Ahir vam anar a dormir amb la notícia que els manifestants de Ferraz, aquests que gaudeixen de la tolerància i condescendència que no rebem els catalans, enmig de la seva ja habitual manifestació vespertina, es van arrencar a passar el rosari. Tot seguit, acabada la pregària, la violència habitual per cloure qualsevol d’aquestes manifestacions ultres. Que es veu que precs i hòsties lliguen força bé.
Aquesta imatge d’invocació celestial per resoldre qüestions ben mundanes, m’ha recordat pregàries similars, a les darreries del franquisme, davant dels cinemes que estrenaven l’escandalosa «Emmanuelle»; aleshores, amb reclinatoris i tot, ara amb banderes de més que dubtosa legalitat en qualsevol país realment democràtic i crides a l’alçament. Amb gairebé mig segle de distància, algú encara fica la banya a recórrer a aquell nacionalcatolicisme de tan infausta memòria, segurament més per simple impotència davant d’una realitat implacable, que per confiança en la intercessió divina.
I és que molt s’ha dit i escrit sobre el gir d’Espanya amb la transició i el canvi de segle. Però encara és poc, perquè el gir que va arrencar amb la mort del dictador es veu que s’ha anat produint amb tanta força que aviat completarà els 360º de tomb. Fantastic, i prou satisfactori per a aquells que encara enyoren, ni que no l’hagin viscuda, l’autèntica dictadura, no aquesta que vociferen entre rosari i rosari, en una vergonyosa exhibició d’ignorància i ràbia, els vençuts per l’artimètica electoral que dibuixa aquella constitució que es veu que ara ja els fa nosa. I és que la cabra sempre tira a la muntanya.
