8 de març. Dia Internacional de les Dones. Cal? Cal un dia dedicat a les dones, a nivell mundial? I tant que sí.
En la idea de societat ideal en què ens hem instal.lat, és veritat inqüestionable que dones i homes tenen els mateixos drets i les mateixes oportunitats. Però aquest enunciat és fals. Les dones segueixen sent un element subsidiari, de suport. Segueixen sent qui fa les feines invisibles (i per tant no reconegudes) i qui, de propina, ha d’estar sempre contenta, disposada i fantàstica per facilitar el repós i la satisfacció del guerrer, dels fills del guerrer, o dels pares del guerrer. Tant li fa. La dona està condemnada a estar, eternament, al servei d’algú; a ser un servei domèstic que no gaudeix ni del reconeixement de les donzelles de les novel.les victorianes.
Passen les dècades (els segles, fins i tot) i les coses no canvien com cabria esperar. La dona segueix patint, sobretot (i això és el més greu) en el si de la pròpia família, i la seva feina segueix sent ignorada i invisible. I allò que no es veu, allò que ningú esmenta, no existeix. I l’oblit, la ignorància i la indiferència (fins i tot de moltes dones sobre la seva pròpia realitat) són socialment -i molts cops físicament- letals.
No penso fer cap apologia del feminisme, perquè les apologies acostumen a no servir de gran cosa; però a banda d’aquesta crua realitat domèstica que acabo de comentar, crec que també cal denunciar tant com calgui, i sempre que calgui, situacions que darrerament són notícia de portada (almenys així es fan visibles), com la impunitat de les violacions a l’Índia, la condemna a desaparèixer sota un burka, els maltractaments familiars arreu (sovint amb resultat de mort), els sous encara més petits per les mateixes feines, o les esclavistes xarxes de prostitució, també a casa nostra.
Queda clar que cal, que és imprescindible, un dia internacional dedicat a les dones? Podem trobar tants, però tants, arguments, que fa feredat només de pensar-hi, des de la nostra posició de persones civilitzades, justes i educades.
