des. 022016
 

Vivim en un món cada cop més transparent, on és prou fàcil saber moltes coses de molta gent, on les parets cada cop són més primes, però on, paradoxalment, cada cop més només se’ns mostra -o només volem veure- una petita part d’aquesta enorme realitat, prèviament filtrada pels canons estètics o mentals que ens anem autoimposant.

Volem amagar la lletjor, la misèria, les discapacitats, la malaltia, les talles no normatives… només volem veure allò que cap a les coordenades estètiques -i ètiques- que ens fan somiar amb una mena d’Arcàdia feliç que hauria de ser la nostra societat, habitada només per una mena de replicants tallats pel mateix patró.

Però vet aquí que de tant en tant apareix qui ens recorda que hi ha altres realitats a dins de la nostra realitat per més que les vulguem ignorar o amagar.  Una bona mostra és el gest de Marta Garcia, presentadora d’una televisió de Múrcia i que ha decidit tornar a la seva feina amb el cap rapat, per efecte del tractament que segueix per combatre un càncer.  Qui no coneix algú en una situació similar?  Cal amagar-se?  Serà que sempre és més fàcil compadir-se que acceptar?  Quanta hipocresia.

Potser va sent hora que en aquesta societat tan transparent que volem, tothom pugui mostrar-se i expressar-se tal com és, sense la cotilla estranguladora dels cànons de la correcció estètica i formal que algú va decidir que havien de ser model i guia, i que entre tots hem assumit en un exercici d’absoluta estupidesa col·lectiva.



des. 012016
 

Ja és ben veritat que el nom no fa la cosa.  Fa quatre dies, com aquell que diu, la vicepresidenta del Govern espanyol parlava d’empatia com a valor a tenir en compte en les futures relacions amb la Generalitat.  Empatia.  Fins i tot la paraula va sonar estranya en boca de qui la va pronunciar.

Però com acostuma a passar, una cosa són les paraules i una altra els fets i, si res no ho impedeix, i sembla que res no ho impedirà, el govern del qual forma part la vicepresidenta en qüestió aprovarà, demà mateix, la creació d’un impost sobre les begudes ensucrades, tot impedint, de passada, que sigui la Generalitat qui l’aprovi i privant el nostre govern d’una nova via de recaptació.  De propina, podem dubtar si el tal impost, en mans de Madrid, quedarà en simple formalització (amb això ja es bloqueja la nostra capacitat de fer) o si s’acabarà aplicant.  També n’hi ha, de precedents d’aquestes maneres de fer en èpoques on l’empatia no es treia a passejar.

Molta empatia, doncs.  Però les maneres de fer són les mateixes de fa un any, o quatre.  El govern de Madrid és on era, abans sol i ara ben acompanyat de socis de tot pelatge, i nosaltres si fa no fa, també.  Decididament, el nom no fa la cosa.  Ni empatia, ni procés.



nov. 302016
 

Ahir llegia que es veu que està sobre la taula la possibilitat que siguin els militants de la CUP els que decideixen si cal donar suport o no al pressupostos de la Generalitat per a l’any vinent.  Res de nou, de fet.  Però llegint la notícia em van venir al cap unes quantes preguntes:

Primera:  quants diputats de la CUP són capaços d’analitzar i valorar els pressupostos de la Generalitat?  Bé, de fet, de la CUP o de qualsevol altre partit.

Segona:  quants militants de la CUP són capaços d’analitzar i valorar els pressupostos de la Generalitat?  Bé, de fet, de la CUP o de qualsevol altre partit.

Tercera:  una qüestió tan important com els pressupostos es pot deixar en mans de persones sense la capacitat tècnica suficient?

Podem jugar a la democràcia participativa i a les consultes a les bases tant com vulguem, però amb els diners de tots, no.  Perquè, què se sotmetrà a consulta?  Els pressupostos sencers, partida per partida, o un resum intencionat, en un sentit o altre, amb un contingut només polític i gens econòmic?

Insisteixo, manipuleu primàries, consultes a les bases per a qüestions estratègiques i tot el que vulgueu (i parlo de tots els partits, que en aquest àmbit la nova política fa tuf de ranci), però no amb els diners de tots nosaltres.

En darrer extrem, sempre podem esperar un nou empat matemàtic, ja posats.



nov. 292016
 

Encara que pogués arribar a semblar impossible, va morir Fidel Castro, potser el darrer gran personatge de la convulsa història de la segona meitat del Segle XX.  Adorat i odiat a parts iguals, la història s’encarregarà de jutjar-lo i de posar-lo al lloc que li pertoqui, quan les passions de tota mena s’asserenin i cedeixin el pas a la mirada reposada que demana qualsevol anàlisi mínimament racional.

Sigui com sigui, el que sembla difícil de negar és la voluntat de Castro de potenciar l’educació al seu país.  L’educació, aquella cosa estranya sempre lloada però sempre arraconada, a l’hora de la veritat.  Mirem si no Espanya.  Aquests dies es parla d’educació, de la suposada marxa enrere de la darrera reforma del PP, de la supressió de la revàlida i tot plegat.  Algun periodista d’aquests que tant parlen ens pot explicar com es pot aplicar una reforma educativa amb el curs ja començat?  Bé, sigui com sigui, no entraré en una matèria que no conec prou bé, no fos cas.

El que sí que vull remarcar d’aquests darrers dies i del renovat interès per l’educació és que torna a aparèixer, gairebé com a valor suprem, el consens.  El consens, a Espanya, sempre ha estat sinònim d’unitat i d’uniformitat, és a dir, de supressió de qualsevol matís diferencial.  El consens, en el terreny polític de les comunitats autònomes de cartró pedra és no només assumible, sinó fins i tot desitjat, però en aquells territoris amb identitat, cultura i llengua pròpies, acostuma a ser tota una declaració de guerra.

I en aquest punt ens trobem, amb una nova estratègia popular, la d’apel·lar al consens, a falta de majoria absoluta que permeti imposar, per seguir fent el mateix de sempre: recuperar la sacrosanta unitat, fins i tot, o sobretot, en l’educació que han de rebre les generacions més joves.  Tota una aposta de futur, sense cap mena de dubte.

nov. 282016
 

Pot sonar a tòpic, però és que potser els tòpics ho són perquè ajuden a entendre la realitat, si dic que un gran projecte sempre és la suma d’un nombre més o menys alt de voluntats individuals que es confabulen per tirar-lo endavant.  Ahir vaig viure un gran exemple d’aquest exercici de complicitats que fan realitat una idea.  Ahir es va fer a Lleida el concert Kastanya.cat, un projecte nascut de la Direcció General de Política Lingüística, com a instrument per promoure l’ús del català i de l’occità, a través de la música i que va ser un tot un èxit gràcies a un conjunt de complicitats.

Qui va fer possible el concert d’ahir?  En primer lloc els grups que hi van actuar;  sense ells, res de res.  Ells van ser la cara visible (i la veu) de tot plegat juntament amb el presentador-conductor del concert, Carles Gómez.  En segon lloc, el públic, perquè què seria un concert que ningú escolta?  En tercer lloc, l’espai que l’acull, en aquest cas, la Sala Cotton i tot el seu personal, des de direcció fins a cambrers, que ho van fer tot molt fàcil.  En quart lloc, l’equip tècnic de so i il·luminació de l’escola de música L’Intèrpret, que van aconseguir uns resultats més que dignes havent de bregar amb 18 formacions diferents en un temps rècord i sempre contrarellotge .  En cinquè lloc, l’equip de Lleida Televisió, que va enregistrar tot el que passava per emetre un programa especial dissabte vinent a dos quarts d’onze del vespre i que serà la memòria en imatges de tot plegat.

Sumar, sempre sumar per aconseguir un engranatge precís.  Però més enllà d’aquesta maquinària, què hi ha que la faci funcionar?  Un altre grup de complicitats amagades, invisibles i fonamentals:  la gent que confia en cadascun dels que hi posen la seva feina.  El missatge de suport quan tot són encara incerteses.  Les persones que ho fan tot fàcil perquè puguem disposar del temps per tirar endavant, sense pensar si el dia és festiu o si venen de gust altres coses.  La gent que mai no es veu, perquè sempre és en tercera o quarta fila, i que és imprescindible.

Complicitats, sempre complicitats sinceres i honestes. Ahir va ser un concert.  Demà, qui ho sap, potser qualsevol aspecte de la vida mateixa, que també es va teixint amb punts enllaçats amb la càlida llana de les complicitats.

nov. 272016
 

La gràcia dels projectes és poder-los executar fins a la seva completa conclusió.  Avui, n’hi haurà un que arribarà al seu final, després d’una trajectòria de mesos, al llarg dels quals moltes persones de diferents àmbits han anat coincidint i aportant tot el seu talent, en una aventura que avui s’acabarà.

Avui, divuit formacions musicals de diferents punts del país, de totes les edats i de tots els estils, actuaran en un concert únic i irrepetible, per dir alt i clar que cantar en català i en occità val la pena, per recordar-nos que la música també és comunicació i que la millor manera de projectar el nostre missatge és en la nostra pròpia llengua, en la llengua que compartim amb els nostres amics i veïns, en aquella llengua que ens fa ser i sentir-nos el que realment som.

Cinc hores de concert, aproximadament, amb divuit propostes musicals diferents que només interpretaran temes en occità o en català és una oferta única i diferent a totes, que avui es podrà gaudir en viu a Lleida i, a partir de finals de la setmana que ve, a través del web de Lleida Televisió.

Gràcies a tothom que ha col·laborat de manera desinteressada, o molt per sobre d’allò que calia esperar, a fer realitat aquest concert i tot el que l’ha precedit.  I gràcies, molt especialment, a tots els músics que han fet Kastanya.cat, i a tots aquells que s’han ofert ja per prendre part en una nova edició.

Avui, festa grossa i il·lusió desbordada feta música i cançó.  Demà, un altre dia farcit de nous reptes per a tothom, i de noves propostes.

kastanya

nov. 262016
 

Malament rai quan el tema de la llengua comença a ocupar massa espai als mitjans.  Malament rai, perquè d’alguna manera la llengua és com la salut, que mentre hi és no es nota, però que quan flaqueja tot són símptomes i indicadors que alguna cosa no va a l’hora.

Fa uns dies es va presentar al Parlament l’Informe de Política Lingüística 2015 i des d’aleshores han anat apareixent publicades dades referents a diversos àmbits on les mancances lingüístiques són evidents i significatives, de vegades, convé no oblidar-ho, per limitacions competencials molt greus, com ara la justícia o el cinema (en tots els suports, des de les sales convencionals fins a la distribució digital a la carta).

Ahir, però, vaig ensopegar amb un nou article que es fa ressò de les misèries de la nostra llengua en el comerç, especialment a les grans superfícies.  Està bé tenir dades, si més no per quantificar la tragèdia que ja havíem endevinat, perquè només cal anar de compres per veure en quin idioma funciona la cosa, fins i tot quan qui ens despatxa és una persona jove formada en aquella mena de banyera que ha de sanar-nos de tots els mals i que coneixem com a immersió lingüística.  I en aquest àmbit sí que la cosa és greu, perquè tenim competències prou àmplies com per ser capaços de garantir el respecte a tothom que vol utilitzar la seva llengua de manera sistemàtica.

No sé cap a on acabarem tirant, ni com a país ni com a comunitat lingüística, però el que sí que tinc clar és que la societat canvia ràpid i a cada nou problema cal una nova solució.  Les velles receptes no serveixen, per més que ens hi entestem.

Per cert, demà, a Lleida, 18 formacions musicals amb gent de 16 a més de 80 anys, ens recordaran que el català i l’occità (sempre oblidat) són vehicle de convivència, de superació, de creació i transmissió de la cultura, i de felicitat compartida quan s’acompanyen de música.  Una cita molt recomanable.

nov. 252016
 

Ja està en marxa la nova gramàtica de la llengua catalana que ha redactat l’Institut d’Estudis Catalans.  Polèmica a la vista per a mesos i mesos, no en tingueu cap dubte, perquè qui no té feina el gat pentina i en determinats àmbits proliferen els gats ben llustrosos.  A tall de resum, i per veure una mica de quin mal haurem de morir, valgui aquest article, un de tants que corren per les xarxes aquests dies.

Sembla que la solució a molts dels debats de les passades dècades hagi estat la flexibilitat, no les solucions contundents de sí o no.  El detall no és menor.  Passem del correcte o incorrecte, en alguns casos, a l’acceptable.  Molt propi d’una societat complexa com aquesta en la qual vivim i on els valors absoluts i les respostes contundents cada dia tenen menys espai.  Fins aquí, segurament tot correcte, propi dels temps que corren i de l’evolució històrica de les llengües.  La meva pregunta, però, és si aquests canvis serviran per captar més parlants.

No ens enganyem, el taló d’Aquil·les de la nostra llengua no és la normativa sinó la seva presència social, una qüestió que, ens agradi o no, no s’ha acabat d’encarar mai ni amb la contundència, ni amb la convicció, ni amb els recursos, ni amb la imaginació necessaris.  D’altra banda, uns canvis tan substancials en la normativa obligaran a un esforç enorme en totes les eines digitals que fan servir la llengua.  Si fins ara els català estava prou ben situat a Internet, què passarà ara que correctors, traductors, webs… hauran d’incorporar els canvis?  Segur que tothom estarà disposat a invertir per actualitzar una llengua com la nostra?  I no parlo només de les administracions, sinó de les empreses i entitats privades, també.  Que hi ha pensat algú, seriosament?  Perdrem un altre llençol en aquesta bugada?

Sigui com sigui, la gramàtica és al carrer, el debat també.  Ara ja només falta que hi sigui la llengua.  Podem seure i esperar a veure què passa.  I seguir pentinant el gat perquè faci goig.

nov. 242016
 

Diu la dita que qui canta els seus mals espanta, i alguna cosa deu tenir de certa quan hi ha qui ha dedicat el seu temps a estudiar els beneficis d’una activitat a priori tan supèrflua com cantar.  A tall d’exemple, podem fer un cop d’ull a aquest petit article que n’enumera uns quants.

Ben mirat, qui no ha experimentat mai emocions al ritme d’una música, d’una cançó?  Qui no s’ha llevat mai al matí amb una tonada enganxada als llavis o qui no ha taral·lejat mai alguna tornada en algun moment concret, durant alguna activitat concreta?  I és que la música és sempre present a les nostres vides i a tot el que fem.  Això, per no parlar dels beneficis que aporta el cant col·lectiu, el cant coral, o de la llarguíssima tradició de cançons vinculades a feines del camp, per exemple.

Avui que és dijous, un dia com qualsevol altre, podríem fer l’exercici de trobar alguna cançoneta que ens acompanyi.  Fins i tot podríem provar de cantar-la, ni que sigui en veu baixa o a la dutxa, i potser el dia serà una mica millor, i una mica més positiu.  Que cadascú esculli aquella que més li vingui de gust.  I si avui pinta un dia dur, d’aquells que ja es veu que caldrà enfrontar-se a algú, no oblidem que la música, fins i tot,  és capaç de calmar les feres.

nov. 232016
 

Ahir es va presentar el número 42 de la revista Arts, que edita el Cercle de Belles Arts de Lleida.  Aquest és un número singular, perquè va dedicat a repassar la trajectòria del Quim, una persona que va estar al capdavant de la publicació des del començament i que ens va deixar ara fa poc més d’un any.  Si teniu ocasió, us recomano que mireu de trobar aquesta revista (imagino que ben aviat es podrà trobar a les xarxes) perquè és, entre moltes altres coses, una lliçó d’activisme cultural que cal retenir.

L’acte va ser emotiu.  Sense caure en la llàgrima fàcil ni en la glossa desmesurada, va servir per recordar un bon amic, per recordar la seva feina i per recordar-nos a tots que val la pena seguir confiant en el gènere humà.  Una presentació de continguts, una mica de música i molta gent amb ganes de compartir records i experiències en un clima amable i afectuós.

Vull agrair des d’aquí a la gent del consell de redacció d’Arts que em convidessin a fer una aportació a aquest número 42, tot un plaer i tot un honor, en el més pur sentit de la paraula.  També cal agrair-los el to i el clima que van saber generar ahir.  I ara que tot ja és passat, em ve de gust recordar el que va dir, en una trobada a la primavera, quan el monogràfic tot just començava a caminar, el coordinador del número, F.G. (això de citar les persones per les inicials sempre m’ha fet molta gràcia i no me n’he pogut estar), i que més o menys venia a ser alguna cosa com ara:  farem la revista, la presentarem i el deixarem marxar.  I en aquest punt ens trobem.

Adéu Quim, ara és nostra la feina.  Ara hem de demostrar si som dignes de la teva memòria.

css.php