Cap d’any a tocar, i sembla obligat passar comptes, fer balanç, mirar què hem fet i què hem deixat de fer aquests dotze darrers mesos i començar a teixir pensaments positius, i un seguit de bons propòsits i projectes engrescadors per a l’any que arriba.
Per no faltar a aquesta sana tradició, servidor també farà balanç d’un any que va començar malament i que va anar empitjorant, mes a mes, fins arribar al nivell d’un autèntic any de merda. Tal qual, sense concessions, miraments, ni cataplasmes. Però vet aquí que a partir d’un determinat moment, cap a allà finals d’un estiu que ja anunciava canvis, tot plegat va fer un tomb estrany i imprevisible, i la tendència negativa es va capgirar en una nova seqüència de fets positius. Ja és ben veritat que no hi ha mal que duri cent anys.
Mirant enrere, en qualsevol cas, aquest 2023, en conjunt, no haurà estat un any d’aquells per emmarcar, no ens enganyem, tot i que, tal com anava evolucionant, sempre hauria pogut arribar a ser molt pitjor. Però no, ni de bon tros. Es veu que el destí, la fatalitat, o la voluntat humana, com vulgueu, no sempre poden amb les ganes de tirar endavant, amb el ferm propòsit de no claudicar mai, quan comptem amb la complicitat dels nostres. Dels realment nostres.
Deixo els bons propòsits per a un altre moment, perquè potser és millor anar fent, sense grans ambicions, però amb els ulls ben oberts a qualsevol nova oportunitat que l’atzar o el futur, ens puguin presentar. El que sí que vull fer, però, abans de les campanades i tot plegat és, amb el cap ben alt i mirant a l’infinit, girar el braç dret enfora, doblegar el colze, tancar el puny amb força i alçar amb tota contundència i claredat el dit del mig, a manera de comiat. I adéu siau, que encara hi ha molt per dar i per beneir.
