No sabria dir ni quan, ni on, però en qualsevol cas fa molt de temps, vaig llegir o escoltar, tampoc no ho tinc clar, que estem fets de carn i de somnis, i encara avui penso que no està gens malament com a definició de cadascú de nosaltres.
La carn, l’aspecte físic, sempre és allò més o menys força evident que va per davant nostre, com una mena de freda, breu i poc il•lustradora targeta de visita, del tot incapaç de dir gran cosa dels somnis, l’autèntica matèria de la qual estem fets. De nosaltres, al capdavall.
I és que, ben mirat, somiem molt més que mengem o que ens rentem. Somiem futurs i presents i, si cal, som capaços de fer fonedís com un malson, el passat. Ens passem la vida imaginant què volem ser, on volem anar, amb qui volem estar i amb qui no, o quin llegat deixarem de nosaltres quan ja no hi serem. D’aquesta manera, tan fràgil i inconsistent, anem construint la realitat on vivim i ens movem. Anem fent coses, prenent decisions, i les anem alimentant de somnis perquè tinguin sentit i puguin veure la llum.
I la gran pregunta és què passa quan deixem de somiar? Som conscients que la carn es deteriora i que un dia l’organisme diu prou. Però què passa quan són els somnis els que es deterioren fins que també diuen prou? Francament, no sabria què respondre, ni tampoc voldria.
