Si repasso mentalment l’actualitat d’aquesta setmana, em quedo amb un concepte que va presentar el president Puigdemont i que prou que mereixeria tenir continuïtat: «cadena de confiances». Admeto que pensar en una frase on apareguin «confiança» i «política» em costa molt. Poca traça amb l’ús de les paraules, o realitat pura i dura com demostren altres fets d’aquests darrers dies, si no volem anar una mica més lluny en temps i espai. Ni ho sé ni em fa patir gaire, francament.
Però donar protagonisme a la idea de confiança en qualsevol altre àmbit, i més encara, a la de «cadena de confiances» és tota una altra cosa; és gairebé una necessitat perquè les sensacions flueixin, les coses passin i els resultats arribin. Pensem en les relacions humanes, o en les familiars. La confiança és vital, és el ciment que tot ho sustenta i que tot ho suporta. I en la feina? repasseu la vostra experiència i no tinc cap dubte que trobareu aquell moment, aquella activitat en què la confiança entre professionals us ha fet grans i ha permès resultats enormes.
Avui retrobaré un conjunt de professionals ben diferents, d’àmbits ben diferents que gràcies a la confiança forjada al llarg dels anys (i admeto que des del primer dia), aconseguirem un producte que ens deixarà ben satisfets a tots els que hi participem. Cadascú hi aportem el que sabem fer, des de les nostres capacitats i des de les nostres habilitats, amb la seguretat que tothom farà el mateix i que ningú no escatimarà ni un gram de talent ni d’intel.ligència. I així les coses surten. I així acaben resultant terriblement atractives.
Avui, això s’està fent massa llarg, en sóc conscient. Però costa estalviar paraules quan es parla de confiança des de l’experiència d’haver-la trobat i de saber quantes coses bones pot aportar, quan va de la mà de la complicitat, de la bondat i de l’afecte sincer. Tant de bo la política comenci a aprendre d’allò que els individus fa temps que sabem i valorem. Cadena de confiances. Per què no?
