juny 282017
 

Cada dia que passa tinc menys clar si tot això del procés és una cursa d’obstacles, un seguit de despropòsits, un joc d’estratègia o la campanya electoral més llarga de la història de la humanitat.  Sigui com sigui, que passin coses com aquesta de deixar desert el concurs per subministrar urnes, després de tot el que hem llegit i escoltat aquests darrers mesos, com a mínim, em posa la mosca darrere l’orella.

Cert que un concurs és el procediment normal de contractació d’un servei qualsevol, i cert també que a banda d’aquest hi ha altres sistemes de contractació, però tot el soroll mediàtic que ha envoltat les urnes i les empreses que les han de fabricar, em fa sospitar que res no és ben bé com ens expliquen i que hi ha hagut més joc brut i més pors que no ens imaginem.

La versió oficial de tot plegat, més enllà de l’afer de la compra d’urnes, és que el 4 de juliol sabrem, amb tot luxe de detalls, com anirà això del referèndum.  Vistos els antecedents, m’ensumo que res de normal ni d’habitual.  El temps ho dirà, en qualsevol cas.  De tota manera, el que no es pot negar és que l’Estat està jugant totes les seves cartes, a totes les taules de joc on té jugadors, que són moltes.  La qüestió és saber quines cartes té i on les està jugant la Generalitat.  Ara mateix no m’atreviria a apostar, perquè no tinc clar si hi ha una estratègia magistral o si tot plegat és una catxa (un farol que dirien ells) en aquesta peculiar i estranya partida.



juny 272017
 

Quan una determinada obra té una especial complexitat, s’acostuma a constituir una unió temporal d’empreses (UTE) per tirar-la endavant, de manera conjunta.  Això permet sumar esforços i aprofitar el potencial de cadascuna de les empreses que en formen part, en benefici de totes elles.  En política, també passa alguna cosa similar, sobretot davant de situacions particularment complexes.

Un darrer exemple d’UTE política el tenim en Junts pel Sí.  L’horitzó de la independència potser era massa llunyà perquè el pogués tirar endavant una formació sola.  Ara, algunes veus del PP demanen, sense gaire pudor, als socialistes que se sumin a ells (fins i tot de manera més sòlida que els simples acords) per combatre l’independentisme, especialment des de Catalunya.  La idea no és nova, com no ho són les UTE, ni tampoc els acords de govern (UTE encobertes), en alguns casos difícils d’entendre i de pair.  Però ja sabem que tot s’hi val per tal de fer diners, en el cas de les empreses, o de mantenir-se al poder, en el cas dels partits.

Potser sí que va sent hora de formalitzar una gran UTE política PP-PSOE-Ciutadans per fer front comú contra l’independentisme.  L’associació ideològica i la confluència a l’hora d’actuar ja fa dies que funcionen.  Per a quan alguna cosa més?  Els electors ho agrairíem immensament, per tota la claredat que acabaria d’aportar al panorama actual.



juny 262017
 

La premsa d’ahir ens va obsequiar amb un article deliciós, que parla de la situació de Lleida, dels seu alcalde i de com una determinada manera d’entendre la política i l’exercici del poder van configurar una determinada manera de viure i de pensar.  L’article, per a tothom que conegui Lleida, és una anàlisi finíssima de la realitat, més enllà dels titulars habituals i dels lemes.  Per a qui no la conegui, com acostuma a passar, l’anècdota localista dona pas a la categoria nacional i, si voleu, estatal, d’un estil de fer i de governar en què quaranta anys de democràcia han seguit a quaranta de dictadura.

El nostre és un país que va voler canviar-ho tot sense canviar res.  Trencar amb el passat sense trencar res, i ja sabem que no es pot fer una truita sense trencar els ous.  Podem fer totes les receptes que vulgueu, totes les tesis que ens vinguin de gust i donar tants consells com calguin sobre el punt de sal, la temperatura de cocció, o el que vulgueu, però una truita no la farem mai de la vida.

Una mica això és el que ha passat a la nostra societat.  Hem volgut ser demòcrates, d’esquerres, socialistes fins i tot, sense trencar, ni mentalment de fet, amb el passat franquista.  I així ens va.  Recomano la lectura d’aquest article sobre Lleida perquè, entre altres coses, ha propiciat una encesa defensa de la manera de fer a Lérida (la toponímia per a segons qui no ha canviat) per part d’un altre diari, l’ABC.  Molt significatiu que un dels bucs insígnia de la flota editorial neofranquista faci bandera de la manera de governar d’un ajuntament dit socialista.  Insisteixo, llegim l’article i anem una mica més enllà del dibuix local.  El panorama que hi podem descobrir fa feredat.



juny 252017
 

Ara sí.  Ni anuncis de begudes refrescants, ni si el temps acompanya o no, ni el que digui el calendari.  Ha passat Sant Joan, ens aboquem sense remei al juliol i a l’agost i encarem l’autèntic estiu, amb la seva dansa desordenada d’anades i tornades, de dies de festa, de vacances i d’alteració, temporal però evident, de totes les rutines.

L’estiu sempre és temps per descobrir coses noves, tant si anem lluny com si no sortim de casa.  És temps de retrobaments enmig d’una calma sempre sorprenent.  És temps, al capdavall, de compartir moments, sensacions, afectes.  L’estiu, si em permeteu, és temps de besar i deixar-se besar, d’estimar i deixar-se estimar, ara que el temps sembla que s’aturi, mandrós per la calor, convidant a la confidència, a l’exploració pausada de tots els sentits, i a mirar sense pudor la lluna i els estels.

Encarem bé aquesta entrada a la nova estació, i sapiguem viure i aprofitar aquests mesos que tenim a tocar, amb totes les seves alteracions, amb tots els seus canvis de ritme vital, amb totes les seves sorpreses i amb tot allò que encara no sabem ni imaginar, però que ben segur que ens espera, mig amagat, a qualsevol racó, en qualsevol moment.

I per sí o per no, una invitació a somiar i a viure cada instant, ara que podem i ens ve de gust: YouTube Preview Image

juny 242017
 

Un any més, el foc se’ns ha fet protagonista i aliat.  Aquest foc que crema, que destrueix, però que també purifica.  Aquest foc antic, ancestral, però sempre nou, que tant ens atreu i tant ens escalfa.

Seguim les velles creences, les tradicions més nostrades, les adaptem si cal, o les inventem, i ens les fem a mida, perquè ens resultin encara més properes i més atractives.  En qualsevol cas, ahir, cadascú a la seva manera, vam conjurar-nos per fer fum els mals esperits, les pors, les incerteses, per fer cendra tots els nostres fantasmes particulars.  I al mateix temps, ens vam encomanar a l’esperit del foc, de la llum, perquè es facin reals somnis, anhels i bons desigs, perquè tota ajuda és benvinguda quan es tracta d’anar endavant.

Nit de foc, nit de calor i nit de companyies grates i d’afectes sincers.  Nit per pensar en els que no hi són i per imaginar els que seran.  Nit, al capdavall, per girar els ulls enrere i per mirar endavant.  Nit per compartir amb aquells que estimem i per refermar complicitats.  Nit per abraçar i per deixar-nos abraçar per aquest foc que ens atreu i ens atrapa, hipnòtic i seductor.

juny 232017
 

Una de les poques coses que penso jo que es poden exigir a un polític, més enllà de les afinitats ideològiques, especialment quan es tracta d’un càrrec electe, en qui una part de la ciutadania ha dipositat la seva confiança, és el respecte a la paraula donada, al compromís adquirit.  Però la realitat, de tant en tant, ens demostra que les coses no són com haurien de ser.

Quan un representant polític fa tard, fa esperar la gent o, directament no hi va allà on s’havia compromès de ser-hi, està enviant un missatge de menyspreu no tant sols a aquells que l’esperen, sinó també al seu equip més immediat, incapaç de gestionar una disculpa a temps, i als equips de treball que actuen sota la seva direcció, als quals deixa sense explicacions dignes davant de tercers, i amb un sentiment de vergonya aliena més que evident.

És trist, però és real.  I ens n’anem acostumant.  Hi ha personatges (diguem-ne així) per als quals la paraula donada val tant poc que fins i tot, si cal, es posa al servei de picabaralles gairebé personals, que gens tenen a veure amb el correcte exercici de les responsabilitats que els ciutadans, amb els seus vots, els atorguen.  Molt penós, molt ranci, molt impropi, però molt real, i massa habitual.

juny 222017
 

Avui, a les 7 del vespre, l’Espai Orfeó, de Lleida, acollirà l’acte de lliurament dels Premis Llanterna Digital de curtmetratges en català i en occità, una iniciativa amb onze edicions al darrere i, si no m’erro, l’única dedicada exclusivament a aquestes dues llengües, cosa que la fa, si més no, singular.

Al llarg d’onze anys, escoles, instituts, estudiants i creadors més amateurs o més professionals han anat aportant les seves obres a aquest certamen que busca ajudar a posar de relleu el paper del català i de l’occità a la societat, i la seva funció, des de tota mena de perspectives.  Any rere any, institucions públiques i entitats privades han sabut crear un punt de trobada on tothom s’hi ha sentit còmode i ha tingut el seu lloc.  I qui no, se n’ha anat, sense que això hagi suposat mai cap daltabaix insalvable.

Avui sabrem els guanyadors d’enguany.  Nervis, alegria, emoció, aplaudiments i, sobretot, imaginació i fantasia en uns curts carregats d’il·lusió i de ganes de fer cinema, de fer cultura i de fer país, des de la humilitat, amb pressupostos més que ajustats, però amb ganes immenses de comunicar i d’explicar històries en les nostres llengües.

juny 212017
 

Estan molt malalts o són molt més perversos que no ens pensem? La pregunta em ve al cap després de llegir que la policia està investigant una festa de final de curs d’una escola de música privada mallorquina perquè s’hi va interpretar un conegut tema de l’obra “Mar i cel”.  Però anem a pams.

Una mare es va escandalitzar perquè una de les cançons que assajava el seu fill parlava dels dies de glòria quan no quedin cristians i es va muntar el sarau, perquè, a sobre, els nens interpretaven el tema vestits de negre i descalços.  Rebombori entre els pares i la cosa que arriba a la policia.  La policia investiga i la cosa arriba a la premsa, que no s’està d’escriure un titular com aquest:  “La policia investiga cánticos a Alà en una fiesta final de curso“.   Quina finesa en l’ús de la paraula cánticos.  Un despropòsit de cap a peus.

Em demano quin serà el pas següent.  Ja sabem dels problemes dels trabucaires, que es veu que aviat hauran de fer “pum” amb la boca, a falta de pólvora.  També sabem que cal anar amb compte amb què es canta, què es representa en un teatre de titelles, o què es fotografia.   Fins i tot es pot prohibir un anunci de televisió perquè s’hi veu una senyera (no una estelada, no.  Una senyera).  Tot, a poc a poc, va sent susceptible de ser considerat delictiu (llevat dels toros i les sevillanes, evidentment).  Ara, fins i tot una cançó més que cantada al llarg dels anys davant de públic de tota mena.  I demà?  Potser s’investigarà els castellers per explotació infantil o per pederàstia?  Es prohibiran les festes de moros i cristians si guanyen els moros?  Les mil i una nits i altres obres similars seran considerades apologia del terrorisme?  I Alí Babà i els quaranta lladres?   No ho sé, però el que sí que tinc clar és que l’estratègia de l’ofec funciona, tant des del govern, com des de les institucions públiques, com ara la policia, com per part d’autèntics franctiradors ideològics, ni que siguin sota l’empara de la condició de pares.

juny 202017
 

Menteixen.  Menteixen sistemàticament.  Menteixen perquè és la seva manera de fer.  Menteixen perquè saben que només la mentida pot mantenir-los allà on són, si més no un temps, fins que que la mentira es manifesta amb tota la seva cruesa.  Són els de sempre, els que porten dècades i més dècades al poder, els que van sobreviure a la transició i van saber no soltar les regnes d’un franquisme aparentment agònic.

Ara sabem que 60.000 milions d’euros de tothom se n’han anat amb el rescat de bancs que ells dirigien i que, segons ens van jurar i perjurar, no ens costaria  ni un cèntim.  Ara sabem que tot era una nova mentida i que  aquests diners, el pressupost de dos anys de la Generalitat, si fa no fa, el pagarem nosaltres tota la vida, perquè són diners que han arruïnat la reserva de capital per a les pensions, mentre ells, els mentiders, segueixen al govern, com si res, com ahir.

Ells menteixen descaradament i l’oposició calla.  Potser també tenen perdigons a l’ala i algun que altre ex-directiu de banc al bàndols dels mentiders, però callen.  O més ben dit, es limiten a proclamar en veu ben alta que són l’alternativa, i punt.  Com poden sonar de buides algunes paraules.

No vull aquest present, ni tampoc aquest futur, per als meus fills.  No vull seguir depenent de mentiders professionals ni de covards còmplices que callen davant de la mentida.  Aquí també tenim la part que ens toca de misèria política, però també tenim una oportunitat de construir alguna cosa nova, alguna cosa, potser, una mica millor.  Ja en tinc prou de crides a la moderació, al seny i a la sensatesa per part dels grans mentiders.  Si és per fer com ells, ja es poden quedar la sensatesa, el seny i la moderació.  I que els faci profit.

juny 192017
 

Definitivament, ens prenen per imbècils i no saben que no ho som.  Aquest podria ser el resum dels jocs espirituals que el PSOE ha muntat aquest cap de setmana, a major glòria del seu vell/nou líder i del seu vell/nou ideari.  Un ideari, per cert, que es fonamenta, en bona part, a repetir fins a la sacietat que són d’esquerres, no fos cas que ho oblidessin -ni que només sigui a nivell de discurs-, ara que de socialistes, més enllà del nom, que sempre fa progre, tenen tant com jo de magnat de les finances.

Però el moment més absurd de tot plegat arriba quan Pedro Sánchez proclama, sense cap rubor, que ni parlar-ne de referèndum a Catalunya i que cal recuperar una idea tan vella i alhora tan nova com la de Gregorio Peces Barba i la seva Espanya Plural.  No està gens malament un salt enrere de quatre dècades que ens situa, si fa no fa, en allò de la diversitat dels homes i les terres d’Espanya del franquisme, un tòpic tan inútil com la pluralitat de l’estat de les autonomies o el federalisme asimètric.  Fum, tot plegat.

On ha viscut, aquestes darreres quatre dècades, aquesta gent? Absolutament al marge de la realitat, és evident.  Voler tornar a la casella de sortida com si res no hagués passat és ser imbècil o pretendre que ho som tots els catalans, i no sé que m’estimo més.  Parlar ara d’un nou pacte constitucional (amb una reforma, per cert, per aritmètica parlamentària impossible si realment es vol avançar en l’autogovern) quan no han sabut ni respectar la paraula donada respecte a la reforma de l’estatut no és ja ni música celestial, és una presa de pèl insuportable.  Almenys ara sabem, sense cap marge de dubte, on són PSOE i PSC pel que fa a Catalunya:  a la mateixa trinxera que PP i Ciutadans.  I ara ho sap tothom, no només els habitants d’algunes ciutats en què, des de l’ajuntament, ja fa temps que se’ns havia explicat aquesta vella/nova ideologia.  Si els vell socialistes de debò alcessin el cap… Que sols s’estan quedant.

css.php