Malament rai quan determinades propostes i decisions es fan i es prenen amb les vísceres i no amb el cap. Tots, segur, en tenim més d’una experiència en qualsevol àmbit que podríem explicar, però si pensem en la política, quan això passa, els efectes poden ser imprevisibles. Sense anar més lluny, fa temps que es parla del canvi climàtic i de la necessitat de reduir dràsticament l’emissió de contaminants a l’atmosfera, objectiu que passaria, per exemple, per posar ordre en la proliferació dels agents que més en llencen: els vaixells i els avions.
Fa també un temps que es va parlant de les alternatives als vols per a distàncies curtes que es poden cobrir perfectament i de manera molt competitiva, amb el ferrocarril. I també es comença a apuntar la possibilitat de limitar el nombre de vols que cada persona pugui fer al cap de l’any. De reduir el nombre de creuers també se’n parla, però del moviment de mercaderies per mar, ni paraula. Tot plegat sona molt bé, oi que sí? Parlem-ne, però.
De debò ens pensem que tothom vola? Quina visió tenim, de la nostra societat? Quants vols li pertoquen a la vídua o a la mare amb fills que desnonen cada dia? Si no els fa anar -cosa més que evident- els podrà vendre, posem per cas, a l’esportista d’alt nivell que pren avions constantment per competir? Podrà especular amb el preu de venda? Potser amb el mateix que la fa fora de casa? O potser hi haurà excepcions a les limitacions? I en aquest cas, a qui afectarien? Molt bonic, això de limitar, però absurd i propi de gent de mirada molt curta i molt poc respectuosa, de fet.
D’altra banda, com tenim la interconnexió dels aeroports amb el ferrocarril? Per exemple: vol intercontinental d’aquests que només es poden fer des de Madrid, d’un ciutadà barceloní. L’enllaç entre el seu vol i l’arribada a casa, com i des d’on el fa? potser amb canvis i més canvis de mitjà de transport? De debò que surt a compte, si eliminem una ruta aèria com Madrid-Barcelona? Potser que mirem tots els detalls abans d’afirmar segons què. I si és el cas, potser que adeqüem totes les infraestructures en funció de l’objectiu a assolir, abans de crear més problemes que d’aportar solucions.
Aquestes vísceres que ocupen el lloc del cervell, en política se’n diuen demagògia o populisme. I darrerament proliferen de manera alarmant. El problema serà si es posen en pràctica des de la visió elitista i esbiaixada de la societat que s’acostuma a tenir, tot sovint, des dels despatxos on es fa i es desfà sense el rigor que caldria exigir a aquells que decideixen el nostre futur.
