Si hi ha un dia que serveix per evidenciar que Catalunya és diferent a la resta de països i que té una identiat i una manera de fer pròpies i singulars, sense cap dubte, és el de Sant Jordi.
Ahir vam tornar a viure una jornada festiva en dia laboral. I de molta intensitat laboral per a molta gent, de fet. Res a veure amb altres celebracions primaverals on la gresca, la música i la ingesta d’alcohol ho monopolitzen tot. Sant Jordi és la festa de la cultura, dels llibres. Però també és la festa de l’amor, de l’exaltació pública de l’afecte cap a la persona estimada a través d’un element tan senzill i tan bell com és una rosa.
En aquesta festa, els músics i ballarins d’altres terres deixen pas als escriptors, aquells personatges ignorats, quan no menystinguts, que segons diuen alguns no tenen futur en un món digital, i menys si s’expressen en llengües minoratàries (minoritzades, per a ser més exactes). I tornem a veure cues per comprar les darreres novetats editorials, o perquè els autors les signin, en una nova evidència de l’excel.lent salut de la nostra literatura.
És una festa estranya i meravellosa, aquesta de Sant Jordi. Tant que s’hi sumen sense complexos, fins i tot, aquells que sembla que hagin declarat la guerra al país, per negar-li el dret a la paraula, aquesta mateixa paraula que, impressa, els és un negoci ben lucratiu.
Però Sant Jordi sempre acaba amb el drac i allibera la dama. Les coses són com són, i a nosaltres ja ens agraden, igual com ens agrada recordar, cansats i feliços, que ahir va ser un gran dia, un any més.
