Cap de setmana de manifestació, un cop més. Enèsima cita per omplir un altre carrer de Barcelona i per deixar una imatge de potència d’un poble que no es resigna a claudicar. Aquest cop, però, un cert ambient de tenacitat, de perseverança a prova de tot (com la d’aquell padrí que prou feines tenia per caminar al costat de la seva dona, això sí, amb unes sabatilles amb l’estelada als peus), encara que també d’una certa manca de confiança, de fe en el futur, d’entusiasme. És el que té repetir sempre el mateix, per nobles que siguin els motius -i quin de més noble que reclamar justícia i no presó i repressió-, i acabar obtenint sempre el mateix resultat.
La gran diferència en aquesta ocasió, però, van ser els vídeos que a les poques hores volaven per les xarxes on es podia veure un passadís fet amb tanques per on van anar arribant a la manifestació, somrients, corrents i picant mans del públic de l’altra banda de les tanques, els líders polítics i algun que altre tertulià infiltrat en aquella desfilada d’autoritats. Per cert, quin dia acabarem amb aquest terme tan anacrònic i que acaba servint per perpetuar privilegis, merescuts o no?
Posar les cares més aviat tristes, però decidides, de la gent, al costat de les somrients, com si d’estrelles de cinema es tractés, dels companys de partit dels presos i exiliats, francament, feia feredat; un cert fàstic i tot. Aquell passadís innecessari va esdevenir un autèntic passadís de la vergonya. Perquè, de què reien, aquests personatges? dels companys represaliats? dels joves que han perdut ulls víctimes de la repressió? De les desenes de detinguts i dels centenars de ferits? Certament, el món és ben diferent si es mira des del confort dels despatxos i els platós, des del carrer, o des de darrere d’un contenidor en flames. Tothom sap trobar el seu lloc en el món, ja sigui a la trinxera, a la rereguarda, o al passadís. Al capdavall, la seva porció de realitat, aquella que el defineix.
