Set 162019
 

És trist, però és ben cert que ens anem acostumant a parlar molt més que a escoltar. Sentim multitud d’idees, de promeses, d’informacions… però, si ens aturem uns minuts enmig de l’allau de sons que cada dia percebem, ens adonem que una bona part són paraules buides, sense contingut, sense gaire sentit, fins i tot, que hem incorporat al nostre esquema mental de la societat en què vivim i que ens ajuden a compartir conceptes que, en realitat, ara com ara, no són res.

Segurament, el millor exemple el tenim en l’omnipresent llenguatge polític, sempre pretesament correcte i sempre mirant que soni contundent. De tota manera, tanta perfecció formal acostuma a amagar una profunda buidor que en delata l’absoluta manca de projecte. Tot es queda en paraules i discursos que sonen bé i que serveixen per apaivagar els ànims d’un personal cada cop més acostumat a comprar l’embolcall, sense entretenir-se gaire a comprovar-ne el contingut.

I així anem fent, amb paraules i expressions buides que ens enlluernen i que ens agrada sentir. I les fem nostres, i les repetim, perquè les diuen els nostres. I a poc a poc, sense que en siguem conscients, alcem entre tots un autèntic castell de fum, amb maons de paraules que no sabem què signifiquen. Però el fum se’n va i aleshores només en queden uns mots que ressonen buits: desobediència, resposta de país, unitat, república… cal seguir?

 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

css.php