jul. 262017
 

És gairebé un tòpic afirmar que la vàlua d’algú té la seva mesura en la dels seus oponents.  Aquesta idea tant es pot aplicar a un equip esportiu, com a una persona, com a un líder polític, com gairebé allà on vulguem on hi hagi persones en contacte o rivalitats més o menys manifestes.

Seguint aquest raonament, caldria demanar-nos quin és el valor de cadascú, per exemple, a l’Ajuntament de Lleida, on el partit que dóna suport a l’equip de govern no és capaç ni de trobar un líder que el representi i ha de recórrer a una gestora de la qual formen part, fins i tot, militants aliens al territori.  Aquesta és la situació actual de Ciutadans a la capital del Segrià.  I no és que una gestora sigui res de nou, que a casa dels socialistes prou que saben el pa que s’hi dona, però no és la millor de les solucions possibles, i menys quan s’està tan al costat del poder i no a l’oposició.

Els governs massa forts, les majories absolutes, sempre són perilloses, però els governs massa febles, els que han de treballar sempre condicionats per interessos d’algú, també.  El resultat, tard o d’hora, sempre acaba sent el mateix:  la mediocritat.  La mediocritat en la gestió, la mediocritat en els serveis públics i la mediocritat, inclús, en les maneres de fer de les persones.  I és que sempre resulta més positiu tenir un bon rival que ens faci forts que no algú massa feble, però amb plena capacitat d’influència (o de connivència), que ens faci més febles.  Al capdavall, qui acaba perdent, en qualsevol cas, és el ciutadà, que no té cap culpa de les misèries dels partits, però que en pateix les conseqüències.



jul. 252017
 

Ja era ben fosc i la nit breu d’estiu ja senyorejava completament.  Poca gent en aquell carrer i un semàfor vermell que em fa aturar una estona.  Potser aquella gairebé absoluta absència d’activitat va fer que em fixés en una parella que va creuar davant meu.  Devien tenir uns quinze o setze anys, a tot estirar.  Ell, prim, amb samarreta de color indefinit, pantalons pels genolls i una gorra que no acabava de trobar l’encaix correcte en un cap encara a mig fer, com delataven un bon grapat de grans a la cara.  Ella, samarreta blanca, texans, una rosa vestida amb un embolcall vermell i un somriure d’orella a orella que irradiava felicitat i il·lusió.  Agafats de la mà, amb pas tranquil, aliens a tot i a tothom, van creuar davant meu fins que es van perdre per la cantonada i el semàfor em va donar pas.

Tot reprenent de nou la meva marxa vaig pensar que aquells dos adolescents, d’alguna manera o altra, tenien motius per estar contents, per creure i apostar més per l’esperança que per l’experiència, i per creure en futurs on tot és possible i on els ulls oberts de bat a bat encara ho tenen tot mirar i per descobrir.  Hi pot haver res més bonic?

Finalment vaig arribar al meu destí i ens vam retrobar.  Jo, amb les mans a les butxaques, com sempre, i tu amb una bossa vermella plena de records i de sensacions agradables.  I vam tornar a casa, i la nit ens va regalar la seva abraçada fosca i esquitxada d’estels.

Avui és dimarts i ja clareja.  Avui pot ser un gran dia -el nostre i el de tothom-, si volem i si ens el sabem mirar amb ulls d’innocència i d’esperança.  Ens hi posem bé i fem que tot pugui ser possible?



jul. 242017
 

Diu la dita que rere un gran home sempre hi ha una gran dona.  Potser és cert, o potser no, però el que tinc clar és que rere qualsevol gran avenç i rere els rostres populars que li posen cara i que en són portada, sempre hi ha una, o moltes, persones anònimes que realment l’han fet possible.

Si ens hi fixem una mica, veurem que és així en política, en tota mena d’activitats socials -en el sentit més ampli que pugueu imaginar- i també en el món de la ciència i de la tecnologia.  Un magnífic exemple el tenim en el cas  de Rudolf Kálmán, un enginyer que segurament no ens sona de res, però sense el qual ni Neil Amstrong hauria trepitjat mai la lluna, ni els nostres telèfons mòbils incorporarien GPS.

Ara fa una mica més d’un any que va morir Kálmán, enmig d’un silenci mediàtic absolut i tant sols plorat i recordat pels seus i pels seus companys de la comunitat científica.  Recomano llegir aquest article, recuperat de la immensitat de les publicacions digitals, que ens ajuda a entendre la seva aportació i que ens ha de servir per fer visibles i per valorar la feina de tanta i tanta gent que des de la segona, o tercera fila, sense cap protagonisme i en un anonimat potser imprescindible, però al capdavall sempre injust, fan que el món avanci i que les coses siguin possibles.

Ja és ben cert que, de vegades -o tot sovint-, com va dir el mai prou reconegut Santiago Rusiñol, tu seràs escultor però ton pare pagarà el marbre.  O, si voleu, que uns tenen la fama i altres carden la llana.



jul. 232017
 

Tossut, torna el sol, un matí més, un dia més, ni que sigui jugant a amagar-se entremig d’aquests núvols tant d’estiu.  Surt el sol i tot canvia.  Es fa la llum a poc a poc, se’n va la nit i s’esborren els estels, fins que la claror tot ho inunda i tot ho omple.  Són curiosos els dies d’estiu;  tant poden ser d’una monotonia aclaparadora, com una successió descontrolada de sol, núvols, pluja, llamps, vent i trons.  Potser aquesta és la gràcia d’aquests mesos.

En qualsevol cas, tot convida a obrir una porta al cel i mirar amunt, perquè tot és un espectacle fascinant i tot mereix ser contemplat fins al més mínim detall.  Cada dia és nou, cada imatge que capturem és diferent a la resta.  Avui no té res a veure amb ahir, ni amb demà, ni amb la setmana vinent, però cal saber mirar i cal saber veure tot el que aquesta particular estació ens ofereix.

Diu la dita que qui parla mal de l’estiu, no sap el que es diu.  Potser de vegades val la pena recórrer a la saviesa popular per valorar aquest temps canviant, imprevisible, pesat per un sol que tot ho crema o violent de tempestes i pedregades.  No ens deixem endur per la mandra i gaudim de cada moment, de cada sensació i de la calma a què conviden les nits plàcides i encara breus.  Obrim portes i finestres i no deixem res per descobrir.  Al capdavall, ja diuen que qui a l’estiu ombreja, a l’hivern famoleja, i val la pena aprofitar aquestes setmanes per carregar-nos d’energia i d’il·lusions per quan la grisor i el fred ens visitin.   Si ara ens hi sabem posar, potser aleshores res no serà tan gris ni tant fred.

jul. 222017
 

Finalment anem sabent coses de com serà el gran acte popular de la Diada.  Novament gran concentració a Barcelona, on hi som “convidats” també tots els habitants de fora de l’àrea metropolitana, amb el nostre corresponent tram on ubicar-nos.  Nova mobilització, centenars d’autocars, milers de cotxes particulars, i tota la litúrgia que ja sabem des de fa anys.  Una més.

De tota manera, enguany tinc alguns dubtes al respecte.  El primer, què volem?  Demanar un referèndum?  No pas, perquè teòricament ja el tindrem a tocar.  Fer una demostració de força en favor del sí?  Sembla que aquesta és la idea, però honestament em demano si cal, quan la manifestació de debò, si és veritat tot el que ens anuncien, serà imminent i definitiva.  En resum, no hi veig clara la finalitat més enllà de mantenir viu l’esperit d’una tropa amant d’aquesta mena de gimcanes que venim fent cada 11 de setembre, des de fa anys i que sempre es veu que ha de ser la definitiva.  Per cert, i en el cas que d’aquí a un any tornéssim a ser allà on som (per si de cas, millor preveure tots els escenaris), proposaria de fer el cant multitudinari, en una rotllana immensa (o conjunt de rotllanes que facin goig a vista de dron)  de “L’hora dels adéus”.  I ja podeu riure, que segur que els molaria a més de quatre nostàlgics.

Un altre dubte que tinc, més pràctic, és sobre el canvi de samarreta a mitja concentració. Pot ser tot un espectacle si, tal com podem imaginar, aquell dia caurà, encara, un sol de justícia (estem parlant d’un quart de sis de la tarda) i les ombres, no ens enganyem, són les que són.  Cal complicar tant la cosa?  Segur que sí per allò de la participació de tothom, de la construcció col·lectiva i tot plegat.  De tota manera, no ho veig clar.

En fi, que som on som.  I potser ara aniria sent bon moment de recordar aquella magnífica sentència que afirma que si sempre fem el mateix, sempre aconseguirem els mateixos resultats.  Els ciutadans que no pintem gran cosa si no és realment votant, ja no tenim més marge de maniobra.   I aquesta convocatòria ho fa ben evident.  Ara, ens agradi o no, el destí és en unes altres mans.

jul. 212017
 

No tinc ni idea de què passarà el primer d’octubre.  De fet, malgrat totes les veus cada cop més clares i més segures, no tinc clar ni si acabarem votant en referèndum o no.  De tota manera, quan una veu prou informada com la de Miquel Iceta ja diu que aquell dia hi haurà capses i paperets, començo a creure que potser sí que votarem, i dubto molt que cap govern -i menys l’actual- vulgui fer un ridícul tan gran com repetir un 9N.  Per tant, si Iceta no va errat, votarem.

Que el líder del socialisme català (encara en diuen així, malgrat tot) posi en dubte el seu propi discurs que no hi haurà referèndum perquè no es pot i no es permetrà, no em sembla un detall menor, precisament.  El temps donarà o traurà la raó.

D’altra banda, i canviant de tema (o no massa, de fet), el propi Iceta afirma, sense cap pudor, que no va veure el documental sobre les clavegueres de l’estat, perquè estava mirant Goldfinger, tot un clàssic de l’any 1964 que, de ben segur, ha vist més d’un cop, al llarg d’aquests més de cinquanta anys.  Així i tot, segueix sent més interessant que recordar alguns fets molt més recents, en algun cas vinculats a la seva formació política quan va estar al govern i, curiosament, quan van desenvolupar la seva activitat els GAL, la cúpula dels quals encara és un misteri a veus, com molt bé sap.

Però així és la vida, en aquest país.  Els que més criden en favor d’ocupar-se dels problemes reals de la població s’estimen més veure una pel·lícula sobre un agent que treballa per a les clavegueres d’un determinat estat (diguem-ne serveis secrets, si ens agrada més) que sobre les clavegueres reals del propi, al mateix temps que no té cap problema a menystenir la voluntat de molt més de la meitat de la població del seu país, que demana poder votar, de la mà del seu Govern i del seu Parlament, unes institucions que també deuen ser de fireta, no?

jul. 202017
 

Imaginem per un moment que sí, que hem votat en referèndum i que som una república independent.  Juguem per un moment a la política ficció, si no us sap greu.  I ara, passada l’eufòria del primer moment, imaginem la societat que hem fet;  perquè, és clar, un cop independents, toca posar el país en marxa.

El problema, per a mi, és que el nostre és un país petit, som els que som i, per sort o per desgràcia, fa molt de temps que ens anem coneixent una mica.  De debò que no us fa una certa barreja de por i de mandra imaginar molts dels nostres gestors públics gestionant un estat amb tots els ets i uts i no només una comunitat autònoma?  A mi sí, què voleu que us digui.

És urgent un relleu immediat de molts i molts càrrec públics, a tots els nivell, si volem fer una societat moderna, dinàmica i millor.  I caldrà, encara amb més urgència, si realment arribem a trobar-nos davant del repte fascinant i colossal de construir no ja estructures d’estat, sinó un estat amb totes les seves estructures.  I què voleu que us digui, però em costa molt imaginar un futur millor amb la major part de les peces que avui tenim, i que difícilment podrem substituir, perquè els partits són els partits, la seva amplitud de mires és la que és i, al capdavall, hi ha el que hi ha, i no en volen saber, ni aprofitar, res ni ningú més.

Potser aquest fora el gran repte:  sortir de la mediocritat, tant si som independents com si no.  I tant de bo que sigui en un país nou.

jul. 192017
 

Hi ha coses que potser algun dia haurem d’admetre que no tenen remei, i una d’elles és el masclisme visceral que impregna qualsevol activitat.  Una bona mostra recent?  el to dels comentaris del periodista, per dir-ne d’alguna manera, Alfonso Rojo, tot lloant el triomf de Garbiñe Muguruza al torneig de Wimbledon.  A algú se li acudiria algun comentari similar sobre qualsevol esportista home, en qualsevol disciplina?  Ni de conya.  Però amb una dona, encara hem de creure que és tot un elogi a la seva habilitat, bellesa i dedicació.

De fet, no es estrany que individus com aquest campin al seu aire per les planes de la premsa.  Què es pot esperar d’un país que, no ens enganyem, no es fa problema de les reiterades violacions i abusos a les dones, amb el pretext de les festes de San Fermín?  Si els mateixos excessos passen, posem per cas, a Salou, i els fan una colla de brètols britànics o alemanys, és tot un escàndol i un problema de seguretat ciutadana.  Si són una colla de paios nacionals amb un mocador vermell al coll, ens trobem davant d’una activitat folklòrica i tradicional que cal preservar a qualsevol preu, borratxera inclosa, no fos cas.

Ha arribat l’estiu.  Bon moment per anar llegint amb ulls crítics molts titulars de premsa, reportatges en tota mena de mitjans i converses de qualsevol barra de bar (ho poso tot a consciència al mateix sac), per entendre on som i com funciona aquesta societat tan bonica en què vivim.

jul. 182017
 

Ja és ben veritat que el passat ens acompanya sempre i que no hi ha manera de treure-se’l de sobre.  Som el que som i tot el que hem fet, des del bressol, tant si ens agrada com si no.  Així doncs, per més que vulguem vestir-nos de qui sap què, la realitat sempre surt, la genètica ens defineix i els nostres actes, tant els més vells com els més nous, ens delaten.

I justament això és el que li està passant ara al PP, partit d’ordre, de progrés i demòcrata de tota la vida, que no sap com celebrar que enguany fa quaranta anys de la fundació d’Alianza Popular, una d’aquelles formacions hereves directes del franquisme, cridada a preservar els seus valors (per dir-ne d’alguna manera), enmig d’una transició cap a la democràcia (per dir-ne, també, d’alguna manera) sense perdre gaires llençols en aquella bugada.

I és que si ara resulta que els feixistes, els nazis, els radicals, els violents, els intolerants, el totalitaris i els dictadors som els independentistes, com es pot amorosir una fundació feta per homes com Manuel Fraga, Silva Muñoz, López Rodó o Licinio de La Fuente, entre altres.  Qualificar de demòcrates de tota la vida autèntiques vaques sagrades de diferents governs de Franco és voler fer passar bou per bèstia grossa.  I això costa molt.

Diu Raimon que qui perd els orígens per la identitat.  No oblidem d’on venim cadascun de nosaltres, perquè només així sabrem qui som i com som en realitat.  Feliç aniversari, gent del PP.  O en mala hora.

jul. 172017
 

De vegades resulta necessari, i satisfactori, fer un petit viatge a través de la memòria, dels records, per retrobar la serenor i la calma que la voràgine de l’existència acostumen a imprimir al nostre dia a dia.  Canviar d’escenari, de ritme vital i retrobar-nos amb allò que som i que en fa ser com som pot ser complicat, perquè potser mai no acabem de veure ni el moment ni la manera, però sempre és molt positiu.

Deixar-nos endur per les sensacions i pels moments que hem viscut en el passat, recuperar les paraules i els gestos d’aquells que no hi són i compartir-los amb un somriure als llavis és tota una lliçó d’il·lusió i de vida que val la pena regalar-se sempre que sigui possible, perquè d’alguna manera implica espantar fantasmes, pors i dolors que, si bé hi són i hi seran sempre, cada cop van quedant més en un segon terme, deixant lloc a la memòria amable dels millors moments.

És bo guardar record de tot el que hem viscut, però també ho és saber-li trobar el lloc que li pertoca, per tal que ajudi a construir el futur, sense ancorar-nos al passat.  En el fons, com gairebé tot, és qüestió de ganes, d’ànim i de voluntat de compartir bons moments amb aquells que estimem.  Si això hi és, la resta sempre ve sola, al seu ritme, lent o vertiginós, però sempre ve i ens il·lumina de nou el rostre i la mirada, quan encarem els ulls, amb més dolçor que recança, a aquest riu, tan ple de vida, que mai no s’atura.

 

css.php