Mai 072017
 

Hi ha moments, estones, sovint breus, massa breus, que donen sentit a l’existència, a allò que ens fa sentir vius i amb ganes de seguir endavant.  Són petits fragments de felicitat, aquesta sensació tan difícil de definir, però tan agradable.

Qui no ha sentit mai aquesta sensació, habitualment al costat de la persona amb qui podem ser realment nosaltres, amb les nostres inseguretats, amb les nostres pors, amb les nostres incerteses, però també amb la nostra realitat més íntima, amb la nostra capacitat d’estimar per damunt de tot?

Hi ha moments que valen una vida, diuen. Jo només sé que hi ha moments que val la pena viure, per més efímers que ens semblin, perquè com diu la cançó, amb tu sóc jo. I només som realment feliços quan podem mostrar-nos així com som, sense cap mena de boires ni fantasmes, i amb aquella calma de la serena companyia que ens dona pau.

Mai 062017
 

Avui fas anys, ves per on.  Pocs, o molts?  Com sempre, depèn de com es miri.  En qualsevol cas, per a tu prou com per encendre encara la llum clara i neta dels teus ulls, que miren el futur amb una barreja fascinant de fantasia i d’il·lusió.

Fas anys, i et mors de ganes de cridar-ho als quatre vents, de compartir la teva alegria amb tothom que et coneix i t’estima.  Avui mires enrere i recordes el que has viscut, retrobes aquells moments meravellosos que ens has regalat, i tornen a treure el  nas, discrets, cadascun dels somriures que has anat escampant per tot arreu.  I mires endavant i saps que el món serà teu, si tu el vols, i et sents capaç de fer volar estels i coloms, amb la innocència de la nena que ja només juga al pati amable de la memòria, i la saviesa de la dona que dia a dia es fa més gran i més fascinant.

Vola molt alt, nineta, que com més alt volaràs, més llum seguiràs fent en tots nosaltres, que ja només et podem mirar orgullosos i satisfets, amb la secreta emoció de saber que cada instant amb tu ha valgut la pena i ha tingut sentit.  Per molts anys, Cristina i no deixis de somiar mai, mai, mai.

YouTube Preview Image

 

Mai 052017
 

Ja fa uns anys que se’ns ha fet habitual la imatge de gent rebuscant als contenidors d’escombraries alguna cosa per menjar.  Res de nou, a hores d’ara.  Es veu que el nostre mapa mental ja ha integrat dins de la normalitat aquesta situació d’extrema necessitat que passa per aconseguir alguna cosa per calmar la gana, encara que sigui gràcies al que la resta llancem.

Però més enllà d’aquesta imatge, per ella mateixa vergonyant per a una societat que es vol justa, hi ha situacions com la d’una parella que va robar en un contenidor de menjar caducat, preparat per a ser destruït, i a qui ni el propi establiment afectat va denunciar, segurament perquè el delicte no mereixia ni aquesta qualificació.  Però qui sí que ha actuat, d’ofici i amb diligència, és la fiscalia, que demana pena de presó per a la parella.  Presó per intentar sobreviure.

Quan una societat té un sistema judicial tan eficaç que és capaç de voler empresonar aquells que passen més necessitat per grans crims com el que comento, o bé no és una societat justa, ni de lluny, o bé la justícia -la fiscalia en aquest cas-, en una perversa interpretació de la paraula caritat, considera que encara els farà un favor tancant-los, perquè a la presó tindran plat a taula cada dia.  Quina misèria de país.

Mai 042017
 

Un any més s’han lliurat les Creus de Sant Jordi, 53 en total, entre persones i entitats.  No dubto que tothom que n’ha rebuda una és perquè la mereix d’una manera o altra.  De fet, puc tenir la meva opinió al respecte, però és una mera opinió subjectiva i sense tota la informació de què disposen aquells que les acorden.  Per tant, me la reservo prudentment.

La meva pregunta, però, i me la repeteixo cada any, és si no són moltes.  No, insisteixo, perquè no siguin merescudes, sinó pel fet que quan alguna cosa es generalitza d’una determinada manera, perd part del seu valor, de la seva singularitat i, al capdavall, del seu sentit;  i les Creus de Sant Jordi haurien de ser sempre el gran reconeixement del Govern de la Generalitat a allò més destacable de la societat, en qualsevol àmbit.  Potser reduir-ne el nombre ajudaria.  És una reflexió.

Sigui com sigui, felicitats a aquells que les han rebudes i felicitats a un país que genera tantes i tantes persones i entitats rellevants.

Mai 032017
 

Escàndol.  Rebombori a la vista.  L’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat, gràcies a la suma de forces de Ciutadans, PP i PSC tirarà endavant la castellanització dels senyals de trànsit de la localitat.  Oh! quina sorpresa quan la mesura arriba aprop de la gran metròpoli.  Perdoneu, però això no és nou.  A Lleida, per exemple, ja sabem el pa que s’hi dona en aquesta matèria.

Ja fa uns pocs anys que l’ajuntament presidit pel PSC, a instàncies -o al dictat- de Ciutadans i amb la connivència del PP (curiós i habitual tripartit no oficial) va convertir en bilingües tot un seguit de senyals que fins aleshores només estaven redactats en català, sense que mai haguessin suposat cap problema.  Però com es veu que els veïns, amb el pas del temps, ens anem fent imbècils, ja no entenem la nostra llengua, i en han de traduir determinades coses, no fos cas.   Això sí, sempre per imperatiu legal.  Val a dir que els canvis no van provocar gaires escarafalls, més enllà dels imprescindibles, ni per part de les forces de l’oposició, ni d’altres institucions.  Es veu que el puzle institucional és una mena de castell de cartes que no admet gaires moviments, si es vol mantenir en peu.  En el seu moment, CiU no va fer massa soroll i ERC ja començava a aplicar l’estratègia de seure a esperar el pas del cadàver de l’enemic per davant de casa.  El resultat, retolació bilingüe ens agradi o no.

Una recomanació als amics d’Esplugues:  vigileu qui defensa realment tot això del multilingüisme, la convivència de llengües  i tot plegat.   La realitat és tossuda i el català va retrocedint, dia a dia, en favor de la suposada i sempre defensada presència de la diversitat lingüística.  De vegades em fa l’efecte que tenim el diable a dins i no en som conscients, o tant ens fa.  I també els traïdors.

Mai 022017
 

Comencem la setmana escapçada que obre el mes de maig i preparem-nos, que ja sabem que pel maig cada dia un raig.  I com que les dites populars es presten a treure-les del seu context immediat, a veure si aquest mes que comencem també porta alguna cosa important, dia sí i dia també, en qüestions polítiques, que falta aniria fent.

Ara com ara, el que és cert, és que vam tenir un tancament d’abril, si més no, divertit gràcies a l’explicació de Mònica Oltra de què és -i que no és- el corredor mediterrani.  La vicepresidenta de la Generalitat Valenciana va respondre, amb un estil didàctic i tan entenedor com el que es feia servir a Barri Sèsam, a les declaracions de Susana Díaz, terriblement enfadada perquè determinades forces d’esquerres s’havien oposat al corredor ferroviari central.

No sé com acabarà aquest tema del corredor ferroviari, tot i que prou que m’ho temo, vistes les posicions, novament coincidents, de populars i socialistes.  De moment, el que deixa clar tot plegat és que la raó i el sentit comú són bens molt escassos a la política espanyola.  Però sigui com sigui, el fart de riure que ens vam fer amb les paraules d’Oltra no poden ser millor final de mes i porta d’entrada a un maig sempre florit o formós.

Mai 012017
 

Primer de maig, dia del treball, o dia internacional dels treballadors, com vulgueu.  Sigui com sigui, una data que em sembla adequada per reivindicar la feina ben feta, vingui d’on vingui i es faci allà on es faci, perquè, casualitats de la vida, aquest cap de setmana passat, a l’Auditori Enric Granados de Lleida, es va representar l’òpera infantil “La gàbia daurada” i, com calia esperar, TV3, la nostra, se’n va fer ressò amb una informació, que no enllaço per vergonya, on parlava d’una òpera infantil creada a Lleida i quatre vaguetats més, tal com acostuma a correspondre a “allò que fan a Lleida”, sigui el que sigui.

“La gàbia daurada” és  una òpera en dos actes produïda per l’Escola de Música L’Intèrpret, amb música de David Esterri i llibret de Pere Pena, que va ser interpretada per l’orquestra simfònica del mateix centre, integrada per una seixantena de joves músics, pels cors i solistes infantils i juvenils de la Coral Shalom, la soprano Ulrika Strömstedt, el tenor Xavier Mendoza, el baix Josep Ferrer i l’actor Joel Piqué. La direcció escènica va a càrrec de Lluís Canet, la musical, de Joan Pagès, i els decorats són obra de Víctor Pérez Pallarés.  Només amb aquestes quatre ratlles ja tenim una informació més exacta de l’esdeveniment, i molt més completa que la que ens va oferir TV3, evidentment.

Professionalment, he tingut ocasió de patir en més d’una ocasió el menyspreu que suposa haver-me de sentir que alguna cosa és “allò de Lleida”.  Per sort, i per força, m’he anat immunitzant contra la insolvència mental d’aquells per qui el món acaba als Vallès i he après a fer enmig de la indiferència que sempre genera la nebulosa de Ponent.  Però una cosa és el que jo pensi i una altra el que pugui sentir quan aquest menyspreu el pateixen excel·lents professionals, l’únic pecat dels quals és no viure i treballar a la metròpoli.  Per respecte a tots aquests professionals, com a reivindicació del treball ben fet, en un dia com avui, amb tot el dolor de qui sap que el país és molt més gran que no es pensen alguns, i amb tota la indignació que em provoca la ignorància habitual i tan tristament assumida, senyors de TV3, en aquesta ocasió, i tots aquells que no sabeu veure més enllà dels quatre turons de la gran ciutat i rodalies, en tantes altres, aneu a pastar fang, que aquí tenim feina.

css.php