abr. 122017
 

Aquests darrers dies hem pogut veure com Marta Rovira, diputada per Junts pel Sí, ha anat explicant tot un seguit de línies de treball del Govern en relació amb la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.  Confesso que quan la vaig sentir vaig pensar com podia ser que una persona aliena al Govern parlés gairebé en nom seu.  Em va resultar estrany, però de seguida vaig entendre com era possible.

Vivim en un país políticament a mig fer, encara, on el pensament profund i interioritzat del poder, del “qui mana, mana”, encara és patrimoni personal, i on les institucions són només, en massa ocasions, simples plataformes des d’on exercir aquest poder.  Encara hi ha massa mentalitat d’amo, i les coses es confonen, tot sovint.  Però tornem al cas que ens ocupa.  Marta Rovira no pot parlar en nom del Govern perquè no en forma part.  Si ho fa, és perquè algun membre d’aquest Govern l’ha informada de qüestions prou delicades i el partit al qual pertany l’ha fet portaveu autoritzada.  Aleshores, o bé hi ha una voluntat de guanyar protagonisme per part d’una determinada formació (dono per suposat que no hi ha cap afany personalista), encara que sigui passant per sobre de les institucions, o bé hi ha una ignorància supina de què és el partit i què les institucions.  Francament, no sé què em sembla pitjor.

Aquest cas és, lamentablement, un exemple més d’interferència entre institucions, partits i personalismes, omnipresent a l’estructura política de casa nostra, a tots els nivells i des de pràcticament totes les forces amb representació pública.  Un dèficit democràtic que cal resoldre per sempre, si és que realment volem ser una societat políticament solvent.  Si us plau, que algú recordi de tant en tant a aquells que manen que les estructures d’estat són les institucions, no els partits, que es fan i es desfan, ni menys encara les persones, que avui hi som i demà no.



abr. 112017
 

Vaja, vaja, vaja… Ara resulta que una de les bosses de frau a la Seguretat Social i a les prestacions per atur la cometen ciutadans espanyols, d’aquells que tenen un DNI que diu que ho són.  Sempre ens havien dit que eren els immigrants els que venien a xuclar els nostres serveis sanitaris i les nostres prestacions socials, i ara resultarà que això no és tan veritat com se’ns havia dit sempre.

Segons aquesta notícia de la setmana passada el Brexit ha fet aforar un bon grapat de ciutadans que cobren l’atur a Espanya mentre treballen a la Gran Bretanya, sense inscriure’s als consolats i, per tant, en una situació, si més no, una mica irregular.  S’esquerda així el discurs xenòfob que des de fa dècades ens arriba, en el sentit que són els estrangers el que capitalitzen l’atur o el segueixen cobrant, però s’enduen els diners i el seu potencial de treball als països d’origen.  Segur que n’hi ha de casos com aquests, no en tinc cap dubte, però a més de buscar la palla a l’ull aliè, no està de més saber veure la biga al propi.

Queda demostrat, un cop més, que els problemes complexos, com ara el frau a les prestacions socials, no té respostes tan simples ni tan malintencionades com alguns s’entesten a dir i repetir fins a la sacietat, segurament perquè tant els fa el frau, i el que pretenen és criminalitzar determinats col·lectius, i prou.



abr. 102017
 

Ja ho diuen, que el nom no fa la cosa.  I deu ser veritat.  Posem per cas que a un determinat territori en diem “república”, això sí, solidària amb altres “repúbliques” aplegades sota una monarquia que també inclou tot l’aparell polític de l’estat que la sustenta.  Acceptada aquesta proposta, provem de canviar el nom de la cosa.  En lloc de “república” posem “comunitat autònoma” i, oh, sopresa!, ja tornem a ser on som.  Gran viatge.

Ja és ben veritat que de vegades cal canviar-ho tot per no canviar res.  I això justament és el que em temo que passa amb aquesta nova formació, encara sense nom, que vol aglutinar l’esquerra no independentista catalana al voltant de la figura d’Ada Colau i companyia.  La seva proposta d’una república catalana sota la corona d’Espanya és tan absurda que faria riure si no fos perquè acabarà reunint un bon grup de votants atrets per aquesta nova esquerra que cada dia que passa ens recorda més els descamisaos de fa unes dècades, en versió segle XXI.  I ara ja sabem què en podíem esperar d’aquella gent.  En qualsevol cas, res que faci tuf d’independència.

És molt trist que encara hi hagi qui defensi que esquerres i independentisme van de la mà.  Si de debò volem ser independents algun dia (cosa que ja dubto), caldrà comptar amb tot l’espectre polític que estigui per la labor, de dreta a esquerra.  Intentar guanyar la sobirania al voltant només d’un pacte d’esquerres, amb el panorama que aquest cap de setmana ens han dibuixat, és, ras i curt, impossible.  No és pot construir res de nou amb qui no vol res de nou i diferent.  I aquest és el cas.



abr. 092017
 

No, no patiu, no vull parlar dels estralls que el temps fa en el nostre cos, ni de com els anys passen i el mite de l’eterna joventut confirma el seu caràcter de mite, només, tot i que que tanta gent s’entesti a perseguir-la, ni que sigui pagant el peatge del patetisme.  Avui em ve de gust parlar d’una bellesa encara més efímera, i potser per això encara més seductora:  la bellesa que ens regala la natura mes a mes i que aquestes setmanes es manifesta en una floració difícil de descriure.

Fa quatre dies ens meravellàvem amb l’esclat de flors als fruiters i sense gairebé temps per pair-ho, arriben les roselles als sembrats, un escampall de vermell enmig del verd, contra uns cels ja blavíssims i primaverals.  Una explosió de vida i de color que apunta al groc intens i ardent de la sega.  Més endavant vindran els blaus insultants del cel i el mar d’estiu, els vermells i marrons de les fulles de tardor, els grisos melancòlics de les tardes de pluja, o el blanc gèlid de l’hivern.  Sempre instants de bellesa indescriptible i efímera.

Però fet i fet, nosaltres també som natura que evoluciona i canvia i, si ens mirem amb els mateixos ulls que ens permeten gaudir de l’espectacle dels camps i de les flors, sabrem trobar aquells moment de plaer, de bellesa, de felicitat al capdavall, efímers i meravellosos, que retenim als sentits i que sempre tornen i ens il·luminen, quan més falta ens fan o, senzillament, quan ens ve de gust abandonar-nos, com a simples espectadors de la nostra existència, al goig de la contemplació o de la memòria per descobrir que tot ha tingut i té sentit.

abr. 082017
 

A punt de començar el cicle de Setmana Santa i totes les seves manifestacions religioses, culturals, tradicionals i més o menys sentimentals, ens adonem que anem avançant, com aquell que no vol la cosa, pel mes d’abril, un mes que si fem cas al que diu la saviesa popular expressada al refranyer, hauria de ser plujós, imprevisible i canviant.  Abrils i senyors, tots traïdors, diuen.  Potser la Setmana Santa, sempre sotmesa a ruixats de darrera hora, caigui quan caigui, ajudarà a fer bones les dites més populars.  O potser alguna mena d’intervenció divina protegirà les processons i els diferents oficis d’aquests dies que tenim a tocar i propiciarà una sequera d’una setmana.

Sigui com sigui, abril sembla que amb el pas del temps va perdent pistonada en el rànquing dels mesos de l’any i acaba sent un període força indefinit llevat, això sí, de la Diada de Sant Jordi, autèntic pòrtic de flors, llibres i sentiments a la plenitud de la primavera.

Enguany l’abril, entre la Setmana Santa i Sant Jordi, ve carregadet i animat.  Però potser val la pena recordar que més enllà del que diuen les nostres tradicions, aquest mes, en temps remots, era ple de simbolisme i gairebé cada dia era motiu de celebració, per una raó o altra, com bé ens recorda aquest article.  Celebracions molt vinculades al naixement de la vida i a la fertilitat, com li escau a l’estació que passem.  Valdria la pena mantenir una mica de saviesa antiga i mirar de fer de cada dia d’aquest mes que ja tenim gairebé mig passat, motiu de festa i d’il·lusió en el futur.  I si cal, inventem el motiu, que imaginació no ens falta i tot ajuda a viure.

abr. 072017
 

Voltant per qualsevol poble o ciutat Pirineus enllà (i tan enllà com vulgueu), qui no ha sentit mai alguna cosa semblant a l’exclamació sobre com és possible que alguna cosa, ja sigui cartell, rètol, informació turística… no estigui escrita en castellà o, per contra, l’expressió convençuda que amb el castellà es va a tot arreu, que per alguna cosa és una de les llengües més parlades al món?  Segur que tant l’una com l’altra ens sonen, dites amb convicció i en la llengua de Cervantes.

Però vet aquí que fins i tot la més gran de les prepotències -lingüística en aquest cas- de tant en tant ha de claudicar a la norma, a l’imperi de les normes i gairebé de les lleis, allò que tant agrada per la Meseta.  No fer-ho pot suposar, a banda d’un ridícul espantós, la pèrdua d’una de les marques més emblemàtiques de la modernitat hispana, com ara mateix la marca AVE.

Justament això és el que li ha passat a RENFE que ha fet oïdes sordes als requeriments del Tribunal Superior de la UE a propòsit d’un litigi per l’ús de la marca per part d’un fabricant de bicicletes, que s’ha quedat amb el nom AVE per als  seus productes, en detriment dels trens, i tot perquè la companyia no va presentar la documentació en anglès, tal com se li havia requerit.

Ja sabem que anar de sobrat per la vida no sempre és positiu, si no és que es vol acabar rebent allà on més mal fa, malgrat les mentides habituals i l’excusa de mal pagador dels sempre adduïbles problemes tècnics.  En aquest cas, l’orgull empresarial i tecnològic ha ensopegat amb la prepotència idiomàtica.  Mala sort.

abr. 062017
 

No hi ha cap dubte que de tots els mals imaginables, la guerra s’emporta la palma com a compendi del pitjor del gènere humà.  De tota manera, fins i tot a les guerres més cruels, com la que des de fa temps està patint Síria, de tant en tant apareixen notícies que superen la rutina bèl·lica habitual i que acaparen les portades de tots els informatius, com està passant aquests dies amb els atacs amb armament químic sobre població civil que ens han deixat un seguit d’imatges esgarrifoses.

Resulta molt dur, per a la societat burgesa occidental, empassar-se l’agonia d’innocents pels efectes d’un atac prohibit i condemnat per les convencions internacionals.  Fins i tot per matar hi ha miraments, es veu.  Ja ens hem acostumat als morts per bombardejos amb armament convencional, d’aquest que es compra i es ven sense cap problema arreu del món; i també ens hem acostumat a contemplar impassibles com la gent mor als camins, a les carreteres i als camps de refugiats, part gairebé inseparable, a hores d’ara, del nostre paisatge social tan civilitzat.  Però ves per on, ens escandalitzem amb l’ús d’armament químic.

De tota manera, si la nostra capacitat d’indignació és la que és (més aviat indiferent i sobreactuada en la major part dels casos, no ens enganyem), millor ni pensar com deu funcionar el cervell dels més alts representants de la classe política internacional, la mateixa que fabrica, ven i fa servir armament de tota mena i que es veu que pateix algun problema moral quan se n’utilitza segons quin tipus de bomba.  Hipocresia.  Hipocresia en estat pur.  Els morts són morts morin com morin.  Però si resulta que la gent mor perquè algú els mata, el fet d’estar viu o no passa a ser secundari, perquè tot depèn de l’eina que es faci servir per matar.  Explosius, cap problema, però agents químics es veu que no.  Anem bé.  Si us plau, que algú els ho expliqui a les víctimes, ja posats.

abr. 052017
 

Quant temps ha de durar el mandat d’un polític?  Segurament, aquesta és una de les preguntes sense resposta, encara, de la nostra democràcia.  De moment, no hi ha límit legal, la qual cosa està donant lloc a tot un important grup de personatges que en el seu dia van accedir a determinats càrrecs, sobretot electes, i que allà hi són mandat rere mandat.

Aquesta pregunta m’ha vingut al cap en saber que Àngel Ros té la intenció de tornar-se a presentar a les properes eleccions municipals si la seva formació li demana.  Qui li negarà aquest dret al president del partit?  Ros és alcalde de Lleida des de 2004, no ho oblidem, i estem parlant d’un nou mandat que arribarà al 2023.  Però més enllà del cas puntual que comento, la tendència a romandre al poder, sobretot a nivell local, és general.  El problema, al meu parer, és que independentment de la persona i del color polític, governar durant massa anys (podríem admetre dues legislatures com a límit?) fa que es generin, fins i tot de manera involuntària, determinades rutines, determinats vicis i determinades complicitats i dependències que van degenerant l’activitat pública i l’acaben convertint en una gestió caciquil d’interessos diversos i particulars que, per poder seguir sent fructífers, necessiten pocs canvis en aquells que els han de garantir.  Això sense oblidar el sentiment d’immunitat i d’impunitat que lentament es va apoderant dels mandataris, acostumats a tenir la veritat absoluta i a que tothom els rigui les gràcies, encara que, com el rei del conte, vagin despullats.  Mala peça al teler, en qualsevol cas.

No sé si el límit dels representants de les CUP d’una legislatura és massa poc o no, però el que sí que sé és que no posar límits a l’exercici del poder només acaba generant monstres.  De moment, però, no hi ha cap iniciativa seriosa per posar portes a aquest camp tan fèrtil que és l’exercici de la política des del govern.  Avui la notícia és a Lleida, però demà, o ahir, a qualsevol altre ajuntament, diputació, parlament…

abr. 042017
 

De vegades potser no en som prou conscients del retrocés dels darrers anys en tots els àmbits.  I no serveix la crisi econòmica per justificar les retallades en drets laborals i sous, perquè aquesta autèntica marxa enrere social és molt més profunda i molt més intensa.

Pensem que hi ha unes lleis que retallen, i de quina manera, la llibertat d’expressió i d’opinió.  Un acudit sobre un destacat militar feixista, explicat durant anys i anys, avui pot suposar condemna;  una frase feta malinterpretada, la dels ous i les truites, pot suposar judici, condemna i execució mediàtics, encara que un jutge, reprimenda a banda, declari que no és condemnable.  I és que Espanya, a poc a poc, va tornant a l’estadi mental de fa sis o set dècades, de la mà dels fills, nets i hereus dels que governaven aleshores, i això es nota pertot arreu, entre el silenci còmplice de la suposada -i descaradament lleial- oposició.

Un altre exemple?  El dret a l’avortament, una conquesta social que va costar anys i més anys i que cada cop és més difícil d’exercir, en aquesta Espanya catòlica i eterna.  Aquesta petita reflexió, només a tall d’exemple per demostrar com de manera implacable anem perdent bous i esquelles.  I el més greu és que tot plegat perpetua maneres de fer i les grava a foc als nostres esquemes mentals.  Ahir es parlava de la possibilitat d’eliminar els peatges de les autopistes catalanes, i ja s’apuntava, per als propers anys, una comissió mixta Estat-Generalitat, o algun òrgan similar.  Aquesta és la visió que tenen del futur?

I és que lentament, però de manera inexorable, tot allò que havia costat tant construir es va ensorrant;  això sí, pel bé de la democràcia, de la llibertat i de la sagrada unitat de la pàtria.  Si us plau, mirem una mica al voltant, amb els ulls nets per descobrir la realitat més enllà de les paraules, dels prejudicis apresos i de la cridòria i pensem si aquí és on volem viure i si aquesta és la societat que volem per als nostres fills.  I tot seguit, anem passant.

abr. 032017
 

En aquest país encara hi ha moltes, massa coses amb claríssimes connotacions de gènere, i una de ben evident, encara, és el futbol, on una colla de mascles, sobre la gespa, fan les delícies d’una altra colla de mascles (fonamentalment mascles) a las grades.  Cert que hi ha futbol femení i també cert que hi ha seguidores dones, però en un percentatge molt significativament inferior al dels homes, no ens enganyem.

Però vet aquí que de tant en tant, no sé si per les coses del karma, de l’atzar, d’un seguit de casualitats, d’alguna mena de justícia divina, o de ves a saber què, tot es capgira i salta aquella llebre que tot ho remou.  Això justament és el que ha passat aquest cap de setmana a Lleida, on un equip de futbol infantil, format exclusivament per noies ha guanyat el campionat de lliga imposant-se, per tant, a un bon grapat d’equips només de nois o, en el millor dels casos, mixtes, i amb absoluta contudència.

Ja és tota una lliçó el fet que en determinades categories no es discrimini per gènere en el moment de competir, però encara penso que és més important que la victòria pugui anar a parar a un equip només femení.  No vull ni imaginar els comentaris de molts pares als seus fills derrotats al llarg del campionat per una colla de nenes (remarco, de nenes) que diuen que juguen a futbol…  Al capdavall, però, com gairebé sempre, la constància, l’esforç i la feina ben feta s’acaben imposant, i el bon joc porta resultats.  Felicitats campiones, i gaudiu avui que sou notícia, que això no passa cada dia, ni de bon tros.

De vegades, ni el més sagrat és ja patrimoni dels tios.  Anem bé, malgrat tot.

css.php