I demà, què? Misteri, incògnita, pregunta sense resposta, fins que arribi un nou dia i es vagi escrivint, minut a minut, un present que se’ns escapa, sense donar-nos opció a rectificar res, abans d’esdevenir passat.
És curiós com anem fent plans, com imaginem un futur que mai no acaba sent ben bé com hem ideat però que, així i tot, de tant en tant ens sorprèn i se’ns fa més amable del que mai hauríem pogut imaginar. Quan això passa, ens agrada mirar enrere i retrobar-hi tot el que hen anat deixant pel camí, amb el somriure complaent de la felicitat dels bons records. De vegades som allà on mai no hauríem ni gossat imaginar, i sentim que tot està bé.
De vegades, però, mirem el futur amb la incertesa i la inseguretat de no saber res, i inclús amb la por de pressentir que no sabrem estar a l’alçada d’allò que se’ns demana, o que de nosaltres s’espera. És llavors que mirem enrere amb ulls crítics i hi veiem errors i desencerts, ja inevitables i impossibles de corregir. Aleshores, el vertigen de pensar que els podem repetir un i mil cops, aquests i altres errors, ens tenalla i ens ofega.
Demà serà el que serà. Avui, de fet com sempre, una estranya barreja de tot plegat; el delicat equilibri entre la satisfacció i l’engoixa. I des d’aquesta finíssima maroma per on avancem, pas a pas, només podem que fixar la mirada endavant i, un peu després de l’altre, de vegades amb passes insegures, de vegades amb una sorprenent seguretat, seguir caminant, sense aturar-nos mai, en aquest trajecte sempre encisador que és l’avui. La vida.
