Cada dia que passa dono més raó a aquelles paraules atribuïdes a Groucho Marx, tot i que sembla que es van publicar molts anys abans, amb un enunciat molt similar, que afirmen que «aquests són els meus principis, i si no els agraden, en tinc d’altres» (o «els canvio» en la versió original).
No sé si la classe política actual és seguidora de la filmografia dels Marx, però en ocasions podríem pensar que sí, especialment pel que fa als canvis de principis i a la capacitat per fer combregar amb rodes de molí un electorat cada cop més desorientat i més procliu a solucions clares, de blanc o negre, com les que sempre aporta l’extrema dreta. I és que a la vista dels pactes de les darreres eleccions, em costa imaginar com es podran mantenir determinats postulats ideològics, sense envermellir de vergonya, especialment de la suposada esquerra, o des de posicions sobiranistes, o inclús des de posicions autoproclamades republicanes.
Admeto una sensació creixent d’engany que arrenca del 155 i que ha anat donant peu a un sentiment de demolició (o autodemolició) programada i inexorable, del projecte independentista. Així que passen els anys, més em refermo en aquesta sensació, que ja em sembla una certesa absoluta.
Qui m’hauria de dir a mi que acabaria coincidint amb Xavier Trias. Potser no ideològicament, però sí en aquell ja cèlebre «que us bombin a tots». I remarco el «tots» (sense «totes», a risc de ser titllat de políticament incorrecte -que ja no em ve d’aquí- per respecte una llengua també en procés de demolició. O d’autodemolició.
