Imagino que per arribar a vicepresident (o vicepresidenta, com en els darrers gabinets) del govern d’Espanya cal ser d’una pasta especial, per poder justificar el que calgui amb cara de convicció i sense despentinar-se en cap moment. D’exemples, en les predecessores i predecessor de Carmen Calvo en podem trobar a grapats, però això de qualificar José Antonio com a víctima i, per tant, amb dret a una sepultura «discreta» al mausoleu franquista, supera tot el que a priori s’hauria de poder empassar algú que debò fos socialista.
Doncs això, que el fundador de Falange és una pobre víctima. Els milers de morts exhumats de les seves respectives sepultures i amuntegats al Valle, què són? imagino que l’escenografia necessària i macabra que ha d’acompanyar els grans homes, no? I els de les cunetes? Potser simples efectes col·laterals, segons l’equidistància en temps de guerra? Aquesta és la idea de memòria històrica del socialisme espanyol (i català) del Segle XXI. Sota aquesta òptica s’entenen moltes, moltíssimes coses.
Defensar que José Antonio és víctima amb dret a sepultura singular en sagrada terra feixista és el mateix que defensar que Franco és cap d’estat i mereix honors com a tal. Bé, de fet, això segons ja va quedar clar no fa gaire, també amb la més que notable presència de la ministra del ram, per donar fe de tot plegat. Quan pensàvem que ja ho havíem vist tot, apareix aquesta estranya redefinició del socialisme que vol anar de la mà del falangisme. Tot un avís per a un futur govern espanyol, tinguem-ho ben present, entre trucada i trucada fallides de telèfon. Perquè, si aquesta gent que diuen són les víctimes, qui són els assassins? Preparem-nos, i deixem de badar, que el relat fa dies que es cou.
