gen. 062017
 

Un any més, aquesta nit han passat els Reis i una pila de paquets esperen que algú els obri, pacients, al peu d’un arbre de Nadal, ja mig cansat de tanta festa, però encara amb els llum ben encesos per culminar amb èxit la seva missió.

Enguany, entre naps i cols, i entre unes coses i unes altres, se m’ha passat d’escriure la carta.  Però no em cal patir gaire, perquè sé que els Reis, amb la seva infinita saviesa, hauran desxifrat el missatge mental, telepàtic, que els he anat enviant aquests darrers dies.  Estic segur que rere uns mitjons, unes sabates, aquella eina que se m’havia fet malbé i que encara no havia reposat, o la promesa de viatges a terres llunyanes, ses majestats m’estaran fent arribar allò que més necessito i que, en el fons, a qui més i a qui menys, mai no ens sobra.

Enguany, estic convençut que els Reis em deixaran un paquetet amb una mica de paciència per no fotre el barret al foc abans d’hora; un pot d’essència de tendresa, que tot ho amoroseix; una tarrina de somnis i de fantasies; una barana a la finestra on repenjar la imaginació i deixar que voli lliure; una capsa plena de memòria, per no oblidar res i per recordar tot allò que se m’havia despistat; la closca d’un cargol perquè el mar em porti calma si tinc por; unes ulleres perquè la mirada cansada pugui veure amb claredat; una llauna de passió, perquè l’obri quan més falta em faci; i un polsim d’afectes sincers que s’escampi per tot arreu.

Avui, quan obri cada un dels paquets que aquesta nit màgica ha deixat al meu nom, tornaré a descobrir que rere cada objecte, rere cada regal, hi ha un bon desig, un somni, una fantasia, una il·lusió i molta, molta vida per viure.  Aquesta nit han tornat a passar els Reis.



gen. 052017
 

Ahir se’n va fer ressò l’edició digital d'”El País” -la premsa espanyola sempre atenta i sempre àgil-, però era un notícia que ja va publicar el Departament de Justícia el 27 de desembre, tot just abans del dia dels innocents, per cert.

No vull entrar en més detalls, però pagar per obtenir allò que ni per convicció ni per seducció es pot aconseguir, em sembla una pràctica poc recomanable i que, en aquest cas, posa la llengua molt aprop de la ratlla que delimita la prostitució lingüística, en una demostració d’impotència o d’incapacitat molt greus.  Trampes al solitari per maquillar les xifres?  Si sóc generós, diré que sí, que és això.

Avui sento una vergonya intensa, duríssima, pel concepte de política lingüística que evidencia el meu govern amb aquest tipus de mesures.  Vergonya, molta vergonya, i molt poca esperança en aquest futur independent que ens anuncien, especialment pel que fa a les llengües.



gen. 022017
 

Entrem en la recta final de les festes nadalenques.  Superat el Nadal, ple de retrobaments familiars i el Cap d’Any, farcit de festa, amics i bons propòsits, encarem la setmana de Reis, amb els ulls posats en aquell regal que esperem que ens deixin.

Cadascú encararà aquesta recta final com millor li sembli, ja sigui amb un espring de compres i preparatius, o amb calma i una mica de repòs per pair les emocions de tota mena que han portat aquestes darreres setmanes.  En el meu cas, la segona de les possibilitats serà l’escollida, i abandonaré uns quants dies la meva cita quotidiana amb aquest full invisible que cada dia miro d’omplir, d’una manera o altra.

Encararé aquests dies amb les sensacions sempre intenses i excitants dels grans blaus, del mar i del cel, i amb la serenor que sempre ofereixen i que tanta falta fan, de tant en tant.  Carregaré les bateries, una mica massa baixes després d’un any complex i tornaré, amb la il·lusió de qui espera els Reis i de qui sap que els somnis i les fantasies sempre poden ser realitat, si hi ha ganes i se sap trobar la manera.

Me’n vaig.  Ens n’anem, de fet, a recuperar les sensacions i la pau, amb la seguretat que les millors sensacions i la pau més intensa encara estan per venir.  Feu bondat, que els reis ho saben tot i aneu a dormir d’hora, ni que sigui amb un ull tancat i una altre mig obert.



gen. 012017
 

Ja hi som.  Encara amb el rastre més o menys indiscret dels excessos de tota mena d’una nit sempre excessiva i amb la punyetera boira a l’altra banda de la finestra, ja anem pensant bons propòsits, bones intencions i grans objectius que ens plantejarem en veu baixa o a crits, si cal, amb l’esperança que l’any que tot just arrenca ens sigui grat i venturós.

365 dies per endavant, abans no ens tornem a trobar al punt on som ara mateix.  365 dies que dibuixaran el primer any de la resta de la nostra vida, dia a dia, minut a minut.  Així és que fora mandra, ja des del primer segon, fora excuses de mal pagador i fora, ja posats, aquells juraments impossibles de complir que tant ens agrada de fer i que tan cara factura ens acaben passant.  Agafem la motxilla de la nostra història particular, ara que hi hem posat un any més a dins i tirem milles cap a allà on realment vulguem, de la manera que més ens agradi i amb la companyia que escollim per tirar endavant.

Més enllà de grans expectatives i d’enormes desigs, m’agradaria que aquest any nou sigui el vostre gran any, l’any de la vostra vida, fins i tot.  Aquell any que cadascú de vosaltres (de nosaltres, de fet, perquè m’hi incloc) pugueu recordar amb dolçor i enyorança d’aquí a molt de temps.  I per què no ho hauria de ser?  Ben mirat, com gairebé sempre, aconseguir-ho només depèn, en molt gran mesura, de cadascun de nosaltres i de les nostres ganes de fer aquest objectiu -aquest somni, fins i tot- realitat.

des. 312016
 

Apa-li! darrer full de l’almanac a la vista i tanquem un any més.  Això dels almanacs sembla ja prehistòria, ara que mesurem el temps i comptem el pas dels dies a cop d’smartphone.  El que tenien de bo els almanacs (si teniu una certa edat sabreu de què parlo, i els que no, busqueu a Google) era que cada full era un dia que descobríem i que llençàvem unes hores més tard, però que ens feia conscients que alguna cosa anava passant cada dia.  Ara, el temps és més una seqüència contínua, gairebé sense principi ni final de cadascun dels dies, d’aquest compàs constant i rítmic que regeix el curs de les nostres vides;  i això genera un cert vertigen, vulguem o no.

Sort que de tant en tant hi ha dates singulars que ens fan aturar un moment i posar el comptador a zero.  I avui és, sense cap mena de dubte, la data amb majúscules, la que marca la fi d’un any i el principi d’un altre.  Avui és aquell dia en què inevitablement girem els ulls enrere i fem balanç d’aquests dotze darrers mesos i, entre la rutina i la sorpresa, descobrim que ha estat un temps d’alegries i de dolor, de descobertes i d’oblits, d’amor i d’odi, d’esperança i de desànim, de somriures i de llàgrimes, de complicitats i de traïcions, de soroll i de silencis, de comiats i de benvingudes, de sorpreses i de decepcions… en fi, de vida, al capdavall.  Cadascú, des de l’absoluta solitud de la pròpia intimitat, sabrà omplir les columnes del que ha estat bo, del que ha estat indiferent o del que ha estat senzillament terrible, i riurà o plorarà amb l’esperança secreta d’un any millor, més ple de ventura i d’il·lusions.

Avui tanquem un any.  Tanquem un any irrepetible, únic, singular i que quedarà gravat a la pell de la nostra existència com un tatuatge que ens acompanyarà sempre, de manera més discreta o de forma més evident.  Sigui com sigui, tanquem uns mesos que ens han dut allà on ara som i que, de ben segur, no podien ser diferents de com han estat, amb tot el que han tingut de bo o de dolent.  Adéu-siau, 2016.  A la memòria quedes, amb les teves llums i les teves ombres, amb les teves alegries i les teves penes, però amb el mèrit innegable que ens deixes als tacs de sortida d’un nou any, amb l’escalfament ben fet i amb els ulls clavats en una nova meta.  Ara, com sempre, només es cosa nostra.

des. 302016
 

Admeto el meu pecat mortal social -vagi això per endavant-:  no he vist ni una sola de les pel·lícules de la nissaga Star Wars.  Per tant totes les referències que tinc de la princesa Leia són les incomptables imatges i comentaris que les seves aparicions cinematogràfiques han anat deixant.  Dit això, la mort de Carrie Fisher, l’actriu que li va donar vida, ens ha deixat algunes perles més pròpies d’una dona molt intel·ligent que d’una princesa per molt galàctica que sigui.

Avui recomano llegir aquest article, que recull algunes frases i observacions de Fisher que prou mereixerien passar a la història i quedar gravades en la memòria, molt més, encara, que la seva princesa de ficció.  Un nou exemple de com el talent i la saviesa de moltes dones acaba a les golfes de l’oblit, mentre només en perdura la imatge, el físic, o el personatge que d’elles hem fet des de la ficció, cinematogràfica o no.  A tall d’exemple de bon senderi, una de les seves afirmacions que he trobat més encertades:  “la rancúnia és com beure’s un verí i esperar que l’altra persona mori”.

Ara que anem tancant l’any, i que el repàs a aquells que ens han deixat sembla inevitable, vull reivindicar la saviesa femenina; en concret, la d’una actriu que ens va deixar fa ben poc i que, si no fem un mínim esforç, només acabarà sent una princesa de cel·luloide.   Poc, massa poc.

des. 292016
 

Diuen que vivim en una societat que no fa diferències entre els rols i els drets masculins i femenins i on les feministes són una colla de boges frustrades sense raó.  Tinc els meus dubtes al respecte francament.  I una bona prova que res no acaba de ser ben bé com la teoria social diu el tenim en aquest bonic article que es demana què passaria si el Pare Noel fos dona i no un home, com el que coneixem.

Ara que anem encarant la recta final d’una setmana de ressaca nadalenca i ens acostem a la fi d’aquest any, és bon moment per riure una estona i per no oblidar que l’humor i la ironia sempre han amagat importantíssimes dosis de realitat, de crítica i fins i tot de sàtira.

Avui, l’endemà del dia dels innocents, em sembla oportuna aquesta reflexió sobre la suposada igualtat entre homes i dones.  Aquesta sí que és una bona innocentada, i que fa anys (segles) que dura i que encara té una salut envejable, malgrat que ens costi acceptar-ho.

des. 272016
 

27 de desembre.  Dia 1 després d’un llarg cap de setmana nadalenc.  Tornem a la normalitat, o allò que més s’hi pot assemblar, uns dies en què bona part del país està mig de vacances, o de vacances directament, i l’altra meitat no para, perquè fa el seu particular agost aquest mes.  Recuperem una certa rutina, doncs, al punt en què la vam deixar divendres, i fem-ho, també, recuperant una notícia d’aquell dia:  “el Juli”, torero, rep una de les medalles d’Or al Mèrit en les Belles Arts.

Digueu-me llepafils, però si no recordo malament, les belles arts són sis de ben tradicionals:  pintura, escultura, arquitectura, música, poesia i dansa, més el cinema, setè art art afegit l’any 1914.  Insisteixo que em podeu dir llepafils, però no hi sé veure la tauromàquia per enlloc.  Per tant, no sé quin és el mèrit, en aquest cas, perquè el tal “Juli” rebi un guardó relacionat amb les belles arts.

Ah, calla!  que resulta que les medalles les atorga el Consell de Ministres, a proposta del de Cultura i tal.  Ara sí que s’entén tot.  Són uns premis, com tot el que fan els ministres, amb un alt contingut polític.  Així, en la taurina Espanya, té tot el sentit que allò de matar toros sigui no només un art, sinó la vuitena de les belles arts, versió pell de brau.  Només faltaria.

En defensa de les belles arts de debò, avui us deixo un tema clàssic, de l’any 1989, d’Albert Pla, músic, que ens ajuda a pair millor que hi ha coses que mai no canvien, ni mai canviaran:

YouTube Preview Image

 

des. 262016
 

Avui, Sant Esteve, darrer capítol d’aquest primer acte de les festivitats nadalenques, en què el retrobament familiar ha tingut un protagonisme sempre esperat i sempre nou.  Sant Esteve és el dia reservat, quan els mitjans de transport no eren el que són, al viatge de retorn a casa, després d’haver visitats la família més o menys llunyana.  Avui, darrer dia festiu, sense gaire cosa més, tot i que ben sovint amb viatges i desplaçaments també inclosos.

Enguany, per obra i gràcia de l’anticicló que abraça el país, tornem a tenir un Sant Esteve fred, gris i amb aquesta boira sempre protagonista i sempre ingrata.  Ben mirat, el temps mateix convida poc a viatjar.  Sort que ja no cal fer aquells antics desplaçaments a peu o en carro per tornar a casa, i ara, en el pitjor dels casos, tot se sol resoldre en un cop de cotxe o de tren, sense gaires complicacions.

Avui, però, m’agradaria fer un petit viatge mental, boires enllà, a l’autèntic sentit de les coses,  a través de les paraules que el Papa Francesc, un home de qui sempre podem esperar alguna sorpresa, va deixar anar  durant la Missa del Gall: “El Nadal ha estat feta hostatge del materialisme”.  Paraules contundents que completava amb una crida a girar els ulls a la fràgil senzillesa de la vida, representada en aquesta ocasió per la imatge d’un nen acabat de néixer.

Sant Esteve, una bona ocasió per recordar el valor de les coses importants, i sempre fràgils, que val la pena conservar. Diguem-ne, tradició, família, o, simplement, vida, aquella vida íntima i personal de cadascú de nosaltres, que és el nostre viatge particular.

des. 252016
 

nadal_20161

Bon Nadal i molta pau, al ritme d’una de les nadales més vitalistes que conec.  La d’un bon amic que sap que  “ara és Nadal i al teu costat / el temps camina sense pressa”, tota una invitació a la calma i a gaudir de cada moment.

YouTube Preview Image

css.php