Set 102013
 

Hi ha paraules senzilles, d’aquelles que passen desapercebudes i que mai no són referència de cap parla pròpia de la modernitat.  Una d’aquestes ben bé podria ser “vigília”, tot i que em sembla un mot extraordinàriament adequat per a avui, justament.

Vigília té el significat de vetlla, de no dormir, com segurament faran molts del membres de l’organització de la Via catalana cap a la independència, entre avui i demà, tancant mil detalls de darrera hora.  D’altra banda, vigília, també és el dia que precedeix algun gran esdeveniment (originàriament alguna gran solemnitat litúrgica), i no hi ha dubte que l’11 de setembre, i tot el que implica, és una de les grans dates del calendari català.  Finalment, aquesta paraula també apreix a l’expressió gairebé oblidada “felices vigílies”, que serveix per felicitar algú que l’endemà celebra alguna cosa.

Avui som en vigílies d’un esdeveniment desmesurat, insòlit, que posarà Catalunya al punt de mira informatiu de mig món i que demostrarà, alhora, una clara voluntat de ser i una enorme capacitat organitzativa de la societat civil; una capacitat que prou voldrien moltes institucions i projectes públics, tant d’aquí com de fora.  Algun dia la història posarà al seu lloc els organitzadors de la Via, perquè sense cap dubte s’hi han guanyat el dret a ser-hi, igual com s’han guanyat la nostra admiració i agraïment, sobretot la d’aquells com jo mateix, prou escèptics -ho reconec- quan es va anunciar la idea de fer aquesta cadena humana.

Avui és dia de preparar coses.  Fins i tot de recuperar l’emoció de quan erem petits i havíem d’anar d’excursió.  Recordeu com costava dormir, aleshores?  Allò sí que era una vigília emocionant, prèvia a un dia extraordinari.  Doncs ara, exactament igual.

Bona vigília a tots els que demà ens trobarem, agafant-nos les mans, en qualsevol lloc del nostre país i també més enllà, a Vinarós i a Guardamar, on els han prohibit el dret a manifestar-se lliurement i pacíficament, en un nou exercici d’intolerància antidemocràtica que encara es fa més evident quan sabem que París, capital de l’estat més centralista que puguem imaginar, no posa cap impediment, ans al contrari, perquè la Via catalana també arribi a la Catalunya del Nord, o quan constatem que els catalans s’han pogut manifestar arreu del món sense cap impediment.  Deu ser la diferència entre el jacobinisme democràtic i el que encara viu encadenat al franquisme, de la mà de personatges com el ministre Fernández Díaz.

Fins demà, i aquí us deixo l’enllaç al bloc següent de Blog-via cap a la independència, aquesta fantàstica cadena de blocaires que també ens donem la mà, ni que sigui de manera virtual.

Set 092013
 

A dos dies de l’11 de setembre.  Segurament, de l’11 de setembre més transcendental de la història (excepció feta d’aquell trist primer) i, sense cap mena de dubte, l’11 de setembre que més gent ha mobilitzat.

Ahir, diumenge, a banda d’algunes cadenes humanes més arreu del món (i ja en portem més d’un centenar), es va fer la pujada d’estelades a més de 300 pics, sota l’empara de la iniciativa Estelades als cims, amb un èxit absolut, i demà, dimarts, a les 11 de la nit, es farà una curiosa Via Catalana virtual a Second Life, aquest món paral.lel on la presència de catalans és prou significativa.

Tot plegat no és res més que l’escalfament de la gran cita de dimecres.  Aquesta és la nostra manera de demostrar al món quins són els nostres valors i què volem aconseguir.

Com a contraposició, no em puc estar de comentar una festa dels fills de les classes dirigents espanyoles.  Sí, sí, d’aquells que ens retreuen que gastem els diners en organitzar cadenes en plena crisi i que no tenen cap pudor a donar-nos lliçons de moral (en molts casos cristiana i tot).  Amb aquests futurs governants, s’esvaeix qualsevol dubte de marxar tan lluny com puguem i fer la nostra via.

I per cert, avui comença també una altra cadena. la dels blogs de la proposta Blog-via cap a la independència.  Així és que ja avui, començo a enllaçar el meu amb la següent baula d’aquesta original iniciativa.

Set 082013
 

Escoltar la ràdio de manera aleatòria, sense saber què escoltaràs, de tant en tant, ens deixa alguna que altra sorpresa, com la que ahir ens va oferir Catalunya Ràdio, a la  nit.  En concret, i buscant un fons sonor per conjurar la son, vam topar amb una gent que repassava alguns dels músics i cançons més importants en la història de la musica catalana.  Recordar, així, de sobte, temes musicals de fa mes de quatre dècades i que amb prou feines vaig arribar a conèixer, amb una mica de retard, sempre es un gratificant exercici de memòria i de recuperacio d’una determinada manera de mirar el món.

De tota manera, entre totes aquelles referències prou viscudes pels comentaristes radiofònics, va sonar “El setè cel”, de Jaume Sisa, un peça de 1975, si no vaig errat, i una autèntica meravella de fantasia i d’esperança, vestides d’una simplicitat absoluta.

Ah! Fantàstic i imprescindible aquest setè cel que només tenim a dins del nostre cap.  Tota una proclama en favor de la il.lusió i de bastir el nostre paradis particular i intim.  Al capdavall, el cel és allà on viuen els avions, el satèl.lits, els planetes i també les estrelles.

Molt recomanable tornar a escoltar aquesta increïble cançó, que hauria de ser la musica del despertador de cadascú de nosaltres, tots els dies de les nostres vides.

Set 072013
 

Agafem-nos fort, que venen temps convulsos.  Les paraules del president Mas apuntant unes hipotètiques eleccions plebiscitàries el 2016 molt em temo que només serà el primer dels missatges que els propers mesos ens arribaran de tot arreu, a la manera de globus sonda, d’avisos, d’amenaces o, en general, d’arguments d’una negociació que potser tothom negarà, però que sense cap dubte ja ha començat.

Estic convençut que cap govern espanyol no serà tan estúpid d’arribar a la prohibició d’una consulta (ja veurem com i de quina manera), a risc de quedar davant d’Europa i del món com un estat, si més no, amb ombres antidemocràtiques tan evidents, i menys ara que les mirades internacionals s’han començat a girar cap a la seva tolerància amb expressions feixistes.

Venen temps en què caldrà mantenir la calma i la pressió social sobre els governs (en plural) si volem arribar a bon port.  Fins ara hem viscut un temps de fixar posicions i, més o menys, tenim una mica clar què en pensa cada força política de la futura independència de Catalunya.  Ara cal anar concretant l’estratègia final amb claredat, però sense perder de vista, ningú de nosaltres, que ens trobem enmig d’una difícil i llarga negociació, amb tot el que comporta d’estira i arronsa.

De tota manera, fora molt d’agrair que determinades declaracions, com les del president i el 2016 es fessin amb molta cura, sobretot per evitar que els mitjans internacionals (la caverna espanyola que digui el que vulgui) interpretin poc rigor en els nostres objectius.  I també caldria que aquells que ara com ara lideren la mobilització social, l’ANC, mantinguessin la solidesa del seu lema, sense cap espai a interpretacions malintencionades, ni que sigui a canvi de presentar algun tram no prou ple el proper dimecres (cosa que estic segur que finalment no passarà).

Calma i, més que cap altra cosa, actitud social positiva, perquè encara caldran alguns onzes de setembre més.  L’únic que pot impedir cap passa enrere i garantir l’èxit final.  No dubtem del nostre poder com a ciutadans, perquè només cal mirar una mica aquests darrers anys per constatar què podem aconseguir (o provocar).

Set 022013
 

Ja és ben veritat allò que “qui no hi és, no hi és comptat”.  I nosaltres, tot sovint, amb una visió prou estreta de mires, només sabem enforcar el nostre entorn més immediat.  Justament això és el que ens passa habitualment quan parlem del país:  ens mirem nosaltres, tot justet fins a unes fronteres imaginàries i diem, sense pudor, que som tants o quants i que fem això o allò.

Però de tant en tant, la realitat ens dóna lliçons, com la dels catalans que viuen arreu del món i que aquest cap de setmana passat especialment, però també des de fa dies, ens han recordat que existeixen, que són molts, que se senten absolutament catalans i que volen ser part activa de qualsevol gran esdeveniment de país.

Els casals catalans, els lectorats… han patit amb una cruesa enorme, les retallades dels darrers anys.   D’alguna manera, se’ls ha tractat com a ciutadans de segona, sense gaire dret a demanar res i havent d’assumir que són una despesa no prescindible, però gens prioritària.  Això no ho reconeixerà cap govern, però només cal llegir quatre números per saber el què.  I vet aquí que de sobte, en un exercici fantàstic de sentiment de país (de patriotisme, si voleu) s’han erigit en ambaixadors del futur estat d’Europa i s’han fet visibles, de punta a punta del planeta, compartit la Via catalana per la independència, amb una il.lusió sorprenent.

Si volem ser un estat normal, hem de començar a preparar una atenció adequada als nostres conciutadans que no viuen a Catalunya, perquè som molt més, com a país, que el que passa a la nostra geografia estricta.  I ara, la força de totes aquestes persones que són i se senten catalanes se’ns ha fet evident com mai.

Per cert, un aliat perfecte  per a la seva feina de divulgació:  la nova samarreta del Barça.  Potser molta gent, arreu del món, no sap què és catalunya ni què vol, però molta menys no sap què és el Barça, i el fet que les quatre barres siguin compartides per la samarreta i per l’estelada, segur que ajuda a explicar-ho.  Les imatges del centenar de cadenes pertot arreu parlen soles.

Aprofitem ara que estem construint alguna cosa nova per fer-la realment inclusiva.  Fem un país on ningú, ni que sigui a milers de quilòmetres, no s’hi senti exclòs ni ignorat.  Aquesta és una estructura d’estat absolutament imprescindible, i una assignatura pendent.

Obro parèntesi fins dissabte.  Fins aviat.   Tanco parèntesi.

Set 012013
 

Hi ha paraules que sense cap motiu aprent ni cap causa prou justificada acaben tenint mala reputació social i esdevenen termes amb clares connotacions negatives.  Una d’aquestes paraules  que fan via cap a la condemna pública és “rutina”.

Segurament és lògic aquest menyspreu de la rutina, en un temps en què la immediatesa, la diversitat, la personalització, la diferència i la innovació han esdevingut autèntics paradigmes de la modernitat.  En aquest escenari, doncs, fer determinades coses, habitualment, d’una determinada manera sembla una autèntica aberració.

Però no ens deixem enganyar.  Perquè al mateix temps que clamem pels canvis i les novetats constants, seguim demanant referents clars que ens ajudin a situar-nos, a saber on som i què hem de fer.  I això, vulguem o no, ens ho donen, en gran manera, les rutines.

Fa molts anys que un professor meu va dir que l’èxit del matrimoni era apostar per la rutina i no avorrir-se.  No sé si la frase és prou encertada, però penso que una part de raó, com a mínim, sí que en té, perquè l’efervescència constant no és sostenible (una paraula amb sort i que sí que ha fet fortuna) ni en el món de la parella ni, segurament, enlloc.

Vull reivindicar, modestament, les rutines.  Aquelles referències que ens fan prendre posicions i que ens faciliten un cert ordre.  Si fa no fa, igual com ens situa en el temps la gran rutina universal:  la sortida i la posta del sol, dues cares d’una mateixa cosa, sempre igual i previsible, però sempre encisadora.  O algú pot imaginar una vida sense aquesta rutina tan repetitiva i sempre tan hipnòtica?

css.php