set. 282016
 

Corre per la Xarxa el nou anunci del Saló Eròtic de Barcelona, amb el suggerent títol de “Pàtria”, i ho fa acompanyat de l’escàndol, no pel contingut més o menys pujat de to de les seves imatges, com cabria esperar, sinó per la contundència del seu missatge contra la hipocresia;  una hipocresia que tant menysprea el porno com empara la corrupció o la pederàstia.

Fet i fet, el món de la pornografia sempre ha estat una mena de tema tabú, tan amagat com omnipresent, segurament a causa, un cop més, de la hipocresia que tot ho emmascara.  Darrerament, però, han anat apareixent articles i entrevistes a alguns mitjans digitals que incideixen en una idea que em sembla prou digna de remarcar:  el porno és ficció, és cinema.  Provem de canviar de registre i imaginem per un moment que quan ens trobem en perill, en lloc trucar al 112 ho fem a Batman, o que els nostres serveis policials passen per agents com James Bond.  Oi que resultaria absurd?  Doncs amb el cinema porno, per què hem de pensar que la realitat és allò que ens presenta la ficció?

No sé si és per pur masclisme, per estupidesa, per hipocresia, o perquè vivim en una societat molt més profundament malalta que no ens pensem, però confondre les piruetes de determinades actrius (en aquest cas, el femení em sembla prou adequat com a genèric) amb la realitat de la sexualitat és com atorgar credibilitat als partits de futbol d’Oliver i Benji.  Si no som capaços d’entendre-ho, seguirem nedant enmig de la hipocresia de satanitzar allò que desitgem en secret.  I no estic parlant només de sexe, ara mateix.

No seré jo qui visiti el Saló Eròtic de Barcelona, i que em perdonin els organitzadors, participants i públic en general.  I no hi aniré no pas per motius morals, ni ètics, ni religiosos, ni res de tot això.  No hi aniré perquè aquests certàmens em semblen més depriments que excitants.  Qüestió de gustos i de percepció, suposo.  De tota manera, si han de servir per sacsejar conciències com està fent l’espot de presentació del d’enguany, benvinguts siguin.  I ja posats, si hi hagués una versió de l’anunci en català, atès que el Saló es fa a Barcelona, ja seria de traca i mocador.



set. 272016
 

Quantes dones, en un moment o altre de la vostra vida no heu dit, o si més no heu pensat, que en una altra vida us agradaria néixer home?  No m’estranya.  Ser home és fàcil, però ser dóna és una constant cursa d’obstacles, una criminalització perpètua i una feina esgotadora.

L’Edat Mitjana i el concepte d’amor cortès van anar consolidant la imatge de la dona com a ésser perfecte, gairebé inabastable i, per tant, destinada als altars, mentre la vida real anava per un altre camí, entre aquests ideals femenins i altres dones més mundanals destinades al repòs del guerrer.  Al llarg dels segles, aquest estereotip de perfecció s’ha mantingut com a referent femení, però ara amb la dona arran de terra, a peu de carrer, amb totes les obligacions per complir i amb totes les perfeccions per preservar.  Perfeccions (morals, estètiques i de tota mena), dit sigui de passada, que mai no se’ns exigeixen als homes.

Avui, us proposo la lectura d’aquest magnífic article.  A tall d’invitació a la lectura, només aquest breu fragment:  “si te sales del papel que la sociedad te ha asignado, prepárate para ser culpada por todos y hasta por ti misma”.  I és que la submissió constant, obligada i inclús inconscient a l’home és omnipresent, i creix entre els més joves.  Ja comença a haver estudis que avancen que entre les adolescents el primer és la seva parella, per davant dels seus desigs, aficions o necessitats.  Si això és cert, tenim -i tindrem- un seriós problema.



set. 262016
 

Dilluns de nou.  Reprenem la rutina, tanquem la porta del cap de setmana i encarem uns dies que ens duran fins a un divendres, portal d’accés al tancament d’un altre cicle, d’una altra línia del calendari.

Dilluns és aquell dia que es mou entre la mandra i la il.lusió.  Cal encarar la setmana amb les bateries carregades i amb ànim per aconseguir que cada dia ens deixi el regust dolç de saber que ha tingut sentit i que hem fet alguna cosa de profit, en algun sentit o altre.

Aquest dilluns es desperta entre la ressaca d’un diumenge electoral a prop, amb uns resultats més que anunciats i que ben poc ens han d’aportar, mirats des de la distància, i la perspectiva d’una setmana d’intensa activitat política a casa nostra que potser tampoc no aportarà gran cosa més enllà del que ja coneixem o intuïm.  Cada dia em fa més mandra, la política. Què voleu que us digui, però cada dia hi veig més un simple joc d’interessos personals que res, o ben poc, tenen a veure amb allò del bé comú i tot plegat.

Però res.  Fem fora les lleganyes postelectorals i les aritmètiques parlamentàries (quina expressió més ridícula, per excessiva, això de dir-ne “aritmètica” a una suma, com a molt, de dues xifres i pocs sumands, dit sigui de passada) i encarem un dilluns que ens convida a viure’l intensament, que en això sí que hi tenim coses a dir tots i cadascun de nosaltres. Si ho sabem fer bé, ens anirem carregant de sensacions, moments i records plenament satisfactoris;  d’una vida que haurà valgut la pena viure i que d’alguna manera recomença cada dilluns.



set. 252016
 

El calendari i els noticiaris ho han anunciat:  som a la tardor.  S’acabat l’estiu, tot i que no ho sembla;  tot i que la tardor, de moment, estiueja, amb tempestes i temperatures més pròpies de mitjans d’agost.  Però malgrat tot, passem pàgina d’un estiu intens i càlid i entrem en una nova estació per descobrir.

Ara mateix costa pensa en castanyes i panellets i en els colors sempre sorprenents dels arbres a punt per despendre’s del fullam, a l’espera del renaixement de primavera.  Però el temps avança, inexorablement i implacable, i tot arribarà, més o menys quan toqui.

Sovint no sabem si cedir als encants dels anuncis de roba més gruixuda i de festes lligades a la nova temporada, o si agafar-nos a la desesperada a allò que tenim i que coneixem prou bé.  I és que a la realitat no sempre li agrada seguir les pautes i de vegades sembla que vulgui jugar a sorprendre’ns.  D’aquesta manera, ens movem entre la jaqueteta de primera hora, que ja refresca, el canvi d’armari que costa de fer i un temps que sembla divertir-se anant contracorrent, i que ens tempta amb intensos dies de sol.

En qualsevol cas, tenim l’octubre a tocar i res no tornarà a ser igual com fins ara.  Els fulls del calendari només van endavant, i ja podem donar-hi tants tombs com vulguem i mirar d’adaptar les coses al nostre gust, que això no va així.  Al capdavall, ballarem al ritme que toquin les estacions, i ara comencen a sonar, potser encara suaus, la intimitat amable i el recolliment somort de tardor.

set. 242016
 

Quina por fan les idees, el pensament, la raó i les paraules.  Fan tanta por que, fins i tot, hi ha qui les equipara a les armes, que no és poca cosa.  Justament això és el que ha fet el candidat del PP a la presidència de la Xunta de Galicia, Núñez Feijóo comparant les pistoles (imaginem que les d’ETA, no pas cap altra) amb els arguments independentistes.

Cada dia que passa constatem que els fills polítics de Millàn-Astray segueixen vius i amb ganes de perpetuar el llegat ideològic i el bagatge mental d’aquell que va deixar per a la memòria col.lectiva frases com ara “viva la muerte” o “muera la inteligencia“.  Està clar que la mort (evidentment, la de segons qui) ha estat i és argument electoral de determinats polítics populars, acostumats a la limitada visió del món que només arriba a distingir bons (vius) de dolents (morts o empresonats).  Pel que fa a la intel.ligència, a la capacitat de pensar, raonar i debatre de manera civilitzada i democràtica, es veu que també fa nosa a destacats líders populars.

Millán-Astray, fundador de la legió i director de Propaganda, Premsa i Ràdio de Franco, tot just començat el cop d’estat, segueix sent referent mental de generacions de polítics, dels quals hauríem de poder esperar una major alçada de mires i una certa evolució ideològica.  Però es veu que no, amb la qual cosa segueix també vigent aquella frase que Miguel de Unamuno va dedicar al militar -gallec com Feijóo, per cert- afirmant que Millán-Astray era una mena d’inútil a qui li agradaria que tothom fos tan inútil com ell.  Ja se sap que al país dels cecs, el borni n’és el rei.

 

set. 232016
 

Diu la dita que la realitat sempre supera la ficció.  De tant en tant penso que la ficció ajuda a entendre la realitat.  I més que la ficció, tot sovint, la ironia, la paròdia, l’humor o, directament, el surrealisme.  Un bon exemple el tenim en un dels gags que ahir va oferir el Polònia, de TV3.  Concretament, em refereixo al número musical “On collons som?”, en què un particular equip de govern es demana on som, ara que ens trobem a mig camí entre un autonomisme superat i una independència que no arriba.  No em sembla anecdòtic ni casual que el número fes servir la música de “The show must go on“, de Queen.

Val la pena recuperar aquest número humorístic per mirar d’entendre i compartir allò que ens demanem molts catalans, confiats que anem a algun lloc, però sense tenir massa clar ni com, ni quan, ni on, de fet.  També val la pena recordar que el tema musical de Queen el va escriure Bryan May en honor de Freddie Mercury, l’any 1991, quan aquest darrer ja estava en la fase final de la seva malaltia.  D’aquesta manera, la cançó va esdevenir, d’una banda, un impressionant comiat musical i, d’una altra, un crit d’esperança.  El paral.lelisme amb la nostra realitat és prou fàcil de fer.

Esperem que, en el nostre cas, qui pot fer-ho, també decideixi que “The show must go on“, si més no per donar resposta a les esperances d’uns quants milions de ciutadans que desitgem un futur millor.  No fer-ho només es podria entendre com una nova traïció de la classe política (tot un clàssic universal, també).   El pas previ, però, és respondre la gran pregunta d’ahir al Polònia:  “on collons som?”.

YouTube Preview Image

set. 222016
 

Qui ens ho havia de dir.  Ara resulta que les humanitats són importants.  Ara resulta que la filosofia, la literatura, la història, el coneixement de llengües… es valoren, i de quina manera, també entre l’alta direcció de les empreses tecnològicament més avançades.  I qui ho diu, amb contundència i rigor, no és cap historiador de l’art emprenyat i tip de la seva misèria, ni cap escriptor arruïnat, sinó l’Institut Tecnològic de Massachusetts, el MIT.

Recomano la lectura d’aquest article i, ja posats, uns minuts de reflexió -gairebé de respectuós silenci, de fet- sobre el nostre sistema educatiu (i de valors i prioritats socials en general) on les humanitats cada dia ocupen menys espai o hi són, directament, bandejades.  Bé, de fet, així ens va.  I no s’hi val el recurs fàcil a la manca de competències en el disseny dels currículums acadèmics, que davant de la desaparició de la filosofia al batxillerat, per exemple, ben poc soroll se n’ha sentit, si prescindim de l’impacte de la sèrie Merlí, que de cop ha passat del realisme costumista a la ciència ficció.  I ho hem assumit amb absoluta indiferència.

Si mirem el significat d'”humanitats”, el diccionari, aquest altre gran desconegut, ens diu, parlant d’ensenyament, que són el conjunt d’estudis relacionats amb les lletres i amb totes les altres activitats de l’esperit que exalten els valors humans.  Abandonar aquestes disciplines implica, doncs, renunciar a l’activitat de l’esperit i als valors que ens defineixen com a humans i que ens fan diferents de les bèsties;  i no em refereixo als animals savis de les faules, sinó a les bèsties brutals i primàries, que només es mouen per instint de domini o de subsistència.

Realment, algú té dubtes que l’activitat espiritual i els valors humans els tenim desats en un calaix ben oblidat?  Doncs potser que ens ho fem mirar, quan l’avantguarda tecnològica reivindica el que nosaltres abandonem.  Potser és allò tan hispà d’odiar el que s’ignora i recrear-se en la ignorància.  En aquesta qüestió, tampoc som gaire diferents, encara que ens costi admetre-ho.

set. 202016
 

Què són trenta anys?  Depèn.  Per a uns, tota una vida;  per a altres, un futur llunyà;  per a alguns, un instant fugaç, gairebé.  Per a mi, posats a dir, una mica tot:  tota una vida, un instant fugaç i l’inici d’un futur que m’agradaria ben llunyà.

Tres dècades.  Costa mirar enrere i imaginar on érem, i com, fa trenta anys.  No m’agrada girar els ulls al passat, que prou que ens ha vingut carregant amb aquesta motxilla que duem a sobre – en diem experiència- cada dia més plena de records, d’il.lusions, d’alegries i de fracassos, de renúncies i d’èxits, de noves vides i d’absències.  Trenta anys pesen a les cames, amb dolçor i amb esperança, però pesen;  Però per damunt de tot, sumant i restant, arribo a la conclusió que han valgut molt la pena cadascun dels seus dies, cadascuna de les seves etapes.  I això, al capdavall, és l’únic que importa.

Ara fa trenta anys, justament, vam iniciar un camí cap a algun lloc desconegut i imprevisible, amb les mans poc més que buides, amb la força d’una joventut esclatant i amb unes ganes immenses de fer-nos un nostre lloc al món.  Any rere any, el camí ha anat passant davant dels nostres ulls, sempre dels nostres ulls, amb la complicitat necessària per no sentir-nos mai sols davant del dolor, de la tristesa, ni del desànim;  per no abandonar en un revolt del camí, i també per compartir cada nou projecte, cada alegria i cada nova vida que se’ns ha anat afegint com a amable companyia.  A poc a poc anem descobrint quin és i on es troba el nostre autèntic lloc.

Un dels personatges de la darrera pel.lícula de Woody Allen diu que la vida és una comèdia escrita per un guionista pervers.  Potser es queda curta aquesta afirmació, perquè la vida és comèdia, drama, tragèdia, epopeia i aventura al mateix temps.  Quant al guionista, no sé si és pervers o si el guió és més aviat nostre, fruit d’una constant improvisació, sense text ni apuntador.  Sigui com sigui, som aquí, entre la certesa i gairebé la incredulitat de saber que som on som i que encara ens queda força per seguir, en aquesta autèntica marató vital que un dia vam decidir córrer.  I és que, casualitats de la vida (o avís a navegants del guionista pervers, qui ho sap?), també fa trenta anys que es va fer la primera Marathon des Sables.  Nosaltres seguim en cursa i m’agradaria que fos fins a la meta definitiva, perquè potser sí que fa trenta anys ja estàvem fets l’un per l’altre i només ens n’havíem d’adonar i actuar en conseqüència.  Tots els senyals, fins ara, així ho indiquen, si hem de fes cas del molt que hem compartit a llarg d’aquestes dècades.

A tall de resum de trenta anys d’íntima complicitat (quina altra cosa pot ser l’amor?), la versió original d’un tema que ben bé pot resumir tota una vida:

YouTube Preview Image

http://www.musica.com/letras.asp?letra=1115704

 

set. 172016
 

Ja hi tornem a ser.  Dissabte de nou, aquesta mena de signe invisible que obre el parèntesi del cap de setmana i que altera la monotonia dels cinc dies que ja portem a l’esquena.  El dissabte és aquell dia que convida a canviar d’aires i de ritme i, d’una manera o altra, a passar comptes d’aquest període que va de dilluns a divendres.  Fins i tot, és una invitació a pensar què farem un encara llunyà dilluns i com encararem la nostra vida fins al proper dissabte.

En el fons, el temps, així tal qual,  és massa llarg.  Necessitem acotar-lo una mica;  en anys, en mesos, però sobretot en dies o en setmanes, que són terminis més humans i més còmodes per organitzar-nos.  Això de viure dia a dia, en el fons, és una mica això, la resposta a humanitzar la immensitat del temps, però la setmana, amb el seu dissabte i el seu diumenge, dóna una mica més de perspectiva, tant per planificar com per analitzar el que fem i el que no fem i hauríem de fer.

Com ha estat la setmana?  Bé, malament, terrible, bestial, indiferent, prometedora, trista, inoblidable… cadascú en pot dir la seva, així en conjunt, o seccionada dia a dia, o gairebé hora a hora.  En qualsevol cas, ja és passat, i el que està fet ja no té remei, ni per bé, ni per mal.  Així és que deixem la història per als llibres i encarem amb il.lusió i esperança el cap de setmana, amb la ferma convicció que dilluns, tot pot ser millor, i amb el propòsit de fer-ho possible.  Al capdavall, una bona part d’allò que acabarà sent la nostra biografia depèn només de nosaltres.  No ens podem fallar.

set. 162016
 

Setembre ha arribat fort, i ben carregat de multitud de misèries polítiques, començant pels discs durs de Bárcenas, l’assumpte dels ERE a Andalusia (amb dos expresidents investigats,  no ho oblidem mai) i, sobretot, amb la gran diva de la política i qui sap si també de la corrupció, Rita Barberá, sense anar més lluny.

És curiós, però tots aquests afers, i molts altres de semblants, tenen una cosa en comú, i és que molta gent els considera qüestions normals, inherents a l’exercici de la política.  Aquesta percepció es pot resumir molt bé en tot el que implica que Rita Barberá, per exemple, consideri que rebre una bossa de luxe com a obsequi és una cosa normal i que no té més transcendència.  I és ben cert que durant moltes dècades ha estat així.  L’administració dels anys gloriosos del franquisme funcionava d’aquesta manera.  I encara funciona, pel que es veu.

És fantàstic sentir parlar de renovació i de regeneració política quan aquells que han de liderar els canvis  són personatges amb més ombres que llums, o bé són, directament, individus a la porta de la jubilació que ja només aspiren a la comoditat econòmica la resta dels seus dies i a aferrar-se amb ungles i dents a una sensació de poder que ja no els pertoca d’exercir, més enllà dels seus egos immensos.

Obrim els ulls i anem una mica més enllà dels grans casos mediàtics, que hi ha vida més enllà dels noticiaris, i mirem tots els nivells de la política, tant pel que fa a administracions públiques com al propi interior de les formacions, i veurem que encara hi ha molta caspa, molta ronya que caldria fer saltar d’un cop per sempre, si realment volem que la normalitat democràtica no sigui la compra de voluntats a canvi d’algun sobresou, ensobrat o no, o d’algun que altre obsequi.

css.php