Plou. No és el primer cop, ni serà l’últim, que un dia com avui plou. Ben mirat, n’hem viscut molts, d’aquesta mena; però avui és com si la pluja fos aquell teló de fons inevitable, d’un escenari buit i trist, amb la grisor de l’enyoraremt, potser, com a únic referent possible.
Avui és el Dia de la Mona, o dilluns de Pàsqua, si voleu. Però tot és diferent, perquè la solitud que acostuma a acompanyar aquella pluja que habitualment ens convida a tancar-nos a casa, avui no fa més que reblar que no hi ha alternativa. Silenci allà on cada any hi ha soroll i tràfec de plats, gots i safates, i rialles sinceres quan arriba la mona de torn. Avui, silenci i enyor. Melanconia gris humida.
Avui no ens caldrà patir per si tindrem prou cadires per a tothom, perquè no hi haurà tothom, a taula. I potser, qui ho sap, cadascun dels absents, des de casa seva, recordarà, amb una barreja de nostàlgia i ràbia, que no hi som tots, com sempre. I a partir d’aquí farem festa, malgrat tot.
Però com que la saviesa popular diu que tots els sants tenen vuitada, ja hi ha qui ha congelat una mona, esperant uns temps millors. Uns temps que vindran, no en tinc cap dubte. Aleshores, potser fora de calendari, però amb totes les ganes, omplirem de sorolls i de somriures aquests espais de buidor d’avui. I explicarem històries increïbles d’un temps segrestat i de com el vam sobreviure; i la bondat de la memòria, fins i tot, oblidarà la pluja. Aleshores, només aleshores, ressucitarem, que ja ens haurem deixat prou vida i prou carícies, pel camí.
