gen. 222018
 

De tant en tant, calen explicacions.  Algunes vegades, per mirar de fer entendre situacions absurdes i, unes altres, per provar d’explicar fets difícils de pair.  Entre les primeres, podríem citar la manifestació de policies i guàrdies civils, a Barcelona, per demanar al ministeri corresponent, l’equiparació salarial amb els mossos, a la qual, sorprenentment, també hi van acudir representants polítics del govern al qual se li plantegen les reclamacions.  Curiós i absurd, tot plegat.  De fet, tan absurd com el comentari en una cadena de televisió estatal que comentava que molts dels assistents a la manifestació, vinguts de tota Espanya, s’havien pagat el viatge amb els seus diners.  I jo em demano:  i qui l’ha de pagar?  I més encara:  i als que no són “molts dels assistents”, qui els va pagar el viatge?  Preguntes sense resposta, evidentment.

I ja posats, no estaria de més que els diferents responsables ministerials expliquessin tot un seguit de despeses militars difícils d’entendre.  Des dels submarins que no suren fins al satèl·lit que es vol enviar a l’espai amb un sobrecost més que considerable, o el desplegament d’efectius militars a Letònia sense control parlamentari, o l’increment constant de la despesa armamentística.  Sense explicacions, tot sembla, senzillament, la manera de pagar favors inconfessables.

Encara hi ha estructures molt antigues, molt ràncies i molt intocables.  Tant com, no ens enganyem, les lletres de moltes cançons militars, especialment de la legió, que ara sembla que algú s’ha adonat que són masclistes.  Oh! quin gran descobriment, després de dècades i més dècades de sentir-les.

Quin fàstic, tot plegat.  I més quan el problema som nosaltres.

gen. 212018
 

Ben mirat, i encara que sigui gairebé un tòpic, la vida és una novel·la que anem escrivint sobre la marxa, amb un argument que va evolucionant sense un guió preconcebut, i amb un final que, senzillament, arriba, en un moment o altre. I com tota bona novel·la, malgrat tot, té uns protagonistes -un de principal i una colla, més gran o més petita, de secundaris- que passen tota mena de petites històries, amables o tràgiques, que els van fen avançar pàgina a pàgina, sense retorn possible.

D’altra banda, com en les novel·les més clàssiques, també hi ha tot un seguit d’històries breus que, per atzar o ves a saber quin motiu, conflueixen en la narració principal, duren el que duren i hi deixen més o menys rastre, però que sempre ajuden a fer més agradable la lectura i a atreure l’atenció cap a l’argument principal. Són, de fet, aquells episodis puntuals que tots vivim: uns estudis, una determinada feina, un viatge, una coneixença, un enamorament, un cap de setmana inoblidable, una experiència que mai no s’oblida… hi ha de tot i per a tots els gustos.

Avui torna a ser un dia ventós, un d’aquells dies que apeteix no sortir de casa i dedicar-se a la conversa en bona companyia o a buscar escalf entre les pàgines d’un bon llibre, mentre arriba demà, amb la seva rutina i el seu ritme ben definit. Avui mateix, de fet, pot acabar sent un d’aquests contes que il·lustren el relat de la nostra vida. Qui sap si un diumenge qualsevol no pot esdevenir una data inoblidable; perquè cada dia és un breu relat per escriure, un capítol més que, ben mirat, ens pot sorprendre i seduir com mai no hauríem imaginat. Al capdavall, com va dir Julio Cortázar -curiosament nascut a Brussel·les i enterrat a París- amb un símbol boxístic, una novel·la ens guanyarà per punts, i un conte, per KO. Fem de la nostra història un relat llarg, guanyador, i deixem-nos colpir i sorprendre per tots aquells moments que la fan única. I sobretot, mirem de gaudir al màxim de cada paraula i de cada paràgraf, ni que només sigui perquè no els podrem tornar a llegir.

gen. 202018
 

És cert que en situacions especialment complicades, l’humor i un bon somriure ajuden a relativitzar els problemes, a prendre perspectiva i, al capdavall, segurament també, a trobar la millor manera de sortir-ne.  Un bon exemple el tenim en tot allò que estem vivint els darrers mesos on algun programa televisiu i les mil-i-una ocurrències que corren per la xarxa ajuden a pair i a entendre millor tot el que ens està caient a sobre.

Fins aquí tot correcte.  Tan correcte i tan divertit com les imatges que de fa uns dies omplen Internet amb suposades aparicions del president Puigdemont a diferents indrets de Catalunya, en un paral·lelisme prou divertit amb el popular Wally.  De tota manera, que el llegir no ens faci perdre l’escriure i que aquesta capacitat de fer humor enmig del drama no ens allunyi de la realitat, perquè mentre anem pensant en una hipotètica investidura presidencial, els responsables del 155 segueixen fent mal, segueixen alentint fins a l’exasperació els processos administratius, seguixen decidint arbitràriament on van els nostres diners (els casals catalans a l’estranger no han rebut els ajuts que necessiten per sobreviure), la nostra projecció exterior està saltant pels aires, s’ha paralitzat la nostra capacitat de legislar, planificar res, buscar complicitats, engegar projectes a curt o mig termini són missions impossibles, l’apatia omple els despatxos, els més vulnerables (bonic eufemisme per no dir pobres) veuen com els diners i recursos que necessiten no els arriben… i podria seguir explicant com aquesta ocupació política que patim ens afecta, i molt, però potser ni cal.

I de propina, l’actitud col·laboracionista amb què bona part de comandaments alts i intermedis s’estan prenent la situació, intentant fer veure que no passa res, que tot és normal, segurament més per salvar les seves situacions particulars que no perquè la situació sigui ni mínimament acceptable, amb una exhibició d’irresponsabilitat, massa sovint indigna del càrrec que ocupen.

Fem tanta broma com vulguem.  Insisteixo, falta ens fa.  Però no perdem de vista on som, què ens estan fent i quin preu tindrà tot plegat.  Un preu, no en tinc cap dubte, que a nivell social costarà molts anys de pagar.  Més ens val que espavili la classe política i que reprengui les regnes del país, perquè tenim dret a un present i un futur molt millors que els actuals, sense presos, exiliats ni repressió.

gen. 192018
 

Ja és ben veritat, com diu l’acudit, que “dimitir” és un nom rus.  O, almenys, ho deu ser en espanyol, allà on mai ningú dimiteix, per cap motiu.  El darrer exemple? La vergonyant compareixença del ministre Zoido explicant, al Senat, la seva particular visió dels fets de l’1 d’octubre, a Catalunya.

Les paraules del ministre, i no em penso entretenir en detalls, perquè tothom sabem què va passar, van ser un insult en tota regla a totes les persones que aquell dia vam patir la brutalitat policial i a uns mossos d’esquadra que van enretirar moltes més urnes, i sense cap violència, que  aquella colla de salvatges importats per a l’ocasió.  La culpa, segons el ministre, nostra, dels nostres líders polítics i de la nostra policia. Tot en ordre.

De tota manera, no em vull estar de remarcar un parell de detalls, de tot plegat.  El primer, que organitzacions internacionals tan prestigioses com Human Rights Watch parlen obertament d’ús excessiu de la força (no pas de proporcionalitat) el que suposa una clara violació dels drets humans.  El segon, un cop més, el silenci clamorós dels partits majoritaris espanyols, als quals es veu que ja els va bé la versió oficial del seu ministre, no fos cas que perdessin algun que altre vot, també a Espanya.

Molt trist comprovar com la mentida més insostenible (les imatges parlen per elles soles, fins i tot les enregistrades per la policia, que tampoc no serveixen per defensar els arguments del ministre) és tan impunement exhibida pel màxim responsable de la seguretat ciutadana de l’Estat Espanyol.  Un cop més, marca España en estat pur.  I que dimiteixi un altre.  Per cert, la broma ens sortirà per 87 milions, que no és poc.

gen. 182018
 

Després de mort el combregaren, diu la dita, i a fe de déu que és ben certa.  Així els ha passat a un grup d’avis de Reus que durant la darrera campanya electoral es reunien diàriament per reclamar l’alliberament dels presos polítics i als quals, la Junta Electoral de zona els va impedir de fer-ho.  Ara, ara que ja fins i tot s’ha constituït el Parlament que va sortir d’aquelles eleccions, és la Junta Electoral Central, amb la seva celeritat proverbial, la que els diu que sí que es podien manifestar, perquè es veu que això de la llibertat d’expressió ho empara la Constitució, mira tu.

Sobten les diferents velocitats de qualsevol tribunal, o organisme que exerceix com a jutge o àrbitre, en el moment d’actuar, segons el cas i segons les circumstàncies.  Sobta la lentitud en el cas dels avis de Reus, i més si la comparem amb la velocitat amb què l’Audiència Nacional o el Tribunal Suprem decideixen sobre la presó preventiva dels nostres presos polítics, sense anar més lluny.  I és que, com podria dir una altra dita que manllevo d’una de prou coneguda, la justícia, a més de ser justa, ho ha de semblar.  I no és el cas, ni de bon tros.

Però deixem a justícia en pau, que no l’arreglarem nosaltres, i pensem un moment en la immensa feina que estan fent una bona colla d’avis del país, i de padrins o de iaios -a mi en resulten dialectalment més propers que no pas els avis- en pro de les drets i de les llibertats de tothom.  Només cal repassar moltes de les imatges de l’1 d’octubre, o assistir a qualsevol de les habituals concentracions a multitud de ciutats i pobles, per comprovar que ells mantenen la il·lusió i l’esperança ben vives.

Si bé és cert que una societat avança gràcies a la força i l’energia de la joventut, no ho és menys que aquesta mateixa societat no pot, de cap manera, prescindir de la constància, de la paciència i de la voluntat indestructible, forjada al llarg de tota una vida, de la seva gent gran, i tot aquest estrambòtic procés que estem vivint ens ho demostra amb claredat.  Ahir, en una curiosa coincidència, era investit el president del Parlament més jove dels darrers temps i els avis de Reus rebien la confirmació que la seva feina era ben legal.  En prenem nota i n’aprenem una mica?  Si més no, per justícia.

gen. 172018
 

Diu la saviesa antiga que el vent porta notícies. Bob Dylan recollia aquesta idea i ens convidava a escoltar respostes en el vent, sense anar més lluny. D’altra banda, el vent, en aquells temps en què tota la navegació coneguda era la marítima, era la força que inflava les veles i impulsava els vaixells cap al seu destí. Avui, però, el vent és una nosa, un fenomen atmosfèric que molesta i que acostuma a provocar no poques complicacions.

No deixa de ser curiós que avui, justament avui que es constitueix el nou Parlament, bufi un vent intens. Casualitat? Premonició? Avís per a aquells que vulguin i sàpiguen escoltar? No ho sé, francament. De tota manera, potser és tota una invitació a abandonar, ni que només sigui per un moment tot el coneixement modern, totes les dades, tots els càlculs aritmètics i estadístics que ordenen i orienten gairebé tot a les nostres vides i fer cas de l’antic saber.

Avui que començarà la legislatura més esperpèntica i més dramàtica de la nostra història recent (i potser més enllà i tot), amb un bon grapat d’electes empresonats o exiliats, provem a escoltar el vent fort que avui bufa. Potser ens ajudarà a trobar respostes. Potser, si més no, servirà per escampar aquesta boira i aquest tuf intens de dictadura, o potser ens impulsarà cap als nostres objectius. Aturem-nos uns minuts, parem l’orella, escoltem el que ens vol dir aquesta ventada d’avui i seguim endavant.

gen. 162018
 

Ja fa dies que les paguem, les bosses de plàstic a les botigues.  Una manera més o menys efectiva de reduir els residus d’un material extremadament resistent a la degradació.  Ja no és cap sorpresa pagar uns cèntims per allò que era de franc o, fins i tot, algun euro que altre quan l’establiment ens ofereix una bossa reutilitzable, amb una mica de sort il·lustrada amb un dibuix atractiu que convida a fer-la companya de compres una bona temporada.

Una bossa, però, una humil bossa, diu molt de qui la porta i molt de qui l’ofereix.  Des de la bossa de supermercat que tradicionalment havia servit de protectora d’alguna que altra permanent els dies de pluja, fins a la de la botiga de marca que tenim guardada per sortir al carrer en determinades ocasions, passant per la bossa humil de supermercat on entaforem la compra, com si fos un petit secret que cal protegir d’ulls indiscrets, hi trobaríem tot un ventall d’usos i aplicacions.  Vulguem o no, els dibuixos i les coloraines sempre ens sedueixen i ens atreuen, al temps que ens permeten, si cal, projectar una imatge de nosaltres mateixos que no sempre es correspon amb la realitat.

En el fos, una senzilla bossa és un element més de la nostra societat.  Ens atreu, ens convida a comprar, amaga allò que és nostre, transmet als altres alguna cosa que volem projectar… I és que, no ens enganyem, ens acaba podent l’estètica, que no sempre es correspon amb el contingut real de les coses.  Ni de nosaltres mateixos.

Passem dies estranys i intensos on gairebé res no és allò que sembla i on el que se’ns mostra més evident es nega un i mil cops, si cal.  En el fons, són dies bossa, on allò que ens arriba només és l’embolcall, el contenidor, d’una realitat que s’hi correspon, o no.  L’única sort és que, tard o d’hora, tot surt de la bossa.  I tard o d’hora, l’envàs s’abandona i es malmet, i només en queda el seu contingut, o el seu record.  El mateix que en qualsevol altre àmbit de la vida, ben mirat.  Inclús que en la realitat parlamentària o judicial, que avui no em ve de gust recordar.  Avui, fins i tot el Palau, a la bossa.

gen. 152018
 

Llegia aquest cap de setmana la  notícia que els advocats voluntaris de l’1 d’octubre, de Girona, estan aconseguir tirar endavant una demanda col·lectiva contra els policies que van fer servir una violència tan innecessària com desproporcionada aquell dia, amb el pretext de tancar col·legis electorals.  Sense cap mena de dubtes, una molt bona notícia i, si ens ho mirem bé, un model de com caldria començar a actuar davant d’aquells que han fet de l’agressió contra nosaltres una manera de fer i, fins i tot, un motiu d’orgull.

No seré jo qui estigui contra els actes simbòlics, ni contra les concentracions setmanals, ni contra els llaços grocs, ans al contrari.  Un projecte a llarg termini -i la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats pot anar per llarg-, demanen accions que recordin constantment que no estan sols.  D’altra banda, però, no n’hi ha prou, i molt menys encara si pensem que a l’altra banda tenim un gran poder polític, judicial i mediàtic disposat a denunciar i perseguir tot i tothom.  I ja sabem, com ens recorda la tercera llei del moviment de Newton, que quan s’exerceix una força sobre un cos, aquest reacciona exercint una altra força a la mateixa direcció, però en sentit contrari.  Doncs que es noti.   Potser ja és hora de respondre aquells que ens ataquen de la mateixa manera.  I no cal recórrer a la violència, evidentment, perquè n’hi hauria prou amb denunciar per tots els mitjans, especialment davant dels jutjats, qualsevol agressió.

Els advocats de Girona marquen un nou camí:  denunciar davant dels tribunals els agressors.  I si comencem a presentar demandes contra tots aquells que menteixen, difamen o alimenten l’odi i la catalanofòbia, ja sigui des de faristols parlamentaris o des de mitjans de comunicació?  Respondre de la mateixa manera, fins i tot amb el pretext de l’aplicació de les seves lleis, podria ser una manera eficaç de fer front a tanta fatxenderia.  Una nova tasca per a alguna que altra entitat cívica experta en grans mobilitzacions i per al nou Govern, potser?  Tal faràs, tal trobaràs.

gen. 142018
 

Diumenge de gener.  Diumenge gris, fred, humit.  Diumenge d’hivern.  Un diumenge d’aquells que conviden a no sortir del llit, a no fer res, a esperar només que les hores passin lentes i que arribi dilluns, i potser una altra perspectiva.  Diumenge, a tot estirar, de manta i sofà, o  de llar de foc i llibre gros, o breu poemari.   Diumenge de música lenta, escoltada amb la monotonia dels colors finestra enllà.

Vist així, promet poc, aquest dia que comença.  Però malgrat tot, sabem que només és un diumenge més d’un hivern més.  I sempre ens acaben podent les ganes, o allò que calgui per vèncer la mandra i sortir al carrer, potser ben tapats, potser amb paraigua, o de la manera que calgui, per recordar-nos que estem vius, que tot té sentit, i que més enllà de la foscor i del fred hi ha una vida endormiscada a punt d’obrir-se pas de nou.

Diumenge de gener, i les mateixes opcions de sempre, malgrat tot.  Podem deixar-nos abraçar per allò que es veu rere la porta de casa i recloure’ns en la melangia, o podem sortir al carrer, segurs i convençuts que l’hivern és només una estació, que el gener només té trenta-un dies i que un diumenge només són vint-i-quatre hores que val la pena viure-les, com si fossin les últimes.

gen. 132018
 

Està molt bé allò que va escriure William Ernest Henley de ser amo del meu destí i capità de la meva ànima, però una cosa és anar creant, amb convicció i cada dia, la pròpia història, i una altra ben diferent és pretendre inventar la història aliena, a partir d’invencions, de tergiversacions dels fets, de negacions constants de la realitat i de pretendre que, a cop de repetir-la, la mentida passi a ser veritat.

De fet, això que estan fent ara determinats fiscals i responsables polítics a propòsit de tot el que va succeir a casa nostra l’octubre passat no és nou, ni original.  Ben mirat, no és més que el mateix recurs que es fa servir sempre que es vol criminalitzar un determinat col·lectiu i aniquilar-lo com a identitat, si més no.  La història, fins i tot la més recent, està farcida d’exemples que no crec que calgui recordar.  La manera? Veure violència on no n’hi ha, veure delictes on no hi són, veure criminals on només hi ha persones, veure bandes organitzades on hi ha comissions de treball, veure fosques i secretes intencions o només hi ha programes públics…  I si comptes amb un exèrcit de periodistes (deixem-ho així) que narren uns fets que mai no han existit, i una població disposada a creure tot el que els arriba, tenim la tempesta perfecta preparada.  El resultat?  quatre presos innocents, cinc exiliats, una colla de presos en llibertat sota fiança, una pila enorme d’investigats, unes institucions segrestades i tot un poble amenaçat.

Ara en diuen post-veritat de tot això.   Jo en dic, directament, mentida.  De fet, la pitjor de les mentides, aquella que té com a finalitat fer el màxim de mal possible als altres, sovint innocents, al quals no es pot doblegar ni a cops.  I és que no és pot fer passar bou per bèstia grossa, per més que en diguis estat de dret.

Insisteixo:  està bé construir la pròpia història, però que sigui a partir de la lectura correcta del passat, si és que volem un futur digne.  Si no, només tindrem un present de mentida i un demà encara més fals.  El problema és que hi ha qui no en sap, o que no vol.

css.php