gen. 212017
 

Intentar anar contra allò que funciona i que té el suport majoritari de moltíssima gent sempre és complicat, però no per això menys necessari, de tant en tant.  Avui que és dissabte i les diaris van plens de la presa de possessió de Trump em ve de gust deixar els ianquis amb les seves històries i girar els ulls cap a coses més properes i menys transcendents, com ara la música.  Concretament, cap a algunes iniciatives que hi tenen a veure, amb la música.

Si mirem una mica, trobarem alguns programes i iniciatives, tant a Catalunya com a Espanya, que tenen la música com a eix, i que diríem que funcionen prou bé.  Programes d’imitacions (Tu cara me suena), concursos (Oh Happy Day) o propostes com el sempre tradicional i entranyable disc de la Marató.  Però deixeu-me posar una mica d’aigua al vi.  Què tenen en comú les tres iniciatives?  per a mi, una cosa molt important i, si em permeteu, prou greu:  la creativitat musical no hi és enlloc.  Sempre es tracta d’imitar o de versionar cançons alienes, sovint ben allunyades de la nostra realitat cultural, tot vehiculant, potser de manera inconscient, però molt efectiva, el missatge que la qualitat musical és a fora i que només la podem adoptar (o adaptar).  Qüestió a banda, que no menor, és el fet que la música d’aquests programes de televisió mai no és en directe.  Gran favor als músics.

Difícilment serem un país normal, culturalment saludable, si la nostra aposta no és decidida en favor de la creació i del talent.  I no entenc per “talent” ni imitar ni adaptar.  O potser podem imaginar un artista plàstic, un pintor posem per cas, que només copiés o imités l’obra aliena?  El tindríem per artista?  Doncs per més que ens agradi l’espectacle, en la música haurien d’anar una mica les coses pel mateix camí.  Creació, innovació, talent, i difusió dels artistes -ja posats d’aquí- que ho fan possible, que prou que hi són i prou que mereixen respecte i atenció, si és que realment creiem en nosaltres i en les nostres possibilitats.



gen. 202017
 

Ja és be veritat allò que si no vols caldo, tres tasses (dues segons versions).  I justament això és el que els ha passat a l’Ajuntament de Barcelona i al Departament de torn, amb la presència de l’exèrcit espanyol a la propera edició del Saló de l’Ensenyament, qüestionada l’any passat i amb superfície triplicada enguany.  Es veu que de res no han servit ni les paraules de Colau, ni la revisió del conveni amb el Saló de la consellera.  De res.

Són les coses que passen quan quan la política viu mirant-se només el melic, perquè resulta que qui té la darrera paraula sobre els expositors és Fira de Barcelona, un ens públic però autònom, amb plena capacitat executiva.  Així és que o bé les institucions no ens han fet arribar  de manera prou convincent les seves idees respecte a la presència de l’exèrcit en un certamen dedicat a l’ensenyament, o bé Fira no ha cregut oportú escoltar-les.

Sigui com sigui, algú s’haurà de menjar les seves declaracions de fa uns mesos.  Això sí, tindrà per empassar-se-les tres tasses de ranxo, gentilesa de l’exèrcit espanyol.



gen. 192017
 

Costa molt trobar exemples en què una administració pública accepti la crítica, n’entengui el motiu i esmeni el seu error.  Costa molt, perquè les administracions públiques acostumen a considerar-se a elles mateixes posseïdores de la veritat absoluta i qualsevol crítica o discrepància és vista sempre un atac.

De tant en tant, però, hi ha algun cas, com aquest de l’Ajuntament de Sòria, en què una simple piulada, llegida per una ment capaç de veure una mica més enllà del que és habitual, pot esmenar una situació que no era del tot correcta i que podia ferir susceptibilitats.  Així de senzill, i així de complicat alhora.

Entendre les crítiques com a oportunitats de millora és molt fàcil de dir i d’escriure (tots els manuals en van plens) i molt difícil d’entendre, d’acceptar i d’aplicar.  I ara ja no només parlo de les administracions públiques, sinó de tots i cadascun de nosaltres.  No ens equivoquem, qui realment ens estima sap que ha de passar la barrera de la condescendència o de l’adulació, per mirar-nos a la cara i dir-nos que no.  Aquest gest, si el sabem entendre i valorar com cal, no té preu, perquè és massa valuós i massa important.  Que li demanin al funcionari de l’Ajuntament de Sòria, si no.



gen. 182017
 

Llàgrimes de cocodril.  Aquesta és l’expressió que em va venir al cap quan escoltava la ministra de Defensa demanar disculpes, en nom de l’Estat, a les famílies de les víctimes de l’accident del YAK 54, en seu parlamentària.  Per cert, això de la seu parlamentària és una expressió que darrerament també ha fet fortuna per emparar i revestir gairebé de porpra qualsevol activitat.  Si alguna cosa es fa en seu parlamentària es veu que va a missa. Ves per on.

Francament, la sensació no era nova.  Era la mateixa que he tingut molts cops escoltant destacats membres de la classe política fent veure que demanen disculpes pels seus errors.  I és que no em crec Cospedal.  Demanar disculpes en nom de l’Estat és recórrer a un subjecte abstracte, eteri, que no actua per ell mateix, llevat que la ministra vulgui donar a entendre que demana disculpes en nom del cap de l’Estat (i que per tant el fa responsable), cosa que dubto.

Si les paraules de Cospedal haguessin estat sinceres, hauria demanat disculpes en nom del Govern i, concretament en nom del ministre responsable dels fets.  I aquest hauria comparegut i hauria assumit errors.  Però no és el cas, i tot va quedar, com sempre, en una posada en escena més o menys fotogràfica, amb representants de l’oposició fent veure que volien més i que tot seguint es van apressar a treure dels focus mediàtics l’exministre Trillo que fa mudança, es veu, de l’ambaixada de Londres al Consell d’Estat.  Gens malament cap de les dues feines (diguem-ho així).

Un cop més, una escenificació dramàtica més o menys ocurrent i tema tancat.  Que els morts descansin en pau, siguin on siguin, després de la ridícula i inhumana identificació de cadàvers que es va fer i de la qual ningú no se’n fa responsable.  Ni se’n farà.  Aquest és el nivell, i a una altra cosa, que passen quintos.

gen. 172017
 

Tema del dia, ahir, i imagino que al llarg d’avui, així que es posin en marxa les diferents tertúlies polítiques a tots els mitjans:  la carta del president Puigdemont al president Rajoy, confirmant-li que no assistirà a la reunió de presidents autonòmics.

La carta en qüestió es pot trobar arreu, així és que no val la pena ni enllaçar-la.  En qualsevol cas, ja anava sent hora que un president de la Generalitat es desmarqués de la foto periòdica per a major glòria de l’estat de les autonomies.  El gest és important i ja era imprescindible, igual com ho era el de deixar d’anar a fer el paperot a la desfilada i posterior recepció del 12 d’octubre.  Fonamental anar delimitant els terrenys de joc.

De tota manera, ahir, el president Puigdemont també va pronunciar una conferència, al llarg de la qual va convidar -deixem-ho així- la societat civil a fer desconnexions individuals amb l’Estat i va posar la seva carta com a exemple.  I aquí ja hi ha algunes coses que grinyolen.  La primera, que les aportacions individuals al procés, a hores d’ara, són més que inqüestionables i més aviat han tingut poca correspondència des del poder polític, no ens enganyem.  O potser el nivell de mobilització ciutadana dels darrers anys ha tingut una resposta prou clara i contundent des de les institucions?  Doncs això.  D’altra banda, la independència es farà des de la política, finalment, no des del carrer.  Fent un paral·lelisme que ahir ja va aparèixer en algun mitjà, sembla allò del “depèn de vostè” de fa dècades, a propòsit del català;  i és que per molt que la gent aprengui una llengua, cosa ja assolida, facilitar espais i condicions d’ús i de respecte reals depèn de les institucions i de les lleis.  I per acabar, posar-se un mateix com a exemple, no em sembla mai gaire recomanable, i menys si qui ho fa és la primera autoritat del país.

Avui en sentirem a parlar, de tot plegat.  A veure si aquest cop serveix per a alguna cosa i realment comencem a enfilar cap a algun lloc real i tangible, i no cap a aquesta Ítaca literària, clàssica i desconeguda.

gen. 162017
 

Avui és dilluns i no em ve de gust girar els ulls cap a la política, que prou feina tindran amb els pressupostos, ni cap a la realitat social que patim, ni cap a qualsevol dels temes habituals i seriosos que acostumen a desfilar per aquestes línies.

Avui és dilluns i en una mena d’atac de nostàlgia, imagino que pròpia de l’edat, em ve de gust recordar una cançó que va popularitzar Raphael l’any 1980, però que havia estat escrita per Manuel Alejandro per a un disc de 1979, de Rocío Jurado.  Es tracta d’un tema d’amor clàssic i algú podria dir que fins i tot carregat d’excessos.  Però els vuitanta del segle passat eren així i tenien coses com aquestes.

Sigui com sigui, penso que recordar que l’amor és segurament la força més gran que tenim i que il·lumina les nostres vides i orienta les nostres passes, mai no sobra.  Així és que, us deixo, avui que és dilluns i per començar amb bon peu, i potser inclús amb un somriure, amb una vella cançó, en veu de qui la va fer seva, encara que no fos composada per a ell.  Serà per allò de l’afinitat masculina, suposo.

YouTube Preview Image

gen. 152017
 

Tal dia com ahir va morir, fa quaranta anys, Anaïs Nin, un dels noms maleïts de la literatura universal i una dona extraordinària que, a principis del segle XX es va atrevir a dir, fer i escriure tot allò que moltes dones -i homes- no gosaven, ni potser gosen encara.

Aquesta efemèride em sembla prou interessant per recuperar un parell de qüestions que sovint passem per alt i que no em semblen pas menors.  La primera és la invisibilitat de molts talents que viuran i moriran a l’oblit, o que es voldran convertir en invisibles perquè no segueixen les pautes de la societat benestant.  La segona, la necessitat de transgredir les normes, les convencions i, senzillament, viure amb dignitat i en pau amb un mateix, potser l’única mesura de la felicitat individual, malgrat totes les dificultats i reptes que la vida ens va plantejant.

En aquest enllaç hi ha un petit recull de cites dignes de recordar d’aquesta dona excepcional i molt desconeguda.  I si us pica una mica més la curiositat, en aquest altre hi trobareu algunes més i algun que altre text traduït a l’espanyol (les traduccions al català són poc més que invisibles, a Internet, més enllà de les referències bibliogràfiques).  Us proposo de mirar de trobar textos d’aquest esperit lliure que va arribar a afirmar que no veiem les coses com són, sinó com som. Molt gran.

gen. 142017
 

Malament rai quan una societat perd el sentit de l’humor i la capacitat de discernir què és seriós i què no ho és.  Un darrer exemple l’hem tingut aquesta setmana quan hem sabut que una noia de 21 anys podria anar a la presó per un seguit d’acudits sobre Carrero Blanco.

Algú em pot explicar la diferència entre aquesta actuació de la fiscalia i els atacs contra Charlie Hebdo, d’ingrata memòria?  Bé, un parell de pistes, perquè jo hi veig alguna:  la primera, que la fiscalia actua amb la presó com a arma (de moment encara som aquí) i contra el setmanari francès van ser les bales les que van dir la seva.  La segona, que en el cas de Charlie Hebdó, el suposat valor suprem a preservar era la figura d’un déu, mentre que en cas espanyol és un militar feixista.  Si fa no fa…  Les formes encara són diferents, però el fons que ordena les actuacions em sembla ben bé el mateix.

Per què quan parlem d’integrisme només sabem mirar en una direcció?  A mi em fa l’efecte que en tenim mostres ben cruels d’integrisme ben a prop, això sí, vestides de memòria històrica (la seva particular) o de lluita contra el terrorisme (no pas el seu, no fos cas).  Déu n’hi do.  I es diuen demòcrates sense cap escarafall.

 

gen. 132017
 

Crec que es de José Antonio Labordeta (i si no és seu demano disculpes) un vers d’una de les seves cançons que diu que estem “condenados a ser fuertes“.  No sé a sant de què m’ha vingut al cap aquest vers que vaig conèixer quan era un adolescent o poc més i que, ves a saber per quina raó, no m’ha acabat de marxar mai de la memòria i va reapareixent de tant en tant.  Potser és perquè té tela això de sentir la fortalesa més que com una obligació, com una condemna -la imatge és contundent- que ens obliga a no defallir mai, ni per nosaltres, ni pels nostres.

Sigui com sigui, l’obligació de ser forts, de mantenir-nos en els nostres principis, en els nostres ideals en els nostres objectius o en els nostres somnis, fins i tot, i de tirar endavant malgrat totes les dificultats, no em sembla cap mala cosa en els temps que corren, on les incerteses són el pa de cada dia i on els canvis per, suposadament, adaptar-nos als nous escenaris són prou habituals, encara que sovint només amaguen claudicacions i renúncies.

Son temps complicats per al país.  Pensar que estem gairebé condemnats a ser forts, i que aquesta és la nostra autèntica i única condemna individual i col·lectiva, no té per què ser cap mala cosa, ans al contrari.  Sobretot si tenim present una altra gran frase, en aquest cas de Jean-Paul Sartre, que afirma que estem condemnats a ser lliures.  Si sumem les dues condemnes: a la llibertat i a la fortalesa, potser ens en sortim i tot.

gen. 122017
 

Aquests dies, la lluna llueix en tota la seva esplendor i, per una d’aquelles afortunades coincidències meteorològiques, la boira ha escampat una estona per deixar-nos-la veure com fa dies que no l’havíem vista.

La lluna és un element del nostre univers particularment estrany, seductor.  És un astre que convida a mirar amunt i a sentir la fascinació que sempre produeix allò que no coneixem prou i que ens resulta encara massa llunyà.  En el fons, seguim demanant la lluna constantment, amb l’esperança d’acabar esgarrapant alguna cosa d’algun lloc.

Aquests dies, en una altra curiosa coincidència, ens arriba la notícia d’una teoria prou fonamentada que qüestiona el que sempre s’havia pensat sobre la formació de la lluna.  Bonic tema de reflexió per a experts però, ho admeto, que queda molt lluny del meu abast, incapaç com sóc d’imaginar què són milers de milions d’anys, des de la meva perspectiva de simple mortal.  En qualsevol cas, sempre és agradable constatar que les teories més sòlides poden trontollar en un moment donat, o demostrar-se, senzillament, incorrectes.  Això diu molt de la saviesa i de la curiositat de l’ésser humà.

Més enllà de la ciència i de la raó, sempre hi ha aquell espai irracional, oníric, en què tant li fa com es va formar la lluna, i on l´únic que compta és que hi és, que val la pena seguir admirant-la, tot imaginant fantasies sense límit, i gaudint-ne de la seva seductora companyia, ni que sigui de lluny i sense arribar a comprendre’n massa cosa.

 

css.php