Darreres setmanes abans de Nadal, i setmanes típiques de dinars i sopars d’empesa, aquells moments de trobada entre gent que comparteix una pila d’hores al llarg de l’any, i on acostumen a aforar els millors sentiments i, tot sovint, també totes les misèries.
Però no tinc cap intenció de parlar d’aquestes empreses que tothom pot intuir, sinó d’una empresa molt particular, perquè si busquem la definició d’empresa, trobem: «Conjunt organitzat de persones, capital, locals, etc., que fabriquen un producte o fan un servei:», amb l’afegit d’un sinònim pou revelador: «companyia». I és que ben mirat, tots pertanyem a una peculiar empresa que aplega persones, capitals, locals… per obtenir un producte o un servei (en qualsevol cas, un bé de déu) que sens dubte podem anomenar «família». Potser, si ens hi mirem bé, aquesta és la nostra gran empresa, amb els membres de la qual sí que val la pena compartir taula i estovalles, i no només per festes, perquè aquest empresa és, sobtretot, també, companyia, un espai per compartir il·lusions i per superar els mals moments, sense màscares ni impostures.
Dies de seure a taula amb els nostres, amb els que compartim desigs i projectes, per dir-nos, potser fins i tot sense parlar, que hi som, amb tot i per tot, perquè així, només així, ens fem realment invencibles. I entre copa i copa, entre mossada i mossada, entre ocurrència i ocurrència, sense adonar-nos, anem construint una realitat cada cop més sòlida, indestructible, i un futur ple d’espectatives i somnis, com pertocaria a tot bon dinar o sopar d’empresa. També d’aquesta petita empresa familiar.
