“El temps passa, els amics se’n van. Jo segueixo endavant, mai no he sabut per què” Això venen a dir, si fa no fa, els versos d’una vella cançó de Bob Dylan, si no m’erro (i disculpeu el lapsus si no n’és l’autor). I és ben cert: el temps passa i els amics se’n van, tant li fa si és a causa d’una mort, imprevista o anunciada, com si es deu a canvis del nostre entorn social i personal.
Deixant a banda el tema de les defuncions, qui no recorda companys inseparables d’escola, dels quals fa dècades que no en sap res? O companys de feines passades, o antigues parelles “per a tota la vida” i que duren el duren, o coneixences puntuals que es van diluint entre la boira de la memòria, de vegades a una velocitat que ens sorprèn.
Potser és una pura qüestió d’ecologia emocional, per fer la nostra existència més sostenible. Algú és capaç d’imaginar-se carregant durant tota l’existència la imatge fresca de tots els amics i coneguts, i de tot el que hem viscut amb ells, sense perdre’n cap detall? Segurament cal anar deixant records, persones i sensacions pel camí, i així fer lloc per al que pugui anar venint cada dia.
I és que tot canvia. Els amics se’n van, i n’apareixen de nous, mentre el temps passa i nosaltres seguim endavant, sense saber ben bé per què, més enllà de la fortuna de comptar amb un cos que encara respon, i d’un cap que encara és capaç de raonar amb una certa dosi de cordura. Mentre això sigui així, seguirem descarregant llast del passat i omplint el present amb la realitat de cada dia i amb l’esperança del futur. Mentre això sigui així, viurem la vida.
