Eva Amaral ha sorprés de nou. Aquest cop, més enllà de la seva música, de les seves lletres i de la seva capacitat interpretativa i comunicativa, amb un gest tan contundent com ara cantar Revolución (un autèntic himne contemporani) a pit nu, en solidaritat amb tantes dones reprimides i represaliades només pel fet de ser-ho, i per mostrar-se orgulloses de la seva feminitat.
El vídeo que corre per Internet (recomano veure’n la versió sencera, de més de cinc minuts) és potentíssim, contundent, brutal. És la crònica sonora i visual d’alguna cosa que trascendeix del simple gest, de la mera provocació. És la crònica d’una crida a la rebelia, a la revolta, a la no claudicació davant de l’onada repressora i de destrucció social, especialment per a tothom que no sigui mascle «com déu mana», que ja tenim a sobre. A més, a Burgos, ciutat especialment significativa per als franquistes. A Castella i Lleó, on PP i VOX van ser pioners a ensenyar les urpes. I, de propina, ho fa una aragonesa, un dels més grans símbols de la cultura que avui es fa a l’Aragó, m’atreviria a dir, ara que la ultradreta també hi ha accedit al poder, amb tota la seva virulència.
Enveja. Ho admeto, tinc molta enveja de gent com Eva Amaral, capaç de mostrar-se amb tanta força davant de moments especialment crítics. Aquí, a casa nostra, encara seguim amb la nostra praxi de cumbaiàs mal reciclats, polits, prudents, gentils, afables, cívics, aplicats, mesurats, deferents, educats, correctes, repectuosos, curosos, amables… covards. I per això som on som. Algun dia serem capaços de fer nostres i donar contingut real a paraules com les de Revolución?: «Esta es nuestra revolución / somos demasiados / y no podrán pasar por encima de la vida / que queremos heredar / donde no tenga miedo a decir lo que pienso» Tinc els meus dubtes, francament. Molt em temo que aquí, malgrat aquell èpic 1 d’octubre, seguirem fiant el futur a expressions tan buides com «embat democràtic» o «governança republicana», o a la gesticulació assembleària, per no arribar mai enlloc. Ni a Ítaca, ni enlloc.
Tot el meu respecte, la meva admiració i tota la gratitud que sóc capaç de transmetre a través de les paraules, pel més que gest d’Eva Amaral, en nom de tantes heroïnes anònimes.
