juny 152018
 

Diu una dita ben sàbia que anar a la recerca del temps perdut és la millor manera de perdre el temps.  I és que el temps en què es mou la nostra existència, tant individual com col·lectiva, és lineal i no té retorn.  Les coses passen, queden enrere per sempre i cal anar inventant el present sobre l’experiència del passat, però a plena consciència que el passat és només això, passat.

Escoltar aquests dies determinats personatges quan diuen que el que cal ara per refer ponts entre Catalunya i Espanya (per cert, quin tip de la metàfora dels ponts, gairebé tant com d’aquella Ítaca que encara ens han d’explicar on para) és fer com si els darrers anys no hagués passat res i recuperar propostes antigues d’estatuts superats, ribotats, sentenciats i inutilitzats, em sona a la pitjor manera de perdre el temps i de desmuntar il·lusions i patiments que de cap manera es poden obviar amb tanta alegria, amb  tanta irresponsabilitat ni amb tanta crueldat.  Trieu.

Aquests darrers anys han passat massa coses com per fer veure que no ha passat res.  Tantes, que aquest procés cap a ves a saber on no té marxa enrere digna.  Ningú de nosaltres és avui qui era fa vuit o deu anys, ni ho tornarà a ser mai.  Cal dissenyar un futur possible i satisfactori i, a partir d’aquí, començar a construir sobre la runa -que n’hi ha molta, massa- d’un sistema que ha saltat definitivament pes aires.  Però, és clar, això requereix mentalitat nova i capacitat d’imaginar realitats noves, i difícilment es pot construir res de nou volent reciclar en arquitectes els antics dinamiters.  I en aquest punt estem, tant allà com aquí.

 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

css.php