No sé què té la música, però quina falta que ens fa. Diuen que sense música perdríem l’oremus i tot. No ho sé, això els científics ho han de dir, que són els que en saben. Jo només puc constatar que la música sempre ens acompanya, ja sigui en els moments feliços com en els més tristos, sempre hi ha una melodia que ens evoca allò que vam viure, o que ens fa somiar.
Segurament, la música i el seu significat més íntim per a cadascun de nosaltres també canvia amb el temps. El que avui té un significat, demà en pot tenir un altre de ben diferent. I segurament aquí rau el seu valor, en aquesta capacitat d’adaptar-se, sense canviar ni una nota, a situacions, moments i estats d’ànim diferents.
Si em permeteu una referència personal, per a mi, la música de Hans Zimmer sempre havia anat lligada al record de les pel·lícules, de les que havia vist i de les que no. Però com ja he dit, tot canvia. Ara, aquesta mateixa música que em va fer volar de la mà de les imatges, ara em recorda l’enorme fragilitat de tot plegat, del que som i del que fem. I és que tot, igual com una composició, ara hi és, i sona de meravella, i al cap d’una estona ja només és silenci i record.
Que no ens falti mai la música, però. Ni la capacitat de recordar, o de somiar. Al capdavall, no oblidar res és una bona manera d’encarar el futur, i millor amb una bona banda sonora de fons.
juny 072023
