Mar 212019
 

Ben mirat, el que realment resulta significatiu i revelador, en tots els àmbits, són les tendències, no els fets puntuals, per més importants i remarcables que puguin resultar en el moment en què es produeixin. Tot té el seu camí, la seva evolució, i és el que acaba duent, o no, a algun lloc. El judici del procés n’és un bon exemple.

Ja comencem a tenir una mínima perspectiva de per on i de cap a on van les coses, com per no deixar-nos enlluernar ni vèncer per declaracions puntuals, ni per intervencions més o menys ocurrents. Amb aquesta mínima perspectiva ja podem veure amb claredat algunes coses:

  • Que les més greus acusacions són el producte d’un relat fantasiós que ben poc, per no dir res, té a veure amb la realitat d’uns fets encara frescos i ben presents. I que es van desunflant sessió a sessió.
  • Que la professionalitat i la capacitat d’alguns servidors públics, tant de l’àmbit polític com del policial, quedaran, per molts anys, més que qüestionats. Constatar la desmemòria, l’arrogància i les maneres de fer d’uns i altres no diu res de bo sobre la seva feina.
  • Que molts dels testimonis declaren amb la lliçó ben apresa, però són uns autèntics sabatots quan es veuen obligats a respondre allò que no s’han preparat. Una nova ombra sobre la veracitat del seu relat, sovint carregat d’un dramatisme que el deslegitima i d’una ràbia, per no dir odi, més que evident.
  • Que la imparcialitat de qui ha de jutjar tot plegat no sempre resulta tan evident con fora desitjable. Tot i que cal esperar a la sentència final, l’evolució que s’hi aprecia no apunta res de bo.

I podríem seguir valorant detalls, com ara el paper merament propagandista de l’acusació particular, però potser no cal. Ara mateix -en el futur ja veurem-, el judici no és gran cosa més que un tortuós camí entre la farsa i el drama, amb moments de comèdia, fins i tot. Caldrà seguir l’evolució amb atenció, en qualsevol cas, perquè és molt -massa, de fet- el que s’hi està jutjant. I tots patirem els efectes del veredicte, no en tinguem cap dubte.

Mar 202019
 

No anem bé. De tota manera, si no fos perquè tot plegat implica patiment i dolor de molta gent, hi hauria per muntar una comèdia digna dels millors còmics. Ahir mateix vam tenir un parell de mostres d’aquesta obra bufa en què s’estan convertint els poders públics. Repassem:

En primer lloc, com no podia ser d’altra manera, el judici aquell que fa dies que ens té distrets. M’encanta veure com alts comandaments policials i agents forjats en mil conflictes parlen de terror davant d’una multitud pacífica i desarmada, amb un to de dramatisme que per a ells voldrien molts actors. Fins i tot, són capaços de fer-ho rememorant situacions que no van viure personalment i que només coneixen per freds informes. S’hauria d’anar estudiant algun premi Max per a algun d’aquests meritoris testimonis.

D’altra banda, Pablo Casado, sempre disposat no sé si a fer bo Vox, o a conservar l’espai electoral de la ultradreta, se suma a la campanya contra la protecció a les dones que pateixen violència masclista i, recorrent a la ironia despectiva que el caracteritza, deixa anar que a veure si harem d’escortar aquestes dones pels carrers. I aquest individu aspira a governar un país. Algú li pot explicar que sí, que hi ha dones, víctimes de la violència masclista que ells neguen, amb protecció policial, per intentar que no les matin? Gràcies.

I per acabar, i poc se n’ha parlat, el Tribunal Suprem no ha admès a tràmit el darrer recurs de l’Ajuntament de Tordesillas contra la sentència que prohibeix la celebració d’aquella bajanada monstruosa del toro de la Vega. Preparem-nos contra aquest nou atemptat contra els costums i tradicions més castissos de l’Espanya profunda i ancestral. A veure què tarden Casado, Ribera o Abascal i els seus generals a bramar contra aquests jutges venuts al radicalisme, al populisme, a Torra, a Batasuna, o a alguna cosa pitjor. Temps al temps.

Una altra cosa no, però distrets sí que n’estem amb tot plegat. Dramàticament distrets, de fet, i encara no en som prou conscients.

Mar 192019
 

Un dels efectes a mitjà i llarg termini que deixaran aquests anys de procés serà el reforçament del poder de l’estat. O més ben dit, la confiança en les seves capacitats. L’1 d’octubre i l’aplicació del 155 van ser els laboratoris de proves de la involució política i social sobre una societat convençuda que la democràcia és això i que la Constitució ve a ser les taules de la llei que Moisès va rebre directament de Déu. El resultat d’aquest experiment és la seguretat que es pot mentir, reprimir i intoxicar la societat fins al punt que l’aplicació de mètodes i estratègies netament colpistes i clarament feixistes són assumides per una immensa majoria com les úniques possibles.

Ara, qualsevol govern d’Espanya sap que la força i la involució són estratègies aplicables, sempre que s’apel·li amb vehemència a la unitat de la pàtria, i sempre que es compti amb uns mitjans de comunicació venuts al poder i amb la benedicció del cap de l’Estat. A partir d’ara, qualsevol dissidència es pot considerar una estratègia de divisió de la societat, i qualsevol alternativa una provocació que trenca la cohesió fins i tot al si de les famílies. I no passa res. Evidentment, davant del perill de la divisió, millor barrar el pas al diàleg i imposar la força, tant de les porres, com de les togues.

Anem cap a una uniformitat social, política i mental, sobretot mental, molt perillosa. El discurs de la igualtat entre tots els ciutadans ens duu, irremeiablement, al pensament únic, a les veritats absolutes i inqüestionables i a l’eliminació, tard o d’hora, dels drets esgarrapats a franquisme al llarg d’aquestes darreres dècades. Els poders de l’Estat saben que poden imposar el que vulguin, allà on calgui. I no dubtaran a fer-ho, no ens enganyem. Avui tots els que no som el poder, el discurs oficial, allò que en diuen constitucionalistes, som l’enemic. Tant li fa si som independentistes, d’esquerres, bascos, catalans, activistes socials, feministes, excomunistes reciclats, o si parlem una altra llengua; tots som part del complot radical que amenaça la convivència i que vol trencar Espanya.

Algú es va pensar, innocent, que això anava d’independència. A poc a poc es va veient que això va de drets tan bàsics com el d’opinar o de manifestar-se sense por, o de no perdre res del que col·lectius com el de les dones, o els homosexuals, per posar només dos exemples ben evidents, han aconseguit després de molts anys d’esforç i de nedar a contracorrent. La tempesta que ha patit el procés ha deixat aquest fangar. I encara em temo que no en som prou conscients.

Mar 182019
 

Per poc que parem l’orella, encara podrem sentir els ecos de les veus que es van reunir dissabte a Madrid per dir, alt i fort, que el dret a decidir no és cap delicte. I per primer cop, potser, molta gent de fora de Catalunya va entendre algunes coses, i s’hi va afegir, conscient que impedir el dret a opinar en unes urnes més enllà de sobre quin partit ha de governar, ha de ser no només un dret, sinó una obligació democràtica que cal cuidar i atendre escrupolosament. Com també cal defensar sense matisos el dret de manifestació que alguns afirmaven que impedirien, dissabte mateix, així que arribessin a govern.

Cap de setmana estrany, en el fons, en què es van barrejar una república molt més virtual que real, un judici injust que qui sap com acabarà, un qüestionament de la monarquia, una demostració de força -una més- i de civisme, i un cert regust creixent a la necessitat d’un pacte amb qui no vol ni sentir a parlar de segons què. Tot molt complex. Tot extraordinàriament complex, en contrast amb els somriures clònics, artificials i estudiats d’alguns dels nostres més alts representants polítics, amb més aparença de cartell electoral que altra cosa.

Fa temps que penso que el 155 va marcar l’inici de la voladura controlada del procés. Mirant aquest cap de setmana amb la mínima perspectiva d’unes poques hores encara n’estic més convençut, malgrat la bona voluntat i les esperances de moltíssims ciutadans que mai no fallen. També estic convençut que algú, a Espanya, comença a entendre allò que fa tant de temps que diem: que això no va d’independència, o no només, sinó de democràcia. Vistes les reaccions, i els silencis, a dreta i esquerra, tot plegat cada dia resulta més evident. Nosaltres no som, ni serem, potser, independents, però ells no són, ni seran -si molt no canvien- demòcrates. I els tambors de guerra del feixisme, cada cop més a prop.

Mar 152019
 

Això del judici (segur que no cal concretar de quin es tracta, oi que no?) és un no parar. Ahir mateix, una declaració llarga, contundent i molt aclaridora del major Trapero. Una declaració que, sense cap mena de dubtes, desmunta molts castells de sorra, tant a la banda de les acusacions, com a l’imaginari col·lectiu de molta gent de bona fe.

Un dels efectes que tindrà aquest judici, i que no tinc clar que en siguem encara prou conscients, és que deixarà al descobert moltes vergonyes. En primer lloc, d’una fiscalia que construeix una causa sobre la ficció d’uns informes policials més que inconsistents, per molt suport mediàtic que tinguin; i d’una altra, d’una esbojarrada cursa política, amb moments memorables de lluita entre mascles alfa, cap a un horitzó incert, i sense tot allò que s’havia anunciat, al darrere.

Res de tot plegat, però, farà trontollar les conviccions dels uns i dels altres. Els defensors de la unitat d’Espanya seguiment defensant-la, i els que volem la independència, també, malgrat la mediocritat -o les obscures intencions- de jutges, fiscals, policies, mitjans o polítics. Al capdavall, tots ells són només circumstàncies temporals que duren el que duren, mentre que les idees -els ideals, fins i tot- els sobreviuran a tots ells, i també a nosaltres, em temo, a l’espera d’unes circumstàncies més favorables.

El que ja no tinc tan clar és si, en algun moment, hi haurà alguna mena de reconeixement d’errors, o alguna cosa semblant a una rectificació pública, a banda i banda. Crec que la societat catalana, i també l’espanyola, de fet, ho mereixem. Però, és clar, això ja són figues d’altre paner, i ara del que es tracta és d’escarmentar o de sobreviure políticament, no de fer cap exercici de realisme o de justícia real. Qüestió de prioritats.

Mar 142019
 

Potser sí que es podia esperar, però francament, així i tot costa de pair, perquè ja supera qualsevol límit que pugui tenir allò que en diuen democràcia. Em refereixo a la nova proposta del PP, proclamada als quatre vents per boca del seu líder Casado, a propòsit de la maternitat i de les facilitats que aquest partit, si governa, donarà a aquelles dones que vulguin ser mares.

Quan encara no ens hem refet del tot de la brutalitat del robatori de nens acabats de néixer, a determinades institucions molt vinculades a l’església catòlica, i quan fa quatre dies que el mateix Casado volia donar lliçons a les dones sobre què duen a dins, referint-se al fetus, ara arriba el moment de bescanviar els fills de les mares sense papers per una pròrroga de la seva deportació. Tu em lliures el fill perquè el pugui donar en adopció i jo ajorno la teva expulsió del país. Exactament igual com aquelles monges i metges de no fa tant de temps: quina vida més bona li espera al teu fill si l’adopta una família amb possibles, i no si te’l quedes tu, que ets una desgraciada sense papers ni futur. Us sona el raonament?

Sembla ciència-ficció, o la imitació grollera d’un guió televisiu. Però no, és una de les propostes estrella del programa electoral del PP. A la vista de tot plegat, ja podem afirmar que aquest partit és descaradament masclista, franquista i xenòfob, o encara no? Potser haurem d’esperar a les deportacions en massa dels immigrants? Potser granges de parteres vestides de centres d’acollida per a dones embarassades? O potser a la desaparició inexplicable de nens o d’adults? De tot plegat tenim encara memòria molt fresca. Però sembla que a l’hora de votar, la fascinació hipnòtica de la bandera tot ho amaga.

Parlar de polítiques de família amb propostes com aquesta, i com moltes altres que de ben segur que veurem en aquesta esbojarrada cursa cap al feixisme que alguns han posat en marxa, és una burla a la democràcia i a la justícia, però sobretot a la dignitat humana, directament, per més somriures i més aplaudiments que es vulguin fer per maquillar la barbàrie.

Mar 132019
 

De vegades, la ficció, sigui la dels llibres, o la del cinema, sense anar més lluny, ajuda a entendre la realitat i a interpretar-la correctament, pas previ per poder avançar. Un d’aquests referents de ficció que convindria tenir sempre a mà és una pel·lícula de l’any 1990, amb un fantàstic Robert de Niro; em refereixo a Awakenings, o “Despertar”, en el seu doblatge al català. En aquesta obra, un pacient catatònic, gairebé per art de màgia, o per obra i gràcia de l’administració d’L-dopa, l’estiu de 1969 recupera la seva activitat vital plena, tot i que només durant un breu temps, fins que finalment torna al seu estat letàrgic.

La pel·lícula, en el fons, no deixa de ser una meravellosa metàfora de la vida mateixa, que ens dona i ens pren, de manera constant, per més influències externes que actuïn en un sentit o en altre. Ben mirat, això tant és aplicable a cadascun de nosaltres, en la nostra realitat particular, com a les societats. Si repassem els darrers anys del nostre país, caldria analitzar amb cura què ha fet saltar pels aires el tradicional oasi que tot ho mantenia en una mena de calma sospitosa, i què ha injectat una energia inimaginable fa només un temps, a tanta i tanta gent. També caldria saber qui són els nostres particulars doctors Oliver Sacks, com en la pel·lícula, quina és la nostra relació amb ells, quins els interessos dels uns i dels altres, element clau en el discurs narratiu del film, i quina la droga que ha facilitat el miracle.

Ara mateix, m’atreviria a dir que ens trobem a finals d’aquell estiu del 69 que narra la ficció cinematogràfica, i que van tornar els símptomes de l’encefalitis letàrgica. No tinc clar si per ineficàcia del tractament, per voluntat -o per incapacitat- del mateix neuròleg, per un excés de confiança en solucions miraculoses, o per una mena de maledicció històrica, gairebé patològica, que ens condemna de manera irreversible. O potser no. Potser només ens trobem en una fase avançada del tractament, amb efectes encara desconeguts. Sigui com sigui, no està de més recordar aquesta interessant producció per anar consolidant la consciència plena de què som i què podríem arribar a ser, malgrat totes les dificultats i tots els fracassos. I el valor intrínsec de saber-nos lliures i capaços, ni que només sigui per un breu temps.

Mar 122019
 

Emocions o raó. Què ha de regir els nostres actes? La pregunta és tot un clàssic. És allò de si ens hem d’escoltar més el cor o el cap a l’hora de prendre qualsevol decisió. La resposta, evidentment, variarà en funció del moment, de la persona, o del context, fins i tot. Però si parlem de política, de la manera d’organitzar-nos com a societat i de qui ha de dirigir aquesta activitat, em fa l’efecte que les emocions han de quedar en un lloc secundari, i el que hauria de primar és el fred raciocini.

Arriben eleccions i molt em temo que la distància entre la gent, nosaltres els votants, i els candidats es va fent més i més gran. Els primers esperem respostes i, els segons, el poder i tot el que comporta. A més distància, entre tots dos, major apel·lació als sentiments, perquè la raó sempre és un jutge molt més dur de la realitat. Recórrer sistemàticament als grans principis, als dogmes de fe, gairebé, com ara allò de la unitat i la igualtat de tots els ciutadans, és una manera prou efectiva de deixar de banda la raó, igual com ho és posar com a caps de llista persones que mai no podran exercir la feina per a la qual hauran estat votats. Tota una crida a les emocions, en uns moments en què la raó és un bé escàs, i en què tot plegat és massa confús. Potser fins i tot intencionadament massa confús.

I així anem. Nosaltres deixant-nos portar pels sentiments i les passions, mentre ells, els que dirigeixen els nostres destins col·lectius, amb la fredor insensible del màrqueting polític més pur, fan i desfan per no perdre espais de poder o d’influència, o per recuperar-los si és el cas. Pel camí, la dignitat institucional es va ressentint, i també la noblesa de l’exercici de la política, mentre s’aplana el camí a les solucions més simples i més brutals, d’infausta memòria.

Mar 112019
 

Moltes eleccions a la vista, i un cert aire de desbandada, segons on. De desbandada i, com ja és tradicional en la nostra política, d’obligació de col·locar o recol·locar segons qui, molt sovint per uns mèrits molt més que dubtosos, professionalment parlant. Per no dir políticament o humanament, també.

És cert que vivim uns temps amb un dèficit greu de lideratges, ara que els que van protagonitzar els darrers anys de la nostra història política són a la presó o a l’exili. I cert també que una certa boirina de por latent difumina la rellevància que s’espera d’alguna institució. Ajuntaments, diputacions i Corts Espanyoles són tres destinacions segures, amb força recorregut temporal i sense gaires riscos. Destins perfectes, ara mateix. De tota manera, i per molt humanes que em puguin semblar determinades actituds i determinats comportaments, la pregunta és on queda el compromís amb una institució a la qual s’ha accedit fa pocs mesos? Aquest és tot el respecte que mereix?

Són temps estranys i convulsos per a la política catalana i, molt especialment per a les seves primeres institucions: La Generalitat i el Parlament. El cop del 155 ha estat brutal per a molta gent i és fàcil d’entendre actituds de prudència, de por, o de covardia, fins i tot. Però això no impedeix que exigim responsabilitat, valor i coherència als caps de cartell de les diferents formacions. Si els grans partits no tenen la capacitat de substituir una desena o dues de responsables polítics, què en podem esperar, realment? Les vacil·lacions i els moviments excessius mai no apunten res de bo. Ni l’enquistament en posicions impossibles, tampoc.


Mar 102019
 

Surt el sol de nou, no sé si ansiós, tossut o per rutina, com l’anunci lluminós d’una primavera que es va insinuant amb insistència, encara que el calendari imposi el seu pas implacable. Surt el sol i el teló fosc de la nit s’esvaeix, un dia més, per mostrar-nos aquell univers de colors i de contrastos que convida a mirar i a viure amb intensitat.

A poc a poc, amb les primeres llums, es va desvetllant un món conegut i sempre diferent, on els sorolls i les imatges, amb la mandra que exigeix la primera hora, van ocupant el lloc que els pertoca en la fotografia que decora l’espai limitat de la nostra vista. Dia lluminós, amb l’escalf previsible del migdia. Bon dia per compartir temps, segurament el bé més preuat i tot sovint menys valorat, i taula i estovalles -companyes amables de tantes ocasions-, perquè el bon temps és tota una invitació a sortir, a retrobar la natura, i a abandonar, per una estona, la cuirassa acollidora de les quatre parets de cada dia.

Diuen que el març és un mes traïdor, climatològicament parlant. Potser sí. Però avui toca un d’aquells diumenges que no maten ningú, ni la vella ni la jove, perquè no pot; perquè el sol avui surt amb ganes i, igual com a l’estiu, que tota cuca viu, avui és un dia excel·lent per celebrar la vida i per gaudir, amb calma i sense pressa, de tot el que tenim davant dels nassos, i que no sempre valorem com caldria.

css.php