Set 182019
 

No és gaire habitual, però de vegades passa, que s’acumulen els fracassos en un mateix dia, sempre mal dissimulats, perquè a ningú li agrada admetre’ls, tot i que, més enllà dels fanatismes propis de la proximitat, resultin evidents. Ahir va ser un d’aquells dies per recordar, o per oblidar, segons com es miri.

En primer lloc, vam saber que torna a haver eleccions a Espanya. La incapacitat, o la manca de voluntat d’arribar a acords fa impossible la constitució d’un govern liderat (que no ostentat) pels socialistes, i de res no valen les majories possibles, quan no es vol arribar a acords, per tal d’evitar haver de cedir ni una mica de poder. Fracàs de la política, si l’entenem com l’art, o com la ciència, del possible.

Segon: des del Govern s’admet que no hi ha resposta institucional prevista per quan surti la sentència dels presos polítics. S’acosta l’hora i ja no serveixen de res les paraules buides, perquè caldran accions; però ara es reconeix públicament que no n’hi ha cap, que fins al moment només s’ha venut fum amb allò de la resposta de país, plantar cara i tot plegat. Ens trobem davant d’un nou episodi de gestos inútils que no serveixen ni per rentar consciències? Fracàs de la política, un cop més, i d’allò d’anar fent i guanyar temps.

I com a guinda, el president Sánchez deixa anar, sense ni immutar-se, que la sentència del Suprem es farà pública el mes que ve. No havíem quedat en allò de la separació de poders? Com ho sap, el president, quan vol dictar sentència el Suprem? Aquest ja no és un fracàs personal, ni tàctic, com els anteriors, és el fracàs d’un sistema que s’autoproclama democràtic però que està farcit de connexions entre la política i la justícia, sense anar més lluny.

Sistema en descomposició, sentència que es publicarà amb un govern que estarà en funcions i que, per tant, mirarà cap a una altra banda, perquè quan arribi el següent es trobi els fets consumats, i ja mig oblidats i tot, i manca de capacitat de reacció davant de tanta injustícia. Certament, més enllà dels titulars, ahir va ser un dia nefast per a la política.

Set 172019
 

Sempre s’ha dit que la història l’escriuen els vencedors, i a fe de déu que és ben cert. De manera similar, també podríem dir que el futur l’escriuen els que estan convençuts que seran els vencedors. És allò tan repetit els darrers anys de “controlar el relat”, de saber explicar la realitat i d’avançar el que ha de venir, per tal de fer que el futur sigui ben semblant a allò que havíem imaginat.

Entre totes les paraules i expressions que ens han anat deixant aquests turbulents darrers anys del nostre país, la idea del relat potser és de les més rellevants, perquè ha servit, i serveix encara, per controlar el destí i per sumar complicitats. Durant molt de temps tothom ha coincidit que l’independentisme controlava el relat, davant del desconcert dels diferents governs espanyols. Però vet aquí que a partir d’un determinat moment, potser l’execució del 155, si fa no fa, el relat va canviar de narradors. Ja s’havia anat coent la idea de la divisió de la població catalana, fins i tot al si de les famílies, per anar creant l’ambient propici per parlar d’enfrontament, de violència, de trencament social… Totes aquestes idees tan ben alimentades per formacions com PP, Ciutadans i, més endavant PSC i Comuns van arribar al clímax durant el judici al Tribunal Suprem, on nous conceptes, com “massa”, “tumult” o “mirades d’odi”, van posar la guinda a un procés lent però inexorable de fòbia anticatalanista.

Però tot això ja ha passat i ara som on som, a les portes d’una sentència i amb el control del relat de la història en mans dels nostres rivals, d’aquells que ens volen callats i submisos. I ara apareix una nova idea, encara, la de la violència ciutadana -ja ni política- com a sublimació de tot aquest clima d’odi i de terror que es veu que hem patit i patim a Catalunya, i apareix la gent que va amb catanes pel carrer agredint tothom que es posi al davant. A poc a poc, la Catalunya rica i plena, civilitzada i feliç ha donat pas a la Catalunya violenta, plena d’odi, salvatge i apocalíptica. Si més no, això és el que explica el relat oficial, que ha canviat de mans i que no sé si serem capaços de recuperar, ni que només sigui, per no viure en una enorme i terrible mentida, que només ens pot fer mal. On són els nostres narradors del present del que ha de venir? O si voleu, on és el present? I on el futur?

Set 162019
 

És trist, però és ben cert que ens anem acostumant a parlar molt més que a escoltar. Sentim multitud d’idees, de promeses, d’informacions… però, si ens aturem uns minuts enmig de l’allau de sons que cada dia percebem, ens adonem que una bona part són paraules buides, sense contingut, sense gaire sentit, fins i tot, que hem incorporat al nostre esquema mental de la societat en què vivim i que ens ajuden a compartir conceptes que, en realitat, ara com ara, no són res.

Segurament, el millor exemple el tenim en l’omnipresent llenguatge polític, sempre pretesament correcte i sempre mirant que soni contundent. De tota manera, tanta perfecció formal acostuma a amagar una profunda buidor que en delata l’absoluta manca de projecte. Tot es queda en paraules i discursos que sonen bé i que serveixen per apaivagar els ànims d’un personal cada cop més acostumat a comprar l’embolcall, sense entretenir-se gaire a comprovar-ne el contingut.

I així anem fent, amb paraules i expressions buides que ens enlluernen i que ens agrada sentir. I les fem nostres, i les repetim, perquè les diuen els nostres. I a poc a poc, sense que en siguem conscients, alcem entre tots un autèntic castell de fum, amb maons de paraules que no sabem què signifiquen. Però el fum se’n va i aleshores només en queden uns mots que ressonen buits: desobediència, resposta de país, unitat, república… cal seguir?

Set 152019
 

Diumenge, de nou. Com cada setmana, aquell dia en què tot s’acaba i que obre la porta a un altre començament, potser repetit i monòton, potser nou i per descobrir. I és que, ben mirat, la setmana és una bona metàfora de la vida mateixa, o de molt del que hi passa, si més no. Esmercem temps, recursos i il·lusions preparant coses que un bon dia comencen, com si d’un dilluns nou de trinca es tractés, i que, quan ens en volem adonar, ja han passat, ja són història; aleshores ens trobem en aquella mena de diumenge estrany en què tot s’acaba, a cavall del plaer dels records i de la nostàlgia del que ja no serà, perquè ja ha estat.

Vivim a cicles, amb la secreta esperança que cadascun ens ha de dur alguna cosa nova, algun descobriment, alguna experiència no viscuda que afegir a la nostra particular cartera de valors acumulats al llarg dels anys, alguna coneixença, algun retrobament… el que sigui que ens pugui dibuixar un somriure i que aporti una mica de llum nova a uns ulls cada dia més cansats, però amb ganes de seguir mirant i descobrint, gairebé amb curiositat infantil.

Tot passa. Cert. Però perquè passi, tot es pensa i tot comença; i tot es viu mentre passa. I inclús, tot es recorda, que és una curiosa forma de fer que torni a passar, si més no a dins del nostre cap. Fem diumenge, que avui toca, repassem la setmana i tot el que hi hem viscut, i endrecem-nos el posat i les esperances, que demà és dilluns, i tot recomença.

Set 142019
 

Marcar-se uns objectius clars, un calendari ben concret, i posar-se en marxa, amb l’esperança d’assolir-los malgrat totes les dificultats, és una de les coses més interessants i més positives que podem fer, en aquests temps en què sembla que els reptes es deixen, a tot estirar, per a les sessions del gimnàs, o per a les maratons de telesèries.

Avui mateix, hi haurà qui encararà la recta final d’algun desafiament personal, i que assolirà aquella meta que en el seu moment es va plantejar. La satisfacció d’arribar-hi compensarà tot l’esforç, tota l’angoixa i tot el patiment de cada jornada. Arribar és el premi; de fet, no cal res més.

Avui, dissabte d’arribada i demà diumenge de retrobaments. Final d’etapa, que no de camí. Dia de satisfacció i compàs d’espera alhora. Se’n pot demanar res de millor? Proposar-se reptes, ja siguin enormes o més modestos, i tenir la constància de tirar-los endavant fins al final és tot un exercici de vida, i més quan l’ensopiment i la mandra campen tan alegrement per tot arreu. Un cop més, la satisfacció arriba de la mà de l’ambició i de la capacitat de no claudicar. Gran lliçó que cal aprendre. Prenem nota.

Set 132019
 

Un conegut mitjà digital publicava ahir mateix un article que feia referència a les negociacions dels partits polítics per mirar de consensuar una resposta de país a la cada cop més propera sentència dels presos polítics. Si és certa la informació del mitjà en qüestió, i per un cop desitjo que no ho sigui (tot i que m’ensumo que no va desencaminat), els primers acords van en la línia d’una aturada de país, a l’estil de la de fa dos anys. La qüestió és acabar de definir-ne la durada, que podria anar entre unes hores i un parell de dies -segons els més agosarats- i qui la impulsa, ja que es veu que hauria de ser un sindicat sota el paraigua d’una proposta de vaga general, secundada per partits, entitats i alguna que altra patronal i tot.

Insisteixo que, si la informació és certa, ens trobem a les portes del major exercici d’inutilitat col·lectiva que podríem recordar, i del ridícul més escandalós, davant d’uns fets i d’una sentència terribles. Només cal recordar l’aturada del 3 d’octubre de 2017, que va ser tot un èxit, i valorar-ne els efectes reals: cap. Ara hi tornarem, i farem alguna que altra manifestació perquè la cosa faci la pinta de jornada de lluita, i organitzarem algun que altre concert o festa per a la canalla, perquè tingui un to festiu, no fos cas. I perdrem un dia de sou i de feina, i direm en veu ben alta que som un país ferm que reacciona en bloc davant la injustícia. I l’endemà mateix, tot seguirà igual, els presos a la presó, els exiliats a l’exili, i el país a la seva mediocritat de territori sotmès.

Si els nostres partits, les nostres entitats cíviques, els nostres sindicats i tots aquests famosos agents socials tot el que són capaços de proposar és això, ja podem anar plegant veles i estelades, que la cosa va per llarg, i abraçant la sacrosanta constitució que ens ha de dur al paradís democràtic, on el federalisme, la concòrdia i la fraternitat dibuixen un paisatge esplendorós i fèrtil, sota l’atenta mirada de sa majestat nostre senyor. Mentrestant, algú (o una enorme multitud, de fet) ens mirarà amb els ulls de bat a bat, i es petarà de riure, com no ho havia fet mai. I amb raó. Això sí, seguirem fent república.

Set 122019
 

“Quèquicom” és un programa de divulgació científica que ja fa uns quants anys que s’emet pel Canal 33 i que ha rebut un bon grapat de premis per la seva qualitat. El mateix nom del programa ja apunta quins són els seus objectius: mirar de respondre tres preguntes bàsiques en molts àmbits, des de la ciència fins al periodisme, per entendre la realitat. Què, qui i com, tres grans qüestions, en el fons, i la clau de moltes respostes.

Ahir, nova manifestació multitudinària. I ja en van vuit, si no vaig errat. Entre les persones que van treure el nas pels informatius, hi havia més d’una que afirmava que hi havien anat a totes i que hi anirien a tantes manifestacions com calgui, any rere any. La pregunta, però, és quantes més caldran. Aleshores em va venir al cap allò del què, qui i com. Anem a pams. El què sembla prou evident, la independència. El qui, ja es complica una mica més, perquè allò de la força de la gent està molt bé, i segur que és cert, però també ho és que quan la responsabilitat es reparteix tant, ningú no acaba sent realment responsable de res; per tant, caldria anar concretant una mica més quina feina li pertoca a cadascú, encara que la classe política (i amb aquesta expressió es tornen a diluir les responsabilitats) no acaba de concretar gaire res. I arribem al com, i aquí sí que apareixen els problemes greus i les discrepàncies profundes.

Així doncs, i a tall de resum de totes les diades passades i de les que han de venir, què? La independència; qui? home, ves, parlem-ne, tothom i tal… com? és complicat, s’ha de trobar la manera entre la presa i la prudència, cal tenir interlocutors, o potser he de tirar pel dret, s’ha de trobar el moment oportú… és a dir, ni idea. Ara com ara, no ens enganyem, qui i com estan escalfant a la banda a l’espera d’una sentència més que anunciada i que sembla gairebé imminent. Quan els toqui sortir a jugar, ja veurem en quines posicions i de quina manera ho fan, per aconseguir capgirar els resultats.

En el fons, les mateixes preguntes de sempre. L’etern dilema entre el desig i la realitat, entre els ideals i la seva concreció. O el perill del fracàs de la política, si voleu. I si provem, en un rampell d’esperit científic, passar de les bones paraules a les concrecions demostrables i reproduïbles? Ah, ja, que aleshores caurien massa declaracions de bon dir i de millor escoltar, i ens quedaríem sense el mantra dels tòpics. D’acord. Doncs bé, anem sumant, a veure què passa. El qui, ja el sabem: moltíssimes persones irreductibles, que any rere any es manifestaran convençudes; i el com també: amb la performance estètica i colorista que cada any es proposi. Però, i tot plegat, per a què? Pregunta nova.

Set 112019
 

Avui, ben bé podria semblar que tot gira al voltant de la Diada i dels diferents actes, tant institucionals com ciutadans que hi ha programats, evidentment -i només faltaria- a Barcelona, cap i casal del país. Si mirem els mitjans de comunicació i les tertúlies, de les més informals a les més serioses, tot ens faria pensar que així és. De tota manera, malgrat tot, i malgrat la pressió informativa, el món no s’atura, ni el país tampoc, i aquest dimecres és un altre dimecres de setembre, on algunes coses s’acaben i altres comencen, segurament desconegudes per a la gran majoria, però fonamentals per als implicats.

Dimecres és aquell dia al mig de la setmana, que sovint s’enceta amb el sentiment que n’estem encarant ja la segona part i, per tant, amb una il·lusió renovada, amb els ulls posats en un cap de setmana encara llunyà, però que ja es pot començar a intuir. I aquí som, mirant al futur immediat amb l’esperança, i unes bones dosis de certesa, que tot anirà bé i que els nostres objectius seran assolits un cop més, si ens hi posem amb ganes. Aquesta és la gran diferència entre la nostra vida particular, individual, i la col·lectiva: que nosaltres només depenem de nosaltres i dels nostres, mentre que en l’esdevenidor del país conflueixen massa elements, tot sovint en conflicte, ens agradi o no, que el dificulten, i de quina manera.

Dimecres de començaments, doncs, des de la nostra petita perspectiva. Dimecres d’inici d’un camí que ens ha de dur fins a la meta del cap de setmana i, un cop enllà, a un altre bloc de set dies per superar i per viure. Bon camí a tots aquells que viuran així aquest dia, i bona Diada a qui se’n vulgui sentir, un any més, protagonista.

Set 102019
 

Jugar de catxa (de farol, que diuen els castellanoparlants) és complicat. Quan no tenim una bona mà, sempre podem fer veure que les cartes ens són propícies, i anar pujant l’aposta mentre els rivals, temerosos del nostre bon joc, van abandonant un a un, fins a regalar-nos una victòria que mai no sabran si era o no merescuda. Així funciona el pòquer i així funcionen moltes coses a la vida, inclosa la política, tot sovint: a falta de joc, posat.

Ens trobem immersos en el principi d’un segon aniversari de massa coses, i la sensació que la jugada d’aleshores va ser un envit mal jugat es va fent cada cop més palesa. De fet, potser els nostres jugadors, els que havien de fer les apostes o abandonar en el moment adequat, no van saber valorar la mà del rival, i van mantenir aquella mena de catxa arriscada, mentre al davant tenien algú amb un bon joc, amb tota mena de figures: policies, banquers, jutges, periodistes, empresaris i fins i tot el comodí reial.

Ara, dos anys després, sembla que seguim asseguts a la mateixa taula de joc. Han canviat els jugadors, però la partida encara és la mateixa i les cartes es van repartint de manera semblant. La diferència, però, és que ara les apostes que anem fent pujar són poc, molt poc creïbles, i els nostres rivals, i fins i tot nosaltres mateixos, sense gaire traça per dissimular-ho, sabem que tenim el que tenim, i així i tot, potser per mirar de recuperar una mica, ni que només sigui, del que hem perdut (la trista satisfacció del mal jugador), provem de mantenir la catxa, fins que es posaran les cartes a sobre de la taula i tal vegada entendrem, amb cara de resignació, que encara ens queda molt per aprendre, i que entestar-se en segons quins envits és apostar a perdre, tot i que costi admetre-ho, enmig de l’emoció de la partida. El cap fred i la prudència (que no la covardia) sempre són virtuts del bon jugador.

Set 092019
 

Si tot va com tot indica que anirà, dimecres tornarem a viure una enorme concentració popular (és difícil dir-ne manifestació quan no hi ha moviment) en defensa de les llibertats i de la independència. La gent no falla. Serà per allò que com a país som el que som, però com a esplai no hi ha qui en guanyi, o potser per convicció profunda de bona part d’un poble que, molt més enllà dels noms i de les sigles sap perfectament què vol i fa el que bonament pot per aconseguir-ho, però l’èxit, un cop més, serà inqüestionable.

La incògnita, però, és quin paper hi tindran els partits i els seus líders, dimecres. I quina rebuda per part de la gent, sobretot. Durant molts mesos, les discrepàncies han arribat fins al caire del ridícul més absolut i, per art de màgia (o del nombre d’inscripcions i d’autocars llogats, dos indicadors prou fiables), des de fa quatre dies mal comptats, ara la unitat sembla el gran valor a defensar i del qual tothom en vol fer gala. Misteris de la política.

Potser el problema és que mentre la ciutadania es mou per un ideal, els partits ho fan per uns interessos. I ja sabem que els ideals uneixen i els interessos separen. Qui guanyarà, al final? Molt em temo que els segons. Les grans mobilitzacions -i ja en portem unes quantes- deixen imatges i sensacions molt potents, de profunda convicció i de fe cega en el futur. De tota manera, i ja tenim un cert recorregut com per preveure’n els resultats, de debò hem de confiar que una altra massiva concentració alterarà ni una coma de la sentència que ha de venir? Potser farà canviar una sola paraula de l’ideari unionista? Fins i tot: minvarà la desconfiança entre les formacions de casa nostra? Ho dubto molt. No sé quin pecat van cometre els nostres avantpassats en algun moment remot de la història, però aquest purgatori permanent al qual semblem condemnats i que ens priva de tocar el cel, ja cansa. I d’aquí no ens movem, per més bonica que sigui la foto estàtica de dimecres.

css.php