maig 262018
 

Malament rai quan l’evolució, en qualsevol àmbit de la vida, s’ha de fer recuperant pràctiques antigues, pròpies de temps passats que imaginàvem superats, perquè això vol dir que ni el passat era tan passat, ni aquella realitat havia estat deixada realment enrere  per l’avenç que voldríem.

La política no és cap excepció a aquesta norma.  Els que tenim una certa edat i encara una certa memòria, podem recordar temps en què els grups ultradretans campaven impunement pels carrers escampant violència i terror sempre que calia, ben protegits per la inacció policial, del tot dedicada a reprimir qualsevol brot de protesta contra la veritat oficial del règim.  Crec que no cal allargar massa per veure que aquest escenari és el que cada dia tenim més present, ara mateix, als nostres carrers i places, però en aquests moments amb la connivència activa o silenciosa, tant li fa, d’uns partits polítics suposadament democràtics o d’esquerres, fins i tot, cosa que agreuja molt més la situació.

D’altra banda, alguns d’aquests mateixos partits ja han creuat la línia que separava el bandalisme de carrer i l’activitat institucional.  De fet, ja són ben conegudes les maneres d’actuar del PP a les cambres legislatives estatals, però ara, aquesta manera de fer impròpia de representants electes ha fet el salt definitiu al Parlament, de la mà de Ciutadans i les seves formes i actituds tabernàries, en dura pugna amb un PP, amb qui es veu que manté el repte de veure qui és més radicalment irrespectuós.

Preparem-nos per a una legislatura carregada de menyspreu institucional a dins de les institucions.  Una legislatura carregada de burles a presos i exiliats, de gestos grollers i de paraules ofensives, sense cap pudor.  Una legislatura, al capdavall, ben representativa del nivell polític (i penso que també humà i intel·lectual) de bona part de qui ocupa uns escons que mereixerien molt més.  Una legislatura que vol dibuixar el futur i que té tot el llast d’un passat que alguns s’entesten a ressuscitar sigui com sigui.  Vivim temps difícils per a la democràcia.

maig 252018
 

Ahir va ser un dia intens. Es va fer pública una sentència del Cas Gurtel i, evidentment, es va desplegar una escandalosa operació policial a Catalunya, en aquesta ocasió a la Diputació de Barcelona per investigar determinades adjudicacions de subvencions públiques. Fins aquí, tot normal.

Que tots (o la immensa major part, seré generós i deixaré una escletxa a l’esperança) els partits polítics que han tingut protagonisme aquests darrers quaranta anys s’han servit de pràctiques de financiació gens legals -diguem-ho així- és una evidència que ara mateix ningú amb dos dits de front pot qüestionar. I ahir, quina casualitat, van ser protagonistes dos d’ells: el PP i l’antiga Convergència. I no ens enganyem, l’un per tapar l’altre, si més no pel que fa a temps de presència mediàtica, i per engegar, per enèssima vegada, el ventilador aquell que va escampant: “i tu més”.

Més enllà dels afers judicials, d’ahir potser cal retenir alguns fets que no per habituals cal acceptar com a normals. El primer, que determinats periodistes arribin al lloc d’un escorcoll secret ordenat per un jutge abans que la policia que l’ha de fer. El segon, que ja assumim com a normal que quan passa alguna cosa que anirà contra els interessos del PP, alguna altra de ben sonada caurà a Cataluna, per treure-li protagonisme.

Ahir es va tornar a demostrar que els límits entre la justícia, la política i el periodisme, a Espanya, són més que difusos. I el pitjor del cas és que anem assumint aquesta evidència amb absoluta naturalitat. Així, ells guanyen, i la justícia i la democràcia perden. Tot tan normal. I l’oposició, per variar, amb els seus inevitables i ja massa habituals brindis al sol.

maig 242018
 

Ahir va ser un dia tristíssim per a la llibertat.  Ahir, un músic, un cantant, un creador va haver de marxar a l’exili davant la condemna a presó per les lletres d’algunes de les seves composicions, que anaven contra la figura del Rei.  Ahir va quedar clar, un cop més, que a Espanya les paraules -segons qui les faci servir- són delicte.  Ahir vam poder constatar que Espanya té una doble mesura, perquè mentre hi ha qui pot demanar el bombardeig de Catalunya o l’afusellament dels independentistes, amb absoluta impunitat, hi ha qui no pot dir que els monarques són lladres.  Res de nou.

Tenir un representant del món de la cultura a l’exili per la seva obra, com en els pitjors anys del franquisme, quan tants i tants cantants van emprendre camí a França o a Mèxic, per exemple, fugint de la repressió, hauria de fer avergonir qualsevol creador, artista, intel·lectual, polític o, fins i tot persona del carrer que cregui mínimament en la democràcia i en el que diu aquella ja tan prostituïda, a hores d’ara, Constitució de 1978.

Malament rai, d’aquella societat que persegueix i empresona els seus creadors.  Malament rai quan els ninotaires, els actors, els pallassos, els dibuixants, els escriptors o els músics són delinqüents per voler expressar-se en llibertat.  I malament rai d’aquells que callen, amb la vergona de la complicitat i el col·laboracionisme amb un règim i amb unes institucions, cada dia que passa, més fidels als seus origens feixistes.

Diran res els que van patir exili per cantar, com ara n’ha de patir el raper Valtonyc, o seguiran callats i obedients a aquells que reprimeixen la llibertat d’expressió?  Agafo una cadira i m’hi assec a esperar les seves paraules de suport, perquè la cosa pot anar per llarg.

maig 222018
 

La degradació progressiva de la qualitat democràtica de la societat i, molt especialment, de bona part dels líders polítics actuals està deixant un rastre molt perillós de banalització de les paraules i dels principis més elementals de la justícia i de la convivència, en una cursa desenfrenada cap a les postures més radicals i intransigents del feixisme de la primera meitat del segle passat, de tan ingrata -i es veu que també tan fràgil- memòria.

Primer va ser la utilització massiva i desacomplexada de la paraula “nazis” per referir-se a qualsevol expressió nacionalista, per més pacífica que fos.  Durant molt de temps, tots els independentistes vam ser nazis.  Finalment, van haver de ser les veus d’Amical Mauthausen les que van haver de recordar què van ser i què van fer, en realitat, els nazis.

Més endavant, tots vam passar a ser terroristes iguals o pitjors que els que van protoagonitzar les èpoques més dures d’ETA o dels GAL.  També aleshores van ser alguns familiars d’algunes víctimes d’aquella dura etapa les que van demanar que no es comparés el seu dolor personal i familiar amb la legítima i no violenta defensa de determinades idees.

Ara es veu que som xenòfobs i racistes.  I ha hagut de ser SOS Racisme qui digui que, si us plau, es deixi d’utilitzar amb tanta frivolitat aquest terme, per respecte a aquells que pateixen l’autèntica xenofòbia, també (o especialment) al nostre país.

Però tant li fa.  Vindran noves paraules i noves banalitzacions.  I si no, vindran les reformes de les lleis, o la seva no aplicació, per defensar un hipotètic estat de dret.  Escoltar Albert Ribera recuperant el discurs de José Antonio Primo de Ribera, o a Pedro Sánchez proposant reformes del Codi Penal per criminalitzar qualsevol dissidència (això sí, sempre des de l’esquerra, diu), o a Mariano Rajoy orquestant l’incompliment de les lleis per no donar publicitat a les decisions d’un president perquè no li agraden, són una nova expressió de com es banalitza i es deixen sense cap sentit altres paraules com democràcia, justícia o respecte per les lleis.

Deixar sense significat determinades paraules és entrar en un procés irreversible d’anul·lació humana i social.  Tinguem-ho ben present, per si de cas algun dia ja no sabem què dir, o ja no podem dir res.  O si descobrim que “afusellar” i “bombardejar” encara conserven el seu significat de sempre.

maig 212018
 

Ja és ben cert que el temps ho acaba posant tot (i tothom) al seu lloc, i que la realitat s’imposa.  Ara mateix:

  • Estat de dret?  Au, va, no em feu rire.
  • Socialisme?  Només una paraula de deu lletres.
  • Imperi de la llei?  Com no sigui allò de “per l’imperi cap a Déu” de postguerra, no sé jo.
  • Respecte a les urnes?  Impossible parar de riure quan ho diuen.
  • Democràcia?  No tenen ni idea de què estan dient.
  • Regeneració?  Més aviat ressuscitar el falangisme origial.

I podria seguir molt més, però em temo que si ara mateix dic tot el que penso del govern i de l’oposició espanyols entraré al galop a les amples praderes de tot el que avui, a Espanya, és delictiu (si un és català, evidentment).  Per tant, no cal dir res més davant de tanta i tanta perversió del significat de les paraules.

Tot plegat faria riure si no fos pels presos polítics, pels exiliats i per tanta i tanta gent a punt d’entrar a presó o investigada i represaliada a la més pura manera franquista.  Apa, a resistir un dilluns més.  I si no hi ha més remei que pintant el present de groc, doncs endavant.

 

maig 202018
 

Proclamava l’anunci d’una coneguda cervesa, en una d’aquelles promocions estiuenques que ja tenim gairebé a tocar: “Que bé s’està quan s’està bé”.  Quanta raó, molt més enllà dels tòpics del mar, la joventut i la festa perpètua.  De fet, qui no ha sentit mai la sensació d’estar bé en algun lloc, ja sigui per l’espai propiament dit, per la companyia, per l’estat d’ànim personal, o per una d’aquelles habituals combinacions de tot plegat?

És important estar bé, trobar-se bé en algun lloc o amb algú, però també és important ser-ne conscient i valorar-ho.  Al capdavall, sempre hi ha aquests petits o grans moments de felicitat, encara que no sempre en som prou conscients ni els gaudim com caldria.  Saber trobar, o crear si cal, espais de confort, on ens puguem trobar a gust és un valor afegit impagable d’aquelles persones que saben gaudir de la vida, tot explorant totes les seves possibilitats, grans o petites, i que són capaces de convertir, posem per cas, un cap de setmana en una aventura per recordar, o un capvespre en un espectacle exòtic i irrepetible.

Aprenem d’aquestes persones i constatarem que cada dia està ple de petites oportunitats per sentir-nos bé, a gust, i que aquestes petites dosis de felicitat, no per rutinàries, ni per gairebé irrepetibles, que n’hi ha de tota mena, s’han de poder gaudir intensament, com una d’aquelles tòpiques festes d’estiu a la vora del mar que aviat ens recordaran que la calor al final sempre s’imposa i que cal aprofitar la desitjada bonança meteorològica.

maig 192018
 

Tenim Parlament, tenim president i ara ja només falta que tinguem Govern, que caigui d’un cop per tots el 155 i que puguem començar de debò una nova legislatura amb moltes més incerteses que seguretats, amb un govern espanyol amb ganes d’inteferir tant com pugui i amb una oposició, també espanyola, amb més ganes encara, no fos cas.

Dilluns o dimarts sembla que sabrem els noms dels nous consellers, un cop el president hagi visitat els presos, i començarà la reconstrucció del país i de les seves estructures d’autogovern, amb l’única certesa que tot serà nou i diferent del que hem viscut fins ara.  El gran interrogant, però, és si les nostres institucions, i sobretot els homes i les dones que les han de dirigir, a tots els nivells, sabran estar a l’alçada del repte històric que tenim al davant, o si bé seguirant executant normes velles, antics costums i maneres de fer ràncies i ineficades, on se senten perfectament còmodes, però que impedeixen avançar cap a una societat moderna, justa, lliure i democràtica.

Ara com ara, les incerteses i les inseguretats són moltes, i el desafiament enorme.  Ara com ara, no podem fer altra cosa que confiar que el president i el seu equip tinguin prou talent com per escollir amb encert les persones que han de liderar el futur, i que aquestes siguin capaces de remoure tot el que calgui per tirar endavant amb la seguretat i amb la capacitat, que tanta falta ens fan, de generar confiança en la ciutadania.  Potser aquí, en les maneres de fer, rau una de les claus de volta fonamentals d’allò que en diuen, amb una expressió, al meu parer, tant cridanera com buida, de fer república, o país, o el que vulgueu.

maig 182018
 

Comença a ser tot un clàssic periòdic de la política catalana, això de la polèmica amb el nostre himne.  Queda molt lluny (o potser no tant) la inauguració dels Jocs Olímipics de 1992 i l’actitud del Rei d’Espanya mentre sonava “Els segadors”, un fet que va palesar que ningú no l’havia oficialitzat com a himne nacional de Catalunya.  Aquest greu error es va esmenar de manera immediata i, des d’aleshores, ja és clar -i legal- que tenim el nostre propi himne, igual com tenim la nostra bandera o les nostres institucions.  Tema resolt.  O no.

Han passat més de 25 anys i ara resulta que, tant si és oficial com si no, l’himne fa nosa.  Almenys això és el que ha deixat clar Manuel Aviñó, president de la Federació Espanyola d’Automobilisme, que demanava fa uns dies la no presència d'”Els segadors” ni de la senyera durant les competicions de Fòrmula 1 que es facin a Montmeló.  Es veu que amb la bandera espanyola i la Marxa Reial ( el “lo, lo, lo, lo, lo…”) ja n’hi ha prou.  I es veu que algun que altre pilot d’aquest que tributen a paradisos fiscals però que són molt patriotes i molt espanyols, espanols, espanyols, se senten incòmodes amb els nostres referents identitaris.  Ara resulta que molesta allò que hi sona des de 1991, abans, fins i tot, que no tinguessim formalment himne nacional.  Anem avançant.

I gairebé coincidint en el temps, un nou debat de tertulians sobre el fet que cap membre del grup parlamentari de Ciutadans canti mai l’himne quan sona al Parlament.  Segons diuen és un exercici de llibertat, ja que poden cantar o no.  Francament, em costa bastant imaginar un president, o presidenta, de la Generalitat, i tot el seu govern, de propina, en silenci mentre sona l’himne nacional de Catalunya en qualsevol acte oficial.  Perquè hem quedat que aquesta gent aspira a governar algun dia per a tots, tots, tots els catalans, no?   Però bé, així estan les coses i qui sap què ens resta encara per veure, en aquests temps de retrocés accelerat cap a la graella de sortida, o més enllà.

maig 172018
 

Tot sovint, quan pensen que hi ha alguna cosa que és insuperable, apareix algun il·luminat que ens domostra que el límit de tot plegat sempre pot ser més amunt, més lluny que no havíem imaginat.  Això és el que està passant des de fa dies amb l’orgia judicial que l’Estat Espanyol va començar ja fa massa temps contra l’independentisme, mirant de criminalitzar qualsevol dissidència, tot sovint pel boc gros i mirant de fer passar bou per bèstia grossa, tant si es tracta de polítics, com de mestres, músics, mecànics, pallassos, periodistes…

Aquesta bogeria va començar amb l’empresonament preventiu de líders cívics i de tot el Govern de la Generalitat, llevat del president i dels consellers que es van exiliar.  Van seguir sortides i noves entrades a presó d’alguns càrrecs públics, sense gaire més explicacions que allò d'”ara et deixo sortir, ara et torno a tancar”, amb arguments més que dubtosos o, més ben dit, sense gaires arguments.  Després va venir la famosa primera euroordre per detenir els exiliats, que es va retirar per inútil.  Més endavant una nova euroordre amb polítics a quatre països diferents i que tot sembla indicar que tampoc no servirà de res perquè l’orgull hispànic s’ha mostrat incapaç de fer les coses d’acord amb el que marquen les normes.  I a veure què més vindrà, perquè dubto molt que aquests jutges i tribunals madrilenys, ferits en la seva gallardia, s’aturin i admetin que no tenen causa.  Ni remei.

I quan tot semblava insuperable, apareix l’ínclit Pedro Sánchez proposant una reforma del codi penal per encabir-hi aquests suposats delictes que s’estan perseguint, amb la qual cosa admet, de forma més que evident, que els actes que avui porten els nostres polítics a presó o a l’exili, no estan recollits per la legilsació vigent i, per tant, no són constitutius de delicte.  Molt gran, aquest reconeixement públic.  Segur que els tribunals europeus en prendran bona nota; aquests tribunals que per a la premsa del règim són la reencarnació del complot judeomasònic contra la sacrosanta nació espanyola d’aquest neofranquisme que s’escampa arreu.  Si hi afegim les reiterades declaracions del ministre Montoro negant el mal ús de fons públics, contradient uns informes més que sospitosos de la Guàrdia Civil i negant, de fet, el delicte de malbaratament, ens queda un escenari ben galdós de la política, de la justícia i de les forces d’ordre públic espanyoles, absolutament tenyit d’irracionalitat i d’odi.

Tot plegat semblaria l’argument d’una versió ridícula de qualsevol sainet més propi del segle XIX que dels temps que corren, si no fos perquè aquest enorme despropòsit manté una pila de gent, titllada de terrorista o de colpista amb absoluta desvergonya, a la presó o a l’exili, a banda de moltíssimes persones immerses en procesos judicials absurds i, n’estic convençut, condemnats al fracàs, si encara hi queda una mínima dosi de justícia, en aquell país de sonats i de fanàtics.

maig 162018
 

Les paraules sempre són importants.  Però, a més, les paraules canvien, es posen d’actualitat o gairebé desapareixen, perdudes entre les pàgines monòtones dels diccionaris.  Així i tot, si sabem aprofitar els petits moments de glòria de cadascuna, podem aprendre’n molt, perquè és llavors quan són molt més que un seguit de lletres ordenades d’una determinada manera.

Sense anar més lluny, “procés” és una d’aquestes paraules que ha viscut el glamur mediàtic de l’actualitat més rabiosa, tot i que ara ja gairebé només és un recurs demagògic i buit en boca de quatre eixelebrats que han après una lliçó de memòria i que són incapaços d’anar més enllà de la repetició monòtona i avorrida del mateix mantra sense sentit.  Però com que tot evoluciona, agradi o no, m’atreviria a apuntar la paraula d’actualitat per als propers mesos:  “restituir”.  Gairebé n’ha fet ja bandera el president Torra, en les seves encara poques intervencions públiques, però el concepte promet.  O això cal esperar, si més no.

Si “procés” implicava la idea d’evolució cap a algun lloc, “restituir” comporta acceptar una destrucció que cal refer.  La realitat és aquesta.  I potser sí que aquell procés ha portat a una destrucció que ara cal tornar a posar dempeus.  Ben mirat, algú, algun dia, ens haurà d’explicar què ha passat realment aquests darrers mesos (o aquests darrers anys) i per què som on som, ara mateix.  Segurament caldrà esperar encara per entendre-ho tot, però hi ha explicacions pendents per a molta i molta gent, i en algun moment hauran d’arribar.  En qualsevol cas, ara tocarà restituir.  Apuntem-nos al mot d’actualitat i no oblidem que “restituir” rima amb “substituir” (un verb oblidat i que caldria posar en primera línia) i, al capdavall, amb “construir”.  Aprenem una mica de les paraules, si us plau.  Tenen molt a ensenyar-nos.

css.php