No cal que en facis gaire cas

A poc a poc es van sabent amb qui podem comptar i qui tindrem al davant aquests propers mesos, o anys, en matèria política.  Ahir es va desvetllar la composició del nou govern de Madrid, amb no poques sorpreses.  Repassant la nòmina trobem una bona colla de currículums prou solvents, i també una bona colla de motxilles adquirides al llarg d’anys d’exercici professional i polític, algunes d’elles tan pesades que caldrà veure si les persones escollides són realment capaces de dur-les amb la dignitat i la responsabilitat que el càrrec exigeix.  Però la gran sorpresa del nou executiu madrileny és l’amplíssima presència femenina, molt per sobre de la paritat i, en qualsevol cas, clarament superior a la del seu homòleg barceloní.

Ahir, més enllà de les biografies dels nous titulars dels ministeri, els mitjans van repetir, gairebé com un mantra sinistre, que caldrà veure si són capaces, les noves ministres, de demostrar la seva vàlua.  Francament, no recordo cap comentari d’aquest tipus en el cas dels ministres homes;  ni ara, ni mai, de fet.  És curiós que d’una banda reclamem paritat, però d’una altra exigim proves de competència a les dones que accedeixen al poder.  No sé, què voleu que us digui, però mai no he trobat més insolvent, parlant del darrer govern espanyol, posem per cas, Sàenz de Santamaria que Dastis, o De Cospedal que Zoido, però es veu que unes han de demostrar coses que als altres se’ls donen per suposades.  En el cas que ens ocupa, jo estaria molt més preocupat per la incacapacitat (o per les males intencions) d’alguns dels ministres que pel paper que puguin fer les ministres, tot i que algunes són velles conegudes.

Així són les coses.  Ens agrada molt marcar postura, però a l’hora de la veritat afora el masclisme atàvic.  Es veu que si volem transmetre una imatge de rigor, seriositat i competència, un senyor de mitjana edat ben encorbatat fa més el pes.  Això ja fa anys que ho saben aquells que trien presentadors de noticiaris, per exemple.  I també els experts en màrqueting polític.  Però els temps canvien, encara que alguns no se n’assabentin, i ara el que ven és una àmplia presència femenina.  Canvis d’hàbits, canvis reals?  Tant de bo tot plegat no sigui una pura qüestió estètica.  I tant de bo aprenguessim a passar moltes pàgines d’aquest llibre, a hores d’ara ja tan avorrit, que escribim entre tots.

Tweet

Ahir es va lliurar el Premi Nacional de Cultura a l’escriptor Quim Monzó.  Com molt bé van remarcar els mitjans, el primer gran acte institucional d’aquesta nova etapa política que tot just havia començat amb la presa de possessió del nou Govern i, per primer cop a la història d’Òmnium Cultural, amb el seu president a la presó, un fet insòlit que no s’havia donat ni els els pitjors anys del franquisme.  No oblidem el detall.

Sense cap mena de dubtes, aquest acte d’ahir ens mostra prou clarament com serà la legislatura i com seran molts i molts actes que s’aniran fent els propers anys.  Responsables cívics o polítics tancats o a l’exili, reivindicació permanent, presència institucional, malgrat tot i, el que és més important, la vitalitat d’un poble, d’una cultura, que es ressisteixen a caure sota la pressió d’aquells que en nom de qualsevol ideologia -que de totes n’hi ha-, ens volen callats o directament desapareguts.  I de fons, en segon terme o no, els desafiaments i les autèntiques proclames d’intencions que aniran arribant de Madrid, com l’anunci, ahir mateix, que Josep Borrell, vell conegut desinfectador, pretesament socialista i darrerament ben arrambat a l’extrema dreta, serà el nou ministre d’exteriors d’un govern que parla de diàleg i de refer no sé jo quins ponts.  Mala obra, amb aquests maons.

Aquest és l’esquema del futur més immediat.  Sigui com sigui, em quedo amb la qualitat literària de Monzó i la seva obra, mai prou valorada com a tal rere el fum de la seva presència mediàtica, a la ràdio, a la televisió o a la premsa, però més que mereixedora del Premi Nacional de Cultura.

Per cert, un suggeriment als periodistes que pregunten a alguns personatges polítics sobre l’obra de Monzó:  no ho feu, si us plau, perquè segons quines respostes, per tòpiques o per etèries, deixen entreveure massa la incultura literària d’alguns que no s’estan d’omplirse la boca amb allò que desconeixen, encara que no ho vulguin admetre.

Tweet

Qui ho hauria d’haver dit, fa quatre dies, que acabaríem la setmana amb Govern a Catalunya i sense a Espanya.  Ironies de la vida?  Justícia poètica?  Karma?  Digueu-li com vulgueu, que la realitat, si res no la capgira, serà aquesta, i l’evidència no es pot negar.

Fer fora personatges tan sinistres i tan cruels com Sáenz de Santamaria, Montoro, Zoido, Dastis, Català, De Cospedal, o el propi Rajoy és una satisfacció enorme per a milers i milers de català que els hem patit, i de quina manera, durant anys.  Veure passar el cadàver polític de l’enemic sempre ens dibuixarà aquell somriure de comiat al cinisme i a la simple voluntat de revenja i d’aniquilació social, no ens enganyem.

Però, atencio.  Que l’eufòria de l’adéu no ens enlluerni.  El que ve és tot un misteri, però si ens hem de guiar per les seves accions i declaracions dels darrers mesos, o anys, no té per què ser millor.  Un socialisme que no s’ha estat d’anar de la mà de PP i Ciutadans no és cap alternativa engrescadora, ni molt menys.  És un recanvi, ara mateix, i ben poca cosa més.  D’altra banda, molt em temo que amb aquest nou escenari, sense Rajoy ni Puigdemont (ni els seus respectius governs) ha començat la voladura controlada del famós procès i d’aquella imaginada república, de la qual tothom en parla, però que ningú no ha vist per cap lloc.  Una voladura controlada per desmuntar què i per construir, sobre la runa, què?  Aquesta és la gran pregunta.  La resposta, permeteu-me la manca d’entusiasme, fa tuf d’antic oasi.  I és que ja sabem que de vegades cal canviar-ho tot perquè res no canvïi.

Avui, satisfacció pels que se’n van -això no ens ho podrà treure ningú-, potser fent que el seu últim acte de govern sigui ordenar la publicació al DOGC del nou Govern (un altre bon exemple, de justícia poètica, de karma o de simple ironia), però dubtes, moltíssims dubtes sobre els que enceten mandat allà i aquí.

Tweet