Diuen que les paraules se les endú el vent. De tota manera, fa dies que començo a pensar que tot sovint les paraules només són vent, sons enllaçats sense gaire més sentit que omplir el silenci i sense cap valor més que la buidor absoluta de significat.
Què velles ens sonen expressions que fa pocs anys tenien sentit. Què se n’ha fet dels carrers que havien de ser sempre nostres? O què són els embats democràtics? O les lluites compartides. O, fins i tot, què entem per progressisme? I és que tot el que ahir era tan clar, avui és perd, parafrasejant el cinematogràfic replicant Roy Batty, «com llàgrimes entre la pluja», igual com els drets socials, laborals, personals… fins i tot els més elementals. O la dignitat, si cal.
I com que tot es dilueix, també es van diluint discursos rancis, antics, propis d’altres temps, però que de tan diluïts, es van escolant i amarant-nos, i ja ens semblen fins i tot nous, actuals i moderns. I així és com torna la bèstia, i ho trobem ben normal. Segurament, perquè hem perdut el sentit de les paraules i de tot el que es diu i sentim, però no escoltem.
Potser sí que tenim un problema de comprensió lectora a les escoles (no en tinc gaires dubtes, de fet), però el que segur que tenim és un dèficit enorme de comprensió de la realitat, de la veritat, de la història i d’un present que comença a fer mal, perquè no dibuixa res de nou ni d’esperançador, mentre seguim articulant paraules buides i discursos sense sentit ni interès, apresos de memòria al dictat de ves a saber qui. Això sí, sempre des de la màxima pulcritud moral, no fos cas que algú ens pogués titllar d’incorrectes. Pulcritud sempre, si cal ben buida i absurda, però pulcra. Ridículament immaculada.
juny 292023
