Arriba la tardor i s’obre un període apassionant, en què tot allò que era viu fa uns mesos sembla que vagi morint lentament, fins al descans definitiu de l’hivern, porta d’una nova primavera. I és que la vida té uns cicles molt clars, molt ben definits.
Per a nosaltres també arriba un cicle apassionant, amb la tardor. Lentament aniran caient tote les fulles que semblaven fortes i sanes no fa gaire, fins que no en quedarà cap, en un magistral preludi d’una nova floració primaveral.
Bé, imatges poètiques, naturalistes i de ruralisme tòpic, el cert és que algunes de les grans veritats que han sustentat l’imaginari polític espanyol, i que la irracionalitat del fanatisme s’entesta a apuntalar com pot, ja no donen més de si. Fixem-nos, si no, en la gran varietat i profunditat intel.lectual dels arguments que s’exhibeixen contra el procés d’independència de Catalunya:
1. Catalunya és Espanya, i des de sempre. Per cert, m’agradaria saber on ho diu, la Constitució, perquè darrerament, aquesta carta magna comença a semblar el llibre de privilegis de Nord, que té respostes per a tot.
2. S’ha obert la desfilada de fantasmes que, com tots els fantasmes, van més aviat justets de base científica: Catalunya serà més pobra, sortirem de l’euro, ens faran fora d’Europa, no vendrem res a Espanya, els inversos estrangers fugiran…
I aquesta és tota l’argumentació contra nosaltres: el fanatisme i la ignorància, quan no directament la mentida.
De part nostra, els arguments cada cop més se sustenten en la política i el dret internacionals, en els càlculs econòmics fets per economistes prou solvents, en la definició d’un procés, pas a pas…
Mentre nosaltres anem generant solucions a mig termini a les nostres necessitats, ells s’atrinxeren en el seu etern problema: el problema catalán. I amb això, el castell de cartes d’un estat de les autonomies que es va bastir com a cataplasma per resoldre el seu «problema», és a punt de caure per sempre.
De vegades penso que estem davant d’una clara lluita entre la intel.ligència i la ignorància, i aquesta segona sempre acaba a terra, com les fulles a la tardor.
