Escoltar la ràdio de manera aleatòria, sense saber què escoltaràs, de tant en tant, ens deixa alguna que altra sorpresa, com la que ahir ens va oferir Catalunya Ràdio, a la nit. En concret, i buscant un fons sonor per conjurar la son, vam topar amb una gent que repassava alguns dels músics i cançons més importants en la història de la musica catalana. Recordar, així, de sobte, temes musicals de fa mes de quatre dècades i que amb prou feines vaig arribar a conèixer, amb una mica de retard, sempre es un gratificant exercici de memòria i de recuperacio d’una determinada manera de mirar el món.
De tota manera, entre totes aquelles referències prou viscudes pels comentaristes radiofònics, va sonar «El setè cel», de Jaume Sisa, un peça de 1975, si no vaig errat, i una autèntica meravella de fantasia i d’esperança, vestides d’una simplicitat absoluta.
Ah! Fantàstic i imprescindible aquest setè cel que només tenim a dins del nostre cap. Tota una proclama en favor de la il.lusió i de bastir el nostre paradis particular i intim. Al capdavall, el cel és allà on viuen els avions, el satèl.lits, els planetes i també les estrelles.
Molt recomanable tornar a escoltar aquesta increïble cançó, que hauria de ser la musica del despertador de cadascú de nosaltres, tots els dies de les nostres vides.
2 Responses to “Un cel massa oblidat”
Leave a Reply
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
Jaume Sisa té grans cançons. Tens raó aquest setè cel és excepcional, sobre tot la veu femenina que la canta de qui ara no recordo el nom.
Hauries de rectificar l’any. No és de 1795, sinó de 1975.
Feta la modificació. Moltes gràcies,