Va ser Heràclit d’Efes qui uns quants segles abans de Crist va dir que no ens podem banyar dos cops al mateix riu. Tota un avís a navegants, en aquest cas fluvials, i tota una premonició del canvi constant, i cada cop més accelerat en què vivim immersos.
Cada dia, cada minut, cada hora, són nous i irrepetibles. Encertem o errem, però no hi ha marxa enrere. No ens podem banyar dos cops al mateix riu, ni podem viure dos cops la vida. Així són les coses i amb això anem fent com millor sabem i podem. Però rere aquest to fins i tot angoixant del canvi continu, hi ha també una altra realitat: el riu sempre hi és, sempre diferent, però sempre el mateix, amb més aigua, amb menys, més fred o més càlid, però hi és, i aporta seguretat i vida. Si no hi ha riu, no hi pot haver bany.
Vivim en canvi constant i de la millor manera que sabem. I estimem com bonament podem, estirant al màxim la nostra capacitat expressiva, perquè la vida sense afectes sincers és ben poca cosa. I tot plegat també és aquella mena de riu estrany en què no ens podem submergir dos cops, però que sempre hi és. Segurament aquesta és la gran aventura i el gran repte: aconseguir que allò més constant, més permanent, sigui també allò més canviant, més nou i més engrescador. Així anirem construint-nos a nosaltres mateixos i potser, fins i tot, la nostra felicitat i la dels nostres.
Avui em ve de gust compartir una cançó de Miquel Abras, de fa gairebé onze anys (com corre aquest coi de riu) i destacar-ne un parell de versos: » Però amb tu res mai canvia, la nit no és mai el dia. Ets un trosset de l’univers on més bé es respira.». Passeu un bon dissabte.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=DHy1n-DpMS8[/youtube]
