Ja és ben veritat que les paraules ho poden ser tot, però també poden no ser res. Les paraules es diuen, es deixen anar, com un dard d’impossible retorn, i fan diana, o ni s’hi acosten, segons com. Les paraules construeixen relats, en el millor dels casos, però la realitat, allò que veritablement té efectes, allò que perdura, són els fets, els actes, les trajectòries constants i persistents, sobretot.
Vivim en un món de paraules. Cada cop de menys paraules, de fet. O potser de massa paraules aïllades que, en realitat, rarament expressen allò que es vol dir i que, en la seva exigua brevetat, mal favor li fan al silenci. Però les paraules, soles, no són res; o ben poca cosa. Estem tips de paraules buides que no diuen res i que només fan soroll. Les paraules necessiten actuacions tangibles per tenir sentit. Què serien -mirem el procés- totes les declaracions, totes les acusacions i tots els insults, sense la maquinària política, judicial i policial per donar-ne el gruix que elles soles no tenen?
Allò que importa, veritablement, sempre és la constància dels actes, la rutina, la perseverança d’anys i anys de feina callada, de convivència, de conviccions indestructibles. La realitat d’una història viscuda, al capdavall, amb destresa uns cops i amb poca traça uns altres, més enllà dels pensaments, dels malsons, de les cabòries i de les paraules.
