«Común», paraula de futur

És curiós que en uns temps en què la singularitat és un valor,  els dispositius tecnològics ens permeten el grau d’individualitat que vulguem sense renunciar a la convivència social, i els negocis s’afanyen a personalitzar la seva oferta, el govern espanyol hagi desfermat una espectacular croada contra les diferències, amb un ariet que ha de derribar qualsevol mur i qualsevol porta:  l’adjectiu común (evidentment en espanyol).

Convido a analitzar l’ús de la parauleta en qüestió per part dels liders populars.  Ja tenim la lengua común (per no dir única, segons el seu esquema mental); també tenim la patria común;  es va avançant cap a un sistema educativo común (amb preeminència de la lengua común, evidentment); aviat tindrem la targeta sanitaria común; i no oblidem la hacienda común, la representación exterior común, la marca común (ni Catalunya, ni Barcelona, España), o la política europea común, amb una posición española común.

Aquest és el present.  Imagineu el futur?  Efectivament, tot serà común i les vel·leitats identitàries s’anirant diluint fins a la desaparició.  Així, ben aviat tornarem a l’Espanya una i gran que mai no s’hauria hagut de perdre, ni que només fos per sentido común.  I la nostra gran esperança blanca ha de ser un pacte fiscal, quan la realitat i l’objectiu sempre són i seran un sistema de financiación común.  És que se n’ha de ser, de passarell.

Davant d’aquesta perspectiva, em ve al cap la quarta accepció de l’adjectiu «común» que podem trobar al Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española:  «4. adj. Bajo, de inferior clase y despreciable.«

Tweet