Diu la dita que «fins que la lluna d’abril no hagi passat, no donis l’hivern per acabat». Enguany, s’està fent bona, aquesta afirmació, perquè el retorn del fred i la constant pesència del vent ens recorden que la saviesa popular s’ha anat perpetuant al llarg dels segles per alguna cosa.
I aquí ens trobem, a principis d’abril, amb ganes d’espolsar-nos l’hivern, enmig d’arbres en flor, d’ocellets cantaires i amb temperatures prou baixes, que, llevat que siguem devots practicants de l’esquí, ens fan força la guitza.
Tenim ganes de sol, i de posar en marxa, de debò, una nova primavera retrobada. Tenim ganes de sortir, i de fer hort, i de desar jerseis i abrics, i de tancar, definitivament, la calefacció. Però no hi ha manera.
Potser és que, a força d’avançar, ens hem arribat a creure que nosaltres marquem la nostra vida i el ritme del temps. I no és el cas. Tocarà esperar una mica més, segurament uns pocs dies, perquè els nostres desigs els facin realitat. El cicle de les estacions té el seu pas propi -de vegades una mica juganer i entremaliat-, que sempre s’acaba complint.
Cal, doncs, una mica de paciència -important tenir-ne una bona dosi sempre a mà- i esperar que passi, lenta però inexorable, la lluna d’abril i s’endugui l’hivern a una altra banda.
Tingeu un bon diumenge. Potser l’últim de fred? Qui ho sap, no oblidem que «abrils i senyors, tots traïdors».
