Febrer és un mes amb mala fama. Serà per allò que afegeix un dia de tant en tant, o perquè el temps acostuma a ser una mica boig i traïdor aquests dies, o pel que sigui, però el cas és que refranyer popular no el deixa massa bé. I per alguna cosa serà.
Enguany, a més, i tot just encetat, ens porta un carnaval ben matiner. Potser aquests breus dies de disbauxa i de transgressió institucionalitzats compensin una mica la mala reputació del pobre febrer. Com que sabem que «de tard o de darrer, carnestoltes pel febrer», ens hi haurem de posar. Al cap i a la fi, «per carnaval tot s’hi val» i tenim llicència per fer i per esperar tot allò que desitgem que arribi, tant si ens disfressem com si no, perquè les màscares de carnaval són una mica com aquest «mes de febrer, mes mentider», i tal vegada aquesta n’és la gràcia.
Febrer és un mes complicat, de meteorologia imprevisible, de poca durada, però tradicionalment prou important: «al febrer has de llaurar el que el març vulguis sembrar», diuen. I segurament faríem bé d’escoltar, un cop més la saviesa popular i tenir la paciència de fer coses que no mostren resultats de seguida, amb la seguretat que les fem a fi de bé, encara que l’entorn sembli complicat. A tots ens agrada la immediatesa, però no sempre és possible, i la constància i la paciència es fan cada cop més imprescindibles, en un món canviant i tot sovint tan ambigu com les màscares de carnaval.
I amb a seguretat que tot passa i que tenim la primavera a tocar, fem festa i plantem cara a tot el que se’ns posi al davant. Fins i tot, fem burla d’aquest mes complicat, però breu malgrat tot. Al cap i a la fi, «el sol de febrer emmascara com un calder». I el sol sempre és vida.
