gen. 132018
 

Està molt bé allò que va escriure William Ernest Henley de ser amo del meu destí i capità de la meva ànima, però una cosa és anar creant, amb convicció i cada dia, la pròpia història, i una altra ben diferent és pretendre inventar la història aliena, a partir d’invencions, de tergiversacions dels fets, de negacions constants de la realitat i de pretendre que, a cop de repetir-la, la mentida passi a ser veritat.

De fet, això que estan fent ara determinats fiscals i responsables polítics a propòsit de tot el que va succeir a casa nostra l’octubre passat no és nou, ni original.  Ben mirat, no és més que el mateix recurs que es fa servir sempre que es vol criminalitzar un determinat col·lectiu i aniquilar-lo com a identitat, si més no.  La història, fins i tot la més recent, està farcida d’exemples que no crec que calgui recordar.  La manera? Veure violència on no n’hi ha, veure delictes on no hi són, veure criminals on només hi ha persones, veure bandes organitzades on hi ha comissions de treball, veure fosques i secretes intencions o només hi ha programes públics…  I si comptes amb un exèrcit de periodistes (deixem-ho així) que narren uns fets que mai no han existit, i una població disposada a creure tot el que els arriba, tenim la tempesta perfecta preparada.  El resultat?  quatre presos innocents, cinc exiliats, una colla de presos en llibertat sota fiança, una pila enorme d’investigats, unes institucions segrestades i tot un poble amenaçat.

Ara en diuen post-veritat de tot això.   Jo en dic, directament, mentida.  De fet, la pitjor de les mentides, aquella que té com a finalitat fer el màxim de mal possible als altres, sovint innocents, al quals no es pot doblegar ni a cops.  I és que no és pot fer passar bou per bèstia grossa, per més que en diguis estat de dret.

Insisteixo:  està bé construir la pròpia història, però que sigui a partir de la lectura correcta del passat, si és que volem un futur digne.  Si no, només tindrem un present de mentida i un demà encara més fals.  El problema és que hi ha qui no en sap, o que no vol.

gen. 122018
 

És ben estranya, la política.  Resulta que si t’agafes a un determinat càrrec amb ungles i dents, ets un aprofitat sense escrúpols, però si decideixes plegar, en un moment donat, un covard.  Suposo que, com gairebé tot en aquesta vida, només és qüestió de perspectiva.

El servei públic, i la política n’és un, no ho oblidem, quan s’exerceix des de càrrecs d’alta responsabilitat i amb responsabilitat -disculpeu la redundància-, desgasta.  És molt saludable ser conscient de quan la disposició personal, pel motiu que sigui, deixa de ser aquella que el lloc exigeix, per ser exercit amb la dignitat que cal.  Un bon exemple és la presidència del Parlament, segona autoritat de Catalunya, no ho oblidem.  Que l’actual titular fins ara, Carme Forcadell, renunciï a tornar-la a ostentar diu molt de la seva capacitat i de la seva responsabilitat.  Sap que ara mateix no pot donar tot el que aquest lloc reclama i deixa pas a algú que ho pugui donar tot, tal com ella ha fet aquests anys.  On és la covardia?  On la deserció?

Potser és que estem acostumats a càrrecs poc més que vitalicis a tots els nivells, des dels ajuntaments fins a les més altes esferes polítiques, i ja no sabem veure que l’activitat pública demana servir, no servir-se’n.  Si els càrrecs d’alta responsabilitat s’exerceixen amb autèntica voluntat de servei, no costa deixar-los, perquè des del primer moment se sap que són transitoris, mentre la confiança, pròpia o aliena, es mantinguin, i prou.  Però la pena és que, un cop més, allò que hauria de ser normal s’ha fet excepcional.

Sigui com sigui, trobo molt digne i molt d’agrair que persones que han ocupat amb dignitat alts càrrecs sàpiguen trobar el moment de plegar per donar pas a altres persones amb energia renovada que segueixin fer avançar aquest projecte compartit que és una societat més justa, més lliure i més democràtica.

gen. 112018
 

Ho diu ben clar la Bíblia.  En contret, l’Eclesiastès:

“Per a tot hi ha el moment oportú,
i un temps per a cada cosa en aquest món.
Temps de néixer i temps de morir.
Temps de plantar i temps d’arrencar la planta.
Temps de matar i temps de guarir.
Temps d’enrunar i temps de construir.
Temps de plorar i temps de riure.
Temps de lamentar-se i temps de ballar.
Temps d’escampar les pedres i temps d’aplegar-les.
Temps d’abraçar i temps de deixar-se d’abraçades.
Temps d’adquirir i temps de perdre.
Temps de guardar i temps de llençar.
Temps d’esquinçar i temps de cosir.
Temps de callar i temps de parlar.
Temps d’estimar i temps d’odiar.
Temps de guerra i temps de pau.”

No és el primer cop que faig servir aquesta cita, però sempre és útil, sobretot si ens demanem:  quin és el nostre temps?  Potser, ara mateix, és el moment d’esperar i creure, de confiar, de tenir paciència, de perseverar, de no defallir, de tenir esperança encara que tot sembli complicat o, fins i tot, sense sentit.

Hem fet, i fem, el que tocava i podem fer.  Ara és el moment d’uns altres.  A nosaltres ens correspon callar i no perdre la calma ni la serenitat.  Mentrestant, però, no oblidem ni perdonem res ni ningú, mentre anem construint, en silenci, un futur millor.

gen. 102018
 

Tot sovint, la invitació a parlar no és més que una burda mentida per mirar d’imposar les nostre idees sobre les dels altres.   Qui no ha dit mai allò d'”hem de parlar” a algú altre, com a simple argúcia per acabar fent valer els seu pensament?  O si voleu, en un terreny social, on ha quedat allò que en absència de violència es podia parlar de tot?  Dons si fa no fa, a les golfes de la memòria dels grans enganys.

Però si volem tirar de memòria recent, cal veure com els ha anat als mestres que han intentat explicar què va passar el primer d’octubre de l’any que tot just hem deixat enrere als seus alumnes, a qualsevol escola o institut del país.  Doncs, ras i curt, que han fet cap al jutjat amb una denúncia per incitació a l’odi, formulada o aplaudida per aquells que s’omplen la boca d’invitacions al diàleg.  Tot mentida i imposició, al capdavall.  Una més de tantes, de fet.

Enmig d’aquest escenari tan democràtic, ens arriba la notícia que més de 3.000 centres de secundària dels Estats Units d’Amèrica utilitzaran, com a motiu educatiu de debat, la pregunta de si Espanya ha d’atendre o no les demandes independentistes de Catalunya.  I no cal ser gaire llest per imaginar que la repressió policial de l’1 d’octubre ocuparà bona part d’aquests debats entre estudiants, ni que només sigui per l’impacte mediàtic internacional de les moltes imatges d’aquella violència injustificada.  La meva pregunta és si una iniciativa d’aquest estil es podria fer a Catalunya o a Espanya.  La resposta, sense ser tampoc gaire llest, és que no, de cap manera, vistos els antecedents.

Parlem encara de democràcia, o podem fer servir ja, sense mirament, el terme dictadura?  A veure si aquesta pregunta sí que pot ser objecte de debat.  Tot i que també ho dubto, si no és davant d’un jutge.  Lliçons de democràcia, en aquesta ocasió, les d’ultramar.  I punt.

gen. 092018
 

No cal que ens expliquin, als catalans, la importància dels gestos, de les posades en escena I, fins i tot, dels colors, en el moment de defensar una determinada posició personal i col·lectiva.  I, per més que algú ens vulgui titllar de fanàtics, sabem que no som un cas estrany en l’univers de les pràctiques socials.

Gala de lliurament dels Premis Globus d’Or.  Uniformitat del negre.  En aquesta ocasió, la vestimenta de les dones presents a l’acte (i de bona part dels homes, tot i que en ells ja és l’estètica habitual) va ser el negre, sense concessions.  La raó?  Un autèntic clam d’un seguit de professionals que, al llarg dels anys, i gairebé com a part indefugible de llurs carreres professionals, han hagut de tolerar tota mena d’abusos masclistes i que fins ara no havien pogut denunciar públicament i amb contundència aquests comportaments i les humiliacions que han hagut de patir.

Vivim en una societat que segueix tolerant, emparant o, fins i tot, protegint els abusos dels homes cap a les dones.  Només cal llegir la premsa, amb els seus escandalosos titulars que, curiosament, sempre carreguen la culpa a la dona abusada i no pas a l’abusador, i que sembla que ja ens estan bé.  De tota manera, la velocitat de les comunicacions i segurament també la necessitat, gairebé històrica, de reivindicar la dignitat femenina en tots els àmbits, fa que cada cop siguin més les veus que s’alcin contra aquests autèntics delictes, encara generalment impunes.

Dones de negre en un acte de gala.  Impossible mirar cap a una altra banda.  Gran i molt potent imatge, i gran i molt potent missatge a un món encara dirigit per homes i per unes maneres de fer tan intolerables com ràncies, tant allà, als Estats Units, amb la seva fàbrica de somnis de cel·luloide, com aquí, on els homes encara han de ser mascles dominants, i les dones femelles submises.

gen. 082018
 

Al final estem sols.  Mirem on mirem, tant en l’àmbit més íntim, com en el més públic i social i, malgrat que vivim amb gent, que ens relacionem amb moltes persones, en espais diferents, al capdavall de tot plegat estem nosaltres, les nostres fortaleses, les nostres pors, les nostres capacitats i les nostres limitacions, i amb això -que no és poc- anem fent, de vegades com bonament podem, i de vegades amb summa dignitat.

Aquesta reflexió, que ben bé podria sonar a trista, m’ha vingut al cap a propòsit de pensar que quan no hi som, sigui on sigui, no passa res.  Senzillament, la nostra presència, els nostres actes, no hi són i tot continua, perfectament aliè als nostres esforços, a allò que tendim a considerar tan important i valuós.  De manera similar, quan tanquem la porta de casa, tot el soroll, o tota la música, que ens envolta cada dia, desapareix, i ens quedem nosaltres, amb la nostra intimitat, amb les nostres circumstàncies, si voleu, i aleshores ja només depenem de nosaltres mateixos, i tot cobra sentit de nou, fins que l’endemà tornem a sortir al carrer, amb les ulleres de la relativitat de tot plegat ben posades.

Comencem l’any, reprenem l’activitat, envoltats de moltíssima gent, de grans projectes compartits.  Però ben mirat, comencem sols, i l’èxit o el fracàs, el nostre èxit o el nostre fracàs, només dependrà de la nostra voluntat, de la nostra tenacitat i de la complicitat, sovint invisible però del tot imprescindible, dels que tenim realment al costat, de manera incondicional i desinteressada.  I aquí rau la diferència entre tots els espais on ens movem, i allò que en podem esperar.

gen. 072018
 

Finalment, tot arriba, fins i tot la fi d’aquestes setmanes nadalenques, amb els seus rituals, les seves celebracions i els seus excessos.  Avui, diumenge, un bon dia per plegar veles, desmuntar el parament de coloraines i llumetes que han presidit casa nostra aquests dies i per anar retornant a la normalitat, a la rutina, sabedors que incomplim la tradició que faria conservar el pessebre fins a la Candelera.  Però ja n’hi ha prou;  no cal més, i els Reis, entre altres coses, ens han portat aquest retorn al ritme habitual de les nostres vides.

I demà, dilluns, dia de tornada absoluta.  Les ciutats i els pobles recuperaran la seva dinàmica quotidiana, els nens tornaran a l’escola, la  gent que ha fet festa uns dies, a la feina i, sense ni adonar-nos, deixarem enrere el Nadal, sabedors que l’any vinent, hi tornarem.

És curiós comprovar que ens movem una mica al ritme de cicles que es van repetint.  Des del que marca el calendari, amb els seus dotze mesos, fins a aquest nadalenc que tot just tanquem, la Setmana Sant, l’estiu, el curs escolar… D’una manera o altra, ens cal alguna cosa que ens orienti, que ens fixi unes pautes que ordenin la nostra vida.  Imagino que això ens dona seguretat i referents clars, definint-nos petits punts d’arribada al llarg de l’any, que ajuden a fer més confortable la rutina.

Comencem any, com aquell que diu, i retornem a les setmanes sense festes intercalades.  Temps de començar projectes i de pensar què farem aquests propers mesos.  Un bon moment per recomençar, per fer net de tot allò que cal abandonar i de reprendre l’activitat carregats d’energia i d’il·lusió, malgrat totes les complicacions, però sabedors que sempre podem construir un futur millor, i que és possible, si ens hi posem de debò.

gen. 062018
 

El mal existeix.  Em refereixo al mal absolut,  a allò que al llarg de la història s’ha mirat de representar d’una manera o altra, des de la visió innocent dels dimonis d’Els Pastorets, fins a la visió dantesca de l’infern de La Divina Comèdia.  Parlo del mal, d’aquell comportament humà perjudicial, immoral o destructiu que només busca causar patiment físic o moral;  de l’absència absoluta de principis morals, de bondat, de caritat fins i tot;  d’allò que renaixentistes oposaven a la utopia i que Maquiavel va qualificar d’ineludible i impossible d’erradicar;  d’allò que Bauman va definir com a propi de la “mentalitat de jardiner”, per a la qual el món és una selva que cal convertir en jardí a través de la manipulació fins a dominar-la i ajustar-la a unes exigències ideològiques, fins que sigui “allò que ha de ser”.

És complicat parlar del mal un dia com avui, en què sembla que la fantasia, la màgia i la il·lusió ho omplen tot de sentiments positius i de somriures.  Però cal no oblidar que rere la purpurina i els llums de colors hi ha l’ombra omnipresent del mal i la seva materialització a través d’accions, de documents, d’interlocutòries, d’informes, de sentències i de decisions que afecten i condicionen la vida de les persones, fins i tot de les persones innocents.  Però és el que té el mal, que no s’atura en els detalls per tal d’aconseguir els seus fins.  I darrerament en tenim mostres més que abundants.

La maldat existeix, i les persones que actuen guiades per ella, també.  I no ens cal recórrer als malvats  del cinema o de la literatura.  Només cal llegir la premsa aquests dies per adonar-nos, com diu la cançó de Lluís Llach que “sòn aquí, entre nosaltres, potser amb rostres innocents, vora del llit on mor el pobre, que sols és ric per dir adéu”.

gen. 052018
 

Aquesta nit arriben els Reis d’Orient, els bons, els que reparteixen il·lusió, els únics que val la pena respectar durant la seva visita de cada any.  Arriben els Reis i arriben les cavalcades d’aquest vespre, sempre polèmiques però sempre seductores;  algunes, fins i tot, retransmeses per tota mena de televisions.

Nit de nervis i d’esperances, aquesta que vindrà.  Nit pintada de groc, enguany, perquè no són poques les cartes que han demanat als Reis la llibertat d’aquells que no en podran gaudir amb les seves famílies, d’aquesta nit especial, perquè es troben en presó o a l’exili només per complir la seva paraula i el seu compromís amb la ciutadania.  I avui arribaran els tres savis d’Orient carregats de regals, i els rebrem com sempre, o potser enguany caldria que fos com mai.  Potser enguany valdria la pena fer omnipresent el color groc, aquell que s’ha arribat a prohibir i a perseguir judicialment i policial, i a titllar d’incitador a l’odi;  aquell que serveix per exigir la llibertat dels nostres presos polítics i, de passada, la llibertat que mereixem i que se’ns va prenent cada dia que passa amb absoluta impunitat.

Aquest vespre, moltes càmeres de televisió retransmetran l’arribada del seguici reial.  Una bona ocasió per insistir en allò que fa massa dies que demanem, i fem-ho tal com ho hem fet fins ara, en pau i amb llaços o tota mena de complements ben grocs, i que tothom ens vegi, i que tothom, fins i tot els monarques, se n’adonin que no ens callarà ningú fins que no puguem ser ciutadans lliures en un país democràtic.

gen. 012018
 

1 de gener.  Quan els efectes de la fartera, de la son, o de la ressaca vagin desapareixent, aniran deixant espai al ritual propi d’aquesta data:  les peticions i els propòsits.  Tot allò que li demanem a l’any que tot just arrenca i tot allò que pactem amb nosaltres mateixos que tirarem endavant.  Però anem a pams:

1. Peticions.  Què li vull demanar a aquest 2018?  Francament?  Doncs a banda del que diu des de fa massa dies la imatge que encapçala els meus textos, i que no depèn en absolut de mi, però que és un deute d’un sistema injust amb unes persones innocents, res.  No demano res, no espero res d’aquest any perquè tot el que vingui serà una sorpresa, un regal, si és bo, i un repte en cas contrari.  Fa dies que crec que no esperar cap cosa de res ni de ningú és una bona manera d’agrair tot el que m’arriba.  I què pot haver més bonic que la capacitat de sorprendre’s, fins i tot en excés si cal, i que la gratitud?

2. Propòsits.  Què em proposaré decididament avui i, no ens enganyem, abandonaré d’aquí a pocs dies, o setmanes, posat a ser molt optimista?  Només una cosa:  continuar.  Si voleu, perseverar en tot allò que per a mi és important i té sentit, mirant d’aprofitar al màxim les oportunitats i aprenent a deixar allò que no pot ser o que no té remei, i que només acaba fent nosa o mal.  I, per acabar de reblar el que dic, miraré d’aplicar-ho a tots els àmbits, tant si són personals, com familiars, de relació social, de feina… Continuar, senzillament, per tal d’acabar trobant, aconseguint, aquelles petites recompenses en forma de moments de felicitat que donen sentit a la vida.

I per agafar revolada, em retiro un dies, fins a Reis, si fa no fa.  Per cert, els únics reis que encara tenen sentit i que encara ens ofereixen il·lusió i alegria.  Mireu de començar l’any amb esperança, que ja diu la dita que és l’últim que es perd, que rebin resposta les vostres peticions i que tingueu força per tirar endavant els vostres propòsits.  Fins aviat.

css.php