Set 072019
 

Cansa molt. Això dels aniversaris cansa molt. I el pitjor és que cada any es poden repetir, amb la qual cosa el cansament pot esdevenir etern sense gaire esforç. Avui, 7 de setembre, segon aniversari de les sessions del Parlament del 6 i 7, preludi del que vindria més endavant, i preludi també de la gran catàstrofe, perquè la presó, l’exili i la involució mai no es poden qualificar més que com a catàstrofes.

Amb una mirada freda i ben allunyada dels tòpics de si la intervenció de Coscubiela, que si l’espectacle de les banderetes, que si el filibusterisme i tot plegat, que si el gran gest de desobediència (tan gran com inútil, al capdavall), el que caldria demanar-se és de què van servir aquelles dues sessions. Vist en perspectiva i amb una mentalitat asèptica, de ben poca cosa, no ens enganyem. Mirem on som, i sobretot on són, quin projecte ens queda, d’aquells dies, i no sé jo si podrem encarar el futur amb gaire alegria.

La política, entenc, ha de ser l’art de fer possibles fins i tot els somnis. Tot és aprofitar les oportunitats, saber gestionar els temps, i anar fent passes, ara petites, ara llargues, però constant, sempre en la mateixa direcció, i amb les urgències justes, i com menys millor. Si això és més o menys així, els gestos i els grans posats poden estar molt bé, en algun moment, però el que cal és la feina de debò i, francament, fa un parell d’anys que de feina real, més aviat poca. I encara penso que peco d’optimista.

I després del 6 i del 7 vindrà l’11, amb una nova exhibició festiva, enguany de color blau i amb cascos grocs. Que déu ens agafi confessats del goig que farà tot plegat, i de la seva utilitat final, si del que es tracta és de construir i no d’instal·lar-se en la confortable zona dels gestos i les paraules buides. Segur que tenim gaire a celebrar, aquests dies? Això sí, els Manel i l’Albert Pla estrenen sengles cançons, amb un rebombori mediàtic que faria pensar que s’han publicat les dues meravelles definitives de la cultura catalana contemporània, barbarismes inclosos que ningú no ha denunciat.  Que n’anem de justets.

Set 062019
 

Doncs ara sembla que la cosa passarà per desobeir, per fer un resistència pacífica, per no creure, vaja, mirant el que va passar fa molt, moltíssim temps, a l’Índia colonial, però sense Gandhi, que aquí anem justets de líders, ara mateix. La gran qüestió, de tota manera, és què vol dir desobeir. Ens saltarem els semàfors en vermell, això sí, mirant de no fer mal a ningú? No farem la declaració de la renda? No posarem cap tele espanyola? Ens llevarem d’hora, com qualsevol feiner, el dia de la hispanitat? No mirarem cap més campanada de Cap d’Any que les de TV3? No sé. Segur que les coses no deuen anar per aquí, però estaria molt bé saber què se n’espera, d’això de la desobediència. Sigui com sigui, de moment, es veu que tothom quiet i obedient fins que no sapiguem la sentència famosa.

Una pregunta que fa dies que em volta pel cap és per què hem d’esperar una sentència per a fer res, si és que hem de fer (o volem fer) alguna cosa, evidentment, Fins no fa gaire, tota la iniciativa de les actuacions la teníem nosaltres. Ara, anem a remolc del que passa a Madrid, i això ens debilita, i de quina manera. Sempre juguem a la contra, i així no hi ha manera. Ja ens vam empassar el 155 amb una vergonyant submissió des de molts àmbits de l’administració i de les institucions destituïdes, i també vam acceptar el resultat d’unes eleccions que ens van imposar, tot dedicant-nos a jugar al candidat impossible enlloc d’investir qui fos amb un únic mandat: dissoldre el Parlament i tornar a convocar unes eleccions per qui ho pot fer, segons les nostres lleis, i no per imposició, com va ser el cas.

Si ja hem cedit la iniciativa i res no em fa pensar la que la recuperem, ni a mig termini, a banda dels lemes i de les concentracions, sempre boniques i pintoresques, què ens queda? Desobeir? Desobeir, què, com i quan? Potser que cadascú tiri per allà on li sembli i que s’atingui a les conseqüències? Ja sabem que la corretja del papa estat i la sabatilla de la mama Espanya són molt eficaces. I nosaltres? Com quan érem petits, enrabiada, quatre crits i a dormir ben tous? I si resulta que desobeir, en realitat, fos construir, ni que sigui sobre les runes, i no destruir?

Set 052019
 

I si resulta que la unitat està sobrevalorada o que l’hem entesa malament? Fa mesos que parlem de la pèrdua de la unitat de les forces polítiques, i quatre dies mal comptats que celebrem que aquesta unitat sembla que es recupera, en un d’aquells curiosos efectes col·laterals que sempre té l’11 de setembre. Estem convençuts que estem llegint bé la realitat, o encara arrosseguem el convenciment que l’uniforme o la bata escolar ens fan iguals?

Som un país que té el passat sociològic que té, i amb una certa tendència a la nostàlgia d’una joventut i d’uns temps passats que no poden tornar, per més que ens hi entestem. I això és extensible a bona part de la nostra classe política. Potser aniria sent hora de treure’ns definitivament la bata, o el vestit de comunió aquell que en fa a tots molt semblants, encara que uns se’l posaven amb cristiana devoció, uns altres perquè no hi havia més remei, i alguns altres pensant en els regals que rebrien. Acceptem, si em permeteu, que tots som súpers, tots som grans, però que no hi trobareu mai dos d’iguals, com diu la cançoneta i pensem com, des de diversitat, des de la discrepància fins i tot, podem compartir objectius i no només posades en escena més o menys llustroses.

Si fem un cop d’ull enrere, a aquests darrers 10 o 12 anys, potser començarem a veure diferències reals en els objectius finals; unes diferències, per cert, que s’han pogut dissimular (o amagar) rere la bata de l’estelada, o dels llacets grocs, però que en el fons potser encara hi són. La reflexió sobre la unitat necessària potser ha de ser molt més profunda del que és habitualment. El risc de fer-la, però, aquesta reflexió, és que potser descobrirem que al fons de tot, tal vegada no tot és tan net, tan cívic, ni tan immaculat com de vegades ens hem pensat, ni com a moltíssima gent li agradaria que fos. El problema és que que si no ens atrevim a arribar al moll de la qüestió, mai no sortirem d’aquesta mena de jocfloralisme kumbaià independentista en què massa sovint ens agrada reconfortar-nos, per entomar, a la nostra manera i amb un important nivell de tolerància (i de resignació, quan no de connivència directament), les autèntiques agressions que ens van caient dia sí i dia també.

Set 042019
 

Amb prou feines tres dies de setembre i ja ens queda lluny l’agost, l’estiu, les vacances… Malgrat tot el que es diu, costa poc tornar a la rutina i a la feina. Moment de retrobaments, de compartir records recents i de desar-ho tot al calaix o a la motxilla del que hem viscut. I sant tornem-hi. En marxa un altre cop, amb les esperances intactes, tal com pertoca a qualsevol començament o a qualsevol represa.

Sempre m’ha fet gràcia la gran paradoxa del setembre: tot comença, quan realment allò que encarem és la tardor i l’hivern, les dues estacions finals, en què tot s’atura. Ja és ben veritat que el nostre ritme social i el de la natura no van gaire ben compassats. Coses d’aquest calendari alternatiu i fictici que ens hem imposat, suposo.

Sigui com sigui, setembre. Mentre ens anem retrobant amb aquells que encara fan una mena d’agost amb torna, recuperem el ritme i l’activitat, a falta que s’obrin de nou les escoles, el gran tret de sortida de la rutina i de la normalitat. A poc a poc se’n van el color i les sensacions de l’estiu i anem posant en el punt de mira les fulles que cauen i en les festivitats nadalenques, ara que tot acaba i tot comença. I cada cop la motxilla de les vivències més plena i les ganes de tirar endavant més vives. Això és el setembre, un temps que avança entre el record i els esbossos d’un futur sempre incert i sempre seductor.

Set 032019
 

“Si vol ser atès en català, premi 1.  Si quiere ser atendido en castellano, pulse 2“.  O bé:  “Si quiere ser atendido en castellano, pulse 1.  Si vol ser atès en català, premi 2″.  I és que, com en tantes ocasions, també en aquesta, l’ordre dels factors no n’altera el resultat.  Qui no s’ha trobat mai amb algun d’aquests missatges en trucar a un servei d’atenció al client de qualsevol empresa o entitat mitjanament gran?  Jo mateix, en pocs dies, m’he hagut d’enfrontar  a dues d’aquestes experiències;  primer en relació a un problema amb un vehicle assegurat a través d’una coneguda i reconeguda entitat del país i, al cap de poc, amb una empresa de subministrament elèctric.  En els dos casos, la mateixa situació:  oferta d’atenció en català o en castellà, tria del català i atenció en castellà, tant si vols com si no.

Ben mirat, això no és més que la representació del que passa en molts d’altres àmbits en relació a la llengua, a casa nostra.  Se suposa que tenim el dret de triar, però a l’hora de la veritat, el castellà se’ns imposa (tot i que segons diuen està perseguit i amenaçat).  Podem parlar de botigues, de cartelleres de cinema, de serveis públics, d’atenció sanitària o, fins i tot, d’escoles, on aquella terrible i perillosa immersió lingüística, en massa ocasions, no passa de ser una bonica declaració de principis.  Resulta que tenim els coneixements necessaris i ens diuen que podem escollir, però no.  Un cop més, política d’aparador, de façana, sense res al darrere.   I molt em temo que no només en matèria de llengües.

Serà que tenim el país que tenim.  Un país de cartró pedra, molt sovint, on les suposades diferents opcions, en realitat, sempre ens condueixen al mateix resultat.  Ja podem pitjar l’u, el dos, o el número que vulguem, que a l’altra banda sempre hi haurà una veu amable que, ves a saber des de quin racó del món, ens dirà:  “mi nombre es XXXX.  ¿En que le puedo ayudar?”.  I nosaltres, contents i resignats, perquè el nostre dubte o el nostre problema troben solució.  Veieu com no és tan important la llengua?  Doncs això, contents i enganyats.  I en caiguda lliure.

Set 022019
 

Som-hi, que no ha estat res. Torna el setembre i tornar la represa del ritme habitual del país, després del parèntesi estival. Per començar com cal, però, caldria aturar-nos uns instants i veure la realitat que ens espera, no fos cas que l’ànsia o la mandra del retorn ens facin errar de nou. Un detall que ha passat de puntetes entre ombrel·les, sorra, sol i mar: el Ministeri de l’Interior (socialista) admet que prohibeix la presència de samarretes amb el lema “llibertat presos polítics” als camps de futbol per considerar-les il·legals o prohibides. Queda clar? Cap problema per entrar als estadis simbologia feixista, però res de presos polítics. Delinqüents o colpistes. I punt.

Va bé saber amb qui s’ha de parlar o negociar realment, quan es reclama diàleg i complicitat. En aquest cas, no ho perdéssim mai de vista, amb aquells que ens volen callats o desapareguts. Deia la meva padrina que cal tenir amics fins i tot a l’infern. Segur que tenia raó, però jo afegiria que mai no s’ha d’oblidar que són habitants de l’infern, per si de cas. Sense les degudes precaucions, o amb la inconsciència ideològica per bandera, tot diàleg està condemnat al fracàs i a la derrota més contundent. I d’això ja en sabem massa, per aquestes terres. No ens enganyem, i que no ens enganyin un cop més.

D’acord que tot és sempre complicat, sobretot en això d’arribar a acords, i que si amb algú s’ha de parlar és amb l’oponent. Amb els amics, amb ben poques paraules n’hi ha prou. De tota manera, no ens deixem endur per la bona fe, perquè sempre hi ha qui dirà una cosa i, en realitat, ens voldrà vendre una altra de ben diferent. Per cert, heu vist un anunci que corre per les xarxes en què uns grans magatzems amb referències angleses, anuncien la tornada a l’escola i, com a producte preferent presenten una cadira gamer? Poc em sembla que es pugui esperar de l’estudi i dels resultats acadèmics si el primer que ens diuen que ens cal, i ens volen vendre, és una cadira de jugador. Doncs això. Bou per bèstia grossa, un cop més.

Ago 162019
 

Torna el debat sobre la possibilitat d’un segon referèndum a Escòcia, i el debat a la Gran Bretanya és sobre si cal convocar-lo ara o no, o sobre el posició a favor o en contra de la independència, però no hi ha cap negativa, des de cap banda, a la idea de tornar a consultar la ciutadania sobre aquest tema. Però, és clar, el regne de sa graciosa majestat no té una constitució tan polida i oberta de mires com el regne del preparat. Una diferència substancial?

Cansa molt veure com països del nostre entorn no tenen cap impediment a parlar, debatre i votar sobre qualsevol qüestió, fins i tot sobre la separació d’una part del regne, mentre que a Espanya es pot condemnar per determinats debats parlamentaris, perseguir determinades opinions i negar i reprimir per la força bruta qualsevol dret a votar sobre determinades qüestions. I així i tot, resulta que som exemple de virtut i mirall de democràcia per al món. Doncs anem bé.

Venen setmanes o mesos interessants, si el debat sobre el referèndum escocès avança. Això, per no parlar de tot el que ens haurem de sentir si finalment tira endavant. Però no cal patir, Espanya, un cop més, serà diferent i posarà la defensa de la sagrada unitat de la pàtria com a prioritat exclusiva, a dreta i esquerra, no fos cas que se’ls buidés la caixa, o que es malbaratés l’herència del franquisme, que tan gelosament es preserva i administra dels dels salons de palau. Espanya no és Gran Bretanya, ni res que s’hi assembli, ni de lluny. I el pitjor és que ni ganes.

Ago 152019
 

Següent de la llista: Plácido Domingo. Doncs sí, el gran tenor també ha estat denunciat per assetjament i abusos a les dones, fent servir la seva posició de poder per contractar o no jovenetes, a canvi de favors sexuals. Res de nou, lamentablement. En aquesta ocasió, però, el propi cantant ens dona la clau per entendre per què l’ascens professional de les dones passava -i passa- en tants casos, pel llit del mascle de torn. En paraules seves: “Las reglas y valores por los que hoy nos medimos, y debemos medirnos, son muy distintos de cómo eran en el pasado”. Molt lloable això de “debemos medirnos”, però sona a aquella dita que afirma que després de mort el combregaren.

Però té raó Domingo. L’abús de la posició de poder respecte a les dones era, i encara és tot sovint, pràctica habitual. De fet, ha estat publicar-se la notícia i aforar no poques veus parlant de situacions similars en tota mena d’àmbits laborals: la treballadora i l’encarregat, la infermera i el metge, l’alumna, o la becària, i el professor, el cap i la secretària, la professora i el director… i tants i tants exemples com podríem posar. La gran pregunta és, o hauria de ser, què fa pensar a un mascle que pot abusar de qui vulgui quan vulgui o, més encara: per què s’arriba a pensar que el preu de l’ascens professional femení passa per la relaxació de l’entrecuix?

El cas de Plácido Domingo no és nou, ni tant diferent de les actuals violacions múltiples. En el seu cas, i en tants d’altres, però, ni calia la complicitat d’un grup per sotmetre i humiliar; ell sol, la seva figura i les seves influències eren prou, i n’era ben conscient. I de propina, encara té la barra d’afirmar que és dolorós sentir que ha pogut molestar a algú; com si l’abús fos un favor (i no tinc cap dubte que així ho pensava). Tot molt normal, segons ell. Tot en ordre. Tot massa habitual, encara avui. Fàstic.

Ago 142019
 

Si mirem el diccionari, trobarem que defineix “somiatruites” com a “visionari, persona que s’il·lusiona amb coses impossibles o estranyes”. No sé ben bé per què, però ha estat recuperar aquesta paraula del racó on es desen els mots que es fan servir poc, i pensar que l’estiu és una mica el paradís dels somiatruites, tant des d’aquelles interminables migdiades, com des de la capacitat de convertir una passejada en golondrina, posem per cas, en un autèntic creure per la Mediterrània.

Ser tot un somiatruites no té per què ser dolent. Només és qüestió de posar la il·lusió i la fantasia per davant de la realitat i anar fent, amb la certesa que tot pot canviar i ser millor. El problema, però, és quan ens quedem asseguts al racó de les truites, somiant i somiant coses estranyes o impossibles, i amb això ja ens pensem que ja són reals. I no. La realitat, igual com la tardor amb l’estiu, sempre ens té guardat un cop de porta als nassos i ens baixa dels núvols, ni que sigui de patac i sense previ avís.

D’aquí a poc més d’un mes tornarem a somiar truites com a país, però molt em temo que, com ja ve sent habitual, no en pescarem cap. És el que té quedar-se en aquest estadi de placidesa i de fantasia que sempre troba terreny adobat a l’estiu, o en determinades mentalitats de perpètua adolescència. Potser és que realment som un país de somiatruites, sense més. De fet, l’Albert Pla, de la mà de Pascal Comelade, sempre extravagants a voltes genials, i de tant en tant visionaris, ja fa gairebé 17 anys que ens parlen d’una escola on només hi estudien els somiatruites. Posats a imaginar futurs, millor aquesta imatge, que la dura realitat de les fantasies que mai no deixaran de ser-ho. O de les escoles que no són allò que ens diuen que són; o dels barracons com a tècnica constructiva habitual (gairebé ja exclusiva) de col·legis i instituts de pa sucat amb oli.

Ago 132019
 

Si el divendres és el dia més adequat per acomiadar personal d’una empresa, per allò del factor cap de setmana com a analgèsic, l’agost és el millor mes per posar en marxa retallades dràstiques, perquè el comú dels mortals està per una altra cosa, aquests dies. I així és com ha passat per les portades, sense l’atenció que mereixeria, aquesta mena de tancament avançat de l’exercici econòmic de la Generalitat.

Fa uns dies, no gaires, des de Madrid ja es demanaven retallades dràstiques en despesa sanitària i farmacèutica per complir els objectius de dèficit. Avís a navegants que no ha trigat gaire a materialitzar-se en forma de retallada del 6% a tots els departaments (percentatge altíssim si, a sobre, seguim amb pressupostos prorrogats) i pràctic bloqueig a tota despesa no compromesa a hores d’ara. Resumint: es garanteixen els sous dels treballadors públics, s’executarà i pagarà tot el que es troba ja tramitat i aprovat, i para de comptar. Si algú pensava tirar endavant alguna iniciativa, en qualsevol àmbit, abans de final d’any, que se’n vagi oblidant, que no hi ha diners.

Les explicacions del conseller del ram apunten a Madrid, i no sense raó, no ho negaré. De tota manera, anar arrossegant pròrrogues pressupostàries, exercici a exercici, no és la millor manera de fer país, república, o el que vulguin, ni de fer viable cap mena de política social, cultural, educativa, sanitària, per més competents (interrogant) que siguin els responsables de cada àrea… Si hi afegim la intervenció econòmica que ja fa anys que hem de suportar i que ens amputa gairebé tota capacitat de maniobra i de decisió, i la submissió amb què s’ha acceptat des del primer moment, el que passa resulta gairebé inevitable.

Així doncs, no ens enganyem, potser només és la garantia dels sous públics i el manteniment, ni que sigui en precari -que ho és- d’uns serveis socials bàsics (mínims, si voleu) el que separa aquesta nostra república difusa (inexistent, de fet) de qualsevol tòpica república bananera. Això sí, triomfant, rica i plena, no fos cas.

css.php