juny 082018
 

Si és veritat que la pluja neteja, aquest país hauria d’estar, a hores d’ara, com una patena.  Però començo a pensar que tenia raó aquell que va dir que al meu país la pluja no sap ploure, i no sé jo si l’excés d’aigua que portem acumulat aquestes darreres setmanes ha dut la tan necessària netedat, o si ha contribuit a empastifar-ho tot una mica més.

En termes mediambientals, segur que els aiguats han fet més bé que mal, sobretot pel que fa a reserves hídriques, a neteja de la contaminació i a la humitat del subsòl.  Però si parlem en termes metafòrics -això que tant ens agrada- està molt per veure si acabarà fent net tot el que caldria;  i aquí és quan l’optimisme em cau per terra, de manera gairebé inevitable.

Vivim temps de canvis, temps de renovació.  Però com va dir algú, de vegades cal canviar-ho tot perquè res no canvïi, igual com, de vegades, massa pluja acaba embrutant més que netejant.  Però siguem optimistes, malgrat tot i, agafant-nos fort a una altra vella dita, no oblidem mai que canviar no fa polls, tot esperant que també conegui l’expressió tothom que decideis el canvis i s’animi una mica a passar l’escombara i la manguera per allà on calgui;  perquè la pluja, com va dir aquell vell sabi, M.Rajoy, avui sembla que ja jubilat, cau i ningú sap per què.

Permeteu-me una mica d’ironia per encarar amb humor un llarg cap de setmana, i fins dilluns.

juny 072018
 

A poc a poc es van sabent amb qui podem comptar i qui tindrem al davant aquests propers mesos, o anys, en matèria política.  Ahir es va desvetllar la composició del nou govern de Madrid, amb no poques sorpreses.  Repassant la nòmina trobem una bona colla de currículums prou solvents, i també una bona colla de motxilles adquirides al llarg d’anys d’exercici professional i polític, algunes d’elles tan pesades que caldrà veure si les persones escollides són realment capaces de dur-les amb la dignitat i la responsabilitat que el càrrec exigeix.  Però la gran sorpresa del nou executiu madrileny és l’amplíssima presència femenina, molt per sobre de la paritat i, en qualsevol cas, clarament superior a la del seu homòleg barceloní.

Ahir, més enllà de les biografies dels nous titulars dels ministeri, els mitjans van repetir, gairebé com un mantra sinistre, que caldrà veure si són capaces, les noves ministres, de demostrar la seva vàlua.  Francament, no recordo cap comentari d’aquest tipus en el cas dels ministres homes;  ni ara, ni mai, de fet.  És curiós que d’una banda reclamem paritat, però d’una altra exigim proves de competència a les dones que accedeixen al poder.  No sé, què voleu que us digui, però mai no he trobat més insolvent, parlant del darrer govern espanyol, posem per cas, Sàenz de Santamaria que Dastis, o De Cospedal que Zoido, però es veu que unes han de demostrar coses que als altres se’ls donen per suposades.  En el cas que ens ocupa, jo estaria molt més preocupat per la incacapacitat (o per les males intencions) d’alguns dels ministres que pel paper que puguin fer les ministres, tot i que algunes són velles conegudes.

Així són les coses.  Ens agrada molt marcar postura, però a l’hora de la veritat afora el masclisme atàvic.  Es veu que si volem transmetre una imatge de rigor, seriositat i competència, un senyor de mitjana edat ben encorbatat fa més el pes.  Això ja fa anys que ho saben aquells que trien presentadors de noticiaris, per exemple.  I també els experts en màrqueting polític.  Però els temps canvien, encara que alguns no se n’assabentin, i ara el que ven és una àmplia presència femenina.  Canvis d’hàbits, canvis reals?  Tant de bo tot plegat no sigui una pura qüestió estètica.  I tant de bo aprenguessim a passar moltes pàgines d’aquest llibre, a hores d’ara ja tan avorrit, que escribim entre tots.

juny 062018
 

Ara sí que de debò arriba l’hora de la veritat.  Després de mesos d’incerteses i segurament de massa moviments estratègics, tenim Govern i, ara que ja hem fet un desplegament de flors, catifes i aplaudiments tan excessiu com sobreactuat en alguns casos, (perquè és ben lícit demanar-se on eren aquests darrers mesos alguns dels que han aparegut ben cofois a les primeres files de les fotos de les recepcions dels consellers) finalment arriba l’hora d’articular la legislatura.

Els moviments a les administracions públiques sempre són lents, i habitualment solen ser porucs, conservadors.  Però temps excepcionals reclamen accions excepcionals.  Ara que tenim consellers, arriba el moment de conformar el sotogoverno, aquelles segones, terceres, quartes… línies de comandament (aprofito per remarcar com és encara de piramidal i poc operativa l’administració), aquelles línies on hi ha, ens agradi o no, l’autèntica execució dels programes de govern i de les polítiques públiques, i on la incompetència i els favors deguts són més dolorosos, per l’impacte real que tenen sobre els seus destinataris.

Temps d’oportunitats, doncs, però també temps de dubtes.  Aquella paraula màgica que tant hem sentit i repetit aquests darrers mesos:  «restitució» pot acabar sent la trampa mortal que acabi amb totes les il·lusions i amb la necessitat d’avançar de manera decidida, amb objectius nous, amb alçada de mires i amb estratègies que ben poc, o res, no poden tenir a veure amb el que hem estat fent fins ara, senzillament perquè la realitat ha canviat tant, que els canvis profunds ja són imprescindibles, si realment volem tirar endavant un gran projecte nou i engrescador.  Ja veurem si sabem estar a l’alçada, o si seguim amb pràctiques i maneres de fer covardes i sense sentit.

Una reflexió, per acabar.  No sé jo si allò d’eixamplar la base del sobiramisme no ha de passar per unes polítiques públiques efectives i engrescadores, que demostrin que una altra manera de fer no només és possible, sinó que és altament útil i satisfactòria per a la immensa major part de la població.  Bé, de fet, sí que ho sé.  I tant que ho sé.

juny 052018
 

Ahir es va lliurar el Premi Nacional de Cultura a l’escriptor Quim Monzó.  Com molt bé van remarcar els mitjans, el primer gran acte institucional d’aquesta nova etapa política que tot just havia començat amb la presa de possessió del nou Govern i, per primer cop a la història d’Òmnium Cultural, amb el seu president a la presó, un fet insòlit que no s’havia donat ni els els pitjors anys del franquisme.  No oblidem el detall.

Sense cap mena de dubtes, aquest acte d’ahir ens mostra prou clarament com serà la legislatura i com seran molts i molts actes que s’aniran fent els propers anys.  Responsables cívics o polítics tancats o a l’exili, reivindicació permanent, presència institucional, malgrat tot i, el que és més important, la vitalitat d’un poble, d’una cultura, que es ressisteixen a caure sota la pressió d’aquells que en nom de qualsevol ideologia -que de totes n’hi ha-, ens volen callats o directament desapareguts.  I de fons, en segon terme o no, els desafiaments i les autèntiques proclames d’intencions que aniran arribant de Madrid, com l’anunci, ahir mateix, que Josep Borrell, vell conegut desinfectador, pretesament socialista i darrerament ben arrambat a l’extrema dreta, serà el nou ministre d’exteriors d’un govern que parla de diàleg i de refer no sé jo quins ponts.  Mala obra, amb aquests maons.

Aquest és l’esquema del futur més immediat.  Sigui com sigui, em quedo amb la qualitat literària de Monzó i la seva obra, mai prou valorada com a tal rere el fum de la seva presència mediàtica, a la ràdio, a la televisió o a la premsa, però més que mereixedora del Premi Nacional de Cultura.

Per cert, un suggeriment als periodistes que pregunten a alguns personatges polítics sobre l’obra de Monzó:  no ho feu, si us plau, perquè segons quines respostes, per tòpiques o per etèries, deixen entreveure massa la incultura literària d’alguns que no s’estan d’omplirse la boca amb allò que desconeixen, encara que no ho vulguin admetre.

juny 042018
 

Ara sí.  Després d’uns dies estranys, de relleus i nomenaments, encetem una setmana sencera, en què el nou Govern ha de començar a caminar, a l’espera que faci el mateix el seu homòleg madrileny.  A partir d’aquí, molts interrogants per a un escenari nou amb molts actors i massa llibrets vells.

El cas de Catalunya és entrar en un terreny inexplorat on, de moment, només podem entreveure alguns indicis no sempre prou engrescadors.  Ahir mateix, entrevista al el president Torra, plena de bones paraules, però amb poques concrecions que aportin una mica de llum sobre on anem i què podem esperar del futur més immediat.  D’altra banda, des del moment en què es van saber els noms del nou Govern, a les xarxes s’han multiplicat els  missatges de suport i satisfacció (i de simple adulació, si fem cas de la proliferació del tractament protocol·lari), entre els quals era molt fàcil llegir una posicionament de molts treballadors públics i alts càrrecs en el sentit de començar a demanar compensacions pels suposats serveis prestats aquests darrers mesos d’ocupació.  Malament rai si comencem així, i si no se’n fa neteja (i de moment no sembla que se n’hagi de fer gaire, ans al contrari).

Quant a Madrid, compàs d’espera fins que no tinguem la composició del seu govern.  De moment, tot el que sabem del cert és que estarà liderat per un partit que no fa cap escarafall a l’hora de fer pactes amb PP o Ciutadans, ni de muntar-se al cavall desbocat del nacionalisme espanyolista més salvatge, amb 155 o sense, ni que sigui traint els seus suposats principis ideològics.  Canvi d’actors, cosa que s’agraeix -i no pas poc- però que, ara mateix, encara dibuixa, només, el guió dels darrers mesos (o anys).  Un guió prou conegut i prou advers.  En qualsevol cas, res de nou, això d’entendre’s i pactar amb qui calgui, a banda i banda, perquè la nostra història recent està farcida d’aquesta mena d’acords.  Fem memòria, que ens ajudarà a entendre on som realment i què en podem esperar de tot plegat.  D’optimisme, el just, per si de cas.

juny 012018
 

Qui ho hauria d’haver dit, fa quatre dies, que acabaríem la setmana amb Govern a Catalunya i sense a Espanya.  Ironies de la vida?  Justícia poètica?  Karma?  Digueu-li com vulgueu, que la realitat, si res no la capgira, serà aquesta, i l’evidència no es pot negar.

Fer fora personatges tan sinistres i tan cruels com Sáenz de Santamaria, Montoro, Zoido, Dastis, Català, De Cospedal, o el propi Rajoy és una satisfacció enorme per a milers i milers de català que els hem patit, i de quina manera, durant anys.  Veure passar el cadàver polític de l’enemic sempre ens dibuixarà aquell somriure de comiat al cinisme i a la simple voluntat de revenja i d’aniquilació social, no ens enganyem.

Però, atencio.  Que l’eufòria de l’adéu no ens enlluerni.  El que ve és tot un misteri, però si ens hem de guiar per les seves accions i declaracions dels darrers mesos, o anys, no té per què ser millor.  Un socialisme que no s’ha estat d’anar de la mà de PP i Ciutadans no és cap alternativa engrescadora, ni molt menys.  És un recanvi, ara mateix, i ben poca cosa més.  D’altra banda, molt em temo que amb aquest nou escenari, sense Rajoy ni Puigdemont (ni els seus respectius governs) ha començat la voladura controlada del famós procès i d’aquella imaginada república, de la qual tothom en parla, però que ningú no ha vist per cap lloc.  Una voladura controlada per desmuntar què i per construir, sobre la runa, què?  Aquesta és la gran pregunta.  La resposta, permeteu-me la manca d’entusiasme, fa tuf d’antic oasi.  I és que ja sabem que de vegades cal canviar-ho tot perquè res no canvïi.

Avui, satisfacció pels que se’n van -això no ens ho podrà treure ningú-, potser fent que el seu últim acte de govern sigui ordenar la publicació al DOGC del nou Govern (un altre bon exemple, de justícia poètica, de karma o de simple ironia), però dubtes, moltíssims dubtes sobre els que enceten mandat allà i aquí.

css.php