març 172017
 

A banda de popularitzar conceptes com punció lumbar o una prova de lupus (dit sigui de passada, gairebé sempre amb resultat negatiu), la coneguda sèrie televisiva “House” ens va deixar una sentència per a la història:  “tothom menteix”.  I val a dir que en la sèrie prou que era així, i bona part dels malalts amagaven fets, veritats, símptomes inclús, ja fos per vergonya, per por, per ignorància, o qualsevol altre motiu, fins que el savi doctor destapava aquesta realitat per arribar al diagnòstic correcte.

Això és ficció, però la realitat, en molts àmbits, no acostuma a ser gaire diferent.  Pensem, per exemple, en l’exercici de la política.  Si el doctor House fos, posem per cas, diputat, segurament començaria totes les seves intervencions amb un contundent “tothom menteix”.  I no s’equivocaria.  Proveu a posar una dotzena, o dotzena i mitja de càrrecs polítics de diferents formacions al voltant d’una taula en busca d’un acord i tindreu tots els números per assistir a un delirant espectacle de cinisme, de mentides mal dissimulades i de falsa aparença de pau i concòrdia, mentre els ganivets volen per sota de la taula.  En diuen pactisme, consens, decisions per assentiment, o el que vulgueu.  Però més enllà de les paraules, només són mentides.

Aquesta deu ser la raó última l’art de la política, avui dia:  oferir una aparença de cordialitat i de compromís pel bé comú, mentre en nom del tacticisme, de l’estratègia o de les instruccions de partit, les causes reals i el servei a la societat passen a segon terme, desplaçats pels interessos particulars o pels guanys de curtíssima volada, ni que sigui pagant el preu de fer-se trampes al solitari sense cap rubor i negant l’evidència.  Mentides, sempre mentides.  Fa por imaginar aquest escenari repetit i amplificat en els grans temes de país.  Des de Lleida, us desitjo un bon divendres i un millor cap de setmana.



març 162017
 

Doncs no, no tot és possible.  No tothom pot fer de tot, ni pot fer-ho tot.  Em sap greu (o potser no gens) per tots els gurus de la superació personal, però tots, absolutament tothom, tenim els nostres límits i sempre es bo mirar de saber on són.

Vivim en un món on la perfecció, sovint de la mà de l’eterna joventut, són l’objectiu únic.  Comencem a córrer un bon dia per fer exercici i ningú sap com passem a ser runners i, així que ens despistem, a ser finishers, a fer una marató rere una altra i, si no vigilem una mica, a deixar-nos la pell en qualsevol esforç superior a la nostra capacitat física real.  I és que la competitivitat és la competitivitat i ningú no vol ser un perdedor.

Però resulta que no, que tot plegat és un gran engany. La voluntat, la constància i la perseverança són valors que sempre cal tenir presents, i no perquè ens hagin de dur a l’infinit i més enllà, sinó perquè ens ajudaran a descobrir que som capaços de molt més del que potser havíem pogut imaginar, però no de qualsevol cosa.  Som qui som i podem molt, però no ho podem tot.  I fora bo no oblidar-ho.

Val la pena llegir aquest assenyat article, que posa una mica al seu lloc la competitivitat malaltissa i l’afany de superació personal desmesurat.



març 152017
 

Ja tenim les primeres sentències contra suposats actes de desobediència, ja tenim comentaris i opinions de tota mena, a favor i en contra, ja tenim clams exigint molts més actes d’autoafirmació, ja tenim el compromís de fer un referèndum.  Ja tenim una pila de coses impensables fa uns pocs anys.  Però també tenim una pregunta incòmoda:  i ara què?

Les posicions es van acabant de fixar i cal fer el pas definitiu.  Com?  Quan?  no ho sabem.  Improvisació o estratègia?  Ni idea.  El que sí que tinc clar és que si hem de construir res de nou cal fer-ho amb eines noves.  Malament rai qui es vulgui fer una casa nova amb materials vells.  Però en política res no és tan senzill i mil-i-un equilibris, favors i compromisos acostumen a dificultar qualsevol autèntic projecte de futur.  D’altra banda, més enllà de les declaracions solemnes o dels posicionaments públics, la realitat de cada dia desmenteix molts d’aquells que tant es vanten de tantes coses.  Però arriba l’hora de la veritat definitiva.

On anem?  Difícil d’aventurar, malgrat els discursos oficials en un o altre sentit.  Potser, fet i fet, acabarem no anant enlloc, si no ens sabem desfer del llast d’anys i anys de pràctiques inconfessables i dels personatges que les han mantingut -i les mantenen- en els diferents centres de poder i de decisió, des de les localitats més menudes, fins al propi govern del país.  Massa caspa, massa tuf de ranci.  Fer net és el camí.  I ara mateix em costa molt ser optimista.



març 142017
 

Estava cantat i per fi ja la tenim aquí, la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que inhabilita per a càrrec públic o electiu Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau.  És la primera sentència en aquesta direcció, però no serà la darrera, em temo.

Molt se n’ha parlat i molt se’n parlarà del que suposa aquesta sentència, a nivell polític, democràtic i social.  Jo, avui, voldria aportar-hi una visió una mica més relaxada, que la cosa ja és prou greu com per fer-hi més sang.  I és que finalment la pena que se’ls imposa és pel delicte de desobediència exclusivament.  Que se’ls castiga per no creure, vaja, en un exercici desmesurat del paternalisme sever propi dels règims dictatorials.

Tots sabem que a les estructures jeràrquiques (família, escola… fins i tot) hi ha els que manen, els grans, i els que creuen, els petit;  i quan els que han de creure no ho fan, reben.  I això és el que ha passat, si bé caldria recordar-li a la mama Espanya que la criatura en qüestió enguany farà 40 anys, que ja és una edat, encara que els papers d’adopció (diguem-ne Estatut) són d’un parell d’anys més tard.  Ben mirat, ja és una edat per marxar de casa, no?  Doncs es veu que no i que encara cal la tutela implacable, en aquest cas exercida per uns tiets malcarats vestits amb roba llarga i negra.

Avís a navegants:  no creure es castiga i et deixa una bona temporada sense poder sortir, i encara has de tornar una part de la pagueta, no fos cas.  Que vagin prenent nota Homs, Forcadell i tots els que vindran, que això no ha fet més que començar i pinten bastos, si no és que decidim agafar el jornal que guanyem i que ara se’ns queden per anar al bar i muntar saraus, renunciem a la pírrica paga que tan generosament ens donen i comencem a fer la nostra, lluny de casa del papa i la mama, que ja n’hi ha un tip.

març 132017
 

Què passa quan no podem confiar ni en aquell que ha d’administrar justícia?  Doncs segurament que trontollen els fonaments de la societat en què vivim, i que tots els principis i llibres sagrats que la democràcia suposadament posa al nostre abast deixen de servir de res.  Aquesta sensació de desemparament no és nova.  Només cal recordar, sense anar més lluny, la tristament famosa sentència de la minifaldilla de fa anys; molts anys, aparentment, però ahir mateix, vista l’evolució fins avui.

Aquesta setmana que acabem de tancar ens ha deixat una altra sentència digna del passatge del terror judicial.  Un jutge ha condemnat un home per abusar sexualment durant cinc anys d’una nena quan tenia només cinc anys.  El que fa peculiar i nauseabunda la sentència és que el jutge consideri que no ha quedat demostrat que la nena -d’entre cinc i deu anys mentre va patir els abusos, no ho oblidem- oposés resistència.  Com funciona el cap d’aquest home?  Quina oculta perversió s’amaga rere aquesta toga?

Com podem confiar en la justícia amb aquesta mena de sentències?  Costa molt de pair, però en un país on la pederàstia, fins i tot a l’empara de l’església, és una activitat que tothom esquiva amb més o menys desvergonya, tot és possible.  Oposar resistència, diu, una nena davant d’un adult.  Segurament la mateixa que imagina que pot oposar qualsevol ciutadà davant d’un jutge.

març 122017
 

Al capdavall, només hi som nosaltres.  Cadascun de nosaltres, de manera individual, singular, amb les nostres misèries i amb la nostra riquesa, amb les nostres pors, les nostres cabòries, les nostres il·lusions, els nostres desigs i les nostres fantasies.  I així anem fent, pas a pas, cap allà on volem anar, cap a aquell objectiu que volem assolir, cap a aquell lloc que ens convida a arribar-hi.

Tenim amics, família, veïns, conciutadans i tota mena de coneguts i desconeguts que ens envolten, i malament rai que no fos així, i en ells trobem forces, fem projectes i construïm el present amb els ulls clavats en el futur.  Però així i tot, sempre arriba aquell dia, aquell moment, que ens cal ser nosaltres, sols, sense ningú, amb la nostra única companyia íntima i secreta.  I aquesta és una estona, potser fins i tot un breu instant només, de retrobament amb la nostra essència.  I després ja res no torna a ser igual.

Som molts, però ens cal ser sols, també, perquè aleshores les pors, les cabòries i les misèries s’esvaeixen i deixen espai al desig, a la il·lusió, a la fantasia i a tot allò que ens fa realment rics i savis.  Avui és diumenge, un dia magnífic per retrobar-nos, lluny de la rutina i del soroll.

març 112017
 

El diccionari defineix hipocresia com la simulació de qualitats i de sentiments que hom no té.  Aquesta setmana que anem enllestint ens ha deixat un enorme exemple d’hipocresia política.  Em refereixo a la votació que dimecres passat es va fer a la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats, d’una proposició no de llei presentada per ERC demanant el reconeixement i justa reparació de la figura de Lluís Companys i de la resta de víctimes del franquisme.  El resultat de la votació?  rebutjada la proposició amb els vots contraris de PP, Ciutadans, UPN i PSOE (PSC inclòs).  Fins aquí, sorprenent, pel que fa al PSOE, però coherent amb la seva deriva política dels últims anys.  Però si obrim una mica el focus i recuperem la imatge dels representants del PSC fent una ofrena floral a la tomba del president afusellat, la hipocresia es manifesta amb tota la seva cruesa.

Estaria bé recordar que Companys va ser un president democràtic detingut pels nazis alemanys, jutjat en una autèntica farsa jurídica pels tribunals franquistes, i executat per l’exèrcit feixista espanyol.  Negar-se a admetre la ignomínia d’aquell simulacre de judici i a reparar la memòria d’aquest personatge, i dels milers i milers d’assassinats pel franquisme, és senzillament continuar donant cobertura a la dictadura i mantenir la humiliació i el menyspreu a totes les víctimes d’aquells anys sinistres.

Podem parlar de memòria històrica, de restitució de no sé què, de polítiques d’esquerra, de socialisme fins i tot, però quan el fets no acompanyen, de l´únic que realment es pot parlar, agradi o no, és d’hipocresia.

març 102017
 

Puntual i breu, com cada any, arriba tot un regal per als sentits, i molt especialment per a la vista.  M’estic referint a la floració dels presseguers al Segrià, un intens mantell rosa que tot ho embolica amb els seus mil matisos.

Tot sovint tenim la temptació, justificada d’altra banda, d’anar a buscar la bellesa de la natura lluny de casa, a terres exòtiques fins i tot, i ens oblidem de mirar el que tenim a la vora, i ens perdem massa coses.  Aquests dies val la pena perdre’s per les carreteres secundàries que recorren la plana de Lleida i gaudir de la bellesa efímera, brevíssima, de la floració dels fruiters, preludi imprescindible d’una primavera que ja és a tocar.

Una de les pel·lícules de Garci, “Canción de cuna“, en un moment donat, deixa per a la història una frase magnífica:  “saber mirar es saber amar”.  Tenir els ulls disposats a veure la bellesa d’aquesta natura que tenim a la porta de casa és aprendre a estimar-la, aprendre a estimar aquest petit espai que sabem nostre i, segurament, aprendre a estimar-nos una mica més a nosaltres, que també en formem part d’aquesta terra, fins i tot.

Arriba el cap de setmana, bon moment per sortir i per regalar-nos el plaer de la contemplació d’una bellesa sublim i breu, no sigui que se’ns passi i ja no hi siguem a temps.

març 092017
 

Ho hem vist una pila de vegades al cinema i potser tu que llegeixes aquestes línies t’hi has trobat en viu.  Penso en els grups de teràpia per a persones amb determinades malalties o dependències que reconeixen en veu alta el seu problema, que expliquen els seus neguits, els seus compromisos, els seus èxits i els seus fracassos.  Potser sí que dir les coses pel seu nom i en veu alta és l’única manera de començar a canviar la realitat, igual com passa amb l’amor, que també demana ser expressat de manera clara i pel seu nom per ser creïble i evident.

Ahir vam assistir a una d’aquestes sessions, però davant d’un jutge.  Ahir van començar a declarar els principals acusats pel cas Palau, i vam començar a sentir en veu altra i clara noms de persones i de societats, imports, maneres de fer, percentatges… i també vam tornar aquella mena de salm inútil que ve a dir “em vaig equivocar, no tornarà a passar”, que de tant repetit ja cansa i no se’l creu ningú.  Ahir es va començar a manifestar una bèstia que fins ara tenia molt de rumor, de llegenda urbana fins i tot, i que ara comença a tenir rostre i forma.  Benvingut sigui tot plegat si ha d’acabar servint d’alguna cosa positiva que, sense cap mena de dsí que dir les coses pel seu nom i en veu alta és l’única manera de començar a canviar la realitat, igual com passa amb la complicitat oubte, s’endurà per davant el nom i la reputació personal o política de més de quatre fins ara intocables.  És el preu a pagar, la penitència inevitable.

Però no ens cal patir més del compte mentre avança aquest estrany i imprescindible exorcisme democràtic.  Ahir, també ahir, el Barça va remuntar una eliminatòria impossible, amb l’èpica que sempre s’aplica a les gestes futbolístiques.  El país segueix endavant, no claudica davant de cap dificultat, per insuperable que sembli, i sap donar-ho tot fins a l’últim segon, per tal d’assolir l’èxit.  Ens ho vam sentir i ens ho sentirem dir molts cops aquests dies.  La moral de la tropa intacta, doncs.  Tot en ordre.  Sort en tenim.

març 082017
 

8 de març, dia internacional de les dones.  No m’agraden els dies internacionals de res.  D’alguna manera és com si hagués coses que se’ns escapen i que ens hem d’anar recordant de tant en tant, no fos cas que se’ns passessin per alt del tot.  En el cas de les dones, dels pares, de les mares… és a dir, en el cas de tot allò que té a veure directament amb les persones, la cosa em resulta especialment greu, perquè acabo pensant com anem oblidant aquestes figures en el nostre dia a dia.

Dit això, potser val la pena aprofitar l’ocasió per recordar la magnitud del drama que pateixen milers de dones cada dia, el de la violència masclista, de gènere, domèstica, o digueu-ne com vulgueu.  Recomano aquesta lectura, que ens recorda que en 14 anys han mort més dones a mans de les seves parelles que al llarg de 42 anys per atemptats d’ETA.  Però és clar, allò era un problema d’estat i això de les dones una cosa que passa i que no es pot evitar.  I com a mostra, aquest altre interessant article que posa de relleu la postura del Ministeri de l’Interior al respecte.

Avui, dia internacional de les dones.  Seguim les notícies i veurem com el celebren, per exemple, les diferents formacions polítiques i sabrem la visió de cadascuna sobre la funció social de la dona.  I agafem-nos fort.

css.php