Ho admeto, ahir no vaig seguir la conferència del president. I no la vaig seguir a consciència. Els pocs fragments que vaig poder veure i escoltar per televisió i la lectura ràpida del text que s’ha difós per la xarxa van venir a confirmar que, realment i lamentablement, me la podia estalviar.
En primer lloc, encara em costa veure el màxim representant polític del país parlant als seus conciutadans des de darrere d’un faristol amb el logotip de la Generalitat, en un teatre. Penso que el seu escenari natural és el Parlament, o qualsevol altre espai institucional. En segon lloc, no m’agraden els actes endogàmics, en cap àmbit (cultural, polític, social…) i això és justament el que em va semblar la conferència, un discurs de convençuts per a una platea de convençuts. Què hi guanyem?
Però a banda de l’estètica, que em sembla prou important, hi ha el fons, i tot el que va dir ahir el president ja era conegut, des del diagnòstic de la situació actual fins a les grans idees de futur. Tot conegut i tot repetit des de fa massa mesos. I de propina, un cert regust a retorn d’escenaris ja sabuts, amb els oportuns canvis de noms per transmetre sensació de novetat. Ah! i com no podia ser d’altra manera, l’apel·lació habitual al suport internacional, un suport que no podem considerar més que molt dubtós, vista l’experiència d’aquest darrer any.
Francament, i tant de bo m’equivoqui, crec que tornem a entrar en un bucle ja conegut, que pot satisfer i calmar determinades consciències, però que no ens pot dur gaire lluny. Ara que hem recuperat les institucions, cal posar-les a ple funcionament, cal governar i cal desencallar una maquinària administrativa molt rovellada. I si cal crear estructures a l’exterior, cal que siguin visibles i efectives. La gent del carrer ja està responent i posant la cara sempre que cal, però la gent, la seva mobilització i les seves ganes no són suficient per avançar, si les estructures de govern no són capaces de posar els mitjans per fer-ho. I molt em temo que en aquest punt ens trobem. Moltes paraules massa buides de continguts concrets i massa escenografia poc útil. A veure si amb la tornada a classe ens posem les piles, o si d’aquí a quatre dies, com aquell que diu, ens adonarem que hem perdut un any més entre retòriques i fotografies sempre boniques, però poc més.
Primer va ser «referèndum o referèndum», després «Puigdemont o Puigdemont» i ara «llibertat o llibertat». De debò que així es pot bastir una república?
