Ho reconec, no vaig aguantar la gala sencera de lliurament dels Premis Goya. Ja sabem que aquest tipus d’acte són difícils de fer mínimament entretinguts pel que tenen de repetitiu: finalistes, premis, agraïments… però, francament, aquest any s’han superat, amb un Manuel Fuentes al capdavant gens inspirat, o potser esclau d’un guió més que mediocre. Per cert, tampoc és que recordi cap actuació especialment memorable d’aquest home, ara que hi penso.
Això a banda, vull remarcar un parell de detalls que prou significatius de la realitat espanyola i de la del seu cinema:
En primer lloc, la més que covarda absència del ministre. Molt més covarda i miserable quan hem sabut que la gran reunió que tenia programada l’endemà l’havia promogut ell mateix. Tota una declaració de principis governamentals respecte al cinema i a la cultura en general.
En segon lloc, el patrocini d’una ETT, amb una curiosa oferta de feina inclosa. Val a dir que aquest patrocini va rebre una interessant resposta, en el moment del lliurament del premi al millor curtmetratge. Digueu-me perepunyetes, però veure el premi al millor curt (autèntica escola de pràctica cinematogràfica) amb el logo d’una ETT al costat diu molt del futur dels creadors.
Aquesta és l’Espanya actual: desinterès polític per la cultura, mediocritat en els seus grans actes i precarietat laboral. Ni el millor guionista podria igualar-ho.
One Response to “Espanya, de cine.”
Leave a Reply
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
De cinema poc i, diria, dolent. Molt de muntatge, molt de vestit i paraules sentides, però la creació, la implicació social, la indústria cinematogràfica, la qualitat artística molt malament.
Vaig sovint al cinema, veig cinema «made in Spain» i tinc aqueixa sensació de què el producte és fluix. A més, semblem recordar-nos només del cinema en aquests moments de «Goyas» i «Gaudís», bo. Salut escriptural.