maig 262017
 

Això del procés cap a ves a saber on segueix deixant notícies, si més no, curioses.  El darrer capítol, de moment, el creuament de cartes entre els presidents català i espanyol.  Res de nou.  L’un proposa diàleg per a fer un referèndum i l’altre respon que la llei no ho permet.  Res que no sabéssim.  Assumpte tancat.

Sovint es parla d’aquesta qüestió, en sentit metafòric, com d’una partida de cartes, o d’escacs, per allò de no descobrir el joc, per fer servir l’estratègia i tot plegat.  Francament, a hores d’ara més em sembla una guerra de trinxeres que no pas cap altra cosa.  A una banda, la trinxera és la voluntat popular i, a l’altra, una determinada interpretació de la llei.  I així seguim mes rere mes, disparant quatre trets poc més que a l’aire, però sense avenços destacables.

El gran problema de les guerres de trinxeres és el desgast terrible que infringeixen a les tropes.  I aquest comença a ser un perill real, a aquesta banda del camp, sobretot.  Sense cap victòria, per petita que sigui, la posició contrària es va consolidant i enfortint.  Potser sí que val la pena pensar en allò de l’estratègia i el joc d’escacs, però, què voleu que us digui, ara com ara, no hi veig cap pla prou sòlid que pugui dur a anunciar escac i mat.  De moment, taules, i amb prou feines.  I així no anem enlloc.



maig 252017
 

Ja és ben veritat que la realitat sempre acaba superant les previsions.  Un bon exemple és l’Opportunity, un vehicle no tripulat que la NASA va enviar a Mart l’any 2014 i que segons els càlculs dels cervells de l’agència espacial, havia de romandre actiu uns tres mesos, o poc més.

No és el primer cas de ginys que es llencen fora de la terra amb missions concretes i que sorprenen tothom per la seva longevitat i, dit segui de passada, per tot el que acaben aportant a la comunitat científica.  I això està molt bé, tant des d’una perspectiva pràctica i de rendibilització dels diners invertits en cada projecte, com perquè són la prova fefaent que la realitat pot acabar contradient qualsevol càlcul.

Em sorprèn i em fa gràcia que les coses superin les previsions.  Acostumats com estem a l’obsolescència programada o previsible de tot plegat -aparells i no aparells- m’agrada molt constatar que hi ha coses que duren i duren més enllà del que cabia esperar.  Tota una lliçó d’esperança i de confiança, al capdavall.  I tot un gratificant exercici que convida a marcar sempre nous objectius, nous reptes, a partir de les noves oportunitats que es van presentant.



maig 242017
 

De què s’escriu quan no se sap de què escriure?   Com s’omple amb paraules el silenci quan ja no queden paraules?  Qui no ha sentit mai el vertigen de no saber què dir ni de què parlar, en un moment donat?

Quan tot sona vell i repetit i innecessari, potser el silenci és l’única alternativa.  Així és la vida, en el fons, una pila de paraules noves que es van succeint, més o menys ordenades, i que expliquen qui som i què fem.  Però quan les paraules deixen de fluir, arriba el silenci, la profunditat de tot allò que es diu sense dir res, o el descans etern.

Qui no ha sentit el buit perillós de no saber què dir davant d’alguna cosa?  Potser aleshores és el moment de recórrer al gest i al silenci, perquè ja no cal dir res més, perquè ja no es pot dir res més.

Avui no parlaré de res.  Avui només parlaré dels silencis necessaris, imprescindibles, que apareixen un cop cada tants i que donen sentit a tota una vida.  Avui, escriure és un exercici impossible, perquè la realitat supera tot relat.  I així és millor, sense paraules, sense soroll, sense res a llegir més enllà del pensament íntim i discret.  Avui imagino la vida i m’agrada prou.



maig 232017
 

De vegades penso que les paraules estan sobrevalorades.  Ahir mateix, sense anar més lluny, Puigdemont, Junqueras i Romeva (president, vicepresident i conseller, no ho oblidem) van anar a Madrid a mirar d’explicar, per enèsima vegada de què va això de voler fer un referèndum.  I per enèsim cop, el mateix, insults i desqualificacions oficials, més insults i amenaces de grups ultra, una sala plena, bàsicament, de persones afins i de premsa estrangera i poc més.  Tot tan previsible com inútil.

De què va servir tot plegat?  A tot estirar, d’altaveu internacional, si algú vol escoltar més enllà de les nostres fronteres.  A efectes pràctics, per trobar complicitats polítiques, per exemple, ho dubto molt.  I tot ben embolicat en la constatació que segons diuen, al Congrés dels Diputats sí que es veu que es pot parlar d’independència, però al Parlament resulta que és delicte.  Ironies de la política i de la justícia espanyola.  I que consti que en un acte de fe democràtic, encara les cito per separat.

Francament, penso que la triple conferència d’ahir no calia, perquè és inútil parlar a qui no vol escoltar.  Ja ho deixava prou clar el gran Jaume Sisa en una cançó de fa dotze anys, ara mateix, més actual que mai.  Per  cert, el disc que conté aquest tema duu per títol “El congrés dels solitaris”.  Casualitats de la vida, per a una cambra baixa que ahir es ve quedar sense poder-se acarnissar amb els tres conferenciants catalans.

YouTube Preview Image

maig 222017
 

Cara de tonto -permeteu-me el barbarisme, si us plau- és la que devia fer ahir tota la cúpula, gestora i baronia socialistes així que anaven sortint resultats de les seves primàries i s’anaven confirmant les seves pitjors previsions, si és que mai havien previst l’escenari que finalment es va produir.

Costaria molt trobar un altre cas de destitució del líder i de derrota a les urnes d’una candidatura tan oficialista, tant des de dins del partit com des dels mitjans de comunicació, que la de Susana Díaz.  La meva primera reflexió en veure com anava tot plegat va ser pensar que si els dirigents d’un partit han perdut d’aquesta manera la capacitat de copsar la voluntat dels propis militants, què en podem esperar si un dia governen? (per no parlar dels que ja ho fan, això de governar).  Que sàpiguen llegir els anhels de la societat?  Difícil de creure, francament.

Ja fa molts anys que el PSOE és una màquina de poder que només funciona per conservar-lo a qualsevol preu, i en tenim exemples destacats i patètics, del preu a pagar.  Val a dir que ja fa dies que la màquina no funciona gens bé i el resultat d’ahir és la prova més evident.  Caldrà esperar i veure què passa a partir d’ara, amb un recuperat líder que, a priori, i vista la seva etapa anterior com a secretari general, no inspira cap confiança, però que està obligat a introduir molts i molt canvis, si no vol ser el definitiu enterramorts del partit i de les seves mòmies.

En qualsevol cas, el fart de riure d’ahir no ens el treu ningú.  Ni la cara de tonto d’alguns insignes, tampoc.

maig 212017
 

Diu la dita que cel rogenc, pluja o vent.  Avui s’ha despertat el dia amb una seductora barreja de vermells encesos i de blaus intensos, en una mena de competició per veure qui s’acabaria imposant, si la pluja, el vent, o el cel seré.  De moment, la manca de núvols descarta la pluja aquella que tot ho neteja.  En canvi, un aire suau es va obrint pas a aquestes primeres hores del matí.  Preludi del vent?

Diuen que el vent porta notícies, i que cal saber escoltar-lo.  Les notícies acostumen a ser novetats, canvis fins i tot.  Bons o dolents, però canvis al capdavall.  Haurem d’esperar i veure què passarà aquest diumenge de maig i viure’l, com cada dia, amb tota la intensitat que siguem capaços d’aportar a la nostra existència.  Ja veurem si amb vent o amb calma plàcida.  En qualsevol cas, avui serà avui, surti el sol com surti.  Avui no serà ahir, ni demà, ni cap diumenge del mes vinent.

A poc a poc, el sol s’hi va posant, puntual com sempre, i va esvaint la incomparable paleta de colors de fa una estona.  Una pena que es perdi aquella llum efímera i meravellosa, però ja es dibuixa una altra de ben intensa, consistent, mentre la brisa de l’oest, suau encara, no s’atura.  En qualsevol cas, una mica de música per donar la benvinguda a aquest sol primaveral, mai no fa nosa.

YouTube Preview Image

maig 202017
 

Ahir vam anar a comprar una d’aquelles coses que un dia o altre fan falta a casa i, sorpresa, la botiga de sempre estava en fase de tancament definitiu.  El panorama era entre trist, dantesc i decebedor.  Allà on fa quatre dies s’amuntegaven tota mena de productes atractius esperant comprador, ahir només hi havia buidor, quatre articles mig abandonats a preu de liquidació i cartrons i embalatges llençats per tot arreu.  Certament, la imatge d’una botiga a punt de tancar  és una de les més depriments que se m’acudeixen.  Quantes il·lusions  abandonades i quant esforç per no res.  Molt trist.

Evidentment, no vam trobar el que volíem.  Ja no n’hi havia.  De fet, gairebé no hi quedava res.  Aleshores, no sé per quina estranya associació mental, vaig pensar que el nostre país també està una mica en fase de liquidació.  Diuen que és un tancament per reformes, per obrir botiga nova, més atractiva i millor.  Potser sí, però, ara mateix, començo a tenir el dubte de si la liquidació que estem patint no serà definitiva i allà on havíem muntat una botigueta de barri que ens ha fet servei, més bo o més dolent, no s’hi acabarà muntant una altra franquícia que res tindrà a veure amb nosaltres.

Fa molts dies que llegeixo les notícies i no hi se veure gaire cosa nova.  Cada dia és una mica més del mateix, i anem fent i fent tombs en una estranya roda que, de moment, no ens duu enlloc.  Començo a pensar que no falta tant perquè pengem els cartells de liquidació per tancament, i ens adonem, de cop que hem despertat del somni.

maig 192017
 

Això és un no parar.  Ara són els llibres de text de primària els que són delictius, inconstitucionals, o el que sigui.  Els llibres i, de passada, els autors que els redacten, les editorials que els publiquen, els mestres que els fan servir i qui sap si fins i tot els pares que els compren i les escolen les que els trien.  Això és una bogeria irracional.

Ja sabem que en aquest país no es pot parlar de segons què ni en seu parlamentària, que no es pot opinar en públic, ni fer acudits, ni cançons, ni programes de tele, ni tenir el Club Súper 3, i que ni es poden fer espectacles de titelles, si no és que tot plegat serveix per cantar les glòries de la sagrada unitat de la pàtria.  I tot perquè un bon dia se’ns va acudir la terrible idea de creure que podíem decidir què volíem ser.

A l’altra banda d’aquesta ofensiva en tots els àmbits, dubtes, molts dubtes.  Diuen que aviat es començaran a concretar coses.  No ho sé.  De vegades imagino el Govern consultant una mena de joc de guerra, un simulador similar al que es va fer servir durant la Guerra Freda per preveure els resultats d’una confrontació nuclear.  I molt em temo que el resultat seguiria sent el mateix:  “no future“.

Però no cal patir.  Avui és divendres i el cap de setmana portarà una relaxació artificial i passatgera, a mig camí entre el sol, la platja i el futbol, que ens farà pensar que tot és possible.  Però abans que ens adonem, tornarà a ser dilluns i entrarem de nou en el túnel d’un futur molt imperfecte.  Però allà que hi serem.  Moral i esperança que no faltin.

maig 182017
 

Finalment, Esplugues de Llobregat no castellanitzarà els senyals de trànsit, com sí que han fet altres ajuntaments, perquè han vist que l’argument aquell de l’imperatiu legal en favor del bilingüisme és fals.  Així de senzill.

Pel que sembla, la defensa del marc legal vigent que fa uns dies va fer pública la Direcció General de Política Lingüística ha tingut efectes i ha servir per desmuntar l’argumentari de Ciutadans i del PP, que han assumit com a propi alguns alcaldes socialistes, segurament molt mal assessorats per aquells que de plurilingüisme en sabem molt i en fan bandera.  Benvinguda sigui la rectificació.

De tota manera, estaria bé, ara que l’estat de la qüestió ha quedat clar, que la postura de l’Ajuntament d’Esplugues marqués el camí a seguir allà on altres ajuntaments, com ara el de Lleida, van errar la senda lingüística a seguir.  D’altra banda, potser una actuació més decidida fa uns quants mesos -molts mesos, de fet- hauria pogut evitar mals majors.  Perquè quan la raó existeix, s’ha d’esgrimir amb fermesa.  Els fets ho demostren.

maig 172017
 

Molta de la gent que tenim una certa edat segurament compartim records propis de l’època que ens va tocar viure.  Un d’aquests records que tinc encara ben viu és el del fred a l’hivern, en uns temps en què la calefacció es limitava a alguna que altra estufa estratègicament situada i al llit ben carregat de mantes d’aquelles antigues, de llana, que pesaven.  Per sort, el món ha anat evolucionant, els sistemes per escalfar les llars s’han anat generalitzant i les antigues mantes han deixat pas a altres de més lleugeres i a les fundes nòrdiques, que aporten escalfor sense pes.

Però vet aquí que ara apareix una nova manta, amb el nom de “manta gravity” que a banda d’escalfar promet alleugerir l’estrès i l’ansietat.  El seu secret?  el seu pes, un 10% del de la persona que la fa servir.  Això vol dir que per a una persona adulta estaríem parlant de mantes d’entre set i nou quilos.  Es veu que el secret de tot plegat és que allò que en diuen efecte abraçada.

Ja és ben veritat que els records i les sensacions que guardem a la memòria, de tant en tant són prou valuosos.  Ara resulta que una manta que pesi és el millor remei contra l’insomni, l’ansietat i tot un seguit de mals propis dels temps que vivim, i tot gràcies a la simulació d’una abraçada que ens proporciona i que la nostra memòria es resisteix a oblidar.  Francament, benvingut sigui l’invent, perquè demostra que allò que recordo té alguna raó de ser i, posats a dir, apostem per les abraçades de debò, que sempre aporten escalfor i tendresa, el millor remei contra tants i tants mals, antics i moderns.

css.php