«I amb el somriure, la revolta» és el títol d’una cançó que Lluís Llach va editar en disc l’any 1982, si no vaig errat. En aquell moment, potser el més provocador i més revolucionari era associar el somriure a la revolta, sobretot si pensem que les revoltes sempre suposen violència, enfrontament i poca cordialitat, per dir-ho d’alguna manera, i que qualsevol proposta de canvi social implicava unes bones dosis de malhumor sistemàtic (de seriositat i rigor, afirmaven).
Però vet aquí que les modernes revoltes tenen més de somriure que de violència. Pensem en el civisme i en el gest gairebé infantil de donar-se les mans durant la via catalana de l’any passat, o en la informació que ens ha arribat de Turquia no fa gaire, segons la qual, les dones turques han començat a inundar internet de fotos i vídeos rient. Només rient. La raó? unes declaracions del vicepresident del govern d’Erdogan, segons les quals les dones no poden riure en públic, com a expressió del seu decòrum i de la seva observança estricta del paper que se’ls atribueix a la societat.
Tots els fanatismes són perillosos. I el fanatisme islàmic no és cap excepció. Curiosament, tots acostumen a tenir en comú el paper secundari (quan no directament invisible) que reserven a les dones. Una bona resposta? Un somriure.
Potser sí que el món es pot arribar a canviar amb il.lusió i simpatia. Ja és ben cert que si les guerres les fessin les dones, les coses serien molt diferents de com són.
