El temps de la retòrica sembla que ha passat i davant de determinades actituds de determinats personatges, va adquirint cada cop més sentit la dita aquella de «doneu-me diners, que consells no atipen», perquè mentre els nostres responsables s’omplen la boca de paraules (i del que no són paraules), les nostres rendes cada cop són més petites i arribar a final de mes és tota una odisea per a cada cop més gent.
I la paciència s’acaba. Cada cop són més freqüents les queixes públiques. Des de les xiulades al rei, fins a la persecució, sobres en mà de càrrecs públics del PP. No és estrany, quan la mentida s’ha fet pràctica habitual i quan els escàndols surten a la llum, dia sí i dia també, amb uns efectes encara imprevisibles.
Diuen aquests polítics perseguits que és injust que se’ls faci pagar a ells les suposades culpes dels altres. Però com diu una altra dita, «qui es menja la carn, que rossegui els ossos», i si el teu partit t’ha posat allà on ets, una mica has deixat de ser tu per ser el partit que representes, i que et facilita una feina i un sou prou dignes (per a segons qui, massa dignes).
Anem acostumant-nos a protestes constants, puntuals, contra la classe política, en qualsevol acte públic, i cada cop més enfocades i singularitzades. S’ha acabat el temps d’aplaudir, i també la paciència. Quin serà el pas següent?
