Santiago Rusiñol, a finals del segle XIX, sota el títol «L’alegria que passa», ens presentava un conflicte entre l’art i la societat, a través d’un circ que visita un poblet petit. Aquests dies, un altre poble petit, Vilaller, acull el Circ Nilak, però amb un nivell de complicitat entre població i artistes més que destacable. Com ha de ser.
Dissabte vam poder gaudir d'»Homenaje» (tampoc costava tant traduir-ne el nom, dit sigui de passada), un magnífic exemple de circ contemporani, aquest circ que supera la tècnica i que ens proposa reflexions, sensacions i vivències, que apel·la a les emocions, en una mostra d’art que, com va dir algú, és allò que comença, justament, allà on acaba la tècnica. Durant l’espectacle, Sílvia Capell, des d’un màstil, o a través d’ell, a més, ens va demanar que féssim els possibles perquè es perpetués aquell petit moment de fantasia, ja fos en imatges, en textos, o de qualsevol manera, per tal de fer-lo perdurar més enllà del caràcter efímer de la seva actuació. Tot un exercici contra l’oblit. Un homenatge, de fet.
Dissabte va ser un moment de fantasia i d’admiració, de retrobament i, d’alguna manera, també una petita festa d’aquella alegria que passa i que deixa un bon regust a la memòria, gràcies a una feina ben feta, i que té efectes que s’estenen més enllà de l’espai màgic d’una carpa de circ. La meva modesta contribució, doncs, a través d’aquestes línies carregades de gratitud cap a aquella gent, coneguda o desconeguda, que durant uns minuts ens van despertar tanta admiració com fantasia. Que ens va regalar art i complicitat a parts iguals.
