ag. 202017
 

Setmana atípica, aquesta que tanquem.  Una d’aquelles setmanes que es recordaran molt de temps i que ens han d’ajudar aprendre moltes coses que havíem pogut intuir, però que mai no havíem sentit, realment.  I és que, de tant en tant, la vida ens sacseja amb una virulència inesperada i contundent i ens mostra el seu rostre més dur.  Aleshores, la sorpresa, el desconcert i la por se’ns fan presents i ens obliguen a descobrir nous escenaris, noves maneres de seguir endavant.

Aquesta setmana hem après, si encara no ho sabíem, que som vulnerables, fràgils, i que necessitem, i de quina manera, aquells que tenim a la vora, perquè només des de la solidesa dels neguits compartits, només fent causa comuna de la incertesa i la inseguretat ens fem forts i ens podem alçar de nou, enmig de qualsevol escenari advers.

El dolor passa, fa el seu curs, ràpid o lent, però passa, i la calma, amb la seva parsimònia, finalment ho va posant tot de nou a lloc;  i la calma duu la il·lusió renovada.  Avui és diumenge;  vulguem o no, un dia que sempre tanca un període i dona pas a un altre, a una nova setmana, a un nou dilluns, principi de tot o, com a mínim, de la voluntat tossuda i renovada de tornar a somriure i a passejar sense angoixa.  I voler és el primer pas per poder.

 



ag. 192017
 

Ahir va ser dia de minuts de silenci.  Malament rai, quan això passa, i de tant en tant passa.  Ahir, els carrers i les places del país van acollir grups de persones que van voler mostrar el seu suport a les víctimes dels atemptats de dijous i a les seves famílies amb un gest simple però contundent:  el silenci.  És ben sabut que moltes vegades el silenci diu molt més que les paraules.

Repassant la gran quantitat de fotografies que ahir van omplir les xarxes socials, i que van il·lustrar aquest dol col·lectiu, vaig poder dibuixar tres categories, si se’n pot dir així.  Una, la del silenci profund, la del respecte de la ciutadania, quan no cal dir res, perquè tothom sap què s’està dient;  una segona, sovint institucional, en què un representant d’un determinat ajuntament, o comunitat de qualsevol mena llegeix un manifest, una declaració que explicita aquest suport, en nom de tothom que l’acompanya.  Finalment, hi ha un petit, per sort molt petit, grup d’imatges en què l’alcalde (em sap greu però sovint es tracta d’alcaldes) agafa el micro i deixa anar el seu missatge, amb bona intenció imagino, i amb paraules fàcils de compartir, però amb un excés d’afany de protagonisme que res no té a veure amb l’objectiu del senzill acte del silenci.

Quan tothom crida, potser el millor és callar.  Trencar el silenci, el respecte, el dol, amb una irrefrenable expressió d’ego em sembla totalment fora de lloc, i això també va passar ahir en alguna que altra de les nostres ciutats i viles.  Però ja sabem que fins i tot de les desgràcies hi ha qui en vol treure rèdits.  És el nivell d’una determinada classe política.  Ahir, les úniques paraules que tenien sentit eren el ja famós “no tinc por”.  I encara podríem afegir, amb veu molt baixa, tan baixa que ningú no la pugui sentir:  “i si en tinc me l’empassaré i seguiré endavant amb la vida”.



ag. 182017
 

S’havia dit tants cops, que només era qüestió de temps… I finalment ha passat.  Atemptat amb un vehicle a la Rambla, una nova manera fàcil, barata i gairebé imprevisible de matar que ja havíem vist a Niça, a Berlín, a Estocolm, a Londres, i que, molt em temo, té un llarg i dolorós futur per endavant.  I nou atemptat, en aquesta ocasió avortat, amb els ja coneguts cinturons bomba, al passeig marítim de Cambrils.

Ens agradi o no, ens anem acostumant a conviure amb la incertesa, amb la inseguretat, amb la por, fins i tot.  El risc d’un atac puntual, amb els mitjans més inimaginables i al lloc més inesperat creix i s’anirà fent un lloc a les nostres vides, igual com els accidents de trànsit o les malalties mortals, i no hi haurà policia que els eviti del tot, igual com no hi ha medicines per a tots els mals, ni dispositius de seguretat absoluta als vehicles.

Ahir, estupefacció; avui, dol.  Però vindrà el cap de setmana i les nostres vides seguiran, les de molts, amb l’alleugeriment de saber que cap dels nostres no es troba entre els morts i els ferits, i altres amb el dolor per la pèrdua absurda dels seus estimats.  I potser la setmana que ve, o més enllà, caldrà revisar els mecanismes de funcionament i les competències de tots i cadascun dels cossos i forces de seguretat, i tant de bo sigui justament això, la seguretat dels ciutadans, la prioritat a preservar, per damunt de qualsevol altra cosa, perquè un futur incert i cruel ja ha arribat i cal ser-ne ben conscients, perquè és el que ens tocarà viure.



ag. 172017
 

Molesten.  Senzillament, molesten i incomoden les imatges de les pasteres desembarcant, els cadàvers d’homes, dones i nens amuntegats o flotant a la deriva i, en general, la misèria i la desesperació ocupant un espai, la Mediterrània, dedicat, especialment aquests mesos, a acollir creuers, embarcacions esportives de tota mena i milions i milions de banyistes a la recerca de la bondat del clima i de la calidesa de l’aigua i de les platges.

Com que vivim en un món en què la realitat no existeix si no es veu, el més pràctic per preservar la placidesa turística i, de passada, per mirar de tancar l’aixeta dels desesperats africans que encara pensen que Europa els espera amb els braços oberts, és fer fora els testimonis incòmodes, és a dir, les ONG que treballen per rescatar nàufrags i refugiats, ja sigui gràcies a la sempre més que dubtosa complicitat amb el govern libi, ja sigui respectant la impunitat d’algun que altre vaixell de moderns pirates, ja sigui des del silenci sempre còmplice dels estats membres de la Unió Europea, o des de polítiques amagades i implacables.

Sigui com sigui, tant els fa què els passi als milers d’africans que es llencen al mar cada dia.  L’important és que no arribin a les nostres costes, que no ens molestin, que no incomodin als turistes.  I si el preu a pagar per posar fre al trànsit de pasteres és la mort, doncs mala sort.  Que es morin, si no es volen quedar a casa seva.  Però, sobretot, que no molestin ni deixin imatges desagradables, que som a l’estiu i és temps de sol i platja.

ag. 162017
 

Servir, o servir-se’n.  Qui diu que els pronoms no són importants?  Segurament, el ministre d’Exteriors d’Espanya, mateix.  El menyspreu per la gramàtica, en casos com aquest, és menyspreu per tot, menyspreu pels altres.  I és que només des del menyspreu absolut es pot entendre que algú com Alfonso Dastis té tot el dret del món a tenir-ho tot pagat quan surt de casa, tant si ho fa vestit de ministre, com si no.

El personatge en qüestió ha passat uns dies de vacances amb la seva dona a Equador, però amb el petit matís que s’ha allotjat a la residència oficial de l’ambaixador i que s’ha fet dur arreu en un cotxe oficial.  Diuen des del Govern que Dastis s’ha pagat el viatge, malgrat tot, i que ha dedicat part de les seves vacances a compromisos oficials.  Ni que això fos cert, em costaria de creure que pagués l’avió, perquè prou es podria entendre, si realment ha dut a terme reunions oficials, com una despesa més de la seva actuació.  Però em costa molt creure-ho, francament, i més venint d’un govern que menteix constantment.

Servir no és servir-se’n.  No ho hauria de ser si es tingués en un mínim de consideració la funció pública que també desenvolupen els alts càrrecs polítics.  Però es veu que no, es veu que els alts càrrecs consideren que tenen dret a tot:  a fer-se passejar, a no pagar un àpat ni per equivocació i a tenir allotjament de franc siguin on siguin…  Perversió del sistema o mentalitat caciquil?  Segurament una mica de tot.  I la pena és que no només passa amb aquest subjecte.  Mirem amb les ulleres de prop i trobarem exemples similars a tort i a dret.

ag. 152017
 

Quin sentit té la paraula compromís en uns temps on tot sembla efímer i on la velocitat i el canvi són poc menys que autèntiques cartes d’identitat, quan no directament valors socials?  Quin sentit té demanar un compromís ferm a algú?  Quin sentit arribar a sentir el goig de comprometre’s de cor?

Realment, parlar de compromís gairebé pot voler dir fer un viatge al passat, quan tot tenia els seus rituals, les seves formes i els seus temps, alguns fins i tot permanents.  Així i tot, cal recuperar la paraula i el concepte.  Cal tornar a reivindicar el compromís com a expressió d’un vincle sòlid amb el que sigui:  amb unes idees, amb un país, amb un grup, amb unes creences, amb una persona… perquè només des de l’estabilitat del compromís autèntic sabrem construir un futur coherent i estable.

Ahir, un parell de joves van jugar a ser antics, en el millor sentit de la paraula, i van acordar un compromís mutu que els durà, si la sort els acompanya i ells no defalleixen, a una vida plena, satisfactòria i feliç.  Bona sort.  Ens tindreu al costat.

ag. 142017
 

Potser és que sóc malpensat, o potser és que el temps em va ensenyant que res no acostuma a passar perquè sí, però el conflicte a l’aeroport d’El Prat fa un tuf molt estrany, molt més estrany que el d’un conflicte laboral.  D’entrada, ja fa molt de temps que es van produint les aturades parcials i tot plegat, amb els problemes que comporten per a tots aquells que han d’agafar un vol.  Val a dir que durant molt de temps no va haver cap moviment per part del Govern d’Espanya.  Només hi havia una situació anormal que causava un greu perjudici al sector turístic i de negocis (els grans consumidors de vols) a Barcelona i, de retruc, a Catalunya.

Finalment tot esclata, fa uns dies, i apareix el president Rajoy repartint responsabilitats a tort i a dret, tant si qui rep té competències com si no i, de passada, parlant per primer cop de manera clara de conflicte laboral, perquè les sospites d’una mà negra d’aquelles que corren per les clavegueres de l’estat es feien cada cop més intenses i calia desviar l’atenció.  I després el ministre, i el gabinet de crisi, i les taules de negociació, i la Generalitat de mediadora.  I finalment, la Guàrdia Civil i l’amenaça d’un laude per fer front a la situació.  Si tot és només un problema entre una empesa privada i els seus treballadors, a què ve tant desplegament polític?

Resultat de tot plegat, ara mateix:  els passatgers segueixen patint cues i pèrdues de vols, amb un greu perjudici a la imatge de l’aeroport i del país;  el Govern d’Espanya aconsegueix que tot quedi aparentment en un conflicte laboral, alhora que instal·la, ara sí, una base política d’operacions a Barcelona, per deixar clara la seva presència i el seu poder;  la Guàrdia Civil pren posicions en una infraestructura tan important com és El Prat;  i sobretot, l’atenció de l’opinió pública només es gira cap a un conflicte laboral que, a diferència d’altres tan greus com el dels controladors de fa uns anys, s’anirà allargant el temps que calgui perquè, no ens enganyem, tot plegat és molt més que una qüestió de sous i de dimensió de plantilles.

ag. 132017
 

I si part de la gràcia de les coses fos poder-les compartir?  Fem, comprem, sortim, viatgem, aprenem i anem acumulant objectes, coneixements i experiències.  Però, qui no ha sentit mai el desig gairebé irrefrenable d’explicar com ha estat d’agradable la lectura d’un llibre, o una pel·lícula, o una conversa amb algú, o un viatge a algun lloc desconegut?  Qui no ha tingut mai la necessitat de compartir aquest petit fragment de felicitat amb algú que estima?

Ahir vaig tenir ocasió de compartir espais, records, sensacions en llocs on no havia estat mai però que vaig agrair de poder conèixer d’aquesta manera, a través dels ulls i la memòria aliens.  És una sensació molt dolça saber que algú vol compartir generosament amb tu amb una part valuosa de la seva vida.  De fet, és saber-se estimat.  Simplement.

Si mai heu sentit res de semblant, cosa que us desitjo de cor, sabreu perfectament de què us parlo.

ag. 122017
 

Un bon company d’aventures diverses i de projectes professionals ha escrit aquesta interessant reflexió, a propòsit de la subhasta a la baixa de determinats polítics, i dels seus sous.  Vagi per endavant que comparteixo el fons del seu discurs, però tot remarcant que es queda molt, però que molt, curt si hem de parlar del funcionariat (farcit, no ens enganyem, d’elements polítics a col·locar o a reciclar), dels seus sous i del seu lent però inexorable procés de degradació.  Sigui com sigui, val la pena llegir l’article amb atenció i prendre’n bona nota.

Provem a fer un petit joc estiuenc d’investigació.  Mirem de trobar què es cobra a les diferents administracions que s’amunteguen a Catalunya:  ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Generalitat, administració central… i comparem.  Si aconseguiu fer-vos amb totes les taules salarials, m’agradaria saber què us provoquen, si més indignació o més vergonya.  Perquè, és clar, durant aquesta recerca, potser de manera inconscient, haurem anat posant noms i rostres a determinats imports.  És inevitable.  I necessari.

Un dels grans temes pendents d’aquest estat que diuen que construirem és, sense cap mena de dubtes, una reforma en profunditat de les administracions públiques.  Reforma, per cert, impossible, per més que es reivindiquin la transparència i la tramitació electrònica, amb unes plantilles envellides, desmotivades i que encara serveixen massa com a refugi d’incompetents i de residus polítics de tots els nivells (remarco aquest important detall) que no tenen cabuda a les grans portes giratòries, només reservades a uns pocs escollits.  A tota aquesta colla de zombis professionals, la funció pública els pot garantir uns mínims espais on satisfer les seves ànsies de poder i el seu ego sempre ben viu, i un sou durant anys i panys, fins a l’anhelada jubilació.  De feina, d’objectius i de resultats, millor que no en parlem, perquè prou que salten a la vista, a poc que ens hi fixem.

ag. 112017
 

Amb una lectura, amb una sola lectura, es pot esdevenir revolucionari.  Això, si més no, és el que diu Andrea Levy, una de les esperances blanques del PP, que es  veu que es va fer reivindicativa i revolucionaria arran de llegir La casa de Bernarda Alba, de Lorca. Això sí que és veure la llum de cop, i no allò de Sant Pau camí de Damasc.  Per cert, imagino que no va llegir el pròleg que acostuma a acompanyar qualsevol edició mínimament digna de qualsevol obra literària, perquè si ho hagués fet, hauria descobert que l’autor de tan revelador text és algú a qui els avantpassats ideològics i sovint també familiars dels seus companys de partit van assassinar, i amb tanta cura que encara no se n’ha pogut ni localitzar el cadàver.

Aquest ridícul apunt sobre un comentari encara més ridícul i més absurd m’ha fet pensar, però, que tot sovint amb ben poc fem molt.  Amb una mica de ganes fem un gran esforç;  amb una mica d’il·lusió, l’esperança d’un futur;   amb una mica de música, un ball de festa major;  amb una mica de tendresa, un amor etern;  amb una mica de llum, una claror enlluernadora;  amb una mica de repòs, unes vacances senceres;  amb una mica de bon temps, tot un estiu;  amb quatre paraules, tota una declaració d’amor;  amb quatre gestos, una complicitat duradora;  amb uns pocs quilòmetres, un viatge meravellós;  amb una mica de coneixements, la saviesa que fa viure;  amb una mica de ganes, una vida plena.

Amb ben poca cosa som capaços d’omplir de sentit totes les hores de tots els nostres dies.  No cal que ens fem revolucionaris,  ni que aspirem a ser grans amants, ni parelles perfectes, ni pares meravellosos, ni fills exemplars, ni savis, ni treballadors excel·lents, ni grans personatges, ni genis de les ciències o de les arts.  Només cal, en el fons, que aprenem a ser conscients del que tenim, que sapiguem valorar-ho com cal i que construïm, amb les peces -poques o moltes- que l’atzar o l’esforç posen al nostre abast, una mica de felicitat i, amb ella, una vida que valgui la pena viure.

css.php