El dia de la bestia és una pel·lícula de 1995, dirigida per Álex de la Iglesia, que, de manera grotesca, planteja el tema recurrent de l’arribada de l’anticrist al món. Avui, 24 anys més tard, ens trobem davant d’un altre dia de la bèstia, no ja per l’adveniment del diable, sinó per aquesta mena d’absurd i tan anunciat i publicitat homenatge-trasllat del dictador, des del seu mausoleu d’El Valle, fins al panteó familiar d’El Pardo.
Déu n’hi do el que ha donat, i el que donarà de si aquest trasllat. La meva pregunta és: per a què? Potser per restablir alguna mena de justícia històrica? Si fos així, el trasllat no hauria de ser del monstre, sinó dels milers d’innocents que van ser exhumats de les seves sepultures, per obra i gràcia, entre molts altres, d’honestos i respectables alcaldes i regidors adeptes al règim, molts d’ells encara avui ciutadans respectables i demòcrates de tota la vida, i amuntegats a Cuelgamuros, per formar part d’una macabra cort o guàrdia d’honor que acompanyés eternament la bèstia i el seu acòlit. Fins que no es restitueixi l’honor de tots aquests ciutadans i se’ls retorni a la seva sepultura original, o a una de realment digna, tota la resta serà farsa.
I si mai això passa, si mai algun govern d’Espanya gosa mirar de cara el franquisme i condemnar els seus crims sense pal·liatius, aleshores sí, aleshores fora el moment de treure la bèstia i el seu sequaç dels caus respectius i traslladar-los a una sepultura molt menys ostentosa i vergonyant per a la memòria col·lectiva (seré generós i els condemnaré a una cuneta anònima, que seria el lloc que els pertocaria). I com a guinda, ja només restaria pendent el retorn del nefast mausoleu a la terra d’on va sortir. La seva destrucció total i absoluta, com a senyal inequívoc de la repulsa definitiva a un règim i a uns crims encara avui totalment impunes, no ho oblidem, ara que tant es parla de suposada justícia. Però de moment, trasllat-homenatge de la bèstia per a major glòria d’una autoproclamada esquerra, cada dia que passa més dretana i repressora. Ja és ben veritat que tot s’encomana, menys la bellesa, i que qui va amb coixos, coixeja.
