ag. 292016
 

Estava cantat i finalment arriba.  Anar contra la bèstia grossa, anar contra el català a Catalunya, requeria una estratègia, un procés lent i inexorable que es va assajar i consolidar al País Valencià, a les Illes i a la Franja, de la mà del PP fonamentalment i, a casa nostra, gràcies a Ciutadans, un partit nascut per anar contra la presència social de la nostra llengua, no ho oblidem mai.

Ara, aquest atac planificat apunta a la presa definitiva: el català a l’escola, i ho fa a partir d’un pacte entre PP i Ciutadans per assegurar la permanència del primer al govern espanyol.  Prou d’immersió lingüística.  Aplicació del model assajat a altres territoris i prou.  Aquesta és la situació que ens presenten.  Res de nou, de fet.  Tot prou previsible.

De tota manera, el que em fa més por no és l’odi visceral de PP i Ciutadans cap al català, sinó el silenci còmplice d’altres forces polítiques com ara el PSOE i Podemos i els seus satèl.lits.  I no em fan por pel que puguin dir o callar, sinó perquè ja tenim prou proves del respecte que els mereix la nostra llengua quan toquen poder a Catalunya.  Repassem els posicionaments lingüístics d’uns i altres a determinats ajuntaments prou significatius i veurem que la situació no convida a l’optimisme precisament.

Si Rajoy acaba investit president gràcies al pacte amb Ciutadans i amb la col.laboració necessària d’algú altre, preparem-nos per a la pitjor ofensiva que haurà patit la nostra llengua des de la fi de la Guerra Civil.  Primer aniran a per l’escola amb tota la força de les seves lleis i dels seus tribunals.  El pas següent, no en tingueu cap dubte, seran els mitjans de comunicació, especialment ràdio i televisió, els dos pilars bàsics sobre els quals hem edificat la recuperació, encara massa feble, de l’ús social de la nostra llengua.  I nosaltres, seguirem fent volar coloms, o estels, i mirant al cel amb cara de babaus?  A reptes i amenaces nous, respostes i polítiques noves.  Les velles maneres de fer i allò que durant anys i anys hem explotat amb més o menys encert ja no serveixen.  Tinguem-ho clar.   Només així tindrem alguna possibilitat de sortir-ne més o menys vius.  Només podrem comptar amb nosaltres i amb el nostre talent.



ag. 282016
 

Definitivament, se’ns acaba l’estiu.  No és que ens abandoni la calor ni que es tanqui la porta de les vacances per a molta gent, no.  Però el calendari és implacable i entrem en la recta final de l’agost i som a les portes d’un setembre que, més aviat amb mandra, marcarà l’inici d’un nou curs i la represa del ritme habitual i quotidià de tot plegat.

Deixarem enrere les setmanes que hem viscut, els dies de festa, les nits curtes i tota una pila de records, d’imatges, de moments irrepetibles que, finalment, seran la memòria d’aquest estiu de 2016 que se’ns va.  Tant de bo aquesta memòria sigui amable i dolça.  Segur que hi haurà de tot, com sempre.  Però tant de bo, sumant i restant, el resultat sigui positiu i ens dibuixi, d’aquí a uns anys, una rialla plàcida i serena quan mirem enrere.

Ara, comencem a plegar veles i a desar als calaixos tot el que ens ha acompanyat aquestes dies.  Reprenem la roba de feina i el posat de les obligacions i de les rutines.  La lluna mateixa ens ajudarà, que també va al seu ritme minvant, lent però inexorable.  Encarem els mesos que venen amb l’optimisme de qui ve d’on ve i amb la certesa que el futur pot ser millor.  Aquest setembre, ben mirat, segur que vindrà farcit de notícies, de sorpreses potser, i val la pena encarar-lo amb ànim i bona disposició.

Avui us convido a imaginar quina pot ser la banda sonora d’aquest moment entre el record d’un estiu que se’ns esmuny entre els fulls del calendari i els mesos que tenim al davant, amb tot per descobrir i per escriure, encara.  Personalment, us convido a recuperar tot un clàssic d’Édith Piaf, compost ara fa seixanta anys. Tota una declaració de principis i un cant a l’esperança des d’una veu inconfusible.

YouTube Preview Image

 



ag. 272016
 

Convé no oblidar-ho mai:  qui té la clau de la caixa té el poder.  La resta, romanços.  I es dóna la circumstància que, avui per avui, la clau del quartos que necessitem a Catalunya no la tenim nosaltres, la té Madrid i el seu pervers Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), un autèntic instrument de tortura política que permet escanyar o donar aire a voluntat.

Una darrera mostra de la incapacitat que tenim per autogovernar-nos és que per accedir al FLA caldrà reformar la legislació en matèria d’horaris comercials i d’unitat de mercat, al dictat dels criteris de Madrid i no del que acordi el Parlament.  Tota una involució amb xantatge econòmic inclòs.

El Govern d’Espanya acaba de posar en marxa l’instrument definitiu de recentralització:  si vols diners, legisla com jo et dicti.  És a dir, no legislis res que pugui ser diferent al que es fa a qualsevol altre racó de l’Estat.  I com que els diners, ni que siguin nostres, ens els han de donar ells, a callar i a creure.  Queda clar que si no tenim els instruments de finançament propis no anirem enlloc, ni amb RUI, ni amb DUI ni amb res de res?  Queda clar que aquesta ha de ser la prioritat i no l’etern debat gairebé esotèric sobre un futur impossible?

Davant d’aquesta nova manera de fer -això sí que és nova política, mafiosa, però nova- algú encara té dubtes que el que ens cal per sobreviure és ser independents?  Ara s’ha obert el meló de condicionar les lleis per la via del finançament.  Els efectes són imprevisibles.  Avui són els horaris comercials.  I demà?  La llengua a l’escola?  Les funcions dels mossos?  Els mitjans de comunicació públics?  Un cop despertada la bèstia, tot és possible.  I el despertador acaba de sonar, mentre nosaltres seguim demanant cinc minutets més per mirar de seguir descansant entre somnis.



ag. 262016
 

Tot sovint tendim a pensar que el món és allò que veiem, només, tot i que Plató ja ens va explicar fa una pila de segles que la realitat sempre és molt més àmplia que no ens sembla.  Alguna cosa d’aquest estil deu passar al si dels partits polítics, que tenen una tendència a pensar i a actuar només en funció del que fan o diuen els altres partits polítics, oblidant que hi ha molta més vida partits enllà.

I molt em temo que el procés aquest que fa anys que diuen que anem fent pateix una mica d’aquest mal.  Les darreres eleccions ens van deixar una amarga victòria.  Hi ha majoria independentista al Parlament, però van faltar uns quants vots per guanyar el plebiscit que s’havia plantejat.  La resposta de la política ha estat, i és, mirar d’eixamplar el grup de partits favorables a la independència -sense gaire sort, dit sigui de passada- tot ignorant que l’èxit final passa per convèncer la ciutadania, no els partits.  I aquesta feina molt em temo que no s’està fent, ni sembla que estigui al punt de mira de cap formació.

Per la seva banda, allò que coneixem com a societat civil més o menys organitzada (ANC, Òminum…) es dedica a la noble tasca de mantenir la vitalitat i la moral de victòria de la gent, però sobretot dels ja convençuts, dels que omplen les crides de cada 11 de setembre.  Sumar, sumar, més aviat poc, em temo.

Ja se sap que qui no té feina el gat pentina, i jo segueixo de vacances.  Però, potser no aniria sent hora de prescindir d’algunes urgències de curta volada i poca amplitud de mires i concentrar tots els esforços a convèncer amb arguments sòlids, que en sobren, sobre la necessitat de ser independents i sobre què en guanyaríem?  I parlo de convèncer la gent del carrer, no els quatre que seuen en un escó.  Un cop feta aquesta feina, si la sabem fer, potser sí que podrem encarar amb garanties un nou plebiscit, una consulta o el que sigui, amb la seguretat que la majoria de la gent del país vol ser lliure i que ens en sortirem.

El moment que vivim és prou important com perquè obrim els ulls i deixem de mirar el mur d’ombres del Parlament, o dels ajuntaments, i girem la mirada cap al país, l’únic que realment podrà decidir, arribat el moment.

ag. 252016
 

Ja hi tornem a ser.  La pantomima de la taula negociadora PP-Ciutadans comença a mostrar la seva autèntica cara.  Més enllà de la corrupció, un excés escènic perquè sembli que la cosa és seriosa i que busca la qualitat democràtics, ja han aparegut les dues qüestions fonamentals:  la defensa a tota ultrança de la unitat d’Espanya i la intervenció en el sistema educatiu i en la immersió lingüística.  Res de nou.

Un dels avantatges que tenim els catalans és que coneixem Ciutadans des de fa temps, sabem d’on venen, per quin motiu es van articular en partit i quina és la seva, diguem-ho així, prioritat fundacional.  A Espanya no ho saben.  Encara viuen en l’esperança d’un nou Suárez regenerador, muntat en un cavall blanc, que porti una segona transició impossible.  Innocents.  Però ja ho aniran descobrint, que l’única prioritat de Rivera i els seus és combatre el català i, de retruc, donar ales a l’espanyolitat més unionista i més rància.

I ja tenim a debat, un cop més, la vital qüestió del català i a seva funció vehicular a l’escola com a camp de batalla, en una guerra artificial, inventada només per fer recular qualsevol intent de singularitat autonòmica (d’independència ni parlar-ne) i garantir la sagrada unitat de la pàtria davant dels desafiaments secessionistes.  El més greu del moment actual, però, és que venim de l’etapa Wert i no podem tenir cap dubte que el PP mobilitzarà tot el que calgui per, de la maneta dels seus nous socis, carregar contra la nostra escola i, ja posats contra la nostra llengua allà on puguin.

Per mirar d’endevinar què ens espera, només cal fer un cop d’ull a algun que altre ajuntament on Ciutadans té poder sobre l’equip de govern i veure com el català sempre és sempre un objectiu a abatre.  Sense cap mena de dubtes, tota una qüestió d’estat.  Tota una prioritat.

ag. 242016
 

No deu ser tan dolenta la corrupció en política quan s’assumeix amb la naturalitat amb que s’assumeix i quan només pot arribar a ser posada en qüestió, i encara amb molts matisos, si del que es tracta és de perpetuar-se en el poder.

Aquesta reflexió m’ha vingut al cap després de saber que Mariano Rajoy només accepta apartar de la primera línia de l’activitat pública els membres del seu partit investigats per corrupció si torna a sortir elegit president.  Si no, es veu que ja li està bé tenir les institucions plenes de presumptes delinqüents.  Més clar, doncs, impossible.

Espanta i indigna la banalització de la corrupció en la política, i la seva impunitat, tant penal, en causes que duren anys i anys i que hom comença a pensar que acabaran en res, com social, ja que ningú s’exclama gaire de tenir polítics investigats al capdavant d’institucions d’allà i d’aquí.  I de moment, l’única resposta, postures com la de ciutadans que va de defensor de la netedat i que, temps al temps, no tindrà cap inconvenient, si cal, de perpetuar en el poder el partit més investigat per la justícia, en un exercici magistral d’hipocresia política.  Un més, de fet.

Assumim-ho en tota la seva extensió:  l’activitat política, a Espanya (i en bona mesura també a Catalunya) és immune a la corrupció i a l’abús del poder.  Com més clar ho tinguem, més fàcil serà que algun dia hi puguem posar remei.  Venim d’on venim i la mentalitat franquista en l’activitat pública encara és moneda d’ús corrent.  Que en volem dir-ne democràcia? Diguem-li com vulguem, que el nom no fa la cosa i la realitat és la que és.

ag. 232016
 

Que s’acabi d’una punyetera vegada aquest agost, si us plau.  Ara que ja no tenim ni els Jocs Olímpics, i com que encara no ha començat el curs (ni l’acadèmic ni el parlamentari) i la lliga tot just s’ha posat en marxa, sembla que, realment, qui no té feina el gat pentina i qui no sap què dir es dedica a debats tan absurds com mirar d’explicar si cal anar o no a les manifestacions de la Diada.

Em sembla un espectacle més que trist i propi de gent amb poc senderi això de provar de racionalitzar si cal o no anar de manifestació l’11 de setembre.  Ja fa uns dies que aquest sector suposadament esquerranós i estrany de les Colau, Coscubiela, Rabell i companyia va jugant al sí però no, en un intent desesperat de no semblar massa botiflers, però assegurant-se que ningú pugui tenir cap dubte del seu antiindependentisme.  Patètic tot plegat, i més tractant-se de gent que governa o que forma part del Parlament.  Caldria esperar-ne una mica més de nivell, però no.

L’11 de setembre, manifestacions.  Com cada any des de fa una pila.  I com sempre, qui s’hi senti cridat hi anirà, i qui no, no.  Així de fàcil.  Així de clar.  No cal fer cap acte sacramental d’afirmació nacional.  La decisió de manifestar-se o no és personal, íntima.  Intentar convertir aquest gest tan simple i tan primari, fins i tot, d’unir-se a una pila de gent per reivindicar alguna cosa mai no hauria de ser un espectacle periodístic, però es veu que l’agost s’ho empassa tot, més enllà de les platges.

A aquestes alçades de la pel.lícula, qui més qui menys ja sabem quin peu calça cadascú.  No cal anar fent el paperot, tant si és enfundant-se una samarreta, com si és menystenint-la.  Però, si us plau, que tota aquesta colla es guanyi el sou, es dediqui a allò que té encomanat i, sobretot, que ens deixi en pau amb les seves batalletes particulars, que no ens interessen en absolut, i ja cansen.

ag. 222016
 

S’han acabat els Jocs de Rio i tornem a la normalitat.  S’han acabat un jocs que, entre altres moltes coses, han servit perquè, per primer cop amb certa intensitat, hagin saltat les alarmes del masclisme, que va des de la valoració de la vestimenta i físic de determinades esportistes, fins a l’entrevista amb entrenadors i parelles sentimentals d’alguna que altra medallista que es veu que són els autèntics responsables del seu triomf, passant per la machada (remarco que la paraula ve de macho) de les jugadores de bàsquet que van arribar a la final (així ho va publicar un determinat diari madrileny).  El masclisme hi és, però finalment, s’hi alcen algunes veus per denunciar-lo.  Tot un avenç.

I tornant a la normalitat, tornem també al masclisme que rebrota amb força, igual com les ideologies totalitàries, dit sigui de passada, i que sap trobar vells i nous sistemes per anar amarant el pensament, especialment el més jove, sense que es noti gaire i a partir d’evidents models de referència.  Un exemple?  El cinema.  Avui recomano la lectura d’aquesta crítica de la pel.lícula “El escuadrón suicida”, una de les estrenes destacades de l’estiu, i tota una mostra de com el supremacisme del mascle és ben present en el més íntim del nostre pensament.

Diuen que el cinema és cultura, i no seré jo qui ho negui.   De tota manera, quan el cinema, o la cultura (o l’esport, o els mitjans de comunicació), es posen al servei de determinats posicionaments socials que haurien de ser un trist record de temps passats, però que no ho són ni de lluny, potser cal replantejar-nos què estem fent entre tots plegats i repensar els nostres models culturals, socials, periodístics i mentals.

Sigui com sigui, ja sabem que tot això són coses de primmirats i llepafils, que les dones són completament iguals que els homes a les societats occidentals i que prou contentes han d’estar d’aixecar tantes passions entre els representants del gènere contrari.  I així anem fent.

ag. 212016
 

Em fa molta ràbia aquella gent extremadament positiva, que diu que tot ho veu de color de rosa i que va per la vida amb un somriure permanent, tot sovint entre impostat i hipòcrita, dit sigui de passada.  I no em fa ràbia perquè jo sigui pessimista de mena, sinó perquè la realitat mai no és meravellosa, i està farcida de desenganys, fracassos, dolor, renúncies, tristeses… que, per més que ho vulguem negar, no sempre podem vestir de positivisme.

Fa un parell de dies vaig ensopegar amb aquest article sobre l’optimisme tòxic (gran expressió), i vaig pensar que valia la pena compartir-lo perquè, d’alguna manera, explica i ordena les meves sensacions davant de persones amb somriure dentífric permanent.  Val la pena dedicar-hi uns pocs minuts.

No em tinc per una persona negativa ni pessimista, però tampoc per cap optimista desmesurat.  Al llarg dels anys he anat descobrint que una bona manera d’anar per la vida és no esperar gran cosa més enllà de les pròpies capacitats i habilitats i, com a molt, del petit cercle personal que tenim més a la vora.  Qui millor que un mateix pot saber què pot donar de si i a què pot aspirar, sense enganyar-se?  A partir d’aquí, d’aquesta expectativa potser massa baixa, potser massa realista, tot el que arriba s’esdevé un regal, un èxit, una enorme i fascinant sorpresa, tant si parlem d’amistat, com de projecció professional, d’amors, de descobertes inesperades, de fortuna… del que sigui.  Tot el que ens ve de fora del nostre nucli íntim és un autèntic tresor i un motiu per tirar tots els coets que vulguem per celebrar-ho.

Tot sovint les grans decepcions van de la mà de les altes expectatives, sobretot quan assolir-les no depèn de nosaltres.  Rebaixar aquest llistó i deixar-nos sorprendre per tot el que de bo ens arribi -i agrair-ho com cal- potser és la clau de volta de l’optimisme saludable, o de la felicitat fins i tot, si voleu.

 

ag. 202016
 

De tant en tant, és com si l’atzar es posés simpàtic i ens volgués sorprendre amb alguna que altra coincidència curiosa.  En qüestió de poques hores van tenir lloc, amb 39 anys de distància, l’anunci d’unes hipotètiques eleccions el dia de Nadal i l’aniversari de la mort de Groucho Marx.  I què té a veure una cosa amb l’altra?  Doncs potser res, però ben mirat, i si pensem que ja és més fàcil trobar a Internet cites cèlebrement absurdes de Rajoy que frases memorables de l’actor, potser la distància entre l’un i l’altre -genialitat a banda- no és tanta com podria semblar.

Sigui com sigui, em quedo amb el gran Groucho, un home singular a qui devem una bona colla de pel.lícules on l’humor es vesteix d’absurd, d’ironia, de burla… per acabar deixant algunes de les millors comèdies de la història del cinema.  Ara que fa 39 anys que ja no hi és, val la pena dedicar-li uns minuts.  Al cap i a la fi, un aniversari que no és cap xifra convencional (què són 39 anys?  ni 35, ni 40) lligaria prou bé amb el seu humor gairebé surrealista.

Com que hem començat parlant de frases, us recomano, a tall de resum, un recull que ahir va córrer per la Xarxa, amb 14 cites de Marx i que ens recorda que Groucho sí era un home de principis.  Potser de principis canviants, però principis al capdavall.  D’altra banda, permeteu-me que us recomani de recuperar Duck soup, o Sopa de ganso, en la seva versió espanyola, segurament la millor i més brutal obra del marxisme.  Aquesta pel.lícula, al cap i a la fi, entre acudit i acudit, entre escena absurda i escena encara més absurda, acaba sent una sàtira ferotge de la política, de la diplomàcia i, fins i tot, de la guerra, fins al punt que Mussolini la va prohibir a Itàlia, perquè la va considerar un atac personal.

Llarga vida a Rufus T. Firefly, un president que, des de la ficció, ens recorda que l’absurd sempre pot ser superat per un absurd encara més gran, i que res no és prou seriós com perquè no ho puguem prendre a broma.  Bon Nadal, president Firefly.  I és que la realitat sempre acaba superant la ficció.  També en l’absurd.

css.php