juny 072018
 

A poc a poc es van sabent amb qui podem comptar i qui tindrem al davant aquests propers mesos, o anys, en matèria política.  Ahir es va desvetllar la composició del nou govern de Madrid, amb no poques sorpreses.  Repassant la nòmina trobem una bona colla de currículums prou solvents, i també una bona colla de motxilles adquirides al llarg d’anys d’exercici professional i polític, algunes d’elles tan pesades que caldrà veure si les persones escollides són realment capaces de dur-les amb la dignitat i la responsabilitat que el càrrec exigeix.  Però la gran sorpresa del nou executiu madrileny és l’amplíssima presència femenina, molt per sobre de la paritat i, en qualsevol cas, clarament superior a la del seu homòleg barceloní.

Ahir, més enllà de les biografies dels nous titulars dels ministeri, els mitjans van repetir, gairebé com un mantra sinistre, que caldrà veure si són capaces, les noves ministres, de demostrar la seva vàlua.  Francament, no recordo cap comentari d’aquest tipus en el cas dels ministres homes;  ni ara, ni mai, de fet.  És curiós que d’una banda reclamem paritat, però d’una altra exigim proves de competència a les dones que accedeixen al poder.  No sé, què voleu que us digui, però mai no he trobat més insolvent, parlant del darrer govern espanyol, posem per cas, Sàenz de Santamaria que Dastis, o De Cospedal que Zoido, però es veu que unes han de demostrar coses que als altres se’ls donen per suposades.  En el cas que ens ocupa, jo estaria molt més preocupat per la incacapacitat (o per les males intencions) d’alguns dels ministres que pel paper que puguin fer les ministres, tot i que algunes són velles conegudes.

Així són les coses.  Ens agrada molt marcar postura, però a l’hora de la veritat afora el masclisme atàvic.  Es veu que si volem transmetre una imatge de rigor, seriositat i competència, un senyor de mitjana edat ben encorbatat fa més el pes.  Això ja fa anys que ho saben aquells que trien presentadors de noticiaris, per exemple.  I també els experts en màrqueting polític.  Però els temps canvien, encara que alguns no se n’assabentin, i ara el que ven és una àmplia presència femenina.  Canvis d’hàbits, canvis reals?  Tant de bo tot plegat no sigui una pura qüestió estètica.  I tant de bo aprenguessim a passar moltes pàgines d’aquest llibre, a hores d’ara ja tan avorrit, que escribim entre tots.

juny 062018
 

Ara sí que de debò arriba l’hora de la veritat.  Després de mesos d’incerteses i segurament de massa moviments estratègics, tenim Govern i, ara que ja hem fet un desplegament de flors, catifes i aplaudiments tan excessiu com sobreactuat en alguns casos, (perquè és ben lícit demanar-se on eren aquests darrers mesos alguns dels que han aparegut ben cofois a les primeres files de les fotos de les recepcions dels consellers) finalment arriba l’hora d’articular la legislatura.

Els moviments a les administracions públiques sempre són lents, i habitualment solen ser porucs, conservadors.  Però temps excepcionals reclamen accions excepcionals.  Ara que tenim consellers, arriba el moment de conformar el sotogoverno, aquelles segones, terceres, quartes… línies de comandament (aprofito per remarcar com és encara de piramidal i poc operativa l’administració), aquelles línies on hi ha, ens agradi o no, l’autèntica execució dels programes de govern i de les polítiques públiques, i on la incompetència i els favors deguts són més dolorosos, per l’impacte real que tenen sobre els seus destinataris.

Temps d’oportunitats, doncs, però també temps de dubtes.  Aquella paraula màgica que tant hem sentit i repetit aquests darrers mesos:  “restitució” pot acabar sent la trampa mortal que acabi amb totes les il·lusions i amb la necessitat d’avançar de manera decidida, amb objectius nous, amb alçada de mires i amb estratègies que ben poc, o res, no poden tenir a veure amb el que hem estat fent fins ara, senzillament perquè la realitat ha canviat tant, que els canvis profunds ja són imprescindibles, si realment volem tirar endavant un gran projecte nou i engrescador.  Ja veurem si sabem estar a l’alçada, o si seguim amb pràctiques i maneres de fer covardes i sense sentit.

Una reflexió, per acabar.  No sé jo si allò d’eixamplar la base del sobiramisme no ha de passar per unes polítiques públiques efectives i engrescadores, que demostrin que una altra manera de fer no només és possible, sinó que és altament útil i satisfactòria per a la immensa major part de la població.  Bé, de fet, sí que ho sé.  I tant que ho sé.

juny 052018
 

Ahir es va lliurar el Premi Nacional de Cultura a l’escriptor Quim Monzó.  Com molt bé van remarcar els mitjans, el primer gran acte institucional d’aquesta nova etapa política que tot just havia començat amb la presa de possessió del nou Govern i, per primer cop a la història d’Òmnium Cultural, amb el seu president a la presó, un fet insòlit que no s’havia donat ni els els pitjors anys del franquisme.  No oblidem el detall.

Sense cap mena de dubtes, aquest acte d’ahir ens mostra prou clarament com serà la legislatura i com seran molts i molts actes que s’aniran fent els propers anys.  Responsables cívics o polítics tancats o a l’exili, reivindicació permanent, presència institucional, malgrat tot i, el que és més important, la vitalitat d’un poble, d’una cultura, que es ressisteixen a caure sota la pressió d’aquells que en nom de qualsevol ideologia -que de totes n’hi ha-, ens volen callats o directament desapareguts.  I de fons, en segon terme o no, els desafiaments i les autèntiques proclames d’intencions que aniran arribant de Madrid, com l’anunci, ahir mateix, que Josep Borrell, vell conegut desinfectador, pretesament socialista i darrerament ben arrambat a l’extrema dreta, serà el nou ministre d’exteriors d’un govern que parla de diàleg i de refer no sé jo quins ponts.  Mala obra, amb aquests maons.

Aquest és l’esquema del futur més immediat.  Sigui com sigui, em quedo amb la qualitat literària de Monzó i la seva obra, mai prou valorada com a tal rere el fum de la seva presència mediàtica, a la ràdio, a la televisió o a la premsa, però més que mereixedora del Premi Nacional de Cultura.

Per cert, un suggeriment als periodistes que pregunten a alguns personatges polítics sobre l’obra de Monzó:  no ho feu, si us plau, perquè segons quines respostes, per tòpiques o per etèries, deixen entreveure massa la incultura literària d’alguns que no s’estan d’omplirse la boca amb allò que desconeixen, encara que no ho vulguin admetre.

juny 042018
 

Ara sí.  Després d’uns dies estranys, de relleus i nomenaments, encetem una setmana sencera, en què el nou Govern ha de començar a caminar, a l’espera que faci el mateix el seu homòleg madrileny.  A partir d’aquí, molts interrogants per a un escenari nou amb molts actors i massa llibrets vells.

El cas de Catalunya és entrar en un terreny inexplorat on, de moment, només podem entreveure alguns indicis no sempre prou engrescadors.  Ahir mateix, entrevista al el president Torra, plena de bones paraules, però amb poques concrecions que aportin una mica de llum sobre on anem i què podem esperar del futur més immediat.  D’altra banda, des del moment en què es van saber els noms del nou Govern, a les xarxes s’han multiplicat els  missatges de suport i satisfacció (i de simple adulació, si fem cas de la proliferació del tractament protocol·lari), entre els quals era molt fàcil llegir una posicionament de molts treballadors públics i alts càrrecs en el sentit de començar a demanar compensacions pels suposats serveis prestats aquests darrers mesos d’ocupació.  Malament rai si comencem així, i si no se’n fa neteja (i de moment no sembla que se n’hagi de fer gaire, ans al contrari).

Quant a Madrid, compàs d’espera fins que no tinguem la composició del seu govern.  De moment, tot el que sabem del cert és que estarà liderat per un partit que no fa cap escarafall a l’hora de fer pactes amb PP o Ciutadans, ni de muntar-se al cavall desbocat del nacionalisme espanyolista més salvatge, amb 155 o sense, ni que sigui traint els seus suposats principis ideològics.  Canvi d’actors, cosa que s’agraeix -i no pas poc- però que, ara mateix, encara dibuixa, només, el guió dels darrers mesos (o anys).  Un guió prou conegut i prou advers.  En qualsevol cas, res de nou, això d’entendre’s i pactar amb qui calgui, a banda i banda, perquè la nostra història recent està farcida d’aquesta mena d’acords.  Fem memòria, que ens ajudarà a entendre on som realment i què en podem esperar de tot plegat.  D’optimisme, el just, per si de cas.

juny 012018
 

Qui ho hauria d’haver dit, fa quatre dies, que acabaríem la setmana amb Govern a Catalunya i sense a Espanya.  Ironies de la vida?  Justícia poètica?  Karma?  Digueu-li com vulgueu, que la realitat, si res no la capgira, serà aquesta, i l’evidència no es pot negar.

Fer fora personatges tan sinistres i tan cruels com Sáenz de Santamaria, Montoro, Zoido, Dastis, Català, De Cospedal, o el propi Rajoy és una satisfacció enorme per a milers i milers de català que els hem patit, i de quina manera, durant anys.  Veure passar el cadàver polític de l’enemic sempre ens dibuixarà aquell somriure de comiat al cinisme i a la simple voluntat de revenja i d’aniquilació social, no ens enganyem.

Però, atencio.  Que l’eufòria de l’adéu no ens enlluerni.  El que ve és tot un misteri, però si ens hem de guiar per les seves accions i declaracions dels darrers mesos, o anys, no té per què ser millor.  Un socialisme que no s’ha estat d’anar de la mà de PP i Ciutadans no és cap alternativa engrescadora, ni molt menys.  És un recanvi, ara mateix, i ben poca cosa més.  D’altra banda, molt em temo que amb aquest nou escenari, sense Rajoy ni Puigdemont (ni els seus respectius governs) ha començat la voladura controlada del famós procès i d’aquella imaginada república, de la qual tothom en parla, però que ningú no ha vist per cap lloc.  Una voladura controlada per desmuntar què i per construir, sobre la runa, què?  Aquesta és la gran pregunta.  La resposta, permeteu-me la manca d’entusiasme, fa tuf d’antic oasi.  I és que ja sabem que de vegades cal canviar-ho tot perquè res no canvïi.

Avui, satisfacció pels que se’n van -això no ens ho podrà treure ningú-, potser fent que el seu últim acte de govern sigui ordenar la publicació al DOGC del nou Govern (un altre bon exemple, de justícia poètica, de karma o de simple ironia), però dubtes, moltíssims dubtes sobre els que enceten mandat allà i aquí.

maig 312018
 

Què hi fan els radicals, adoctrinadors, fanàtics, nazis, intolerants, traïdors, feixistes, hereus dels terroristes… és a dir, els diputats independentistes, participant d’una moció de censura que, a tot estirar, pot substituir un govern espanyol que ens odia per un altre que n’ha estat i és còmplice i partícep d’aquest odi?

Costaran molt de pair les imatges i les paraules d’unes persones amb un llaç groc a la solapa parlant sobre si cal donar suport o no a un hipotètic relleu al govern;  sobre si aquells que ara mateix, com aquell que diu, no s’estan d’insultar, vexar i humiliar el nostre president i els presos polítics i exiliats.  De debò que hem de fer el joc a aquesta gent i ajudar-los perquè puguin arribar al poder?  És més, què hi pinten els diputats independentistes  prenent part i posició en una pura pugna partidista entre dos (o tres) partits que ens odien i que porten mesos deixant-nos-ho ben clar?

No sé què en deuen pensar els presos i exiliats.  Bé, potser més m’estimo no saber-ho, perquè segons com vagin les sessions al Congrès del Diputats d’avui i de demà, quedarà molt clar que s’assumeixen els empresonaments i l’exili, amb la més absoluta normalitat, com una part més d’una estranya i segurament poc confessable estratègia política, de finalitats no massa presentables.  Segons com vagi tot plegat, aquests diputats, i els partits que representen, hauran de donar moltes explicacions, sobretot a tants i tants milers de persones que durant mesos i mesos han sortit al carrer reclamant la llibertat i defensant la dignitat d’unes institucions que poden quedar molt malmeses, a nivell de credibilitat i de coherència, en només dos dies.

No estaria molt més bé deixar que els partits del 155 es matin entre ells, si volen, i nosaltres formar Govern i començar una urgent i imprescindible reconstrucció institucional i nacional?  Doncs es veu que no.  Deu ser allò de la qüestió de prioritats.  O un cert tuf a claudicació, si no a traïció, directament.  Aviat se sabrà.

maig 302018
 

Recuperem els clàssics.  En aquesta ocasió tot un clàssic del futbol, el mític Johan Cruyff, qui va dir que si tu tens la pilota, no et poden fer gols.  És una evidència que a Catalunya, fa massa mesos que no tenim la pilota, i que els gols ens cauen un darrere l’altre.  Ahir, però, vam tenir el primer indici clar de la possibilitat de recuperar el control del joc i la iniciativa, perquè el president Torra va anunciar la composició del futur Govern, sense consellers presos ni a l’exili, però Govern al capdavall, que no és poca cosa.

Aquest nou equip té al davant un repte descomunal:  reconstruir una administració malmesa i refer un país agredit.  Caldrà establir bè les prioritats.  Modestament, proposaria:  primera, alliberar els presos;  segona, restituir els cesats;  tercera, recuperar les estructures torpedinades;  i quarta, començar a construir una maquinària administrativa al servei real d’un projecte de país nou, i no ancorada en rutines antigues, com fins ara, en massa ocasions i en gairebé tots els àmbits.

El nou Govern, però, si sap llegir la realitat i aprendre d’aquests darrers mesos, tindrà una valuosíssima informació per saber dissenyar els objectius a curt, mig i llarg termini, prescindint d’urgències històriques absurdes, i sabrà amb qui pot comptar -detall gens menor, a tots els nivells- per constuir el futur.  Els llargs mesos del 155 han posat cadascú al seu lloc, si sabem analitzar correctament tot el que ha passat.

Ja hi ha qui parla de claudicació i tot plegat, i qui s’omple la boca amb el poder de l’estat de dret.  Qui diguin.  Al capdavall, els fets seran els que donaran o treuran la raó.  Cal saber de què és capaç el nou Govern, i si realment l’aparell jurídic de la Generalitat començarà la croada de denúncies, a hores d’ara ja imprescindible, contra polítics, periodistes, governants, activistes i qui calgui, que han gaudit d’uns mesos d’impunitat absoluta per mirar d’humiliar les nostres institucions i la nostra dignitat personal i col·lectiva.  Ara és el moment de recuperar de debò la iniciativa, de tenir el control de la pilota i de començar a fer gols, que la remuntada serà llarga, però imprescindible, si realment volem guanyar.  Si és que realment volem omplir de sentit, de significat i de continguts aquest mot avui encara tan eteri que és “república”.

maig 292018
 

Aquesta setmana, moció de censura al Govern de Madrid, i debat ben sorollós a la capital del regne sobre el suposat suport que hi puguin  donar els grups independentistes.  Aquí, el debat no fa tanta escandalera, però sembla que sí que hi ha contactes i converses discretes sobre si cal donar suport o no a la iniciativa dels socialistes espanyols.

D’acord que la política és l’art de la negociació i del pacte, però, de debò, és racional votar al costat d’aquells que no s’estan d’atacar-nos amb tota la seva violència verbal, titllant-nos de terroristes i de fanàtics?  al costat d’aquells que van aplaudir l’empresonament del nostre Govern?  dels que es manifesten satisfets al costat de l’extrema dreta franquista?  Això és el que volen els nostres líders, fins i tot des de l’exili o des de la presó?  Aquesta ha de ser la resposta a la dignitat de tanta i tanta gent que va ressistir l’1 d’octubre, i tants i tants cops després?  No sé què s’està coient, però no m’agrada.

Aniria sent hora que entenguéssim que tant ens fa si a Madrid governa un partit corrupte fins al moll de l’os, o un de neofalangista, o un que en nom de les esquerres abraça el feixisme.  Tant ens fa, perquè en qualsevol dels escenaris estarem davant d’algú que ens vol destruir com a poble, com a cultura i com a identitat.  El que passi amb la moció de censura aquesta no és la nostra guerra, i faríem molt bé de ni acostar-nos a les trinxeres, perquè sempre rebrem, i per totes bandes.

El que sí que és urgent, i cada dia que passa més, és recuperar el control de les nostres institucions, avui encara en mans de qui les vol inoperants.  O les recuperem ja i comencem a reconstruir el país que ens està quedant, o que els partits majoritaris a Catalunya forcin la dimissió massiva de tots els alts càrrecs de l’Administració de la Generalitat que hi tenen nomenats.  O tenim tot el control institucional, o el cedim completament, a veure si el poden assumir. Però seguir com fins ara només ens desacredita com a país i ens humilia davant dels que ens volen vençuts i que es vanten de com de bé funciona tot gràcies a la seva usurpació.  I aquesta sí que és, o hauria de ser, la nostra guerra.

maig 282018
 

Cal fer un salt enrere en el temps i situar-nos a principis dels ans 80 del segle passat per anar a buscar una època en què uns ajuntaments democràtics, tot just retrobats -molts d’ells socialistes, dit sigui de passada-, van dur a terme l’empresa titànica de recuperar els carrers i les places per a la ciutadania, per a la lliure expressió de tota mena d’idees i de propostes culturals, artístiques, polítiques, cíviques…  Es tractava, al capdavall, de retoranr l’espai públic a la gent;  uns espai públic segrestat durant dècades per la policia, en tant que garant de l’ordre i la pau oficial, i per l’església, l’exèrcit i les autoritats, per als actes públics, sempre oficials, del franquisme.  Era el moment de recuperar les festes tradicionals, el carnaval, les manifestacions, els espectacles… En resum, les llibertats i la democràcia.

Resulta curiós -i indingnant- que avui mateix siguin els hereus d’aquells alcaldes, molts dels quals encara tenen la barra de proclamar-se socialistes, els que prohibeixin que els espais públics siguins espais de lliure expressió, en el sentit més ampli de la paraula, i vulguin retornar-los a la buidor de la convivència oficial, o a ocupar-los només amb aquells actes que ells mateixos presideixen i on exibeixen sense cap pudor el seu suposat poder.  Aquesta actitud és totalment esperable de Ciutadans, perpetuadors del llegat més cruel del feixisme franquista, però fa mal comprovar,  que també les suposades esquerres pugen amb fruïció al carro ja gairebé desbocat de la repressió que patim.

Els espais públics, els carrers, les platges i les places de les nostres ciutats i pobles han de ser espais de trobada, on puguin conviure tota mena de maneres de pensar i d’opinar, no quiròfans asèptics on s’amputin el lliure pensament i la llibertat d’expressió, i molt menys encara, quan es fa amb el cininsme d’uns suposats valors democràtics que anem deixant pel camí, a una velocitat vertiginosa, cada dia que passa, entre la ràbia irracional d’alguns i la complicitat vergonyant d’aquells que ja només poden aspirar a mantenir quotes de poder a qualsevol preu.  Fins i tot al de la indignitat política i personal.

maig 272018
 

No estem sols.  Ben mirat, ben poques vegades sentim la solitud profunda de no tenir ningú a la vora, ja sigui per compartir neguits, alegries, penes o esperances.  Sempre hi ha algú, algun referent, alguna seguretat on agafar-nos, i això ens dona seguretat i confiança.

Quan tot es complica, sempre acabem descobrint que no som bous sense esquella, ni gossos sense amo, que vivim acompanyats, de lluny o de ben a la vora, però acompanyats.  De vegades, fins i tot, ens adonem que tant aviat som bous com esquelles, o amos com gossos, i aquí, segurament, rau el secret de tot plegat;  en aquesta capacitat d’acompanyar o de ser acompanyats segons cada ocasió, o segons cada moment.

Avui és diumenge, un bon dia per aturar-nos de la voràgine quotidina i per sentir la companyia de qui mai no permet que tinguem la dura sensació de caminar sols.  Un bon dia per recuperar una de les veus més singulars de la música, amb tot un clàssic que ens recorda que cal seguir endavant contra el vent, contra la pluja, encara que facin malbé els nostres somnis, i que cal seguir endavant, amb l’esperança al cor, perquè mai caminarem sols.  Qui ha caminat, ho sap molt bé.

YouTube Preview Image

css.php