica, i aquests uniformes virils ara han estat titllats d’icona gay, justament a les antípodes de la virilitat tradicional.  On ha quedat aquella lletra de cançó que proclamava “a la legión le gustan las mujeres / y a las mujeres les gusta la legión”?

No evolucionar, fins i tot estèticament, és perillós.  I ara en tenim un bon exemple.  Ni per estètica ni per mentalitat, aquest cos no ha canviat en molts i molts anys i, al cap del temps, ha acabat esdevenint gairebé una caricatura, com ara ens recorden des de fora.  Fent un petit salt mortal sense xarxa, m’atreviria a afirmar que massa coses no han canviat en aquest país des de fa moltes dècades -també en política i en maneres de fer política- i així ens va, amb una classe d’electes que navega entre la incompetència i l’esperpent en massa ocasions, i amb la immobilitat pròpia dels valors eterns i les veritats absolutes (tant aquí com allà, no ens enganyem).  I encara rai que les nostres institucions no tenen una cabra per mascota.  Bé, per no tenir, no tenen ni mascota, de fet.

jul. 092017
 

Quinze dies, dues setmanes, són un breu espai de temps que, de tant en tant, pot esdevenir un parèntesi enmig de la bogeria quotidiana, del camí cap a enlloc, o de l’absurd, fins i tot.  Quinze dies, de vegades, són tot el que cal per gaudir del plaer de descobrir mons nous i de retrobar-ne d’altres, fins i tot, sempre sorprenents i meravellosos.

Avui, diumenge.  Punt i final d’un petit parèntesi de quinze dies, enguany més que imprescindible.  I demà dilluns, retorn a la normalitat, a la insensatesa en molts sentits.  Però aquesta és també la vida que vivim, a cavall entre la meravella i l’estupidesa, entre la il·lusió i la desesperança.  En qualsevol cas, demà serà un dia de retrobaments, de represa de moltes coses, i ho serà des de la serenor de quinze dies diferents i irrepetibles.  I només aquest petit o gran detall, ja marcarà diferències prou importants.

Temps d’estiu.  Temps de fer coses diferents i de viure experiències noves.  Temps de descobrir llocs i persones.  Temps, al capdavall, de viure amb intensitat, de forma diferent, la nostra realitat, en qualsevol cas, afortunada, i sempre prou prou satisfactòria.  Temps d’estiu, temps per gaudir, també, de petits períodes de calma enmig de la voràgine, de petits oasis de sensacions agradables en bona companyia.  Ara han estat quinze dies, però en vindran més, i tot serà una mica millor, una mica més dolç i una mica més engrescador, de nou.

jul. 082017
 

I si resulta que després de tot el que se’ns ha dit fins ara, això dels idiomes fos un signe més de provincianisme?  D’acord, plantejat així sona molt contundent, però ha arribat l’estiu, i amb ell tot un seguit de festivals musicals arreu del país i començo a constatar que molts de nova fornada cauen en la temptació de batejar-se amb termes anglesos, segurament per allò del cosmopolitisme i la internacionalització, imagino.

La pregunta que avui em plantejo és si recórrer a l’anglès per batejar un esdeveniment té sentit o no, o si, en alguns casos, no és més que una demostració de provincianisme que en res no ajuda a la proposta que es vol tirar endavant.  I per posar només un parell d’exemples (en trobaríem més), miro des de casa i veig el Seu Vella Music Festival, ben patrocinat per una marca de cotxes alemanya i successor, agradi o no, d’un digne “Concòrdia. Música de pau a la Seu Vella”, que vehiculava molt més discurs i més valors que el seu successor, sense abandonar la llengua pròpia.  Un altre cas curiós, és el Talarn Music Experience, una proposta musical i gastronòmica amb un cartell clarament internacional, que justificaria plenament la denominació anglesa, sense cap mena de dubte.

Francament, puc entendre les denominacions en idiomes més universals que el català per a determinades convocatòries de caràcter marcadament internacional, però per a propostes com les dues que esmento, i tantes altres més, no tinc clar si els noms denoten unes ínfules del tot injustificades (no imagino cap dels dos festivals amb compres d’entrades massives des de més enllà de les nostres fronteres), un esnobisme innecessari, o simplement un provincianisme fronterer amb la mediocritat intel·lectual.  En qualsevol cas, mala peça al teler.  Això sí, es veu que ara sabem idiomes.

jul. 072017
 

Ja és ben veritat allò que diu que qui no es consola és perquè no vol.  Ho he vist, de sempre, en aquella curiosa pau interior de les persones més religioses, que saben entomar tot el que arriba amb resignació cristina.  També ho hem vist en tota mena de persones que creuen que si les coses passen és perquè han de passar.  I ja fa temps que l’autoajuda ha acabat de reblar el clau amb allò de convertir les penes en oportunitats i en la importància de tenir una visió sempre positiva de tot el que ens passa, fins i tot del més negatiu.

Imagino que tot plegat és una manera de fer més suportables les complicacions i les desgràcies.  Res a dir.  Tothom se’n surt com bonament pot o sap.  El problema, però, és quan aquesta mena de bonisme benintencionat arriba a la política i obliga a tenir respostes positives per a qualsevol revés.  Aleshores apareixen els diagnòstics equivocats, les lectures incorrectes de la realitat, la falsa aparença que tot va bé i, al capdavall, la incapacitat de millorar, perquè si tot va bé, què caldria canviar?  No sigui dit que l’acció de govern no és perfecta.

Admeto que em treuen de polleguera aquestes lectures interessades de la realitat.  Que ens tomben parts substancials de les lleis?  cap problema, perquè la llei sencera no l’han tombada.  Que ens retallen un estatut (per posar un exemple paradigmàtic), cap problema, amb el que en resta ja farem (o no).   Que no tenim prou majoria en vots?  Cap problema, encara sumem representants.  Que la llengua va perdent espais significatius de presència social?  Cap problema, signem algun que altre conveni amb qui correspongui i ja fem.  I així podríem seguir fins a l’infinit, sense admetre mai que algunes coses no rutllen, i que cal fer-hi canvis profunds.

De vegades em fa l’efecte que alguns polítics no van entendre prou bé la fina ironia d’aquella sentència que afirma que l’operació ha anat bé, però que l’ull el perd.  I és que no hi ha més cec que aquell que no vol veure.

jul. 062017
 

I després d’una cosa, una altra.  Han passat uns dies, potser massa breus, però sempre intensos, i a poc a poc anem retornant a la realitat.  De manera progressiva, sense estridències, però hi anem tornant, i mirem a banda i banda per saber què ha passat, i de moment encara tenim més dubtes que certeses.  Ja els anirem esvaint, que temps n’hi haurà.

Recuperar la rutina fa mandra, però cal i, en el fons, no sé ben bé per què, resulta molt més necessari que no ens sembla.  Ara, encara és moment d’anar aterrant a tot allò que ens fa ser qui som i de comprovar com està tot, què cal fer, com ha anat tirant el que sembla que ens necessiti tant i que  en realitat funciona sense nosaltres.

Lentament, els darrers dies passaran de l’eufòria a la memòria, com sempre i, n’estic segur, esdevindran record amable i bonic de retrobar en qualsevol moment.  Lentament, el present se’ns anirà fent real i anirà ocupant tot l’espai a la nostra vida, per anar-la escrivint a ritme pausat però incessant.  De moment, mirem de fer recompte de novetats.  Que si no sé qui ha dit no sé què que ha de passar no sé quan, que si d’això ni parlar-ne, que si aquell ja no hi és i l’altre l’han mogut de lloc i ha arribat algú de nou…  En fi, allò que passa sense que sovint ens n’adonem gaire i que avui sembla importantíssim, i potser no ho és tant, ni de bon tros.

Tornem, però res no haurà canviat, perquè potser ben poques coses depenen realment de nosaltres.  O potser sí que han canviat algunes coses.  Potser aquelles més imperceptibles, però més importants, al capdavall.  El temps també sabrà donar o prendre la raó a les nostres sensacions i als nostres pensaments.

css.php