Diu la dita que «qui paga, mana». Crec que també es pot posar en negatiu i afirmar que «qui no paga, no mana».
Aquest comentari bé com a conseqüència de la publicació pel Tribunal de Comptes d’unes xifres, antigues però prou il.lustratives, del deute dels partits catalans amb les entitats financeres. Insisteixo que són unes dades antigues, però si repassem els resultats electorals de les darreres convocatòries, encara poden ser més interessants, sobretot pensant en la capacitat real de retornar algun d’aquests deutes, per part d’algunes formacions.
També és interessant remarcar que només les caixes estan obligades a fer públiques dades com aquestes, i si pensem que ara són bancs i no caixes, la ja poca transparència anirà desapareixent, en el futur. Meravelles de la nostra democràcia.
El que és realment greu és que un particular amb deutes amb el seu banc pot perdre-ho tot, casa inclosa, si no paga. En el cas dels partits, i només cal tirar d’hemeroteca, els ajornaments, les condonacions, els refinançaments… són moneda d’ús corrent. Encara hi ha classes.
De tota manera, qui paga mana i qui no paga no. Qui paga? està clar que bancs i caixes, amb els crèdits que atorguen. Qui no paga? tot sovint, els partits. Així doncs, qui mana? Esgarrifa respondre.
