oct. 222017
 

Tornem-hi.   Ahir nova macro manifestació a Barcelona.  Ahir, però, el clima era diferent.  Tornàvem a ser molts, moltíssims, diguin el que diguin.  Però ahir es trobaven a faltar els somriures.  Ahir vaig veure moltes cares serioses, tristes fins i tot.  Però també vaig veure complicitat, molta complicitat col·lectiva i també individual.  Vaig veure, per exemple, una parella gran abraçant-se en una d’aquelles abraçades de condol i de consol alhora, mentre alguna llàgrima acaba de decidir si sortia o no per uns ulls tristos;  una d’aquelles abraçades que realment reconforten i ajuden a tirar endavant.

La manifestació d’ahir era una demostració de ràbia, de dolor, d’indignació i de seguretat que la gent farà (farem) sentir la seva (la nostra) veu un cop més i tants com calguin, perquè ens hi van la llibertat i la dignitat, i no renunciarem ni a l’una ni a l’altra.  Al capdavall, els ciutadans no podem fer altra cosa que sortir al carrer i repetir una i una altra vegada què volem.  I ara toca justícia, respecte i llibertat, per damunt de tot.  Potser no servirà de res, perquè no tenim més poder que la nostra convicció, però una mica és com el que vaig sentir, també ahir, que li deia una mare jove a la filla petita mentre la carregava entre els seus braços, perquè s’havia adormit de cansament:  “aguanta, filla, que t’estàs portant molt bé.  Ja sé que estàs cansada, però havíem de sortir.  Havíem de venir”.

Ahir vaig entendre que les dinàmiques socials són pura vida, amb moments d’eufòria, d’il·lusió, però també amb etapes dures, tristes, doloroses.  I és justament quan les coses es posen més difícils que resulta imprescindible la convicció que hem de ser-hi, costi el que costi i, ni que sigui amb llàgrimes als ulls i diables al cap, abraçar-nos a qui ens dóna pau, seguretat i la serenitat necessària per no defallir.



oct. 212017
 

La Unió Europea, premi a la concòrdia.  No, no és cap acudit sarcàstic, són els Premis Princesa d’Astúries d’enguany.  Ja es poden posar, immediatament, els redactors de diccionaris per canviar el significat de la paraula concòrdia per veure com hi poden encabir en la definició l’abandonament de milers de persones perquè morin ofegades al mar, o perquè malvisquin en camps de refugiats sense que importin a ningú, o que s’incompleixin sistemàticament els acords que tenen a veure amb l’acolliment de fugitius de la guerra, o que, fent una mica de memòria, es tanquin els ulls davant d’una guerra genocida, o davant del poder absolut del gran capital que no té cap pudor a arruïnar milions i milions de persones.  Aquesta és la concòrdia de la Unió Europea que cal premiar.

Ahir, el rei d’Espanya va fer una demostració més del seu autèntic paper com a monarca, una nova exhibició de què és per a ell la concòrdia, en parlar d’un inacceptable intent de secessió.  Si no és acceptable, és que no hi ha voluntat de resolució -de concòrdia, si voleu-, només, en tant que inacceptable, voluntat de destrucció.  Molt clares, les seves paraules.  I molt oportunes.

I avui, nova andanada del govern de l’estat neofranquista contra Catalunya.  A l’horitzó més immediat, la destitució de la presidència i d’algun que altre conseller, el control de la nostra policia i també dels mitjans de comunicació públics.  És a dir, l’aplicació de la pàgina 1, paràgraf primer del manual del colpista.

Tres idees, davant del panorama actual, que potser no mereixen que en feu gaire cas:

  1. I si davant una hipotètica destitució, o intervenció en les seves funcions, d’un sol càrrec públic (president, conseller, major…) la resposta fos la dimissió de tots (remarco “tots”) els alts càrrecs de l’administració (consellers, secretaris generals, directors generals, delegats, directors de serveis territorials…) prèvia delegació de signatura en el càrrec administratiu, no polític, immediatament inferior?  Es mantindria l’activitat administrativa i es paralitzaria la política.  De debò ens creiem allò que diu que si ens toquen a un ens toquem a tots, o només és una bonica frase?
  2. I si en el moment de declarar la independència, si finalment arriba aquest moment, la proclamació anés signada per tots els càrrecs electes del país?  Això vol dir, diputats al Parlament i al Congrés, senadors, alcaldes i regidors, en una autèntica demostració de poder polític i de representació real de la ciutadania?
  3. I si la Generalitat comença a moure els seus diners a altres entitats que no siguin cap de les que se’ns han demostrat clarament hostils?  Moure comptes és lent, però traslladar, per exemple, tots els plans de pensions de tots els funcionaris que va posar en marxa en el seu moment i que ja fa anys que estan congelats, però que hi són i que sumen molts milions, és una operació ràpida i efectiva.  O potser els partits tenen massa deutes amb l’entitat en qüestió i per això han d’estar callats?

Ara, ja sabem que tenim l’estat i el seu cap en contra.  Cal tenir clar si tenim els nostres representants al costat o només de paraula.  Potser és l’hora que més enllà de la resposta ciutadana, que avui es tornarà a fer evident als carrers de Barcelona reclamant la llibertat dels Jordis, però a la qual ja no se li pot demanar gaire més, la política també comenci a donar respostes contundents.  I de mesures a prendre n’hi ha, si es volen trobar i executar.

Disculpeu que m’hagi allargat més del compte.



oct. 202017
 

Ja té raó Rajoy quan diu que els catalans fem coses.  De vegades, fins i tot, coses ben curioses, com ara seguir l’actualitat a través de programes d’humor, tot sovint més encertats i molt més punyents que  les tertúlies i les cròniques periodístiques.  Evidentment, el paradigma de programa de crònica d’actualitat per excel·lència és “Polònia”, cita obligada dels dijous a la nit.

Ahir, després d’una més que interessant successió de gags, he de confessar que a casa vam anar a dormir amb la sensació que ho tenim tot molt més fotut que no ens pensem i que no ens diuen.  Resumint:  un govern, el nostre, que improvisa i que sembla que li ha passat per sobre el calendari;  un altre govern, el de Madrid, que ja sap que és impune a qualsevol bestiesa i trepitja l’accelerador sense miraments i, de propina, els fantasmes de l’antiga política catalana, aquella que ara resulta que enyoren a la vila i cort, que es van deixant veure amb insistència per retornar les coses al seu oasi perdut.  I de guinda, la constatació que la mentida és un magnífic argument polític.  Trist però prou real, em temo.

Si hem de fer cas del que diuen els humoristes, i sempre ens els acabem escoltant igual com a l’home del temps, ho tenim cru.  De tota manera, caldrà anar esperant el nou capítol, perquè després de saber que la gran acció directa que hem de fer avui per la independència és treure diners dels bancs, gastar-los com millor ens plagui i dir a les dues grans entitats que han traslladat o traslladaran, ja no ho sé, la seu fora de Catalunya, que no estem d’acord amb el que fan, el repte per al guionistes és superlatiu.

Definitivament, com a país no sé si tenim futur o no, però com a esplai -i les cues davant dels caixers automàtics ho ratificaran, o no-, amb tot el meu respecte cap als esplais i la seva impagable feina d’educació en valors (allò que tant trobem a faltar ara mateix, sense anar més lluny), no tenim preu.



oct. 192017
 

D’alguna manera es respira el final de la partida, el final d’una partida d’anys que per força ha d’acabar en la construcció d’una nova realitat, o en el retorn a les dècades de foscor i de repressió.  Declaració d’independència o intervenció definitiva.  Aquesta és la qüestió.

La veritat és que em costa ser optimista davant d’un estat que força les definicions dels delictes per arribar fins a la sedició pacífica, per exemple, amb la complicitat de la suposada oposició que ja s’hi ha posat bé definitivament davant dels arguments de l’extrema dreta més rància, en una traïció ideològica sense precedents.  Tenim els presidents de dues entitats que sempre han actuat en ordre i en pau tancats a la presó per un delicte més que inventat.  Segurament, aviat la llista d’empresonats creixerà.  Puigdemont, Junqueres, Forcadell, Trapero, Forn… tenen tots els números.  I després?  Tots els diputats independentistes, consellers i alts càrrecs?   Il·legalitzaran entitats i partits que treballin, hagin treballat o puguin arribar a treballar per la independència?  Segurament.  Intervindran els mitjans de comunicacions públics i el sistema escolar?  Més que probable.  I en acabat, en diran democràcia, estat de dret i retorn de les llibertats?  No en tingueu cap dubte.

A l’altra banda, la possibilitat d’una independència d’aquest règim totalitari.  Una independència possible, difícil però no impossible que, si em permeteu, per a mi només té un dubte a respondre.  El mateix dubte, de fet, que va formular fa uns anys Josep Pla:  i això, qui ho paga?  No sé si el Govern ens té preparada alguna sorpresa de darrera hora que faci viable la independència.  Creuem els dits perquè així sigui, perquè ganes no en falten.

En qualsevol cas, la fractura mental de la immensa major part de catalans respecte a Espanya ja és irreparable.  Els cops de porra, la brutalitat policial i judicial, els excessos i l’odi polític, ja no tenen remei.  Mai no ens podrem sentir espanyols per més que vulguin.  Aquest serà el seu èxit, la seva victòria.  Sigui com sigui i passi el que passi, nosaltres seguirem amb les nostres vides, amb les nostres il·lusions quotidianes, amb els nostres silencis, si cal, amb els nostres somriures i amb els nostres somnis menuts, perquè sabem d’on venim i sabem de què som capaços, ara que s’acaba la partida.  O potser no, encara, perquè això no és cap joc.

oct. 182017
 

Qui em coneix una mica sap que fa temps que defenso la teoria que els canvis de segle acostumen a portar grans canvis socials, i caldria esperar fins i tot una mica més d’un canvi de mil·lenni com el que estem passant.  Fet i fet som a l’any disset i de moment no sembla que hagi canviat gran cosa respecte al final del convuls Segle XX.  O potser sí?

A nivell global, francament, em costaria dir alguna cosa amb un mínim de sentit, però el que tinc força clar és que a casa nostra sí que estem vivint un canvi importantíssim.  A hores d’ara, com sempre passa en els períodes de transformació -en les revolucions, si voleu- dubto que ningú sigui capaç d’aventurar com serà la Catalunya de la tercera dècada de segle, però el que també dubto que ningú pugui defensar és que serà igual com la de fa quinze o vint anys.  Allò ja és passat.

Vivim temps de canvi, de canvi intens, de canvi de mentalitat i de concepció de nosaltres mateixos, de les nostres capacitats i de les nostres possibilitats.  Són temps de moderna revolució, en què hem après que les barricades són la intel·ligència i la pau, i no la força bruta i la imposició que alguns encara s’entesten a brandar com a valor suprem.  Estem vivint una autèntica revolució del Segle XXI.  No sé si en som prou conscients, ni sé quan se’n veuran els fruits, perquè aquestes coses sempre triguen més del que voldríem, però sempre arriben.

Sigui com sigui, ahir vam tornar als carrers, i hi tornarem tants cops com calgui fins que la llibertat es pugui tornar a escriure amb majúscules.  Tenim motius, tenim raó i tenim dignitat.  Avui em ve de gust compartir, salvant totes les distàncies, que en són moltes, una peça musical inspirada en una obra literària que va veure la llum tot just un segle abans que jo arribés al món, cosa que reforçaria la idea que, en el fons, la història sempre és la mateixa, amb circumstàncies i personatges diferents, però sempre la mateixa, i per això cal no oblidar-la i aprendre’n per no repetir-ne els errors, sobretot.  En qualsevol cas, una mica d’èpica, avui musical, sempre fa servei en temps difícils.

YouTube Preview Image

oct. 172017
 

Fa un parell o tres de dies que vaig escoltar en una d’aquestes emissores de ràdio que obren els micròfons perquè la gent desbarri a plaer, com un home donava la solució definitiva al problema de l’independentisme: prohibir que se’n parli.  Si no se’n parla, si ningú no en pot parlar, no existirà.  Cert que al primer moment sembla una bestiesa, però ben mirar potser no ho és tant.  Un particular demana que altres particulars no puguin parlar de segons quines coses.  Si fem el salt a les institucions, un govern i uns jutges prohibeixen que un parlament parli de segons quines coses. On és la diferència?  En podem dir ja dictadura, o encara no?

Se’ns ha prohibit parlar i s’ha criminalitzat el dret de manifestació, no ens enganyem.  Fa uns dies, Espanya i la Unió Europea s’atorgaven el dubtós honor de consentir i justificar la brutalitat policial contra població indefensa.  Ahir, Espanya i la Unió Europea van fer un pas més i van recuperar la figura dels presos polítics.  Quin serà el graó següent?  Imagino que l’empresonament d’un govern sencer, o de bona part d’ell, i l’ocupació judicial i policial de les institucions, no en tinc cap dubte.  En podem dir ja dictadura, o encara no?

La bèstia adormida ha despertat, i ho ha fet amb tota la seva ira.  Fins i tot no ha tingut miraments a l’hora d’aviar els gossos feixistes i nazis per crear aldarulls al carrer.  Però ni així han aconseguit que la gent de Catalunya reaccioni violentament.  S’han inventat el delicte de sedició torturant-ne el significat  jurídic fins que ha encaixat allà on volien, i no es descartable que facin el mateix amb l’estat de setge, posem per cas.   De policia ansiosa d’atacar els en sobra, i també de ràbia mal continguda entre una classe política corrupta.  En podem dir ja dictadura, o encara no?

El govern espanyol està reaccionant amb absoluta lleialtat a les seves arrels franquistes.  De propina, compta amb un soci inesperat que ja fa anys que ha renunciat a ser-ne oposició.  I encara més, amb la complicitat d’una Unió Europea que ja ha demostrat que pot permetre la guerra, el genocidi, la mort massiva al mar, els camps de refugiats en condicions infrahumanes, o l’apologia pública del nazisme sense despentinar-se.  En podem dir ja dictadura o encara no?  Encara dubteu?  Doncs que Déu ens agafi confessats.

oct. 162017
 

Diuen que la realitat sempre supera la ficció, per més que tot sovint ensopeguem amb ficcions basades en fets reals.  Cada dia que passa penso més que no hi ha guionista, per més imaginatiu, fantasiós o pervers que sigui, capaç d’escriure el guió de la realitat.

Fa uns mesos, TV3, l’adoctrinadora, emetia una sèrie de producció pròpia més que remarcable:  “Nit i dia”, en la seva segona temporada.  Recomano, i molt, a tothom que no hagi tingut ocasió de veure-la, que la recuperi.  Al llarg dels seus episodis van desfilant davant nostre, amb la normalitat de la ficció, una bona colla de perversions de tot allò que construeix la nostra societat actual.  Evidentment, tot és ficció.  O potser no tant com sembla?

Aquests dies hem sabut que ha mort el que va ser vicepresident de Castella i Lleó, Tomàs Villanueva, que ben aviat havia de declarar en algun que altre cas de corrupció del PP.  Res de nou, de fet.  Ja són una bona colla les persones que han traspassat quan els tocava declarar per casos similars.  Pures lamentables casualitats, sense cap mena de dubte.  D’altra banda, totes aquestes notícies van ocupant espais molt residuals en els informatius, centrats, de fa temps i gairebé en exclusiva, en el cop d’estat que es veu que s’està produint a Catalunya, un país en estat d’alerta, embolicat en el caos permanent i en la desertització econòmica, i amb altíssimes dosis de manipulació social, especialment dels més petits, pel que diuen.  I és que, un cop més, la realitat, tot i que no els agradi, supera la ficció, per més que intentin presentar una falsa realitat, escrita a base de mentides.

oct. 122017
 

És tot un clàssic aquella imatge de la vida com un riu que tira avall, ara encalmat, ara impetuós.  I de ben segur que la imatge és encertada i explica moltes coses.  Però com que vivim els temps que vivim, no hi ha rius sense ponts, aquella mena de construcció que ens permet creuar per una estona per damunt del corrent i contemplar com passa, imparable, però des d’una distància prudencial.

Per a molta gent, aquests que venen són dies de pont.  Dies de sortir de la llera i creuar cap a alguna altra banda, lluny de corrent.  Es bo marcar distància de tot, de tant en tant, deixar que les coses passin sense nosaltres i viure al marge de tot plegat, com si res no ens pogués afectar.  Els ponts van bé per aconseguir aquesta distància, aquesta pau, fins i tot.  I és que, en trams complicats, com els que vivim darrerament, sempre és bo reposar.

Pont.  Temps de deixar-ho tot enrere per descobrir què hi ha més enllà, o per damunt, del curs que se’ns endú cada dia.  Temps breu, intens, amb sentor d’aigua a tots els sentits, perquè el riu ens crida sempre, i sempre hi tornem, encara que valgui tant la pena creuar-lo, de banda a banda, de tant en tant.  Avui creuo el pont.  Però dilluns tornaré corrent avall, perquè res no s’atura i, en el fons, igual com tothom, sóc riu.

oct. 112017
 

La primera imatge que em va venir al cap després de sentir com el president ajornava, sense concrecions temporals, la proclamació de la república catalana és la del polític que guanya unes eleccions sense prou majoria, després d’haver governat en solitari, i diu que ha pres nota del missatge del carrer.  Un missatge, per cert, que oblida ben aviat, tot i l’evident deriva a la baixa.

Diuen que les primeres intencions són les bones.  Malament rai, en aquest cas.  Sigui com sigui, ahir vam assistir a una nova escenificació, a una nova declaració d’intencions, amb totes les signatures que vulguem, sense cap efecte jurídic, en ares, un cop més, de la voluntat de diàleg, de negociació i d’acord.  Vam assistir, al capdavall, a un nou moviment estratègic en una partida (em nego a dir-ne batalla) contra un rival gens fàcil, com és l’estat espanyol.  En aquesta partida, però, es va sacrificar una peça important:  la força de la mobilització popular.  El president va fiar completament el futur a la capacitat política, tant amb Espanya com amb els mediadors internacionals, en un procés negociador on només poden actuar els polítics.  La gent que ahir va fer costat, físicament o en la distància, la mateixa que va resistir l’1 d’octubre, ja no pot fer altra cosa que desitjar que el seu esforç d’anys no hagi estat en va i s’acabi diluint entre la xerrameca dels alts mandataris presents o passats.

Comença un nou temps.  El temps de la política en estat pur.  I cal que aquest nou escenari sigui breu i produeixi efectes.  Ara mateix, em costa molt ser optimista, però coses més estranyes hem vist, i fa ben poc.  Confiem, un cop més, en la intel·ligència dels nostres dirigents, encara que, ara sí, em temo que van amb la raó i un lliri a la mà a mirar de convèncer una sèrie de personatges que o bé han demostrat que saben mirar cap a una altra banda en circumstàncies molt més dures que les nostres, sense immutar-se, o bé que no entenen altre llenguatge que la violència i que, ara mateix, potser no tenen gens clar per on han de tirar, en aquest nou escenari.  Creuem els dits i desitgem que sàpiguen realment què estan fent.  No podem fer altra cosa, ben mirat.  Sigui com sigui, una nova jornada històrica que no farà història, si més no, de moment.  És el preu de les altes expectatives.

oct. 102017
 

De grat o per força ens anem acostumant a viure jornades històriques que el pas del temps, el cap de ben poc, arxiva a l’àlbum dels records i poc més.  Avui, de fet, som a la porta d’una d’aquesta altres jornades històriques.  Potser d’una jornada realment històrica, fins i tot, perquè avui és un d’aquells dies en què el passat és només record i memòria i el present una successió de moments que només serveixen per arribar a les sis de la tarda, hora prevista per a la compareixença del president al Parlament.

I després, què?  Qui ho sap.  Fins ara hem anat posant, tots plegats, les cartes a sobre de la taula.  Uns, la desobediència als tribunals espanyols, els vots i la tossuda voluntat de ser i de decidir.  Els altres, tot l’aparell polític, econòmic i judicial de l’estat, i també tota la seva força repressiva.  I de propina, darrerament, el ressorgiment sense complexos del franquisme violent, de la ultradreta que mai no havia marxat i que ara ja no té cap inconvenient a sortir al carrer i mostrar-se tal com és, a Barcelona, a València o allà on calgui.

I així, entre retrets i demostracions de brutalitat o d’intel·ligència, hem arribat a avui, dia en què s’hauria de tancar un cicle d’anys i començar-ne un de nou.  El problema, però, és que a hores d’ara dubto que ningú pugui afirmar amb certesa quin serà aquest nou cicle.  Podem jugar amb els indicis, amb les suposicions o amb la fantasia tant com vulguem, però la realitat serà, un cop més, la que serà, independentment del que nosaltres vulguem o imaginem.  I estic segur que ningú, de manera aïllada, té la resposta.

La incertesa sempre és un terreny perillós per avançar, i ja massa temps que ens hi movem.  Potser ja va sent hora d’aclarir on som i on anem, sense falses indicacions.  Avui, espero, es desfaran moltes incerteses.  O qui sap si només s’ajornaran un temps, a l’espera que la saviesa, coneguda o desconeguda, obri pas enmig de tant soroll i de tanta boira.

css.php