Ho admeto, no estic gens al cas de la realitat política a Amèrica del Sud, en general, ni a Bolívia en particular, però la imatge d’una autoproclamada presidenta brandant la Bíblia mentre accedeix als recintes del poder, envoltada de militars que l’han dut allà on és, i proclamant la vera fe catòlica contra el paganisme indígena, em transporta a escenaris colpistes gens gratificants i de més que ingrata memòria.
La imatge és molt potent. Però encara pot resultar molt més terrible si provem de canviar la Bíblia per qualsevol altre llibre sagrat, el Corà, per exemple, i els militars per seguidors d’Isis. Quin fanatisme integrista, oi? I més encara, canviem la Bíblia per la constitució espanyola i els militars per policies nacionals, per guàrdies civils o per legionaris, tant li fa. Fa por, oi? Doncs això.
El problema d’aquells que se senten amb el poder que atorga la possessió de la veritat absoluta és que amb ells és impossible dialogar sobre res, ni mirar de negociar res. La raó sempre és seva i la resta del món està equivocada. De tota manera, però, les solucions dels conflictes, les de debò, no les derrotes o les victòries temporals, sempre arriben de la mà de la paraula i del diàleg; del pacte, al capdavall. El problema és que resulta massa fàcil i tot sovint massa efectiu això del joc dels bons i els dolents, sobretot si et sents del costat dels suposadament bons, dels que tenen la força, en realitat.
Vivim temps convulsos a molts llocs del món, i també a casa nostra. Tots els principis de segle acostumen a venir acompanyats de turbulències socials, i aquest no és cap excepció. De tota manera, va sent hora, ni que només sigui perquè tenim la tercera dècada a tocar, d’abandonar dogmes de fe, tots els dogmes de fe (religiosos i polítics), i començar a pensar en solucions reals, en canvis reals, segurament difícils, però perfectament possibles. Agradi o no, costi d’acceptar o no, és l’hora del diàleg. De fet, sempre n’hauria de ser l’hora.
