abr. 092018
 

Malament rai quan les coses s’han de fer mig d’amagat i ben protegit.  Malament rai (per a ell) quan el Rei Felip ha d’anar a un dels seus actes solemnes, a Barcelona, precedit d’un nou i impressionant desplegament policial i sense convidar cap autoritat política (amb la càrrega simbòlica que aquesta decisió comporta) per tal d’evitar que el tornin a deixar plantat.

Avui, el Rei d’Espanya serà a l’acte de lliurament de despatxos de la darrera promoció de jutges de l’Escola Judicial, que té la seu a Barcelona, curiosament.  Pel que hem sabut, ni el delegat del Govern espanyol no hi és convidat.  Menys encara l’acaldesa de la ciutat o el president del Parlament, per dir alguna cosa.  Com a tota representació política, el ministre de torn que sempre l’acompanya.  És a dir, que serà una trobada més íntima de l’habitual entre el monarca i una nova tongada de jutges, una nova generació de servidors de l'”a por ellos”, potser?  Francament, pensava que allò de la separació de poders era una altra cosa.

De propina, com ja ve sent costum, crida a la ciutadania a protestar contra la presència reial a la ciutat i més que previsible desplegament policial que deixarà imatges de carrers i avingudes buits, blindats, i una colla de vehicles negres travessant-los, tot formant un sinistre i gens edificant seguici.

Malament rai quan el rei ha de voltar així per un part del seu regne.  No és que vagi o no despullat, com el del conte, és que no hi és gaire estimat, i sembla que ningú no ha gosat dir-li, encara, potser de tan ocupats com estan els seus més directes servidors en maquillar tota mena de conflictes familiars.  Faci via, magestat i afanyi’s, que a casa potser l’esperen.

abr. 082018
 

“Rient i plorant, abril va passant”, diu la dita.  Encara portem pocs dies, d’aquest mes sempre complicat i sempre canviant, i a fe de déu que passem del riure al plorar sense saber massa per què;  del sol a la pluja, com aquell que no vol la cosa.

Potser abril i la seva variabilitat són una bonica metàfora de l’existència mateixa, on res no és immutable, i tot canvia constantment, en un trànsit sempre difícil de preveure i, de vegades, fins i tot, difícil d’entendre, a través de l’alegria, de la pena, de la solitud, de l’esperança…

Avui és diumenge, i és abril.  Una bona ocasió per introduir una mica de calma i de serenor en aquestes setmanes imprevisibles que sempre ens reserva el calendari, durant les quals podem passar de rebre el sol amb ganes a recuperar la roba d’abric que fa dies que voldríem perdre de vista.  Aprofitem el diumenge i el seu ritme pausat, i recuperem energies i ganes de seguir endavant, per més que tot pugui semblar complicat o fins i tot inútil, perquè sempre acaben arribant l’estabilitat i la calma, si sabem esperar i acceptar que l’abril és així, però també que és el preludi del bon temps i el passadís que ens ha de dur, a través de la primavera, fins a l’estiu.

abr. 072018
 

Ja ho diuen, que una d’aquelles coses especialment desagradables és acostar-te a algú esperant un petó i rebre una bufetada.  Tots tenim l’experiència de saber què passa quan les nostres expectatives no tenen la  resposta esperada per part de la realitat, i no és gens agradable.  Doncs això, justament això, és el que ha passat a l’unionisme tronat que se les veia molt felices amb la detenció del president Puigdemont i que en pocs dies ha vist com ha passat de ser la presa definitivament abatuda, a caminar lliure pels carrers i, a sobre, amb una contundent negació del suposat delicte de rebel·lió.

Esperar un petó de la justícia alemanya i rebre una sonora plantofada en tota la galta.  Això és el que ha passat.  I no només de la justícia alemanya, sinó també de la belga, la suïssa i l’escocesa.  Tot un reguitzell de bufetades en poc temps.  I què es pot fer, davant d’això?  Segurament, moltes coses.  En el cas d’Espanya, ara mateix, només una, la mateixa que sempre ha practicat quan les coses se li han girat en contra, fins que li ha arribat el moment d’acotar el cap, claudicar i sucumbir a la trista derrota:  atacar amb virulència i tancar-se en ella mateixa.

Dos exemples:  les declaracions generalitzades de rebuig a aquella Europa que hores abans era garantia de tot i que ara és l’encarnació de tots els pecats, juntament amb un mal dissimulat intent d’atiar el gust per l’autocràcia, al més pur estil franquista, i les soflames incendiàries d’algun que altre periodista animant a segrestar ciutadans alemanys o a atemptar contra locals de la mateixa nacionalitat.  Per cert, en aquest segon cas, la policia del país verbalment agredit ja ha pres nota, per si de cas calgués prendre mesures contra unes amenaces molt més incendiàries que un innocent nas de pallasso, pel qual es demanen 14 anys de presó, en aquesta democràtica Espanya.

Gir de guió important, el d’aquests darrers dies en un afer que ha passat de qüestió domèstica francament fàcil de resoldre amb un mínim d’intel·ligència, a una qüestió de política internacional d’imprevisibles conseqüències, ara mateix.  Sigui com sigui, cada hora que passa, el règim espanyol (i la seva oposició) es mostra més i més hereu del franquisme del qual prové, no ens enganyem, i la justícia espanyola ofereix la seva imatge menys justa.  Tot un èxit.

abr. 062018
 

Ahir, mentre ens havíem d’empassar que la cúpula dels Mossos, amb el major Trapero al capdavant, eren acusats de no sé quantes barbaritats i, sobretot, de pertànyer a una organització criminal (es veu que els Mossos d’Esquadra són una organització criminal, no un cos policial, o una espècie a extingir, com ara sota la direcció de Zoido i Millo), ens arribava una alenada d’aire fresc des del centre d’Europa, en forma de pronunciaments judicials que negaven la violència com a argument contra el president i els consellers.

Sona a tòpic, allò de guanyar batalles però no la guerra, però és ben real.  Els darrers mesos hem perdut moltes batalles.  Els jutges, els polítics i els mitjans de comunicació espanyols han excavat trinxeres molt fondes amb arguments insostenibles, però rere els quals han construït una realitat falsa, paral·lela al que tots vam veure i viure. I des d’aquestes trinxeres han amenaçat, denunciat, detingut, perseguit i empresonat ciutadans de tota mena i condició.  Ahir, però, ens va tocar a nosaltres guanyar una batalla.  Potser petita, perquè els exiliats encara són a l’exili i els empresonats a les presons, però molt important.  Ja sabem que de vegades una batalla pot decantar el sentit i el futur de tota una guerra.

Avui ha de ser el dia de la insistència.  El dia de refermar-nos més encara, si cal, en les nostres conviccions, perquè estan carregades de raó i de justícia.  Avui sabem que no podem afluixar.  Ningú.  Ni els advocats, ni la classe política, ni la gent del carrer que no tenim res més que la capacitat de persistir amb la tossuderia dels que sabem que un dia ens en sortirem.  Avui seguirem cantant, concentrant-nos, omplint els carrers de color groc, mirant amb un gest de discreta complicitat tanta gent que no coneixem, amb la certesa que compartim ideals.  Avui sabem que si no ens rendim, ningú, vindran noves victòries, noves batalles guanyades i, tard o d’hora, la victòria definitiva.

abr. 052018
 

“Canvi de cromos” és l’expressió que segurament més hem sentit i llegit des d’ahir, en el moment en què es va saber que l’Estat Espanyol estava disposat, després d’anys de negatives, a lliurar Hervé Falciani la justícia suïssa.  Evidentment, l’ombra d’un possible intercanvi per Marta Rovira ha planat aquestes darreres hores sobre el per què d’aquest canvi de posició de les autoritats espanyoles.

Ja veurem com acaba tot, però en el cas que el canvi de cromos sigui real, tant la independència judicial com el propi principi de la justícia quedaran qüestionats de manera clara i contundent.  I no només pel que fa a la justícia espanyola, plena d’interrogants i de possibles -quan no evidents- interferències, sinó també sobre la justícia d’un país, Suïssa, que passa per ser modèlic en moltes coses i que de manera tan radical s’ha pronunciat sobre les extradicions per motius polítics.  Si finalment hi ha aquest intercanvi de persones (de presoners si voleu) al més pur estil de les pel·lícules d’intriga de la Guerra Freda, haurà caigut definitivament la credibilitat del sistema judicial europeu, ja sigui per activa o per passiva, per omissió i silenci còmplice.

Començo a pensar que tenen raó aquells que diuen que el procés català està suposant la prova del nou de la qualitat democràtica de l’Europa Occidental en el seu conjunt.  Com responguin les autoritats i els tribunals de Suïssa, Bèlgica, la Gran Bretanya i Alemanya (Espanya la podem deixar a banda) marcarà un abans i un després en el respecte que aquesta Europa, les seves institucions i els seus suposats principis ens ha de merèixer.  Veurem què passa.

abr. 042018
 

Llegia fa uns dies un article sobre els mossos que han anat acompanyant el president Puigdemont a Brussel·les.  Per cert, dos d’aquests mossos, ara mateix investigats, arran de la detenció de fa uns dies a Alemanya.  No entraré en detalls de com ha anat tot plegat, que això ja ho explica l’article que recomano de llegir.  El que sí que m’ha fet pensar aquesta història és el valor que tots plegats donem a l’amistat o, potser més encara en aquesta ocasió, a la lleialtat institucional que es deriva de l’exercici de la funció pública.

Sóc treballador públic i, com a tal, atesa la intervenció de la Generalitat per obra i gràcia de l’aplicació de l’article 155, em demano quina ha de ser la meva postura, què he de fer -o què puc fer- davant d’aquesta realitat que fa mesos que estem patint.  Dit d’una altra manera, si voleu:  on acaba la meva feina estricta, aquella que deriva de seguir instruccions i desenvolupar les tasques que em siguin encomanades, i on comença la meva responsabilitat personal i com a treballador d’una administració intervinguda.  El cert és que la resposta no és senzilla.

Francament, confiava que l’article 155 durés poc, però sembla que la cosa pot anar per llarg, vistes les dificultats -o la incapacitat- per formar govern i recuperar la direcció de la Generalitat.  Davant d’aquesta situació, em segueixo demanant què cal fer.  De moment, vaig fent el que bonament puc i em dicta la consciència.  En qualsevol cas, això  dels mossos que dediquen el seu temps lliure a prestar serveis extraoficials al president, renunciant a una parcel·la important de la seva vida privada i del seu temps lliure, ja sigui per lleialtat, per amistat, o per qualsevol altra raó, em sembla un exemple que cal valorar i tenir present en determinats moments de dubte.

Sigui com sigui, tot va en funció d’on posem la fina línia que separa l’obligació laboral de la responsabilitat personal o de la consciència cívica. I aquí sí que cadascú per allà on l’enfili.  I si busquem referents, ben segur que trobarem models de tota mena (i no sempre dignes, dit sigui de passada).

abr. 032018
 

Arrenquem la setmana en dimarts.  Tota una premonició d’un començament atípic per a una setmana que es preveu no menys atípica. De moment, avui mirem cap a Alemanya, d’on han d’arribar notícies que marcaran, i molt, el nostre futur més immediat.  Ara mateix, l’únic que sabem del cert és que és prou provable que Espanya compri cinquanta avions de combat a aquell país, en una versió molt rància però prou efectista -ja veurem si també efectiva- de les trenta monedes de plata de la traïció que ara fa tot just quatre dies recordàvem.

D’altra banda, i mirant cap a endins, temps d’espera i de silencis.  A veure si l’acabament de la Setmana Santa ens retorna l’activitat i la iniciativa.  El panorama no convida gaire, ara mateix, a l’optimisme, entre el soroll de fons de les diputes entre les velles patums i les noves generacions dels partits, i entre la por als tribunals i la incapacitat d’articular una resposta realista i digna a tot el que ens està caient a sobre.  A l’altra banda, una voluntat ferma i tossuda d’acabar amb els grans pilars de la nostra societat de les darreres dècades:  l’escola, la televisió, la policia i les institucions.

Setmana curta i intensa.  I no oblidem que divendres farà 155 dies que els primers membres del nostre govern van entrar a les presons espanyoles.  155 dies i el més calent a l’aigüera.  Algú s’hi pensa posar de debò o regalem la Generalitat, definitivament, a aquells que només la volen destruir?  Doncs això, que qui té la capacitat i l’encàrrec d’actuar faci alguna cosa.  A nosaltres, que tan poc podem fer, ja no se’ns pot demanar gran cosa més.

abr. 022018
 

Avui, Dia de la Mona.  O si voleu, l’exaltació de la primavera versió popular.  Si el temps acompanya, i sembla que així serà, ens retrobarem una bona colla per compartir taula i postres, per gaudir del sol i de l’escalfor d’un clima cada cop una mica més amable i, de ben segur, per dedicar algun que altre pensament o comentari als que per un motiu o altre no hi són, però que prou ens agradaria.  És el que tenen les nostres celebracions més íntimes i més particulars.

Avui, dia per gaudir de l’aire lliure.  Ja sigui a casa, a la torreta d’algun amic o parent, o en aquell racó tradicional on ens sentim a gust enmig de la natura.  Dia per sortir i per gaudir de la llibertat i de l’amplitud dels espais.  I dia, també, per recuperar un dels personatges no oficials més nostrats:  l’humil i imprescindible pollet de la mona, tan imprescindible com la mona pròpiament dita.

Avui és un dia per gaudir de la bona companyia, i per valorar-la, cosa que sovint no fem prou.  Posem en valor tot allò que tenim, i no esperem a enyorar-lo si un dia ens falta.  Valorem tot el que tenim i tothom que sabem a prop, fins i tot allò més petit i aparentment més insignificant.  I especialment avui, no oblidem que els pollets seran sempre nostres, i que són i sempre seran grocs.

Passeu un bon Dia de la Mona, sigueu on sigueu, perquè tots som, al capdavall, una petita part d’una gran celebració.

abr. 012018
 

Avui, 1 d’abril.  Avui fa sis mesos de l’1 d’octubre, una data per no oblidar mai, absolutament mai.  Aquell dia vam mostrar al món moltes coses, tot i que la seva sordesa és massa greu, encara.  Nosaltres, la nostra capacitat de tirar endavant allò que semblava impossible, enmig de les pitjors condicions imaginables;  ells, la seva capacitat d’odiar i la seva brutalitat.  Aquell dia va ser el principi de tot el que hem viscut i patit aquests darrers sis mesos.

De ben segur que tot i el parèntesi festiu d’aquests dies, tots els mitjans en parlaran i ens retornaran imatges, sons, sensacions d’aquella jornada en què milers d’herois anònims van saber sobreposar-se a la por, a la més íntima i personal de les pors, i van ser conscients que el país, la gent, necessitava la seva serenitat i el seu valor perquè havia de poder-se expressar lliurement.  I ho van fer amb una valentia infinita, enmig de cops i d’amenaces, amb intel·ligència i amb els nervis a flor de pell, només per salvar-nos els vots, per preservar el nostre dret a la democràcia, i per mantenir intacta la nostra dignitat col·lectiva.

Avui em sembla més que just recordar totes aquelles persones que, a cada col·legi i rere cada urna, van creure que la por es pot vèncer i que la intel·ligència sempre pot acabar superant la brutalitat.  Avui em ve de gust compartir una foto que va fer la meva dona al nostre col·legi electoral, on un grapat de gent molt valenta va aconseguir que una sinistra colla de policies marxessin amb les mans buides, malgrat la brutalitat que van desplegar contra les persones i contra les instal·lacions.

A tothom que va fer possible aquella data històrica, gràcies.  I als que estan pagant amb presó o exili la seva coherència política, que estiguin ben segurs que ens tenen al costat, i que ni oblidem ni perdonem.  Ni ho farem mai.

 

març 312018
 

Ja fa uns anys que Eduard Punset va afirmar que la felicitat és a l’antesala de la felicitat.  De manera similar, gaudim de les coses només de pensar a fer-les (un viatge, una trobada especial, un espectacle…), però caldria afegir que també en gaudim quan les estem fent, en major o menor mesura, en tant que responguin a les nostres expectatives o que ens aportin sorpreses que no havíem previst i, finalment, també en gaudim recordant-les, perquè la memòria, el record dels moments de felicitat, també és una font de felicitat prou destacable.

Si la vida és una constant evolució cap a algun lloc que desconeixem -encara que aquest destí sigui el no res- val la pena mirar de gaudir cada moment, perquè no tornarà mai més i només tenim una oportunitat per fer-ho.  De tota manera, recrear-nos en cada experiència en els tres temps que comentava:  imaginant-la, en futur, vivint-la, en present, i recordant-la en passat és una manera intensa i magnífica d’acostar qualsevol experiència a aquella felicitat, sovint tan difícil de definir com de trobar.

Avui, Dissabte de Glòria.  Per als cristians, dia de dol per la mort de Crist i el seu viatge als inferns, on tots els difunts de tots els temps esperaven la seva resurrecció.  Un dia singular per als creients, i un dia també singular per a tothom, si el volem aprofitar per mirar fer que sigui un bon dia, en què la nit doni pas a la llum i a les ganes de gaudir del privilegi d’estar vius.  Aprofitem que hi som, doncs.  Avui és un altre dia, una altra oportunitat per ser feliços.

css.php