maig 192017
 

Això és un no parar.  Ara són els llibres de text de primària els que són delictius, inconstitucionals, o el que sigui.  Els llibres i, de passada, els autors que els redacten, les editorials que els publiquen, els mestres que els fan servir i qui sap si fins i tot els pares que els compren i les escolen les que els trien.  Això és una bogeria irracional.

Ja sabem que en aquest país no es pot parlar de segons què ni en seu parlamentària, que no es pot opinar en públic, ni fer acudits, ni cançons, ni programes de tele, ni tenir el Club Súper 3, i que ni es poden fer espectacles de titelles, si no és que tot plegat serveix per cantar les glòries de la sagrada unitat de la pàtria.  I tot perquè un bon dia se’ns va acudir la terrible idea de creure que podíem decidir què volíem ser.

A l’altra banda d’aquesta ofensiva en tots els àmbits, dubtes, molts dubtes.  Diuen que aviat es començaran a concretar coses.  No ho sé.  De vegades imagino el Govern consultant una mena de joc de guerra, un simulador similar al que es va fer servir durant la Guerra Freda per preveure els resultats d’una confrontació nuclear.  I molt em temo que el resultat seguiria sent el mateix:  “no future“.

Però no cal patir.  Avui és divendres i el cap de setmana portarà una relaxació artificial i passatgera, a mig camí entre el sol, la platja i el futbol, que ens farà pensar que tot és possible.  Però abans que ens adonem, tornarà a ser dilluns i entrarem de nou en el túnel d’un futur molt imperfecte.  Però allà que hi serem.  Moral i esperança que no faltin.



maig 182017
 

Finalment, Esplugues de Llobregat no castellanitzarà els senyals de trànsit, com sí que han fet altres ajuntaments, perquè han vist que l’argument aquell de l’imperatiu legal en favor del bilingüisme és fals.  Així de senzill.

Pel que sembla, la defensa del marc legal vigent que fa uns dies va fer pública la Direcció General de Política Lingüística ha tingut efectes i ha servir per desmuntar l’argumentari de Ciutadans i del PP, que han assumit com a propi alguns alcaldes socialistes, segurament molt mal assessorats per aquells que de plurilingüisme en sabem molt i en fan bandera.  Benvinguda sigui la rectificació.

De tota manera, estaria bé, ara que l’estat de la qüestió ha quedat clar, que la postura de l’Ajuntament d’Esplugues marqués el camí a seguir allà on altres ajuntaments, com ara el de Lleida, van errar la senda lingüística a seguir.  D’altra banda, potser una actuació més decidida fa uns quants mesos -molts mesos, de fet- hauria pogut evitar mals majors.  Perquè quan la raó existeix, s’ha d’esgrimir amb fermesa.  Els fets ho demostren.



maig 172017
 

Molta de la gent que tenim una certa edat segurament compartim records propis de l’època que ens va tocar viure.  Un d’aquests records que tinc encara ben viu és el del fred a l’hivern, en uns temps en què la calefacció es limitava a alguna que altra estufa estratègicament situada i al llit ben carregat de mantes d’aquelles antigues, de llana, que pesaven.  Per sort, el món ha anat evolucionant, els sistemes per escalfar les llars s’han anat generalitzant i les antigues mantes han deixat pas a altres de més lleugeres i a les fundes nòrdiques, que aporten escalfor sense pes.

Però vet aquí que ara apareix una nova manta, amb el nom de “manta gravity” que a banda d’escalfar promet alleugerir l’estrès i l’ansietat.  El seu secret?  el seu pes, un 10% del de la persona que la fa servir.  Això vol dir que per a una persona adulta estaríem parlant de mantes d’entre set i nou quilos.  Es veu que el secret de tot plegat és que allò que en diuen efecte abraçada.

Ja és ben veritat que els records i les sensacions que guardem a la memòria, de tant en tant són prou valuosos.  Ara resulta que una manta que pesi és el millor remei contra l’insomni, l’ansietat i tot un seguit de mals propis dels temps que vivim, i tot gràcies a la simulació d’una abraçada que ens proporciona i que la nostra memòria es resisteix a oblidar.  Francament, benvingut sigui l’invent, perquè demostra que allò que recordo té alguna raó de ser i, posats a dir, apostem per les abraçades de debò, que sempre aporten escalfor i tendresa, el millor remei contra tants i tants mals, antics i moderns.



maig 162017
 

Ahir tots els mitjans anaven plens del suposat debat democràtic a tres bandes entre els aspirants a dirigir el PSOE els propers anys.  Se suposa que el tal debat és notícia, gairebé de capçalera, i que interessa al comú de la població.  No sé jo…

En primer lloc, el debat en qüestió -admeto que només el conec a trossos- va ser una autèntica mostra de retrets, d’insults i de pugnes gens dissimulades pel poder, rere un suposat vel de bones maneres i de cortesia democràtica.  Que Déu ens agafi confessats si aquestes són les formes.

En segon lloc, i ho demano de debò, a qui li pot interessar veure com tres personatges s’esbudellen en públic per aconseguir les regnes d’un partit en decadència absoluta, més enllà dels propis interessats i els seus acòlits?  No ens enganyem, a ningú.

La meva reflexió sobre l’espectacle d’ahir té una bona càrrega de pena per la buidor ideològica i la manca de propostes d’aquells que han de liderar un partit que va ser, en el seu moment, una bafarada d’aire fresc a la política espanyola, i l’esperança de regeneració a la catalana, i que ara mateix ja sabem que va quedar en res.  Bé, sí, en alguna cosa, en la necessitat imperiosa de tres individus de recuperar un poder que cada cop sembla més patrimoni exclusiu d’aquells que porten moltes dècades decidint el futur.  Ho tenen ben fotut.  I tots plegats també.

Trist veure com es desfà tota alternativa de canvi polític a Espanya i com l’enemic, a casa, és cada cop més enemic.  Si les transformacions han de venir de la mà d’aquesta gent que ahir debatia i dels que els donen suport, aquí i allà, podem anar esperant còmodament asseguts, que la cosa ve per llarg.

maig 152017
 

En aquest país patim una mena de complexe d’inferioritat que ens duu a adaptar constantment models que ens semblen referents i adequar-los a la nostra realitat, d’una manera no sempre prou encertada i, en qualsevol cas, sempre provinciana.  Podem tenir, per exemple, el Sinatra català, o podem ser l’Escòcia del Sud o el Quebec d’Europa.  I tirant una mica més enllà, i fent un tomb més de rosca, fins i tot podem tenir el Messi del Vallès, o el Puigdemont de Ponent, arribat el cas.  D’exemples reals en trobaríem tants com volguéssim, sense gaire esforç.

Tant costa ser nosaltres, afirmar-nos tal com som, sense haver d’adaptar realitats alienes?  Doncs es veu que sí.  I també es veu que això tot sovint es considera un valor positiu.  Un darrer exemple?  Marta Pascal parla del PDeCat com del partit del macronisme català.  Malament rai quan l’autoafirmació ideològica que caldria esperar d’un acte de presentació de l’ideari polític d’una formació ha de recórrer a la comparació amb el darrer personatge del moment de la política europea.  Malament rai quan per sortir del clixé i del llast de la desapareguda Convergència i del pujolisme, tot el que es pot fer és enganxar-se al de fora, com ja va fer Ciutadans, sense anar més lluny, tot just conegut el resultat electoral francès.  Molta buidor.  Massa buidor.

Potser aniria sent hora que tots plegats comencéssim a fer valer el que som, poc o molt, però nostre, i a apostar per nosaltres mateixos com a model.  Qui sap si per aquest camí algú, algun dia, voldrà ser la Catalunya del Sud-Est Asiàtic o la Barcelona del Pacífic.  De moment, seguim fent veure que copiem per amagar les nostres múltiples i greus carències, i la manca absoluta de confiança en les nostres veritables capacitats.

maig 102017
 

Avui començarà formalment la Festa Major de Lleida, amb el pregó de torn i tot plegat.  Si fa no fa, el que mateix que a tots els pobles i ciutats.  Demà, dia de festa, pròpiament dit i un bonic pont que enllaçarà amb el cap de setmana.  Bona perspectiva.

Ja fa uns anys que penso que tot té el seu moment i això de les festes majors potser n’és una bona mostra.  Recordo la il·lusió de petit per anar a les firetes i comprar una paperina de xurros, o d’adolescent, per poder sortir a la nit, amb el pretext de la revetlla, en una transgressió innocent i puntual de les normes familiars.  Però tot passa i he d’admetre que la meva visió, ara mateix, està desfigurada per una mena de vidre gris de caspa que em fa veure com any rere any tot és previsible, massa previsible i, als meus ulls, molt mediocre:  missa solemne, ofrena de flors al patró, mostra de cases regionals, uns focs artificials que enguany segur que es criticaran i es repetirà allò que com que no hi ha eleccions, no s’hi han esforçat gaire, seguici d’autoritats (fins quan les autoritats seguiran insistint a ser protagonistes de tot?), concerts nocturns sempre discutibles, batalla de flors amb regust de reciclatge…  Podríem anar rebuscant programes de festes dels darrers 40 0 50 anys i potser ens sorprendria el poc que han canviat algunes coses.  Potser aquesta és la gràcia, però a mi no me’n fa cap, què voleu us digui.

De tota manera, enguany el canvi serà el meu i li faré festa a la festa.  Que ho passeu molt bé, que jo m’esborro del mapa fins dilluns.

 

maig 092017
 

Algú va dir que en política es pot fer qualsevol cosa menys el ridícul, i molt em temo que en aquesta mena d’esperpent que s’està convertint el cas Pujol, el ridícul més estrepitós està assegurat.  Cada dia que passa sabem més detalls, i cada detall nou acaba sent més absurd que l’anterior.  Ara li toca el torn a la matriarca de la família, Marta Ferrusola, la mare superiora, segons hem sabut que es feia dir.

Tot plegat resulta molt absurd i molt penós, des de la declaració aquella a la comissió parlamentària corresponent, amb les ja famoses expressions del tipus que la família Pujol va amb una ma al davant i una altra al darrere, o que no tenen ni cinc, fins al moviment de missals (milions) cap a la biblioteca del capellà de la parròquia (fill gran de la família).  Molt trist per a una gent que en el seu moment va arribar a ser posada com a model família catalana burgesa i d’ordre.  Cal tirar d’hemeroteca per recuperar el lema “això és una dona”?

Però la vida és així i, no ens enganyem, si tirem 25 o 30 anys enrere, la rumorologia popular anava plena de la capacitat d’influència i de la omnipresència de la dona i fills de l’expresident.  I ja se sap que la saviesa popular sempre és molt sàvia.  De tota manera, hi ha espectacles que ens els podrien anar estalviant, si més no per no donar munició a tots aquells que els aprofiten per anar contra el país i no contra uns suposats delictes.  A banda del mal col·lectiu, cadascú que respongui dels seus actes.  Tal faràs, tal trobaràs.

maig 082017
 

Tot en ordre.  No ha estat res, només un ensurt.  Finalment, tot acaba bé.  Falsa alarma.  No calia patir tant, tot està sota control.  Marine Le Pen té un sostre electoral i ahir es va veure clar.  L’extrema dreta mai no governarà la República Francesa, malgrat tot.  Respirem tranquils, que no hi havia per tant.

De ben segur que més de quatre hauran fet una lectura més o menys similar, amb expressions com les que acabo de citar.  Ni Alemanya, ni els Països Baixos, ni França… Només era una amenaça, no cap perill real.  Després de la tempesta, torna la calma.  Ja podem seguir amb les mateixes polítiques, amb el mateix empobriment econòmic i ideològic, amb la mateixa explotació, amb la mateixa incompetència, al capdavall, que la gent sap el que vota i, malgrat tot, vol gent d’ordre, com a Espanya.

Avui, tothom respira alleugerit.  Una nova amenaça que s’esvaeix.  Però amb aquesta estúpida convicció que tot està sota control, la bèstia es va fent grossa, fins que sortirà definitivament del cau.  No aprenem dels errors.  De fet, els admetem només amb la boca petita, i així anem fent números perquè, quan finalment tot salti pels aires, ja no hi siguem a temps.  Mala peça al teler d’aquesta vella Europa, amb la vista massa cansada per veure més enllà dels seus nassos, o dels seus interessos -econòmics, polítics, financers…- de curt recorregut.  No ens enganyem, la derrota d’ahir del Front Nacional és una dolça derrota.  I Macron, i si no al temps, potser haurà viscut una victòria més amarga que no es pensa.  L’esperança, en el fons?  Que és una persona jove, que hauria de ser capaç de canviar inèrcies.  O no, si fem cas dels que l’aplaudeixen per aquí.  Ja es veurà.

maig 072017
 

Hi ha moments, estones, sovint breus, massa breus, que donen sentit a l’existència, a allò que ens fa sentir vius i amb ganes de seguir endavant.  Són petits fragments de felicitat, aquesta sensació tan difícil de definir, però tan agradable.

Qui no ha sentit mai aquesta sensació, habitualment al costat de la persona amb qui podem ser realment nosaltres, amb les nostres inseguretats, amb les nostres pors, amb les nostres incerteses, però també amb la nostra realitat més íntima, amb la nostra capacitat d’estimar per damunt de tot?

Hi ha moments que valen una vida, diuen. Jo només sé que hi ha moments que val la pena viure, per més efímers que ens semblin, perquè com diu la cançó, amb tu sóc jo. I només som realment feliços quan podem mostrar-nos així com som, sense cap mena de boires ni fantasmes, i amb aquella calma de la serena companyia que ens dona pau.

maig 062017
 

Avui fas anys, ves per on.  Pocs, o molts?  Com sempre, depèn de com es miri.  En qualsevol cas, per a tu prou com per encendre encara la llum clara i neta dels teus ulls, que miren el futur amb una barreja fascinant de fantasia i d’il·lusió.

Fas anys, i et mors de ganes de cridar-ho als quatre vents, de compartir la teva alegria amb tothom que et coneix i t’estima.  Avui mires enrere i recordes el que has viscut, retrobes aquells moments meravellosos que ens has regalat, i tornen a treure el  nas, discrets, cadascun dels somriures que has anat escampant per tot arreu.  I mires endavant i saps que el món serà teu, si tu el vols, i et sents capaç de fer volar estels i coloms, amb la innocència de la nena que ja només juga al pati amable de la memòria, i la saviesa de la dona que dia a dia es fa més gran i més fascinant.

Vola molt alt, nineta, que com més alt volaràs, més llum seguiràs fent en tots nosaltres, que ja només et podem mirar orgullosos i satisfets, amb la secreta emoció de saber que cada instant amb tu ha valgut la pena i ha tingut sentit.  Per molts anys, Cristina i no deixis de somiar mai, mai, mai.

YouTube Preview Image

 

css.php