No cal que en facis gaire cas

“El temps passa, els amics se’n van. Jo segueixo endavant, mai no he sabut per què” Això venen a dir, si fa no fa, els versos d’una vella cançó de Bob Dylan, si no m’erro (i disculpeu el lapsus si no n’és l’autor). I és ben cert: el temps passa i els amics se’n van, tant li fa si és a causa d’una mort, imprevista o anunciada, com si es deu a canvis del nostre entorn social i personal.

Deixant a banda el tema de les defuncions, qui no recorda companys inseparables d’escola, dels quals fa dècades que no en sap res? O companys de feines passades, o antigues parelles “per a tota la vida” i que duren el duren, o coneixences puntuals que es van diluint entre la boira de la memòria, de vegades a una velocitat que ens sorprèn.

Potser és una pura qüestió d’ecologia emocional, per fer la nostra existència més sostenible. Algú és capaç d’imaginar-se carregant durant tota l’existència la imatge fresca de tots els amics i coneguts, i de tot el que hem viscut amb ells, sense perdre’n cap detall? Segurament cal anar deixant records, persones i sensacions pel camí, i així fer lloc per al que pugui anar venint cada dia.

I és que tot canvia. Els amics se’n van, i n’apareixen de nous, mentre el temps passa i nosaltres seguim endavant, sense saber ben bé per què, més enllà de la fortuna de comptar amb un cos que encara respon, i d’un cap que encara és capaç de raonar amb una certa dosi de cordura. Mentre això sigui així, seguirem descarregant llast del passat i omplint el present amb la realitat de cada dia i amb l’esperança del futur. Mentre això sigui així, viurem la vida.

Tweet

Entre altres, la Generalitat de Catalunya té en marxa dues campanyes de publicitat amb finalitats i temàtiques del tot diferents. O potser no tant. Estic parlant de «Foc Off», en prevenció dels incendis forestals, i de «Provem-ho en català», per augmentar la presència social d’aquesta llengua.

Una de les crítiques que va tenir la campanya de «resurrecció» de la Queta, va ser l’expressió «provem-ho», ja que podia obrir la porta al fracàs de la prova i a la necessitat de recórrer a una altra llengua en qualsevol situació. Doncs bé, sembla que el temps no ha trigat gaire a donar la raó als que sostenien aquest argument. La pròpia Generalitat no s’està de fer servir l’anglès, imagino que per suposadament arribar millor a un públic jove, i deixa sense alternativa nostrada el concepte d'»apagada/desconnexió/negació», amb aquest massa recurrent duet «on/off«, que no aporta res a la normalitat en l’ús de la llengua. Ans al contrari.

Entenc que publicitàriament pugui agradar, o fins i tot funcionar, l’eslògan «Foc Off», i que hi hagi qui el pugui veure especilament modern, però a nivell de coherència sociolingüística, i potser fins i tot política, fa aigües per tot arreu, i denota un important nivell de desconcert o de manca d’harmonia, com a mínim, entre dos missatges coincidents en el temps, per part de la institució que els difon. Coses que passen, o Game Over? No sé si m’explico.

Tweet

Sempre hi ha un culpable per justificar la incompetència. I és que la capacitat d’autocrítica és gairebé nul·la, o totalment nul·la, en aquells partits que es diuen de govern, i que aspiren a mantenir les seves opcions de manar.

Aquesta actitud de supèrbia i de desarrelament de la realitat l’hem vista amb claredat a les darreres eleccions, un autèntic cadàver polític encara calent. Sembla que tant facin els resultats, o si responen o no a les expectatives creades, o a la més elemental de les aritmètiques, la de la suma i la resta sense decimals. Però aquest no és l’únic cas (tant de bo ho fos), perquè ara que portem un triple cicle electoral en pocs anys (i a saber què més ens depara el futur immediat), veiem que aquest és un mal generalitzat, que va més enllà de les votacions i que s’escampa com un virus per tota l’activitat política de govern, a qualsevol organisme, petit o gros. Ningú és responsable de cap error, de cap fracàs, de cap ineficiència. Sempre hi ha algun culpable a qui carregar-li el mort, per tal de mantenir una falsa aparença d’immaculada gestió, o de superioritat moral, i un optimisme de cartró pedra, malgrat la pèrdua de vots, d’escons, de bous i d’esquelles.

Decep veure determinades actituds i escoltar determinats arguments en boca de segons qui. I ja no sé si és que ens prenen per imbècils capaços de combregar eternament amb rodes de molí, o si és que no donen per a més, i no veuen més enllà dels seus nassos i de la ficció que els dibuixa el cor de panxes agraïdes que els envolten. que els canten totes les gràcies, quan potser caldrien les absoltes. Sigui com sigui, mala peça al teler de la política. I ja no valen excuses. Si no en sabeu més, plegueu. Tingueu aquesta mínima decència ètica. Us ho agrairíem de tot cor, encara que segur que no ens caldrà.

Tweet

Recta final d’una campanya electoral que s’ha enganxat a una altra campanya electoral i que ja veurem si és o no el pròleg d’una altra, encara. Sigui com sigui, una nova constatació del lamentable nivell de la política (per dir-ne d’alguna manera) del país.

Ja ho vam constatar a les municipals i ara es ratifica, amb més força, si encara és possible, a les estatals: tot plegat és una simple pugna partidista per assolir o per conservar el poder, que prescindeix de la política de debò, aquella que presenta idees i programes amb propostes de solucions viables a problemes reals. Ara només s’aposta pel titular cridaner, pel suport del personatge famoset de torn, o per la foto ridícula, si es mira amb una mínima distància crítica, per aparentar una proximitat que ni existeix ni es vol.

Molt em temo que anem perdent, a marxes forçades, el sentit del servei públic que ha de ser la política, una activitat que se situa al capdamunt de les administracions i que, en principi, hauria de garantir el respecte a la norma i la prioritat del millor servei possible, a través de les millors persones per a cada lloc. Però ja veiem que no és així. La norma es vulnera quan cal, per part de segons qui, i la voluntat de servei és només un pretext propagandístic que vol amagar l’autèntic objectiu: el poder a qualsevol preu, prescindint de la realitat o de la veritat, al dictat del partit (déu suprem de tota aquesta tropa), perquè tot es fa, i tot s’hi val, per la poltrona. Pel que fa a noms i capacitats, repassem les llistes i podrem deduir qui hi és, simplement, per assegurar-se les garrofes a final de mes, a manca de res més sòlid on agafar-se, fins i tot als llocs més capdavanters.

Mala peça al teler. Però aquesta és la realitat, i amb aquests bous hem de llaurar. O abandonar el tros, i que llauri algú altre (aplicable a processos electorals i a d’altres situacions del mateix bancal).

Tweet

De vegades, el calendari ens juga a favor i les coses arriben en el moment més oportú. M’atreviria a dir que aquest Sant Joan, el del foc amb majúscules, enguany arriba el mateix dia que sempre, però en el moment més oportú que mai.

A casa teníem foguera grossa preparada, construïda, a poc a poc, amb restes d’esporga, quatre trastes inútils i poca cosa més, que han anat fent pila al llarg dels mesos. Tot a punt, doncs. Però al llarg dels mesos, també hem anat acumulant sensacions, records, vivències i barrets que cal fotre al foc per tal que esdevinguin cendra i oblit. O potser tan sols algun que altre record discret i amable.

Foc a tot el que és vell i lleig, doncs, per tal de fer foc nou i recomençar. I llum i soroll per acompanyar la cerimònia de l’oblit. I bona companyia, i coques i beure, en una nit de retrobament amb bona part dels de sempre, en què hem compartit la certesa que el passat és passat, i l’esperança que el foc que tot ho purifica ens convida a gaudir d’un futur diferent i encara per escriure.

La revetlla de Sant Joan sempre és un misteri per descobrir i una oportunitat per posar al dia antigues creences sobre les propietats de les plantes medicinals que s’han d’arreplegar aquesta nit màgica, o sobre els poders d’aquesta, no ho oblidem, també, nit de bruixes i conjurs.

Tweet