Diuen que no cal fer llenya de l’arbre caigut, però quan el caigut transmet el missatge que, en el fons, ha estat una sort caure, perquè així tindrà molt més temps per dedicar-se a allò que realment importa: la família, els amics… potser les coses canvien una mica i és legítim treure la destral.
Ha plegat Albert Rivera, i a fe de déu que no l’hem de trobar a faltar, per més que deixi algun dels seus escolanets al capdavant d’un partit caigut que potser ja no serveix ni per a llenya. Rivera se n’ha anat de l’activitat política amb el mateix cinisme i la mateixa baixesa moral que ha exhibit durant aquests anys. De fet, el mateix cinisme i la mateixa baixesa moral que han servit, entre altres, per donar ales al monstre del franquisme, una bèstia que, per naturalesa, tendeix a destruir fins i tot els seus aliats naturals, com ara Ciutadans.
Se’n va Rivera i es veu que es vol dedicar als seus, al seu entorn. Imagino que deu estar molt satisfet amb la desfeta electoral de la qual es responsable màxim, perquè si li arriben a sortir els números, pobret, hauria hagut de patir una altra legislatura com a diputat, sense temps per a allò que ara resulta que realment l’importa.
Que se’n vagi i no torni aquesta pàgina sinistra de la nostra història recent. I si amb ell se’n va la seva formació política, molt millor encara. Al cap i a la fi, els franquistes desacomplexats de tota la vida ja sabem prou com són, però aquests que volen disfressar-se de demòcrates constitucionalistes de tota la vida són els pitjors, perquè menteixen més que no parlen i acaben enganyant a alguns -o a molts- fins que, com sempre passa, s’acaba descobrint la farsa, s’abandona la imitació, i es retorna a l’original.
Rivera se n’ha anat, i Franco ha tornat. Missió acomplida. Objectiu assolit.
