Des 032018
 

Fa dies que ho anàvem dient, però es veu que ningú no escolta fins que és massa tard.  Tot això del procés, de Catalunya i tot plegat no només va d’independència, sobretot va de democràcia, i Andalusia n’ha estat la demostració més evident, no la primera però sí la més àmplia.

Els resultats electorals d’ahir demostren que festejar amb l`”a por ellos“, compartir manifestació i discursos amb la dreta mes rància, defensar la indecència democràtica de la corona, aplaudir el 155 i la repressió,  i substituir l’ideari polític pel discurs de l’odi, no resulta de franc.  L’esquerra, en el seu conjunt, ha perdut estrepitosament, i molt em temo que per a molt temps.  Segurament, una part per la covardia del silenci còmplice, i la major part per la seva esbojarrada cursa, que mai no pot dur enlloc, amb els fills del franquisme.

L’extrema dreta governarà Andalusia si res no ho evita.  Una extrema dreta fundada per prohoms franquistes, de la mà de l’extrema dreta de nova fornada que ha fet de l’odi bandera, i amb la crossa imprescindible dels nostàlgics de la dictadura, que desprès de dècades de silenci, ara ja saben que poden parlar, i governar, sense cap por i sense cap mirament.

I molt em temo que això d’ahir només és el tràiler del que arribarà més d’hora que tard arreu.  La bèstia ha sortit del cau i no hi ha cavallers amb armadura ideològica suficient per fer-li front.  És el que té donar ales al monstre pensant que no alçara el vol.  Benvinguts al Sud.  Benvinguts a l’Espanya real.  I que us faci profit, la vostra recepta.

Des 022018
 

I com aquell que no vol la cosa (o potser, malgrat tot, segons com es miri) ja som al desembre, aquesta mena de cursa d’obstacles que ens presenta el calendari, o de final en alt d’un any que se’ns en va.  I és que el desembre és un mes que passa com bonament pot, mig espetegat entre el pont estrany de la immaculada constitució, les festes nadalenques, els sopars d’empresa i els bons auguris per a l’any que ja s’apunta.  Tot plegat, una mica estressant, però sempre sorprenent.

Desembre també és el moment d’anar tancant un any i començar a fer-ne balanç, per veure si van quadrant els números.  Un mes propici, per una raó o altra, per mirar enrere, per pensar en aquells que no són amb nosaltres, o per fer memòria d’allò que un dia va començar, enmig de totes les incerteses pròpies d’un hivern que ja tenim a tocar.

Avui, dia 2.  Un dia que, segons el refranyer popular, obliga a mirar el cel, a veure si plou o no.  Diu la dita que si plou per santa Bibiana (avui), plou quaranta dies.  De moment, i tot i que la pluja sempre acostuma a dur riquesa, sembla que la cosa no anirà per aquí.  I segurament tampoc cal, que ja portem prou aigua, que el que s’havia de netejar ja s’ha netejar, que ja s’ha fet prou saó, i que una mica de treva al paraigua no ens farà cap mal.

Saludem el desembre, mes de memòria i de festa.  I aprofitem avui mateix, que és diumenge, per gaudir de la calma meteorològica que sembla que tindrem, i per carregar les bateries per a les properes setmanes, sempre intenses i sempre seductores.

Des 012018
 

Caspa és poc.  Tota la crosta més rància i més florida de la noblesa catalana es va reunir fa ben poc en un sopar, responent a la crida de la Diputació de la Grandesa d’Espanya i Títols del Regne -sí, sí, la cosa existeix i es fa dir així-, en representació d’uns 800 títols nobiliaris que deuen formar l’encara viva i encarcarada cort de nobles.  I poca broma, que la tal Grandesa és òrgan assessor del Ministeri de Justícia.

L’objectiu de tan solemne convocatòria era només un:  demanar a la noblesa catalana que tanqui files en defensa del Rei, en tant que garant de la llibertat i la democràcia.  Déu n’hi do.  Pel que sembla, la petició va ser ben acollida per part de les entitats, diguem-ne, locals o regionals:  el Reial Cos de la Noblesa de Catalunya, o el Reial Estament de la Noblesa del Principat de Girona, sense anar més lluny.  Aquí també anem ben servits, de caspa.

Malament rai quan el Rei necessita la seva cort d’aduladors per sobreviure, i malament quan la resposta és el tancament de files, ni que sigui per sobreviure davant una hipotètica amenaça republicana.  Però així són l’Espanya i la Catalunya del Segle XXI.

Serà per afinitat fonètica, però llegint aquestes coses no he pogut evitar pensar en la “Casta diva”, de l’òpera de Bellini, en què la sacerdotessa Norma invoca la lluna i calma els ànims dels gals que volen combatre els romans, tot augurant-ne l’autodestrucció, pels seus vicis, i demanant pau.  Aquí, en canvi, és el duc de Fernández-Miranda, degà de la Diputació de la Grandesa, qui invoca la “Caspa diva” a enfrontar-se a qui calgui per defensar la lluna.  Com canvien els temps.  Però, és clar, una és art (la casta)  i l’altra un fòssil (la  caspa).  Totes dues dives i eternes.  Personalment, em quedo amb aquests gairebé nou minuts de grandíssima música, i amb el seu missatge.  Manies de qui no té títols, suposo.

YouTube Preview Image

Nov 302018
 

Cada dia que passa, Espanya es va tornant un país més democràtic, més respectuós amb les llibertats i una mica més just.  Ja ho diu el Rei, que som alguna cosa així com el model a imitar, a nivell polític i social.  Ell ho deu saber millor que ningú, no?  Almenys això és el que es veu que li ha explicat al president de la Xina, un país amb qui resulta que comparteixen tantes i tantes coses.  La darrera mostra de tot plegat és que ja es podran tancar pàgines web sense autorització judicial, només amb una ordre del Govern;  una decisió prou important i que ha passat massa desapercebuda, enmig del soroll polític i mediàtic que fa molt temps que s’està generant per tapar la cruel realitat i del silenci còmplice, un cop més, de la suposada intel·lectualitat.

La mesura en qüestió, diuen, és per lluitar millor i més ràpidament contra la pirateria i per protegir els drets de propietat intel·lectual.  D’acord.  Però, vist com funciona aquest govern actual i com ho han fet i ho poden tornar a fer els anteriors, pensar que aquest poderós element de censura i repressió es quedarà aquí, és somiar truites.  I moltes.  Ja vam veure com es va atacar i censurar la infraestructura informàtica del referèndum de fa un any, i fent-ho per mandat judicial.  Imaginem què pot passar amb qualsevol pàgina que gosi qüestionar la veritat oficial, la vida de la qual només depengui del placet governatiu de torn, com en els millors temps del franquisme.  Adéu definitiu a la presumpció d’innocència i a la llibertat d’expressió.  Auguro el retorn d’una mena de cos de censors electrònics, amb unes tisores ben modernes per tallar i escapçar, a tort i a dret, aquestes xarxes sedicioses i malintencionades.

Pregunta innecessària i gairebé redundant:  qui ha donat suport a aquesta mesura?  Efectivament, PP, Ciutadans i PSOE, el dantesc trio del 155, de nou de la maneta, en defensa de la democràcia, la llibertat i la justícia.  Sempre he dit que aquesta gent no mereix ni oblit ni perdó.  Perdonar, no ho sé, perquè dependrà de cadascú (en el meu cas, ja avanço que de cap de les maneres), però oblidar ens ho posen difícil, perquè constantment ens van refrescant la memòria de qui són, què volen i què són capaços de fer per aconseguir-ho.  La saviesa xinesa els pot orientar prou bé, en segons quines qüestions.

Nov 292018
 

Que el nostre sistema sanitari fa aigües per totes bandes, que les esperes són insuportables, i intolerables, ja que estem parlant de la nostra salut, que les condicions amb què han de treballar altres col·lectius, com ara el de bombers, són impròpies d’un país que es vol civilitzat i, per extensió, que la funció pública en general porta anys en caiguda lliure, són evidències que aquests darrers dies s’han posat a sobre de la taula per les mobilitzacions de sanitaris i també de bombers, i d’altres que s’anuncien.

L’origen de tot plegat cal anar a buscar-lo lluny, potser fins i tot en el moment en què es crea una administració nova, la de la Generalitat, però es fa a imatge d’una administració franquista ja en descomposició, amb tots els seus vicis i amb bona part dels seus responsables al capdavant, o en llocs estratègics.  Durant anys, la cosa es va anar consolidant i perpetuant, fins que arriba la darrera crisi econòmica i comença una lenta i implacable destrucció de llocs de treball sense modificar en absolut l’estructura administrativa per mirar de fer-la més eficient.  Simplement es retallen sous, drets i plantilles, sense més.  I la guinda la posa el 155, que la paralitza fins a límits insospitats, que van molt més enllà dels milions perduts que fa uns dies es van fer públics, o de la por que s’ha sembrat entre treballadors d’àmbits especialment sensibles, com ara l’educatiu.

Si a algú el sorprèn que els treballadors públics, sanitaris i bombers els primers, es llencin al carrer, és que viu molt lluny de la realitat.  Tenim una administració pública envellida, encarcarada, dirigida, en molts casos, per persones al servei dels interessos de partit i no dels ciutadans (i no entro a qualificar la capacitat de molts càrrecs directius, tot i que prou que caldria, davant de tanta mediocritat), que van callar, quan no col·laborar, amb els que van aplicar i defensar un 155 molt més cruel del que se’ns ha volgut vendre, i que ara mateix sobreviuen agafats amb ungles i dents als seus llocs, en un moment de desorientació, o de restitució de l’ordre i la calma perduts aquests darrers mesos (o anys).  Algun dia caldrà jutjar moltes actituds i comportaments d’aquests mesos i passar factura a més de quatre.  Potser serà tard, però caldrà, en qualsevol cas.  Ni que només sigui per justícia i per decència.

Cal dignificar els serveis públics, cal recuperar molts dels que es van privatitzar en el seu moment, cal remoure bona part de la cúpula directiva i cal apostar, d’un cop per sempre, per la competència i la capacitat de gestió.  Cal tenir mot clar que sanitaris, bombers, mestres, policies, oficinistes… estem al servei de la gent, i volem poder aportar tot el que som capaços de donar en cada moment.  Mentre les prioritats siguin, però, les quotes de poder o la perpetuació plàcida i complaent de determinats privilegis, no ens en sortirem, i la tensió anirà irremeiablement a més.  I els serveis públics, indefectiblement, a menys.  I tots plegats, a pitjor.

Nov 282018
 

Ahir, Josep Borrell ens va oferir una lliçó magistral de quines són les claus, segons ell, per aconseguir una unitat política, com ara la dels Estatus Units d’Amèrica:  tenir un sol idioma i matar quatre opositors.  Quatre indis, en aquest cas.  Bé, qui diu quatre, diu uns quants milions, i unes quantes cultures, i una pila de llengües i tot plegat, ja posats.

Exercici de substitució lèxica.  Proveu a trobar la paraula que resulta de substituir el substantiu de l’exemple, per aquests altres que us proposo:

Només van haver de matar quatre indis = nord-americans

Només van haver de matar quatre jueus = ?

Només van haver de matar quatre moros = ?

Només van haver de matar quatre negres = ?

Només van haver de matar quatre gitanos = ?

Només van haver de matar quatre dissidents = ?

Només van haver de matar quatre dones = ?

Només van haver de matar quatre comunistes = ?

Només van haver de matar quatre bruixes = ?

Només haurien de matar quatre catalans = ?

Efectivament.  Aquesta és la clau de la constant històrica que facilita la unitat política:  eliminar els contraris i imposar un idioma (i una cultura, i una religió, i una legislació… ja de passada).

Per cert.  Amb aquesta bajanada d’ahir, qui recorda els 30.000 € de multa que ha rebut l’excel·lentíssim senyor Borrell per l’enriquiment amb informació privilegiada, o les crides a la desinfecció de Catalunya?  Ben mirat, però, poca excel·lència ètica i intel·lectual demostra qui afirma segons què i s’aferra d’aquesta manera a un càrrec.  I qui li tolera i l’empara, ja de passada.

Nov 272018
 

Ahir la sonda InSight va aterrar, per dir-ne d’alguna manera, a la superfície de Mart, aquest planeta que ens ha fet mirar enlaire tot l’estiu, mentre fantasiejàvem sobre les possibilitats d’instal·lar-hi un assentament durador, sobre els viatges d’anada, sense bitllet de tornada, o sobre si mai hi va haver vida, en aquesta superfície àrida i dura, o no.

Mart sempre ha alimentat la imaginació.  El mateix terme “marcià”, que durant molt de temps ha servit per designar qualsevol suposada forma de vida extra-terrestre, ja diu prou de la fascinació del planeta vermell.  Però com sempre passa, una cosa és la imaginació i una altra de ben diferent és la realitat.  Més enllà de tot el que li vulguem atribuir a l’InSight, el fet és que “només” es tracta d’un avançat instrument que, principalment, mesurarà els moviments sísmics del planeta, i que en foradarà l’escorça per estudiar-ne amb més detall que mai fins ara la seva composició, clau per saber-ne més del seu origen i, de retruc, del de la Terra.

En qualsevol cas, ahir, dia de grans emocions per a tothom que seguia els moviments de la sonda, d’una manera o altra, culminades amb l’alegria lògica de quan es va posar a la superfície marciana sense incidents i va començar a enviar les primeres fotografies.

Ben mirat, sempre és tot una mica igual:  la fantasia va par davant de la realitat.  La nostra capacitat de fer volar coloms és infinita, però les coses són el que son, i prou.  De tota manera, potser és aquesta immensa fantasia la que fa que determinades fites siguin possible.  Potser si ningú hagués imaginat algun dia Mart habitat per terrícoles, el que tanta gent va viure ahir mai no hauria estat real.  Ni tot el que aquesta màquina de nom estrany ens anirà transmetent els propers mesos.  Somiem, doncs, que els somnis sempre alimenten la realitat.  Bona feina, InSight.  I que sigui a fi de bé, que diria la saviesa popular.

Nov 262018
 

Diu la dita que el nom no fa la cosa.  Per extensió, també podríem afirmar que el càrrec no fa la persona.  A poc que voltem per les xarxes socials, trobarem, d’un temps ençà, una presència més que destacable de les sigles HC i MHP, per referir-se a qualsevol conseller o al president, fent servir el tractament protocol·lari que aquest càrrec atorga a la persona que l’ocupa.  Aquest parell o tres de lletres són tan habituals que fins i tot consellers i conselleres les fan servir en els seus breus escrits.

Si algú té la curiositat de fer un cop d’ull als tractaments protocol·laris en el llenguatge administratiu català, comprovarà que els tractaments correctes són de molt honorable o honorable, senyor o senyora, segons el cas, però no molt honorable president o presidenta, ni honorable conseller o consellera.  En resum, el càrrec no és honorable ni molt honorable, qui sí que ho és, i això se n’espera, és la persona que l’ocupa en cada moment.  D’altra banda, aquests tractaments estan reservats a situacions molt singulars i no s’haurien de fer servir mai en contextos habituals i gens extraordinaris ni d’especial formalitat, com poden ser els de les xarxes socials, entre tants d’altres.

Així doncs, l’honorabilitat, en aquest cas, no és cap gràcia divina que s’obté per ocupar un determinat lloc dins l’organigrama de l’administració, sinó una exigència ètica, moral, o com més us agradi, a la persona que l’ostenta.  I vet aquí la confusió tan habitual avui dia i la duresa, de passada, de determinats comportaments d’alguns dels nostres més alts mandataris, al llarg de la història recent, si els mirem des d’aquesta perspectiva.

I és que una determinada condició social, un determinat atribut, un càrrec, fins i tot, no són altra cosa que paraules sense sentit, si la persona que els ocupa no se’n fa digne.  Diguem-li conseller, alcalde, encarregat, pare, marit, company… el que vulgueu.  Al capdavall, el que té sentit i contingut sempre són les persones.  Sempre, i només, les persones.

Nov 252018
 

“Il·lusió” és una paraula estranya, ambivalent, i malgrat tot, imprescindible.  Si mirem el diccionari, els primers significats que hi trobem parlen d’errors de percepció, de judici, de raonament o d’interpretació, que fan que llegim de manera desencertada la realitat.  No és fins al final que “il·lusió” passa a significar alegria o entusiasme que hom experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa agradable.   No deixa de ser curiosa, aquesta ordenació de significats, perquè segurament, si demanéssim pel carrer què és il·lusió, la major part de les persones ens respondrien amb aquesta darrera accepció.

Sigui com sigui, la vida exigeix un mínim d’il·lusió per aconseguir que cada dia no tingui només aquell objectiu bàsic, fisiològic, d’arribar a la nit respirant.  Ens cal alguna cosa que ens emocioni, que ens engresqui a aprendre, a descobrir, a sentir curiositat per cada minut que ens ha d’arribar, ja sigui a la feina, amb la parella, amb els fills, amb amics, amb una determinada afició… o, millor encara, a tot arreu alhora. La il·lusió és imprescindible per saltar del llit i creure que tot té un per què i que serveix per a alguna cosa.  De vegades, però, errem, o ens enganyem, i les nostres il·lusions són només percepcions distorsionades o equivocades de la realitat, i la fantasia dura poc, perquè en realitat no ha existit mai mes enllà del nostre cap.  De vegades, fins i tot, podem trigar molt a adonar-nos que hem estat vivint en una il·lusió i no amb il·lusió.

Quina és la nostra il·lusió?  Què fa que tot tingui sentit, en la nostra existència?  Vivim amb il·lusió, o en una il·lusió que més d’hora que tard es desfarà com el fum, o esclatarà en silenci com les bombolles de sabó, precioses i efímeres?   Si les respostes no ens venen al cap amb la rapidesa que caldria, aturem-nos un moment, perquè viure sense il·lusió és encara més trist, inclús, que fer-ho a dins d’una falsa realitat.  Avui, diumenge, pot ser un bon dia per il·lusionar-nos de debò, cadascú com bonament vulguem i ens plagui, que d’il·lusions hi ha de tota mena, i totes fan la seva feina.

Nov 242018
 

Hi ha gent que sap començar les coses superant qualsevol expectativa i marcant postura des del primer minut.  Aquest podria ser el cas del nou secretari general de la Conferència Episcopal Espanyola, Luís Argüello que, parlant del celibat de qualsevol aspirant a capellà, ha reblat el clau afirmant que aquests aspirants  han ser cèlibes i s’han de reconèixer completament com a homes, tancant així la porta a qualsevol rastre d’homosexualitat als futurs sacerdots.

Anem a pams.  Celibat implica no contreure matrimoni, però no necessàriament no mantenir relacions amb altres persones, pel que es veu, ja que se n’orienta la direcció.  Dit això, no seria la primera vegada que l’església fes fora algú que es declara obertament homosexual, com el cas que es va fer públic fa uns pocs anys, del prelat polonès Krzysztof Charamsa, funcionari a la Congregació per a la Doctrina de la Fe (antic Sant Ofici), expulsat per tenir una relació de parella estable amb un català, curiosament.  Així doncs, i si afegim l’extrema tolerància que històricament ha hagut amb la pederàstia, en totes les seves variants possibles, sembla que l’església ha decidit que el gran pecat són només les relacions amb persones del mateix sexe.  I encara hi hauria molt a discutir, en el cas dels nens.  Potser és que encara no són homes.

No deixa de ser curiós que d’una banda es demani celibat (les parelles catòliques sempre han de ser d’home i dona, no ho oblidem) i es persegueixi l’homosexualitat, però es pugui nomenar notari d’un tribunal eclesiàstic que ha de jutjar casos d’abusos de menors un capellà, Joaquín Galán, condemnat per aquest mateix tipus de delicte -per via civil, ja que no s’hi va obrir cap procés canònic- i sobre el qual pesen diferents acusacions per altres fets similars.

L’església és una institució secular, però començaria a ser hora que s’anés posant al dia en segons quines qüestions, si és que vol abandonar la hipocresia de predicar amb una mà i pecar amb l’altra, sobretot en el cas dels més indefensos, els menors, en base a una auto-atorgada superioritat moral, més que discutible, o a una autoritat imposada en molts àmbits de la nostra societat.  Aniria sent hora d’acabar amb determinades afirmacions i amb moltes -massa- accions, i de posar els seus responsables al lloc que realment els correspon, per justícia i per un mínim de dignitat.

css.php