Ja és ben veritat que el passat ens acompanya sempre i que no hi ha manera de treure-se’l de sobre. Som el que som i tot el que hem fet, des del bressol, tant si ens agrada com si no. Així doncs, per més que vulguem vestir-nos de qui sap què, la realitat sempre surt, la genètica ens defineix i els nostres actes, tant els més vells com els més nous, ens delaten.
I justament això és el que li està passant ara al PP, partit d’ordre, de progrés i demòcrata de tota la vida, que no sap com celebrar que enguany fa quaranta anys de la fundació d’Alianza Popular, una d’aquelles formacions hereves directes del franquisme, cridada a preservar els seus valors (per dir-ne d’alguna manera), enmig d’una transició cap a la democràcia (per dir-ne, també, d’alguna manera) sense perdre gaires llençols en aquella bugada.
I és que si ara resulta que els feixistes, els nazis, els radicals, els violents, els intolerants, el totalitaris i els dictadors som els independentistes, com es pot amorosir una fundació feta per homes com Manuel Fraga, Silva Muñoz, López Rodó o Licinio de La Fuente, entre altres. Qualificar de demòcrates de tota la vida autèntiques vaques sagrades de diferents governs de Franco és voler fer passar bou per bèstia grossa. I això costa molt.
Diu Raimon que qui perd els orígens per la identitat. No oblidem d’on venim cadascun de nosaltres, perquè només així sabrem qui som i com som en realitat. Feliç aniversari, gent del PP. O en mala hora.
